27.12.08

Com us ho diria

(poseu la música ben forta)

Una taula o la taula de sempre. Una anècdota o l'anècdota. Unes sensacions o aquelles sensacions. Uns riures o els nostres riures. Els records o el record.

Una frase o la frase que emergeix. Una paraula o la paraula definitòria. La voluntat o la decisió.

Una idea o aquesta idea. Un projecte o el nostre projecte.

La pluja o aquest degoteig, incessable, inacabable, insondable de viure i viure i viure.

21.12.08

Bones festes

L'Eva, per fi, ja ha remugat. La Sònia aquest any també s'apunta a la rondinada.
No sé si és el tema estrella dels blogs, però el nadal torna, sí. Com tots els anys ha tornat el torró.

I mira, jo aquests dies no tinc ganes d'escriure al blog (d'aquí que marcescible s'hagi marcit una mica, vés quina cosa...). Sí que tinc moltes coses a fer, moltes coses pendents i moltes dates límit aquest desembre. Però no tinc ganes d'escriure gaire.

Malgrat això, sí que tinc ganes que arribi nadal. No sé si el nadal aquest que mai m'ha agradat, el que tampoc us agrada a vosaltres: els pares noel penjats dels balcons, la gent comprant regals desmesuradament. Tampoc m'agrada però, pensar que estem falsejant sensacions, que estiguem sent hipòcrites, que fem el paperet durant uns quants dies perquè toca.

Tinc ganes de dinars, i del capó farcit (que no mengem mai la resta d'any). I l'escudella i carn d'olla. I no ho he fet, però també treuré de l'armari l'arbre (de plàstic) amb unes certes ganes. I d'acollir el nadal.
I tot i que guarnir part del túnel del metro entre Sagrada Família i Hospital de Sant Pau com si fos un carrer engalanat amb llums de nadal em sembli un pèl excessiu (i que es posessin els llums tan abans), em sembla bé passejar amb els carrers guarnits, una estona. I no faré apologia dels LED.

Així que sentint-ho molt, vaig a comprar els regals. Que les vaques estan magres, he fet una llista ben concreta i escueta, i tot i que pararé boja un diumenge a la tarda "dels que obren", no tinc més temps per anar a voltar.

7.12.08

Avui

M'he despertat a l'hora d'un dia de cada dia, després de vuit hores de son (el que no és tan habitual).
He revisat telèfons, he vist missatges de matinada i matiners, felicitacions.

Mentre ens dutxàvem hem parlat de com seria la vida si jo no hi fos, si tu no hi fóssis, qui triaries de company? Suposicions divertidíssimes, opinions que et refermen. Hem parlat de què farem a l'estiu. Ennumeració de viatges pendents.

Hem esmorzat a la granja (2,10€ cafè amb llet i entrepà mitjà de tonyina), el millor lloc per esmorzar. He comprat l'Avui i hem fet cap a casa.

Hem considerat oportú fer-nos del vídeo-club (del que està més avall, el de costat de casa el van tancar fa temps), i mirar de fer números de com carai es manté aquest negoci a dia d'avui. Unes multiplicacions simples ens han fet pensar que no és possible mantenir-lo si no és per amor a l'art (mai millor dit).

Sense perdre pistonada, fer quatre coses a casa i a gràcia esperava el vermut, i els seitons amb carxofa, i les patates fregides i un altre vermut. Petits regals, que són grans. Altre cop volant, cap a dinar. Un pastís i petits regals. Sessió de fotos d'infància, com pot ser que hom hagi estat tan petit algun cop?

Cap a casa. Trucades, missatges. Dels que estan lluny, dels que veig de tant en tant. Aplicació de les noves tecnologies a les felicitacions (dit d'una altra manera: facebook). Visionat de fotos de dissabte.

Es suspenen els plans pel vespre i en sorgeixen de nous: anem a fer ús del nou carnet que tenim.

El vídeo-club comença a ser un bullici de gent, potser que si cada vespre és així sí que té sentit el negoci (o és, tan sols, el vespre d'un diumenge seguit d'un festiu?). En triem una amb un 8,1 a l'imdb, tot i que jo preferia Sweeney Todd (qui diria que no a l'Helena Bonham-Carter i al Johnny Depp?). El fet és que és més adequada la que hem triat per tal de, sopar d'hora i provar, per fi, el home cinema.

Avui m'he despertat pensant que parlaria de com ha passat un any, i com no sento que m'hagi passat volant per davant. Simplement toca ajustar de nou la data d'inici d'un comptador, que cada any cal posar a zero.
Aquest matí he pensat, quan m'anava des-endormiscant a l'hora de cada dia, de com, valorativament, me n'alegro de fer-me més gran, que no més gran: de tenir coses millors, superades i per fer. De posar fils a les agulles que vull fitar. I de, com a mínim, tenir clar quines coses encara resten pendents. Seguir creixent.

27.11.08

When you become the country

Avui farà una setmana.

M'enlairo llegint el Cardús a l'Avui. Què senzill que sembla tot plegat quan és escrit en unes quantes ratlles, i per contra, com n'és de complex el dia a dia.

Marxo i, com cada cop, la petita batalla és servida. Quan arribes a un lloc et presentes: el nom, d'on vinc i què faig. Quan la segona qüestió ja representa un problema, cal ser força hàbil en les presentacions (i en el que sigui que hagi de seguir).

Viatjar des de Catalunya té dues vessants: explicar-te i saber-te explicar. És a dir, que és una oportunitat per dir qui ets i d'on vens, però també has de saber bregar amb la ocasió.
Si bé hi té força a veure com et prens el fet d'explicar d'on vens (amb més o menys optimisme, diguem-ne), la qüestió de fons és més aviat aliena a com entomes aquest repte. Molt sovint, i malauradament, té a veure amb quina resposta obtens del teu interlocutor. I a vegades, val a dir-ho, no és tan acollidora com esperaries. O no, més ben dit, no és tan ordinària i normal, com la que tu dones i en general, es dóna.

Quan ets a fora, et converteixes en el país. La teva actitud, la predisposició a escoltar, la manera d'explicar, els fets explicats et fan la finestra més propera i concisa que molta gent de fora tindrà del lloc on vens.

A vegades, de manera sorprenent, penses que et fas pesada. Et veus com un individu menut enmig de gegants, dient el que penses, mirant de fer arribar la teva veu a les seves orelles a petits saltirons. Per sort immediatament reacciones: et fas pesada per dir qui ets? Quina absurditat. La normalitat no és pesada, simplement és.


I després de tant dubtar, veus que no anaves tan errada amb la teva convicció per vela, i que has aconseguit fer arribar el missatge a bon port.

17.11.08

Cervells de lloguer

Ahir, en arribar a casa de l'assemblea d'Escoltes Catalans, vaig estar una bona estona mirant les notícies al 324.

De totes elles (la cimera del G20, els incendis a Califòrnia, el castell dels de Terrassa, l'assemblea d'esquerra unida...) en va haver una que em va frepar, especialment: una notícia molt breu dels controls d'alcoholemia i drogues a Montcada, amb petites entrevistes i tot.

Frases memorables com "nos hemos inflado a cubatas, a cristal... y nada, me han pillado que iba borracho" o "es diferente lo que una cosa es la sangre y otra, sabes, que es lo que tu llevas en la cabeza"

En aquesta versió de la web encara hi falta un entrevistat, que emfatitzava que emborratxar-se i drogar-se és, per descomptat, el que fan els joves d'avui en dia.

Tornant a casa, després d'una assemblea, em sembla mentida que hi hagi gent tan desgraciada: que ho consideri el més normal, emborratxar-se cada cap de setmana; que relegui les aspiracions que hom pot tenir, a unes accions tan simples i innecesàries; que el seu divertiment comprengui la inconsciència i la responsabilitat que suposa conduir un cotxe.


Si veieu aquests xavals, doneu-los un euro encara que sigui, per anar fent calaix i poder llogar-se un cervell.

13.11.08

Ironies judicials

L'Audiència de Barcelona ha acusat a l'ex-conseller de treball, Ignasi Farreras, d'haver encarregat informes jurídics falsos o plagiats, i haver-se'n embutxacat l'import, entre els anys 1994 i 1995.

La facturació dels esmentats informes va ser de 46.158 euros (set milions sis centes vuitanta mil pessetes, d'aquell temps).

Vagi per davant que a mi el Farreras m'és aviat igual: si fos d'un altre color polític, si tingués un altre nom, trobo obvi que es processés a algú que pressumptament ha infringit una llei (sobretot si és des d'un càrrec de l'administració).

Ara, després de 14 anys, el fiscal demana 5 anys de presó, 9 d'inhabilitació i una multa de 103.500 euros per a Farreras i per al que era llavors secretari general del departament.

Així, d'aquests 207.000 euros demanats des de la fiscalia, els 46.158 són els que es van malversar. I els 160.842 restants són interessos dels 14 anys, o és per a que ens fem una idea aproximada del que ha costat aquest procés?

Del moment dels fets a ara, la despesa en l'àmbit judicial per a l'estudi d'aquest cas ha comportat, de ben segur, mans per les quals han passat els dossiers, els informes, els plagis, els originals... el cost de la feina de 14 anys en contra al cost de la malversació.

Tot plegat, força irònic.

10.11.08

Deus ex machina

O dit d'una altra manera: com "la màquina" resol les competències que no li pertoquen, d'aquest àmbit.

Ho seguirem intentant.

31.10.08

Viure en un taüt

És comprensible no poder posar-se en el lloc d'algú com Malalai Joya.
És una qüestió de vergonya aliena comparar les situacions i el context que hom que llegeixi aquest blog viu, i les que es viuen a Afganistan. És insondable entendre algunes situacions a Afganistan.

L'any passat, va acusar a parlamentaris del ple del que ella en forma part de "senyors de la guerra" i de ser darrera de la mort de 60.000 afganesos. El ple va respondre escridassant-la i llançant-li objectes. Va ser expulsada del parlament.

Aquestes paraules són la resposta al sentir dels "senyors de la guerra":
"Never again will I whisper in the shadows of intimidation. I am but a symbol of my people's struggle and a servant to their cause. And if I were to be killed for what I believe in, then let my blood be the beacon for emancipation and my words a revolutionary paradigm for generations to come."
Mai més murmuraré en les ombres de l'intimidació. No sóc més que un símbol de la lluita del meu poble i un servei a la seva causa. I si m'haguessin d'assassinar pel que crec, llavors deixo que la meva sang sigui el far per l'emancipació i les meves paraules un paradigma revolucionari per a les properes generacions

Fa un parell de dies era a Barcelona, us recomano que llegiu aquesta breu entrevista a el Periodico. És esgarrifant conèixer la necessitat que la fa viure en el seu taüt de tela.

Em fa pensar que les situacions no són comparables però les voluntats sí que ho han de ser.

29.10.08

Route 181 i altres, a la filmoteca

Arribo fa una estona de la filmoteca. Hi he anat a veure Route 181: Fragments of a journey in Palestine-Israel, primera part. Els testimonis que recullen dos directors de cinema, un israelià i un palestí quan enceten un viatge cinematogràfic pel seu país.

Aquesta setmana es dedica al cinema palestí (el programa, aquí), i avui m'hi he pogut atansar. És dins del marc de la III Marató Cultural Marhaba Palestina!, del 28 d'octubre al 30 de novembre.
He dit "primera part" perquè s'ha dividit en tres parts: Sud, Nord i Est. Demà i demà passat faran les dues restants, també a les 22h.

La veritat és que jo no hi podré anar, però el que he vist avui m'ha deixat amb els ulls ben oberts i amb ganes de saber-ne més.

Dijous, això sí, hi torno.

27.10.08

Barcelona ™

Llegeixo el mail obert de Vicent Partal, referent a la proposta de l'ajuntament de Barcelona a gestionar un domini .bcn a internet, com ho fan altres grans urbs.

Em ve al cap quin podria ser el pregó de la propera Mercè:

Barcelonins i barcelonines, som un trademark que hem d'exportar worldwide per estar a l'alçada de Nova York, i no perdre pistonada davant de Berlín que fa temps que ens passa la mà per la cara.


Per això val la pena que oblideu, els corros de cadires al capvespre al carrer, la puntualitat de les comissions de festes envers als seus barris, la cura de cadascun dels veïns amb el seu voltant; oblideu la plaça i saludeu els nous mercats, infleu-vos el pit des de la palestra de la nostra marca, com a ciutadans de la urbs.

Si és que encara conserveu a la memòria o en els costums cap d'aquests elements, entoneu un càntic homogeni, extens i fidel al que volem ser: reflexes de Custo, Mango o Estrella, aquells qui ens duen arreu del món.

Esforcem-nos a ser l'aparador de vidre on els joves d'europa hi marquin els seus dits, per voler entrar per la porta de l'erasmus a la ciutat i gaudir d'allò que la nostra marca els ofereix.


Sigueu salvatges i si cal, perdeu la identitat per trobar-ne una de nova, més adient a les nostres aspiracions exteriors, que no a l'ombra de qui hem estat.


I si un dia espereu retrobar-vos, penseu que pequeu de conservadurisme i convencionalitat, i seguiu amb tal gran empresa, que de ben segur ens reportarà a la ciutat que tots volem.



No és perjudicar al .cat, són tantes altres coses...


25.10.08

Participació al 77è joc literari

A tens un racó dalt del món, cada mes s'hi proposa un seguit de jocs relacionats amb la literatura.
El 77è joc, aquest mes, proposava escriure un relat brevíssim amb aquest personatge principal, aparegut al blog La Garrofa de Mont-roig:





















Així que aquest cop he participat, amb aquest escrit:

Jubilació


S’estimava més no pensar-hi gaire. “Aquestes coses – es deia a si mateix – han de passar tant sí com no” i amb aquesta abnegació es negava la opció a cavil·lar més del compte.


Al mirall, un home d’edat i escanyolit li tornava la mirada. Els ulls lleugerament enfonsats i la pell com una plastilina voluble, que penjava a banda i banda. Cap dels matins, no se’n sabia avenir del que veia.


Sortí de casa decidit a fer el cafè i diari, com sempre a cal Cesc.


El canvi del semàfor no arribava mai: sempre era una espera desganada i pastosa, fins i tot el darrer dia que havia de fer aquell camí. La jubilació és com tots els altres dies, però el darrer en fer certes coses.


Va ser llavors quan va veure el senyal de trànsit. “Què maldestre”, pensà; espellifat per tots els cantons, abandonat a la intempèrie i assetjat per la brutícia. Perdia la utilitat per les quatre bandes i transmetia una mofa trista, com ho fan els pallassos.



Es trobava reflectit en un panell d’alumini mal tractat pel temps, on un home més aviat escanyolit mirava de travessar un pas de zebra per fer el seu darrer camí.



Als lletraferits, ànims que teniu temps fins al 4 de novembre per fer-hi les vostres aportacions!


24.10.08

Coses que mai cansen

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.



T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.



Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.



Joan Fuster

22.10.08

Aritmètica pedagògica

L'educació és una operació aritmètica on es treballa amb tres elements: (a) l'educand, (b) l'educador i (c) la pedagogia.

L'objectiu d'aquesta operació és, donats els elements a i b, trobar l'element c tal que b·c sigui igual a a.

Quan volem resoldre aquesta operació, estem cercant la manera per la qual l'educador necessita una certa pedagogia per aconseguir validar b·c=a, i per tant assolir l'educació en l'educand.

No sempre la pedagogia emprada per validar aquesta relació entre educador i educand és la més idònia i això fa que la divisó exacta, on a és múltimple de b i val exactament c cops de b, passi a ser entera.
Cal llavors contemplar un nou element a la operació, el residu de la divisió, és a dir aquells punts on ha flaquejat la pedagogia i no ha pogut resoldre la operació de manera exacta.
Així, el residu és igual al dividend menys la pedagogia multiplicada per l'educador.
r = a - c·b

La aritmètica pedagògica no és un univers tancat entre un educador i un educand, ja que n'hi ha tants com persones visquent i per tant, les divisions educatives es formen bidireccionalment entre totes les persones: hom és educador i educand alhora.
Aquest sumatori d'operacions educatives conforma un tramat educatiu formal, informal o no formal que estableix l'espai educatiu a la societat.

De la mateixa manera que hi ha múltiples educands i educadors, no és única la pedagogia emprada en la resolució de la operació, i de mètodes educatius n'hi ha tants com educadors i educands.

La clau dels mètodes educatius és, no obstant, quelcom que no es pot expressar aritmèticament en aquesta divisió simple, i és la voluntat d'educar: a, b i c no tenen cap mena de sentit si darrere de la divisió educativa no hi ha una intenció educativa.

És per això que em sembla una mica estrany que aquest senyor plori quan parla del seu fill, i es consideri un pare fracassat.
Sense voler avaluar quin ha estat la divisió educativa entre aquest pare i el seu fill, per descomptat hi ha quelcom que no ha rutllat del tot. Però no només entre aquest pare i el seu fill: entre el seu fill i molts altres també hi ha hagut quelcom que no ha rutllat, un residu sense solventar.

La pedagogia pot arribar a ser tan complexa com la matemàtica mateixa, que en la seva pròpia evolució passà d'un nivell a l'altre en trobar-se impediments per resoldre's: un cop estancats en els nombres enters, es passà als reals i als complexos, per poder donar respostes acurades a les operacions.

Potser caldria seguir els passos de la ciència matemàtica i seguir amb l'evolució pròpia i necessària merescuda, per mirar de resoldre l'aritmètica pedagògica.


20.10.08

Idees enllaçades

Divendres a el Público un article d'opinió del Saramago em va recordar a quelcom que ell ja va dir fa temps.

Aquest és l'article.

Això és el que va dir, llavors:

"Existen dos superpotencias en el mundo; una es Estados Unidos; otra, eres tú" (Manifestació contra la guerra de Iraq a Madrid)

Això és el que m'ha vingut al cap ara:



y ahora tu mi amor, pequeña gran superpotencia / despiértame y dime que las cosas van a marchar bien / que sembrarás de flores toda la ciudad, que me harás temblar


Massa cançons antigues, darrerament.

Carn o peix

Som divendres a la nit. He quedat per sopar amb un grup de comensals que no serien els meus amics i amigues habituals. Han triat un restaurant que no és que em faci gaire el pes, però al qual per descomptat, s'hi pot sopar sense haver-ne de fer necessàriament una opinió a Golafres.

Estem a Barcelona, cruïlla de cultures, cruïlla de sabors, cruïlla del carrer Jonqueres i Ortigosa: bufet lliure Japonès-Argentí (agafa't, que venen corbes).

Després del sushi ens atansem amb els plats a la gran planxa on un noi hi va dipositant aquells trossos de peix, cloïsses i crustacis que hom li indica, per cuinar-los davant de l'ordenant.
Ens toca a nosaltres i se m'acut demanar un parell d'escamarlans, d'afegir a les cloïsses i llagostins que ja s'estaven coent. El noi, que és dels de la banda argentina del restaurant, m'assenyala els bitxos amb tenalla i els afegeix, seguidament em pregunta si vull quelcom més. Li responc que sí, un parell de navalles. Per comptes d'assenyalar-les em diu "hablame en castellano", al que jo li responc "unes navalles" tot indicant-les amb el dit, tal com ell havia fet abans amb les pinces i els escamarlans. Ell em respon "no sabes hablar castellano?", i jo sorneguera li dic que sí, però que és ell qui hauria d'aprendre el català, i que per això li estic demanant en català. Ell mou el cap a banda i banda perquè no entén el que li dic, tot i que ja sap què li estic dient, i segueix cuinant.

Al moment de posar-me al plat el que li havia demanat ho fa indistintament del que li he demanat, i acabo menjant llagostins i cloïsses. Tot i que no crec que sigui quelcom venjatiu ni pel conflicte lingüístic, sinó més aviar per una deixadesa del cuiner; els escamarlans segueixen daurant-se a l'espera que algú els anomeni cigalas i així, se'ls endugui al pap.

A la taula s'enceta un petit debat sobre quins mínims d'enteniment de la llengua cal que hi hagi a un restaurant: al capdavall, aprendre's 7 noms de peix i marisc no resulta un aprenentatge descomunal.
D'altra banda, als cambrers de la banda japonesa els parles en català i, en cas que no t'entenguin (molt probable) ho repeteixen en castellà per corroborar que estan parlant del mateix.
Sense voler-ho una cremor provinent del "hablame en castellano" es va avivant a dins meu. És que té molta tela que et diguin això, per molta cruïlla cultural que siguem.

Com no n'hi havia prou amb el sushi i els fruits de mar a la castellana, la següent ronda és la de carns argentines. Així que amb el plat a la mà m'atanso a la banda on hi ha un noi, també de la banda argentina, i li demano que em digui una mica el què hi ha: en castellà també m'anomena latira, chorizos criollos , pollastre, vedella i d'altres tipus de carn. Li demano vedella, i ell para atenció i respon "vedella es ternera en catalán?". Li dic que sí, em posa el tall al plat i conclou "así voy aprendiendo".

Ja ho veieu, qüestió de carn o peix.

13.10.08

Crònica d'un cap de setmana /2

El vol va aterrar mitja hora abans de l'hora estimada. Havia quedat amb el Joan que em passaria a buscar a l'aeroport a dos de nou amb el cotxe, per fer camí cap als passos de El Pi, a Santa Eulàlia de Riucorb.
Una bona estona després, el cotxe arribava amb abillament: dos entrepans de truita gegants i dues coca-coles.
Pel desviament cap al poble ens vam beure les cocacoles, amb les finestres obertes això sí, perquè els vidres s'entelaven. Estàvem a uns 6 o 8 graus; quan pensava que el fred intens de Brussel·les no tornaria em vaig trobar inevitablement en la mateixa situació.
Vam arribar a la casa i estava gelada, però contenta: tal i com havíem predit, tot i arribar més tard de les deu de la nit (l'hora en la que suposadament començaven els passos), encara s'estaven coent a l'habitació de caps 4 coses, i els més petits acabaven de recollir el menjador del recent sopar.
De la maleta que m'acompanyava des del dia anterior vaig fer-ne emergir en la foscor el foulard tricolor. Ja hi erem.

Mentre les unitats anaven entrant a la sala de passos, nosaltres sopàvem l'entrepà i saludàvem a cadascun dels qui passava: amb més o menys encert també vam fer 4 fotos amb les càmeres dels caps. No obstant, encara no me n'han passat cap així que no puc il·lustrar aquesta part del cap de setmana.

El que va passar a aquella sala és màgia, i per això no l'explicaré. Com tots i cadascun dels cops, sensacions estranyes i fantàstiques em recorrien la ment: veure com part dels meus follets ja són pioners.
El Joan i jo vam assolir el nostre objectiu: acollir els nous membres de la unitat d'antics i amics, i fer palès als nens i nenes, als i les caps de les unitats que un cop has marxat, sempre ets al cau.

Després de fer petons i pessigolles infinites de bona nit als follets, de ser part de la vetlla de pioners, de passar de puntetes per la reunió de caps amb uns bombons a la mà, de fer una vetlla d'antics fins a altes hores de la matinada... va arribar el diumenge i, tot i que ja havia fet molts quilòmetres encara quedava molt camí per recórrer.

Vora les 7 del matí uns sorolls m'arribaven de l'altra banda de la porta de l'habitació de caps, el llit on m'havia tocat dormir n'era just al costat. Em vaig aixecar i calçant-me els mitjons vaig obrir la porta: tres follets planejaven en veu baixa (aquella veu baixa que acaba essent més sonora que un to de veu normal) com sortir a fora de la casa, mentre encara es lligaven les botes. La conversa va ser del surrealisme exquisit i únic que desprenen els follets: "Volem anar a fora per veure si fa fred". Només se'm va acudir preguntar-los quan és que ells s'han de llevar, "quan ens venen a despertar els caps" i d'aquesta manera ells mateixos es van enviar de nou a la seva habitació.
Malgrat tot, ens vam permetre fer el ronso al llit una mica més enllà de quarts de 9, perquè alguna cosa bona sí que ha de tenir no haver de llevar els nens a les 8 quan ja no et toca!

A quarts d'onze la mare del Manu arribava amb el cotxe per acollir-me esporàdicament al vehicle i portar-me fins a la nova destinació: Tarragona, concurs de castells.
Feia tant de temps que volia anar-hi i no havia tingut l'oportunitat, que aquest any era sí o sí. Des de Brussel·les o des de Vic, calia arribar a Tarragona.
Vam arribar al voltant de les 12, el Manu vestit de casteller i essent conscient que en un moment o altre es prepararia el 3 de 9 amb folre de la seva colla, Sants.
En arribar a la plaça de braus, vam veure per la primera entrada que ens vam trobar les camises grises començant a moure's preparant el castell. El Manu estava molt nerviós i jo, per descomptat, no tenia entrada. Després de remugar nerviosament amb els encarregats de la porta que ens donava accés directe a Sants perquè ens deixés passar, vam fer via cap a l'entrada general.
Ell va passar corrents i jo, al darrere. Amb un breu "ve amb mi" i "vaig amb Sants" simultani vam passar tots dos corrents com uns bojos, per davant de la noia que gestionava la cua que hi havia a l'entrada. Vaig perdre'l de vista i en aquell moment vaig trobar altres companys que eren a la plaça. Just a temps per veure carregar el 3 de 9 de Sants. Quan l'enxaneta va fer l'aleta se'm van humitejar els ulls, va ser espectacular.

















La plaça era a vessar i preciosa alhora, i després d'uns quants canvis de lloc vam trobar un espai que estava força bé per veure, tot i que no era el més còmode. Durant el que va quedar de jornada vaig aprendre força coses (estava asseguda al costat d'un apassionat dels castells, i de la Vella de Valls), i em van quedar ganes de veure'n més.

Sortíem de la plaça vora les 4 de la tarda i vam anar a Torredembarra a fer un mos, tot i la meva oposició, al pitjor lloc per menjar a Torredembarra: a la terrassa del bar Cal Tià. Però no eren hores per triar gaire i vaig acatar la decisió.

Vora les 7 de la tarda arribàvem a Barcelona, i encara em faltava un pas previ per arribar a casa: recollir la maleta que m'havia acompanyat per aquest periple, que s'havia quedat al maleter del cotxe de la mare del Manu. Així que l'Anna em va acompanyar fins allà.
Allà la vam fer petar una estona. Hi ha vincles amb els pares del cau que, malgrat passin els anys, et reconforten un cop i un altre. Ara sí, la Rosa i el Juli, i no "els pares del Manu" ens preguntaven què n'era de les nostres vides, com seguíem vinculades a l'associació, què en pensàvem de l'agrupament... i alhora, ens van farcir les oïdes de flors valorant la tasca que estem duent a terme. La cirera inesperada de diumenge, d'un viatge de tres dies.

12.10.08

Dos moments bicing, en un dia

































Hi ha alguna cosa que no tenim ben entesa...

10.10.08

Crònica d'un cap de setmana /1

Divendres passat a aquesta hora, degut als retards, estava enfilada a l'avió que m'havia de portar cap a Brussel·les.

Hi anava per fer una reunió durant el cap de setmana, però aquest primer cap de setmana d'octubre aplegava massa coses i jo les volia fer totes. I així va ser.

24 hores a Brussel·les

El vol va arribar amb mitja hora de retard. Les nou del vespre a Barcelona no són les 9 del vespre a Brussel·les, i l'aeroport i els seus llargueruts passadissos eren transitats per molts menys viatgers que els que en aquell moment estarien fent els camins d'El Prat.
A l'andana del tren que du fins la ciutat, vaig trobar-me un grup de catalans d'uns 60 anys. De fet, em van trobar ells a mi, ja que un senyor es va atansar cap a mi i em va preguntar si era espanyola. Li vaig dir que bé, que era catalana, i en català em va preguntar si anaven bé en aquella direcció cap a Anvers. Vam xerrar una mica i, intentant desxifrar el tiquet de tren, vam convenir que calia que baixessin a l'estació del Nord i allà agafessin un altre tren.
Em va fer pensar que ja he fet uns quants viatges a Brussel·les, i malgrat els venedors de tiquets secs i bords, no em perdria pas tot i l'idioma.

El tren té un aire als anys '60 total, amb els bancs de cuir embuatats, i les petites tauletes on sempre trobes restes de diaris, embolcalls setinats de rebosteria de l'estació...

El trajecte va ser curt, i la distància entre l'estació du Midi i el lloc on els meus companys sopaven no era gaire llarg, però malgrat tot, quarts de 10 a Europa és un horari força tardà. Així que en arribar al restaurant, absolutament buit a excepció de la taula que m'esperava, ja em van dir que la cuina era tancada.
Els meus companys feien tots cara de son: tothom havia arribat aquell mateix dia, i alguns ben d'hora al matí. Em van proposar que anéssim a l'alberg, ja que jo no era la única que anava amb la maleta a sobre, i que allà, al trobar-se en zona comercial, tindria algun opció de lloc per menjar.

Quan ens dirigíem cap al metro per fer via a l'alberg, un lleuger plugim va començar a caure. Estàvem a uns 6 o 8 graus, que venint dels 20 de Barcelona, feien un contrast força notori. Pensava que no tornaria a passar aquest fred durant el cap de setmana, però no va ser així.

A l'alberg vam gaudir d'una hora surrealista, sense exagerar, intentant fer el check in. La recepcionista tenia una mica d'aquell caràcter malgirbat que ja m'estic acostumant a trobar darrere d'un taulell o finestreta en aquell país. Suposo que el fet que fossin quarts d'onze no ajudava gaire.
En primer lloc ens va dir que a la nostra habitació hi havia unes altres persones. La Jennifer, la noia amb qui compartia l'habitació, i jo estàvem astorades. Després d'uns quants clicks i de mirar la pantalla de l'ordinador insistentment, ens va donar la clau per l'habitació 319 i ens va dir "proveu amb aquesta". Què vol dir proveu? "Bé, que no sé del cert si hi ha algú".
En arribar a la tercera planta i descobrir que calia atravessar la porta de sortida d'emergència per trobar-se amb les habitacions que seguien a la 318 (que era la darrera que haviem vist a la planta), vam cercar i trobar la suposadament nostra habitació. Vaig provar sort i, oh! sorpresa! vam veure un bony sota les mantes d'un dels dos llits de l'habitació que es removia mínimament.
Vam baixar altre cop a recepció, i després d'una estona de tecleig més, ens van assignar la 512. Un cop davant la porta, vam posar la clau magnètica dins del pany i... oh, llum vermella! no està ben programada. La Jennifer es va oferir molt enèrgicament a baixar i jo em vaig quedar al passadís amb les maletes, pensant que em trobava a Alícia al país de les meravelles. Per mirar d'escapar d'aquella situació, aquella porta asimètrica al final del passadís podria ser una bona opció...

En tornar a baixar a recepció, vaig confirmar que a les 23:15 no havia sopat, i que a la zona comercial tot estava tancant. El meu sopar va consistir en un twix de la màquina de l'alberg i dues cerveses al bar del mateix, belgues això sí, que vam fer mentre fèiem petar la xerrada. El cert és que tenia més son que gana, després de tot.

L'endemà ens vam aixecar ben d'hora i vam arribar mitja hora tard a la reunió. No va ser de comú acord, però el cert és que ens vam trobar per esmorzar una mica més tard cadascun, i simplement va passar.
Només feia 11 hores que havia arribat i ja tornava anar amb la maleta tancada pels carrers i transports de Brussel·les






Va ser el primer cop que visitava la oficina de wagggs i wosm de la regió europea, a Brussel·les. És una casa típicament brussel·lenca, amb un passadís que va donant pas a habitacions més o menys grans, habilitades per fer d'oficina o d'espai de reunió.

La veritat és que va ser un dia molt productiu, només vam parar mitja hora o tres quarts per dinar amb la gent del pis de dalt, que també estaven preparant un altra trobada.

Hi ha una cosa que no falla mai en aquestes reunions, i és el menjar: un surtido cuetara a l'estil europeu, pica pica de fruits deshidratats, fruites variades, crackers d'arròs inflat... té i "cafè" (aigua marró) a dojo. Sembla impossible que puguis tenir gana quan arriba l'hora de dinar (les dotze), però sí que n'hi ha! Potser és que jo portava un àpat de menys...

Em vaig sentir força còmode tot i que he de dir que arrencar de bones a primeres amb l'anglès sempre costa una mica, i que hauré de fer classes de conversa i vocabulari. Clar que no sé quan!

A les 4 de la tarda ja tornava a fer cap al tren, tot esperant el Brussels Airport Express. I de nou, a l'aeroport. En aquesta ocasió, el volum de viatgers era més alt, transitaven per les passarel·les executius, famílies, persones que anaven soles com jo.
Aquell aeroport, a banda de ser un aeroport de veritat, fa tota sensació de pulcritud i ordre.

Arribar ben d'hora per fer el check in em va donar l'opció de triar les fileres de davant de l'avió: no pas per cap sentiment de por, ni basant-me en l'estadística de probabilitats de supervivència en un accident. Simplement, volia baixar de l'avió tan aviat com em fos possible quan arribés a Barcelona.

Després d'una becaina d'hora i mitja, i deu minuts abans de donar-li la oportunitat al capità que em despertés amb la seva veu ressonant pels altaveus, vaig despertar i per la finestreta vaig veure els punts de llum que conformaven Barcelona enmig de la foscor del cel i del mar.

9.10.08

Més val prevenir

"Si beus, no enviïs correus" és l'article que llegeixo a VilaWeb on s'explica que Gmail disposa d'una opció per tal d'evitar que executis l'enviament de correus els divendres i dissabtes a la nit, quan pot ser que arribis begut a casa, i evitar el posterior "oh merda, el vaig enviar".

L'autor explica al blog de gmail quin és el mecanisme per frenar abans que te'n penedeixis d'haver fer el click a "enviar": resoldre uns quants càlculs matemàtics.

I jo em pregunto: quina acció tenen les matemàtiques? És que una dosi de pensament lògic et fa racionalitzar el mail que estàs a punt d'enviar? És que pensar en abstracte t'ajuda a endormiscar-te i per tant deixar per l'endemà l'enviament?... i més enllà: quan vas borratxo no se t'acudeix obrir la calculadora i fer les operacions ràpidament?

Ben pensat, aquesta idea portada a altres moments no estaria malament, perquè no sempre enviem mail dient bajanades quan anem borratxos.

8.10.08

De cine: "Batalla en Seattle"

La setmana passada vaig anar a veure "Batalla en Seattle". El cert és que vaig anar al cinema a cegues, ja que eren unes invitacions, i no sabia ben bé què anava a veure.

La pel·lícula explica els fets succeïts a Seattle al 1999, on la OMC hi va celebrar la seva cimera, i on es van aplegar milers de manifestants en contra de l'esdeveniment.

Fins aquí dius, "ostres, cinema amb contingut social, què bé!". I la veritat és que en algunes ocasions es barregen en el fals documental (fals perquè els personatges són ficticis, i alguns fan fins i tot riure i tot) imatges reals del que va ser Seattle aquells dies, i només per això val la pena veure la pel·lícula. Bé, per això i pels 20 segons de l'inici on et posa en antecedents de què és l'OMC (clar que imagineu-vos un repàs històric des de les rondes de la GATT fins els nostres dies en 20 segons, has d'obrir molt bé els ulls i les orelles, i tenir ganes d'assabentar-te'n, sobretot).

Però és que hi ha tres coses que no són fàcils de deglutir:

La primera, els personatges. Cadascun més estereotipat que l'anterior: els activistes guapos, amb palestino i barba estil '60; l'alcalde que manté en ferm una promesa feta a la població, costant-li suor i llàgrimes davant dels seus aliats polítics; la periodista escèptica que deixa pas a la remor moral pel seu pintallavis vermell. El poli bueno - poli malo. La senyora que és mare (i ja en tens prou). La revolució dels pobles oprimits africans duta a terme des dels seus diplomàtics.

La segona, el desenvolupament dels personatges en un argument més estereotipat que ells mateixos: l'activista major que actua per una càrrega de consciència que no el deixa viure, la activista major que actua com una rebel; l'alcalde, que és propi d'una tragèdia grega, prenent decisions per l'atzur que els oracles i les deïtats li reclamen; Els polis garrulos que deixen de ser-ho quan se n'adonen que s'ha liao una buena, que els toca de prop...

La tercera, si és que no n'hi ha prou, quin embolic d'històries! I és que arriba un moment que, si no tens una mica d'esperit crític, no destries el gra de la palla: què ha de quedar després de la història, les anècdotes dels personatges o el missatge de fons? Amb tal batibull de moments d'emocions que no venen al cas, acabes enredant-te més del necessari.

I bé, és que sóc del parer que o fem un documental, o fem una peli de ficció, però si es vol fer barrejat cal tenir-hi una mica de traça. Un bon exemple d'aquest equilibri és Bloody Sunday.

23.9.08

Saben aquell que diu

Segur que heu vist per la tele l'anunci de Jazztel on surten dos catalanets tipus, anunciant l'ofertón que per 10 euros arrodonits ofereix l'empresa. Ell, de pell blanca, cabell fosc, ulleres de pasta fosques, parlar introvertit. Ella, de pell blanca, cabell fosc i curt, parlar molt segur.

Més enllà de la descripció física, els dos catalanets tipus s'endevinen per aquell tret característic tan tòpic: l'accent dels catalans, quan parlem castellà. Un aiguabarreig de simpatia i insipidesa que es transmet; la diversitat de les àtones que ens poseeixen la boca i que sembla que no sabem domar.

Encara més enllà, la descripció de l'individu: qui millor per puntualitzar com d'econòmic resulta el servei, que un català.

Mira que som garrepes amb els calers, i malgirbats en la parla. I funcionarà, això, per vendre?

I venint a cuento, un rememberwhen de quan erem joves:

14.9.08

Quatre diumenges

Fa prop d'una vintena de dies que no actualitzo. Estic de sequera: no és que no passin coses, no és que no en pensi, però no les escric.

Avui fa quatre dies que és diumenge. I no vull frivolitzar sobre el dia 11, ni entrar a valorar si cal o no cal marxar de pont. Parlo del fet objectiu de quatre dies seguits sense matins de feina, i a més, quatre dies de sortir de casa per participar al carrer, per marxar més enllà del que la línia 5 em permet, de llegir més del que he pogut llegir durant l'estiu, de tenir els horaris marcats per la indolència i de permetre's el luxe de fer algun excés a taula i un o altre raonament desaforat.

De tota aquesta destresa vital hi ha una imatge que no m'hagués imaginat que em passaria davant dels ulls talment com va ser, tant vívida.

Ahir em dirigia a Torredembarra per trobar-me amb l'Aina i el Pablo. Allà, acabaven d'acomiadar-se del consell, després de molts anys participant a l'agrupament. La nostra idea era tan imprecisa com un dissabte que en el fons té sang de diumenge, i per tant no sabíem ben bé què faríem, però en primera instància havia d'arribar fins on eren. Així que un missatge, després de trucades tallades per túnels i altres missives, m'avisava que m'esperaven a l'estació.

Sento esmentar-ho així, pels amics que hi tenim, però Torredembarra és un poble no gaire agraciat. En especial l'estació em sembla un xic desoladora, mig confosa en el fons dels edificis que hi ha a banda i banda dels rails.

En baixar del tren els vaig veure asseguts, recolzant-se a la paret groguenca que conforma la caseta de l'estació. A mesura que m'hi atansava els veia millor: allà seien, muts, mirant com caminava per l'andana fins al punt on eren. Feia poca estona que s'acomiadaven de l'agrupament, i havia estat un moment dur i alhora emotiu, i ara seien i s'esperaven.

Els meus ulls no veien l'Aina i el Pablo. El que veien mentre m'hi apropava era, de nou, dos joves de 18 anys que amb il·lusió decidien emprendre l'experiència que, sens dubte, determinaria els seus propers anys i, amb una mica de sort, els acompanyaria per sempre. Dos joves que apostaven per l'educació, que creien en les alternatives. Que volien arremangar-se i dur-les a terme. Dos que pensaven que hi ha altres maneres de gaudir.
I estaven asseguts, esperant la oportunitat de ser aquells dos joves, però ara ja no es tractava d'una oportunitat que hauria d'arribar si no de la realitat mateixa.

Després de tot, els seus ulls deien tantes coses que no seré jo qui les expliqui, però des de fora vaig pensar que, a banda de tot el que hi deien, encapsulada en aquelles dues siluetes hi romania la mateixa il·lusió.

26.8.08

De tornada

De fet ja fa dies que hi sóc, a Barcelona. Però el final d'agost i el principi de setembre és aquella època una mica més complicada de l'habitual per a situar-se a lloc.

Avui llegia un post de l'Eva, una mica melodramàtic al meu entendre, que parla del final del seu viatge. Pel que fa a mi prefereixo pensar que "comença a tornar", que allà on és es prepara per deixar les coses tancades i desades, i anar fent via cap a casa.

A vegades has de deixar les coses tancades i desades quan ja has tornat, quan ja has fet via i ja ets a casa.
Hi ha qui pateix un xoc en aquest instant. El desencís d'acabar l'aventura, o el descans, o totes dues alhora. Tornar a casa, fer rentadores, trobar les coses inacabades tal i com s'havien deixat, o potser massa fetes.

Hi ha editorials que aprofiten per fer l'agost (mai millor dit), oferint el número u de fascicles de ventalls amb dibuixos de pintors, llibres d'història, best-sellers d'autors de renom, exemplars de papallones, pedres calcàries, dvd amb les películes prèvies a les sagues que s'han estrenat al cinema a l'estiu, cursos de ganxet, cursos d'idiomes i fins i tot de pilates.

Hi ha facultatius que l'anomenen depressió post-vacacional. I llavors no sé què passa, però suposo que et recomanen vitamines, que t'organitzis el setembre, que amaguis la visa en un calaix amb pany i que et mengis la clau per tal de no tenir accés a les despeses necessàries/innecessàries fins que el teu sistema digestiu pugui empescar-se-les per fer fora la clau. També deu sonar el "fes esport", "apunta't a algun curs", "motiva't pel semestre" i fins i tot d'altres de filosofia més zen. Amb una mica d'empeny i mala sort, acabaràs apuntat al gimnàs de l'altra punta del barri (perquè el del costat de casa, te'n vas desapuntar al juny), fent francès després de la mitja hora que tens de dinar, matriculan-te per més crèdits dels que humanament pots assumir, i fent infusions de ginseng perquè energitza al temps que canviant els mobles del saló perquè estiguin en harmonia amb els xacres de l'edifici i per extensió, del món.

Tot això, ja ho dic, no passaria si quan tornéssim de vacances sabéssim tornar de vacances: deixar les coses tancades, organitzar el dia de demà, deixar la anarquia vacacional i pensar que, com tot, fins i tot la rutina torna.

I que, després de tot, estem plens de punyetetes.

1.8.08

Ja són vacances

Al menys, ho són per a mi.

De vacances faig el mateix que faria un diumenge, però la perspectiva d'un mes sencer per endavant per fer descans dominical, viatges i escapadetes, ajuda a esvair la pressió mental que existeix quan ha de començar de nou la setmana.
I és que, per a mi, la setmana no començarà de nou fins al dia 1 de setembre.

El model diumenge passa per despertar-se relativament tard, fer una bona estona el ronso, dutxar-se, comprar el diari i llegir-lo tot esmorzant a la granja.
Després venen encàrrecs varis amb pauses d'hores entre ells o passejades sense un destí concret.

Tot durarà, però, fins aquest diumenge precisament. Llavors comença el model de vacances ordinari, és a dir viatge (tot i que aquest tindrà un aire força dominical).

Però el ritme ja és un altre, i això és nota quan se t'acut seguir enllaços com aquest, on segons el teu historial de pàgines vistes determinen si ets home o dona.

En el meu cas no l'han encertat gaire:

Likelihood of you being FEMALE is 39%
Likelihood of you being MALE is 61%



SiteMale-Female Ratio
facebook.com
0.83
blogger.com
1.06
imdb.com
1.06
flickr.com
1.15
linkedin.com
0.94
buy.com
1.44
ft.com
2.08
gmail.com
0.9
hm.com
0.57


No sé què és el que se suposa que has de visitar quan ets dona. De fet, em pregunto quan he vistat la web d'H&M...

21.7.08

Sudàfrica: Història i segregació \1

La història de Sudàfrica és convulsa. Al menys, pel que vaig conèixer de visita, sobretot dels darrers 150 anys. És una història complexa, amb mil i un tombants, però realment molt interessant. I malauradament, molt cruenta.


Però la història es remunta a la colonització que començà al s.XV, amb l'inicial establiment de ports marítims de les Índies i posterior assentament de colònies, en gran mesura d'holandesos i britànics.

Sudàfrica té or i diamants. Suposo que això va ser requisit suficient per a la crida econòmica, i per tal que les dues colònies dominants perpetressin seguides guerres entre les seves colònies al país, per l'assoliment de poder del que més endavant s'anomenà la Unió africana.




L'antiga bandera d'unió

La mateixa dinàmica de creixement va fer que s'"importéssin" treballadors asiàtics (i no pas un nombre reduït) en diverses ocasions. El resultat de tal barreja (colonitzadors i nous habitants duts pels colonitzadors), fan que sudàfrica hagi crescut en la seva història recent amb un ampli ventall de cultures en si mateixa.

No en sé les motivacions exactes però crec que tanta barreja i tants interessos, va fer que a mitjans de segle passat s'implementés la política de l'apartheid.

A tots ens sona el terme "apartheid". El seu origen prové de la boca de Jan Smuts, el primer ideòleg de la segregació sudafricana. Però si només hagués estat aquest a qui se li va acudir, doncs encara. El cas és que darrere seu van venir-ne que encara van refinar més el concepte, propers al nazisme.
L'objectiu principal era separar la vida de blancs i negres.

Per tal de mantenir allunyada la vida d'uns i altres, es van confinar al Soweto (el SOuth WEstern TOwnship de Johannesburg), on feia anys hi vivien els treballadors que extreien or i diamants de les mines, els negres. Amb el temps, també van sorgir Sophiatown, Newclare, Martindale i Alexandra per albergar a la població negra.


El mapa de Johannesburg i suburbis

Tot plegat, la implementació d'aquesta política va coincidir en l'època de la descolonització, així que les tensions socials eren més presents. No només entre blancs i negres, sinó també entre blancs i blancs (els holandesos i els britànics volien quedar-se en el poder) i entre negres i negres (degut a la conflictivitat que hi havia als townships, deguda clar està a la situació social en què es trobaven).

Va ser en aquesta època també quan es va estructurar de manera forta l'ANC (el partit d'en Mandela), i van venir anys de lluita i revolta molt intensos. Especialment, a la dècada dels '70, amb l'empresonament i mort de presos polítics i assassinats a cop de bala al carrer.

Als anys '90 va haver-hi el canvi, quan l'ANC amb Mandela al capdavant (alliberat després de 27 anys de presó) van guanyar les eleccions al 1994.

18.7.08

Amb humor


Manel Fontdevila - Público

Si us voleu entretenir una estona, feu un cop d'ull als comentaris que hi ha a sota de la vinyeta, al seu blog d'orígen...

Sudàfrica: Lion Park \2

El nostre guia ens va informar que aquell dia no veuríem guepards, no sé ben bé per quina raó. Posats a imaginar, penso que aquests em fan més por que els lleons, ja que no semblen tan mandrosos i són força ràpids quan han de córrer!

Els camins estaven senyalitzats per espònsors, tots de la marca cocacola. Una manera com una altra d'estalviar-se uns calers en retulació.

Vam passar per la zona dels lleons, i a penes a la llunyania vam veure dues lleones estirades. Així que el primer que vam veure, de veritat, van ser els gossos salvatges:

Els gossos salvatges, tenen aquesta mala fama d'animals carronyaires, però ens van aclarir que de fet, els lleons ho són encara més, de menjar preses mortes.

De fet, el que agarda menys dels gossos salvatges és la seva manera de caçar: mentre els guepards i lleones cacen prenent a la presa del coll i asfixiant-la, els gossos salvatges persegueixen a la seva presa i la mosseguen mentre corren: se la mengen viva, vaja.


Tot i això, tenen un gran sentit del grup, de la comunitat: quan algun membre de la colla està ferit o malalt, els altres li duen menjar fins que es recupera.
A mi em van semblar gossos força macos, amb aquestes orelles rodones i gegants que mouen al detectar sons aliens.

De fet, em van fer una mica de pena, perquè en arribar els cotxes, algunes es mostraven porugues i fugien. Potser, una mala experiència amb els jeeps...

Un cop deixada de banda la ruta dels guepards, ens vam dirigir a la zona dels lleons.
Vam tenir la oportunitat de veure lleons blancs, propis de Sudàfrica i en greu perill d'extinció (només n'hi ha 300 al món). De fet, ahir va aparèixer la notícia que a un safari d'Alemanya havien nascut 3 lleons blancs. Certament, són especials i preciosos.

La veritat és que les fotos no són res de l'altre món, perquè la majoria del temps vaig estar fent vídeos!

(I perquè la meva càmera no és res de l'altre món, certament!)






























Aquests, els blancs eren darrera una reixa. Fins aquí dius bé, els estic veient "engabiats", no passarà res.




Però de tornada, vam tornar a passar per la zona oberta dels lleons (on abans hi havíem vist les dues lleones estirades), i en aquesta ocasió, ens estaven esperant, com aquell qui diu:

Aquí el teníem, el mandrós, ronso i tranquil... rei de la selva.

Això que es veu és l'estructura del jeep. La veritat és que el lleó estava molt a la vora del camí, en aquestes fotos no hi ha zoom!


















































El senyor va decidir que volia canviar de prat, i va creuar per davant del nostre jeep, amb tota la tranquil·litat del món.













Ni fa falta dir que va passar tant del nostre cotxe com el del darrera: els animals de la reserva, a l'haver nascut en captivitat, estan habituats al trànsit dels jeeps.








La veritat és que la visita em va agradar molt. A banda del fet obvi de veure als animals, va ser veure com vivien a la reserva: segur que hi haurà els seus més i menys a tenir-los tancats, i que en definitiva són animals salvatges en una basta extensió de terra, tot i que limitada. Però comparant-ho amb la vivència que tenim aquí, els anomenats zoos que em fan venir mal d'estomac, vaig trobar que la reserva natural era un lloc molt més adient per tenir-los-hi.

L'endemà a la nit ens vam trobar dues noies de Luxemburg que ens van dir que havien tingut la oportunitat de jugar amb els cadells de lleons! Com hi van anar l'endemà de la nostra visita pel matí, i només eren dues, les van deixar estar amb ells. Són els inconvenients d'anar amb una gran tropa a última hora, de visita.
En fi, un altre cop serà (segur).

17.7.08

Sudàfrica: Lion Park \1

Divendres, un cop acabada la conferència, vam apuntar-nos a una de les excursions que s'havien organitzat a la tarda. Vam triar anar a la que anomenàven Lion Park.

Una hora després d'autobus, vam arribar a Kenjara Lodge, una reserva natural de lleons i altres animalons.



Els dos autocars van desembarcar la gentada que es van pujar de nou a la mitja dotzena de jeeps gegants que ens portarien a fer la ruta: eren cotxassos enormes, però això sí, oberts.

El nostre per no tenir, no tenia ni la tela sobre la estructura metàlica que tenien els altres.

Un cop a sobre, ens van explicar que haviem d'estar sempre asseguts al jeep, res d'aixecar-se, res de treure els braços, res de fer fotos allargant la mà: el jeep s'havia de veure com un sol, o sinó, els lleons s'acostarien a veure què hi havia de bo.

Vam començar el camí en fila, un jeep darrere l'altre, tot i deixant una distància força gran entre els cotxes.
Entràvem a la reserva natural per un camí de terra. Qui s'imagini la selva sudafricana com un lloc verd ple d'arbres gegants, va errat: era més aviat extensions d'estepa seca, i petits pujols.

La primera zona que vam visitar era la dels herbívors...



...estruços...













...antílops (l'animal sudafricà per excel·lència, l'springbok)...













...porcs salvatges (o "pumbas", com deia el nostre guia)













...rinoceronts!

Aquests animalons de gairebé una tona no s'hi veuen de prop, però capten sons en un radi de 30m. Aquests es van quedar molt a la vora nostra, movent les orelles.





Un cop vistos tots aquests (d'estruços i antílops n'hi havien un bon número!), vam passar un reixat per entrar a la banda dels depredadors, on haviem de trobar-hi lleons, hienes i guepards.

Tots els animals de la reserva havien nascut en captivitat, o bé a la mateixa reserva o bé a d'altres del país o de països veïns: per tal que els gens no quedéssin estancats, passats uns anys "canvien" exemplars de cada espècie entre reserves.

15.7.08

Contentes

Ahir veiem despuntar el sol quan acabàvem d'esmorzar a quarts de cinc del matí. Afortunadament les 10 hores de vol van ser de nit, i en la mateixa fusa horària, així que tret de les incomoditats pròpies de dormir a una butaca d'avió, vam poder descansar.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.

El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.

Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).

El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.

Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.

I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.