27.7.07

Au revoir!

Quan escric sempre queden poques hores per prendre vol cap a un altre país.


Aquest cop faig la primera passa a l'Àfrica, a la ciutat d'Asilah, al Marroc.


Espero que ho passeu d'allò més bé als vostres destins, o a les vostres feines on mai, mai, mai es treballa a l'estiu (o com a mínim, no amb el mateix rendiment... oi?). Jo segur que m'ho passaré bé, entre barbotejos en francès (que he descobert que és com el català però amb més vocals, i posant morritus) i coneixent als infants d'allà.


A veure si tenim ocasió de conectar-nos i penjaré alguna foto al blog.


Foulard al coll, el dia 1! :)
Fins aviat!

23.7.07

Peli vista: el taxista ful


Tot i que ja fa temps que el Pablo m'ho deia, encara no l'havia vist. Avui, saltant per la graella pollosa de la programació de tv, he parat al canal 33, on un documental m'ha cridat l'atenció. De què va això? Okupes?... no exactament. Exclusió?.... no exactament. He decidit mirar-m'ho i descobrir-ho sobre la marxa.

He de dir que no l'he vist sencer, perquè l'he enxampat començat, però per fi he vist el taxista ful (al final he descobert què era).
M'ha agradat força. No en faré una crítica, perquè a més em sento descol·locada al no haver-la vist des del principi (ja me les empescaré per veure-la sencera, i per veure-la acompanyada), i deixant de banda els grans temes de fons que toca, les opcions de vida, les alternatives polítiques, hi ha una història de fons (que m'han dit, és certa) que s'enganxa i s'empapa a mesura que te la van explicant, des de diversos punts de vista. Una d'homes anònims, que som tots.
La frase: quiero vivir hasta que me muera.

19.7.07

Actualitzant enllaços

Tot i que no puc dir que siguin nous, perquè fa temps que els conec i me'ls miro.

Aquí:
Earenjoy, el blog del joan g. Cada dia una cançó. Fins i tot quan ell no hi és! No sempre són d'aquelles que escoltes dia a dia, però això és el que li dóna un què: a vegades trobes coses que d'altra manera no haguéssis escoltat, o no haguéssis tornat a escoltar mai.

Per exemple.

Allà:
Té la mà Maria, ell/a/s/es des de Reus proveeixen de posts variats, actualitzats molt a sovint (gairebé a diari, diria jo). D'aquí a que dubti quants són els reusencs que conformen aquest blog!

Coca de llardons

Ja fa gairebé un mes clavat de Sant Joan, però és que no me'n podia estar d'ensenyar les meves fantàstiques coques.

El tema és que vam anar a casa l'Elena a sopar, i tot i estar a final d'exàmens em va agafar la vena cocinitas, i vaig fer quatre cosetes: coca de llardons, coca de cabell d'àngel, seitons en vinagre i truita de bolets. Així, com per tenir temps per estudiar ;)

De coca de llardons n'havia fet gairebé cada any amb ma mare, però per allò de per si de cas, vaig buscar per internet i em vaig endinsar en el meravellós món dels blogs de cuina! Quin bé de déu! Vaig descobrir el blog de la Gemma, que té un munt de coses boníssimes i molt ben explicades. Allà vaig reafirmar que tal i com jo recordava, és com es fa la coca de llardons. Per recomanació (enllaç) d'aquella recepta, vaig acabar fent la coca de cabell d'àngel, que a mi no m'agrada i al poble en general tampoc vaig constatar, però i tant que es va acabar!

La recepta la podeu trobar directament aquí.

Els seitons ja els explicaré un dia amb calma, tot i que no tenen misteri són entretinguts (que diu ma mare), que t'hi passes una bona estona. Això sí, un cop has provat els que fas tu mateix, no en tornes a demanar mai més a un bar! El algodón no engaña...

18.7.07

Peli vista: Odette Toulemonde

Dilluns vam anar al Renoir amb l'Anna per veure Odette, una comedia sobre la felicidad.

Tot just feia un parell de dies havia vist el pugrama del Jaume Figueres un petit report sobre la peli, i com el director Eric-Emmanuel Schmitt en parlava, presentant a Odette com a una possible Amélie de gran.
Lluny de creure-m'ho i molt menys esperar-m'ho, vaig veure la pel·lícula. Últimament estic molt crítica amb el cinema, i val a dir que vaig estar a punt de donar-li l'aprovat. Però no, al final no va ser així.

El que no em va quallar és presentar una peli realista que vol transmetre una forma de ser, la positivitat de les coses, i que vol escapar-se de la gargamella de la quotidianitat amb la fantasia extreta d'un guió fantasiós, és a dir que no te'l creus de cap manera. Tot i que els personatges estan molt ben presentats d'un bon principi, l'excés de sucre afegit fa desmerèixer aquest missatge constant, al meu parer.

D'altra banda, la fantasia del guió va agafada de la mà de la fantasia "visual" un pèl minsa i limitada pel meu gust del que hauria pogut ser (potser, amb el record d'Amélie al cap), que només cal veure el cartell per veure que la protagonista levita quan és feliç. Doncs d'aquest tipus, altres exemples comptats.

No obstant, deia que gairebé l'aprovo; la dosi de realisme (necessari) subministrada gairebé al final, no va sorgir efecte, quan va arribar l'últim atac de pastisseria.

Els frangments de música de Joséphine Baker, boníssims.

La frase: "els nostres camins es creuaran però no es trobaran mai".

Amb tot, jo sóc una mica massa exigent, així que potser si la veieu vosaltres us agradarà més!

15.7.07

Besiberri sud

El Besiberri sud té 3.033 metres d'altitud i 1500 metres de desnivell. Diuen que és el més alt del país, ja que la Pica d'Estats és el més alt però comparteix el domini administratiu amb l'estat francès. Tot i que aquest tema no és per tocar-lo gaire, perquè els domins administratius són tan incerts, oi?

El fet és que aquest cap de setmana he fugit a la muntaya, després de tant de temps que ni me'n recordo quin va ser l'últim cop que hi vaig ser, a posar punt i final a l'esgotament mental post exàmens.
Divendres a la tarda vam agafar el cotxe per arribar al refugi de conangles a les onze tocades. És xulo i ben situat, tot i que em segueixen semblant increïbles els preus que s'hi gasten, en general, als refugis.

L'endemà ens vam llevar d'hora i després d'esmorzar amb l'Eva i l'Esteve, vam començar a fer camí sobre les 8 del matí. Després de la primera horeta i mitja de pujada vam arribar fins a l'estany de Besiberri. La vista valia la pena; simplement espectacular. Un estany preciós protegit per tots els flancs per muntanyes de verd intens. Al fons, els Besiberris desafiants treien el nas, interposant-se davant del sol, que fins ara no haviem vist. La foto no li fa justícia, només us dic això.


















Estavem a uns 1990 metres d'alçada, encara no hi havia cansament, però és que el fet fins llavors no era res comparat amb el que ens esperava després de l'estany.

Més enllà d'aquest, un camp de pastura amb algunes pedres saltejades (que ara veig pronosticaven què hi hauria més enllà), per on vam sentir les marmotes xisclar al nostre pas i més endavant un isard eixerit que ens mirava sense moure's des de lluny. La vista era fenomental i la intensitat del pas menor, ja que anavem per la vall.
Vam arribar a un estanyet ben bé al peu de la perllongació d'una tartera interminable que ja no canviaria, ans al contrari s'aniria esquerpant, fins a la punta del pic. Allà hi nedavent capgrossos i hi caminaven sabaters. Encara no hi havia cansament, però la perspectiva del que venia fins ara i el que encara no veia era un pèl desconcertant. No obstant, el camí fet fins llavors oferia una vista orgullosament espectacular, amb l'estany de Besiberri al fons. Sé que alguns dels pics és el Tuc de Mulleres, però no sabria dir quin ara mateix (alguns encara us en debeu recordar i el podrieu reconèixer!).

























El meu martiri. Aquest va ser el tros més dur per a mi. El paisatge era colorit en gran mesura pels marronencs i blanquinosos rocs de mil-i-una formes diposats arreu, que deixaven de banda el verd. El pas plaent de la vall ara començava a empinar-se i ja no seria de cap altra manera. Aquí el cansament es notava però seguia amb ganes de pujar, tot i que no veia el final.





















Va ser tremendo. Caminar, entre rocs gegants i més petits que grinyolaven quan en trepitjaves algun que ballava més de l'esperat. Grimpant per un costerut a la vora de l'aigua que baixava fins a l'estanyet. Al principi em va fer molta gràcia posar-hi les mans, però les següents tres hores van ser iguals i llavors ja no li trobava el gust. Aquesta és la darrera foto que vaig fer fins dalt de tot, perquè no hi havia esma de treure la càmera per part meva (tot i que alguns m'adelantaven i aprofitaven per fer fotos de la pujada ;)).


























Vam travessar una gran placa de neu per arribar a aquell pedregal immesurable (no li diguem tartera, siguem una mica més honestos!) que pujaríem fins a arribar al coll d'Abellaners. Des d'allà, a l'altra banda es veien més llacs, el país de l'aigua. El cansament era notori. Em penso que estavem a uns 2800 metres, que és hu més que jo he pujar mai a muntanya, i asseguro que mai m'havia cansat tant. Portàvem unes 5 hores caminant i faltava l'últim tram.
Va ser trencador. Agafada a pedres, amb un pal per no desequilibrar-me més del normal: els dos turmells em feien figa. Per fer un símil paròdic, era com a humor amarillo quan juguen a passar corrents per sobre les pedres que estan a un riu sense caure, però aquí si recolzaves el peu a una pedra, no queies a l'aigua sinó que marxaves rodolant obrint-te la crisma. Això sí, potser acabaves a l'aigua d'un llac! Era un no parar, perquè sempre hi ha l'ànsia del "ja arribem" i puges i puges i puges fins que, com va dir l'Esteve, ja no pots veure res més a dalt, és a dir que ja hi ets.

El que hi ha a dalt és indescriptible, ja ho sabeu. La foto estarà a la finestra, ben aviat (suposo).

La gràcia de pujar és que després has de baixar. Estava cansadíssima, 6 hores d'ascens. I la baixada va ser hu pitjor que recordo jo en molt temps. La tartera va ser un infern, em sentia molt poc segura amb aquests turmells de nyiguinyogui que tinc, i em veia cada pas en fals.
La baixada pels rocs em va acabar de trencar qualsevol seguretat fictícia a les meves extremitats. Vaig relentir molt el pas del grup, però realment estava rebentada. No diré que em costava grans esforços caminar; vaig deixar de pensar durant les següents quatre hores de baixada, simplement baixava. I a cada tram que us he descrit, no pensava quant quedava encara, simplement baixava. Me'n ric jo de la pressió mental d'exàmens; això va ser un exercici notori d'esgotament mental!

Arribats a cert punt, vam fer una parada tècnica més o menys llarga. Vam omplir les cantimplores amb aigua cristalina i vam seure a un gran roc. Em va tornar la parla, i vaig veure el cim ara ja des de lluny, i tot i que encara quedava un bon tros, vaig veure que l'havia fet. Dama de muntaya (perquè cavallera no sona gaire bé, oi?).



















El Besiberri ha estat dur per a mi, però ara ja és una fita més feta. Gràcies als companys, que m'han fet passar la por, o la solitud, o el capficament en els moments que ha calgut, està clar.
Ha estat durillo, com diu l'Eva, però m'ha ensenyat; en els moments difícils no desesperis, segueix endavant. No hi ha fatiga, mental o física, que et pugui sobrepassar.
M'ha re-ensenyat que la muntanya val la pena si vas a gaudir-la: potser l'error va ser voler fer aquesta aventurilla només en un dia! De tot se n'aprèn.
M'ha donat bons records i bons ensenyaments, que és el que em quedarà quan em passin les agulletes i el mal de peus, i això és el que compta.

13.7.07

Cavallers de muntanya

Ahir a la una de la matinada vam decidir finalment què carai fariem aquest cap de setmana fora, que més que un dissabte i diumenge qualsevols són la primera part de les vacances que tindrem aquest estiu (unes vacances d'aquelles de caps de setmana saltejats, perquè no tenim una setmana sencera).
Ja he acabat exàmens, i fins la propera aventura (primera quinzena d'agost) aprofitarem els caps de setmana per fer fugides, tot i que isolades, espero que intenses.

Si tot va bé, dissabte haurem coronat el Besiberri Sud (i el Vallibierna el diumenge? això dependrà de la persuasió dels companys de viatge... i les mentides que em puguin arribar a fer creure perquè m'empassi que no és durillo, després d'haver fet el primer 3.000!), i amb això diu la tradició que ja serem cavallers de muntanya.

Fins al moment, el cim més alt que he pujat ha estat el Noufonts (2.861 metres) i el que més m'ha agradat pujar, el Canigó (2.784 metres; l'últim tram de l'ascens de matinada per arribar al cim i veure sortir el sol, as-pac-ta-cu-lar).

A veure quines sensacions em reporta el Besiberri, el cim que em vigilava des de la llunyanía durant aquells campaments amb Raiers a Vilaller, que no vam pujar, i que des de llavors em ressona al cap el seu nom.

11.7.07

Ja sou gairebé aquí

Ara són les 10 del matí. Els i les caps s'hauran llevat ja fa una estona (o això espero, vaja!) i els nens i nenes també. A hores d'ara, qui més qui menys de les quatre unitats de l'agrupament estarà esmorzant per últim cop en rotllana fins d'aquí a l'octubre.

Deu dies més tard d'aquell diumenge 1 de juliol, els campaments ja han passat. Aquest era el primer any que no hi anava, després de 5 anys de campaments de setmana santa i d'estiu passats fent de cap. No hi he anat perquè m'havia de quedar estudiant, per burrota (espero que el "sacrifici" acabi servint per alguna cosa...).

He de dir que m'ho vaig prendre força malament això de no anar de campaments aquest any: perquè és el meu últim any, i perquè m'he passat tot el curs sense portar unitat i tenia morriña d'anar a la muntanya amb els nens i nenes. I perquè de campaments t'ho passes super bé.

Hi ha moltes grans i petites coses que conformen aquests deu dies que he trobat a faltar. He enyorat molt als caps, i tot i que en un principi ho veia com un suplici insuportable no anar-hi (i el fet que el primer dia em pensava que no podria xerrar amb ells, perquè no havien trobat la cobertura al campament encara, agreujava una mica el dramatisme adquirit), el fet és que han passat els campaments, plens d'aquelles grans i petites coses que jo no he viscut enguany.

Però, de veritat que no sóc tan exagerada com pot arribar a semblar: la complicitat, la intensitat dels moments, quan sorgeixen problemes, quan només hi ha el cel estelat i silenci... són coses ben certes, i que no he viscut. A vegades penso que els productors de tv veurien un filón en aquest tipus d'activitat, pels reality shows que tant utilitzen per embobalicar a la població. És aquí on jo he sentit més coses, a l'agrupament i en especial als juliols, i a cap altre espai de la mateixa manera.

Aquest colaix no és el punt àlgid de l'enyor, perquè seria una mica malaltís; el vaig fer per la postal de l'aniversari del Jose, que feia 60 anys, que vau fer arribar des del campament. En principi havien de ser fotos de tots aquells que estaven de campaments, però no tinc cap foto del Pol, el Joan V. ni de l'Alba. Així que vaig posar uns "comodins" per completar (que la imatge corporativa supleix, en falta de les persones, no?) ;)

Res, que què bé, que ja gairebé sou aquí. Aquesta nit anirem a sopar i segur que no us agradarà el lloc que he triat, per car, per poc menjar, per lluny, per estrany. Però tant me fa: tinc ganes de sentir-vos remugar una estona, també, mentre m'expliqueu fil per randa tots els campaments.

8.7.07

Tres en un

12:53 biblioteca

De camí cap al lavabo em trobo una d'aquelles torretes giratòries que posen a diferents punts de la biblioteca, amb diferents llibres per temàtiques. Em crida l'atenció un títol. Quan torno del lavabo m'hi paro, el busco, l'agafo. L'agafo perquè el títol em fa recordar a aquell qui va a la meva esquerra. Potser hi diu alguna cosa interessant. Li deixaré perquè el llegeixi, de préstec.
M'assec davant dels apunts altre cop. Obro el llibre i miro l'índex, a veure de què va realment això. Agafo el darrer capítol (per què llegir el marc de situació quan podem ser resolutius?). Discernició sobre Eros, Fília i Agape, formes d'amor. Serà veritat que l'home i la dona viuen una crisi constant, en l'amor? Em faig moltes preguntes fins que me n'adono que he perdut tres quarts d'hora i que no arribo al crack del '29 fins passat el dinar, a aquest pas. Me l'enduc a casa. Ja el llegirem, quan acabi la setmana.


13:32, 20:18, 21:13... i 21:40
Em truquen diversos pares per saber si al campament hi fa sol.
Em pregunto què carai els fa pensar que treballo pel meteocat. Està bé, que estan nerviosos perquè a setmana santa va nevar i van haver d'aixecar el campament, però rebo 3 trucades diàries com a mínim, que fan la mateixa pregunta. Està clar que demostren que es preocupen pels seus fills, no obstant a mi sempre m'ha agradat tenir al cap aquella frase de si no hi ha notícia, és bona notícia. Clar que jo, després, sóc de les que acabo trucant.
Abans de sopar rebo dues trucades que m'alegren el que queda de dia: per una banda la meva tieta i per l'altra l'Oriol, que aprofita que ha vist al fotolog (no sé ni per què el tinc obert, encara) que sóc el telèfon de contacte per preguntar-me com està el seu "fill". Em sembla que l'Oriol està mig malalt, ho constato per la seva pseudo-afonia, però és que xerra pels descosits i sovint no entenc ben bé què està dient (a això afecta la cobertura també, cal dir-ho). Que m'alegra el vespre, i em promet que vindrà al sopar de dimecres.


22:40
Em menjo un magnum colombia i veig la llum.
És inaudit però hi ha gelats al congelador. I quins gelats, casumdena. Ho haveu provat, això?
Com que no tinc plan per la nit i demà és el típic diumenge en què t'aixeques cap al tard, és a dir cap a quarts de vuit del matí, per anar a fer el vermutillo a la biblio, em proposo veure una peli.
Miro una web que vaig trobar fa poc, on es poden veure pel·lícules i series online. Que està molt mal fet, i tal i pascual. Ho he fet per provar,perquè aquestes coses mai se sap. No crec que em mereixi la garjola per posar-hi un link, oi?
Per la llei de Murphy, quan trio la pel·lícula (havent mirat a la imdb, el trailer, de tot...) no sé per què no s'acaba de veure bé. Crec que és cosa de la meva connexió.
Així que me'n vaig a la cerca de series i veig la tercera temporada de "Lost", perdidos que en diuen a teve-u. Sí, jo sóc d'aquestes. De les que veuen les exaltacions americanoides, individualistes, de tòpics i prototipus alfa a Lost, House, Prision Break. I Anatomía de Grey, de tant en tant. I mira, hi ha series que són pitjor, així que encara gràcies!

Com anava dient, veig Lost i em retrobo amb ell, l'home, el doctor, Jack Shepard.
A veure, tampoc és res de l'altre món. Ja el coneixiem de quan feia de germà gran a Tots cinc. Però és el personatge. Quin patir aquest home, de la capacitat de lideratge a la desesperació; quines tensions interiors, quines contradiccions, quina angoixa! Jack I love you, jo et salvaré... Sí, sí i sí, tòpics.
Però espera, em sembla que fins a aquest precís moment ell era Jack i prou. He sentit bé? Fins ara no li havia sentit aquest cognom, Shepard...
deixa'm pensar una mica. Shepard, Shepherd?... Estem parlant que ell té el mateix cognom que ell, l'home, el doctor, Derek Shepherd? Que hi ha un plus al sou dels guionistes per semblança fonètica amb personatges d'altres series? No hi ha més cognoms al món sencer?

Com tiren els metges, eh? Jo no puc anar als hospitals amb l'ànim tranquil. I si et trobes a un d'aquests, què li dius? ai, doctor, doctor... em fa mal aquí (on sigui). O què? I pensar on van a parar els estetoscopis en visites privades, bates que s'obren impunement, sales de repòs del personal d'allò més animades... tot això ho aprenc a la tele, eh?

Sabeu que medicina va ser la carrera més demandada l'any passat? Ja és ben curiós...

Si és que fem massa tele.