Tot i que només es veu als usa, acabarà arribant segur.
30.8.07
29.8.07
Actualitzant enllaços (2)
El període estival dóna molt de si, pel que fa als descobriments internàutics.
Jo, que m'estic convertint en d'aquells que són habituals en uns o altres blogs, faig una nova actualització d'enllaços. Alguns, ja fa temps que me'ls miro, però encara no els havia afegit al llistat.
100 anys, 100 cims és una iniciativa del "finestreru" Esteve per tal de celebrar el centenari de l'escoltisme al llarg d'aquest 2007. Si teniu cap vinculació amb el moviment, o simplement us agrada fer cims a la muntanya, segur que estarà molt content que participeu d'aquesta proposta.
A l'Anna A. ja fa força temps que la conec, des que vam compartir l'administració del cnjc ara fa ja uns anyets. Al David també en fa uns quants estius que el veig rondar, des que va participar del projecte de l'AE Boixac al Poble Sec. Tots dos formen part de l'Espai Jove Intersindical-CSC, i s'estan fent uns fanàtics de la muntanya! Els seus escrits, tot i que no són periòdics, es mereixen una lectura amb calma.
El Marc F. també fa un temps que me'l creuo, trobo, veig a un i altre lloc on la paraula participació s'hi troba. És així i dir-ho d'una altra manera no tindria sentit.
L'espai on hi he interactuat en més mesura ha estat a Les Corts. Saltant de blog en blog vaig trobar que, ell també, de tant en tant hi diu la seva.
La Gemma té un blog deliciós, mai millor dit. Hi ha un munt de receptes, i he de dir que molt ben explicades. Ho constaten les coques de Sant Joan (de llardó i també de cabell d'àngel) que vaig fer seguint la seva recepta. Pel que vaig coneixent, també és de les d'agafar la motxilla i fer via per entorns naturals; de tant en tant, n'explica alguna d'aquestes.
Jo, que m'estic convertint en d'aquells que són habituals en uns o altres blogs, faig una nova actualització d'enllaços. Alguns, ja fa temps que me'ls miro, però encara no els havia afegit al llistat.
100 anys, 100 cims és una iniciativa del "finestreru" Esteve per tal de celebrar el centenari de l'escoltisme al llarg d'aquest 2007. Si teniu cap vinculació amb el moviment, o simplement us agrada fer cims a la muntanya, segur que estarà molt content que participeu d'aquesta proposta.
A l'Anna A. ja fa força temps que la conec, des que vam compartir l'administració del cnjc ara fa ja uns anyets. Al David també en fa uns quants estius que el veig rondar, des que va participar del projecte de l'AE Boixac al Poble Sec. Tots dos formen part de l'Espai Jove Intersindical-CSC, i s'estan fent uns fanàtics de la muntanya! Els seus escrits, tot i que no són periòdics, es mereixen una lectura amb calma.
El Marc F. també fa un temps que me'l creuo, trobo, veig a un i altre lloc on la paraula participació s'hi troba. És així i dir-ho d'una altra manera no tindria sentit.
L'espai on hi he interactuat en més mesura ha estat a Les Corts. Saltant de blog en blog vaig trobar que, ell també, de tant en tant hi diu la seva.
La Gemma té un blog deliciós, mai millor dit. Hi ha un munt de receptes, i he de dir que molt ben explicades. Ho constaten les coques de Sant Joan (de llardó i també de cabell d'àngel) que vaig fer seguint la seva recepta. Pel que vaig coneixent, també és de les d'agafar la motxilla i fer via per entorns naturals; de tant en tant, n'explica alguna d'aquestes.
26.8.07
La ciutat circular
Dissabte passat, després d'uns quants dies de pluges, el Victor i jo vam decidir aprofitar el cel obert per fer una visita a un paratge barceloní copsant.
Vam arribar-nos a peu al turó de la Rovira, al Guinardó, per a dalt trobar-nos les bateries antiaèrees de la guerra civil.
En aquesta construcció, es refugiava la població quan els bombardejos assolaven Barcelona.
En aquesta construcció, es refugiava la població quan els bombardejos assolaven Barcelona.
Val a dir que el refugi està molt mal conservat. Bé, més aviat crec que no ha estat conservat de cap manera; l'accés per arribar-s'hi és difícil i s'hi troben deixalles (ampolles de plàstic, trossos de vidre...), i les herbes creixen ferèstegues entre algunes atzavares, pins menuts i algunes campanetes liles (o això em semblen) que suavitzen la vista d'aquest camí desolat.
D'altra banda el refugi es troba força malmès. Principalment perque els graffitis són per tot arreu, al seu interior i exterior, i també perquè la runa s'acumula pels racons. L'estat de conservació de l'estructura, a més a més, és pèssim.
El barraquisme dels anys 60 va causar estralls en aquest espai, i famílies van aprofitar la construcció per alçar "cases" al refugi.Quan, més endavant, se'ls va obligar a enderrocar-les, van llançar la runa a l'interior del refugi, o bé la van abandonar allà mateix on hi havia hagut la construcció, de tal manera que era impracticable arribar a endinsar-s'hi.
Al terra encara s'hi veuen els diferents terres de les construccions, marcats per les divisions fetes per separar diferents àrees dels habitatges.
L'any passat, un camp de treball organitzat per l'Associació de veïns de Can Baró i la Fundació Escolta Josep Carol, va encetar una activitat d'estiu amb joves d'arreu d'Europa per tal de recuperar la memòria històrica, i van fer la primera part de la neteja d'aquest espai. Sobretot, està clar, traient aquesta runa acumulada de fa dècades. Una tasca que al meu entendre, hauria d'haver estat assumida fa molt temps des del consistori, en el marc de la recuperació integral d'aquest espai històric de Barcelona.
La vista de la ciutat des d'aquest punt és espectacular: la visió circular de la ciutat des del turó de la Rovira, fa que t'adonis que la nostra capital és un cop de puny menut i limitat.Amb la vista cap al mar, els ulls divisen a la dreta els límits barcelonins cortsencs (fàcilment reconeixibles per les torres de la caixa) i més enllà també, l'Hospitalet, Cornellà, l'aeroport... De dreta a esquerrra, a l'àrea de l'extensió quadriculada de l'eixample, s'hi divisen la sagrada família, les torres mapfre, i més enllà del clot, l'aparatós fòrum a peu de mar.
Girant d'esquena i amb la vista cap a Collserola, la part més "llunyana" de la ciutat, que ara es veu a un no res, tocant-se punta amb punta a la resta de la ciutat, en aquest recorregut circular.
Mentre divisàvem la ciutat sencera des d'aquest punt de mira privilegiat, vam veure arribar un grup de joves de diferents nacionalitats a les bateries. La sorpresa va ser trobar-nos l'Arnau i la Blanca de l'AE Can Baró, fent de guies a una nova tanda de joves interessats per aquest projecte. Molta sort, companys!
Si no us hi heu arribat mai, us animo a que un dia clar, sense pressa, feu cap a aquest espai mig oblidat de la ciutat. De tan a la vora que està, no s'hi ha parat l'atenció necessària fins que un col·lectiu ciutadà s'ha arremangat per intentar habilitar aquest lloc per tal que la gent de la ciutat i també la de fora, no oblidin mai què van viure i què es va veure des d'aquestes parets maldestres.
Sindicant lectures
A l'últim escrit ho vaig comentar, i Té la Mà Maria m'han demanat més informació.
En aquest link hi ha un vídeo molt curtet, de tres minuts i escaig, amb subtítols en català, on s'explica què és exactament el google reader (o, en general, un lector de blogs): què és google reader?
Ja fa un temps que l'utilitzo, però encara no l'he explorat a fons. L'últim descobriment és a la columna dreta d'aquest meu bloc, amb el títol "Escrits d'altres blogs"; el reader t'ofereix la possibilitat de compartir amb altris aquells escrits que has trobat interessants per una qüestió o altre, i també ofereix la possibilitat d'afegir un clip al bloc per tal que es vagi actualitzant, cada cop que decideixo que un escrit m'ha semblant interessant.
Compartir és estimar, i estimar és viure, que diuen.
En aquest link hi ha un vídeo molt curtet, de tres minuts i escaig, amb subtítols en català, on s'explica què és exactament el google reader (o, en general, un lector de blogs): què és google reader?
Ja fa un temps que l'utilitzo, però encara no l'he explorat a fons. L'últim descobriment és a la columna dreta d'aquest meu bloc, amb el títol "Escrits d'altres blogs"; el reader t'ofereix la possibilitat de compartir amb altris aquells escrits que has trobat interessants per una qüestió o altre, i també ofereix la possibilitat d'afegir un clip al bloc per tal que es vagi actualitzant, cada cop que decideixo que un escrit m'ha semblant interessant.
Compartir és estimar, i estimar és viure, que diuen.
23.8.07
La quarentena
74%
Amb aquest faig el 40 escrits d'Enlloc, d.B. (després de Blocat), des del maig. Ho "celebro" preguntant-me si un 74% és molt.
Fa un parell de dies em van dir que semblava una adicta als blogs, blocs, bitàcores o com en vulguis dir. Jo més que excusar-me explicava la meva visió del tema.
Que internet és una eina de comunicació no en té cap dubte ningú. El que em té captivada d'aquest món és que qualsevol pot afegir-hi el seu granet de sorra en aquest maremàgnum d'informació. Per a mi, això és un valor afegit a aquesta gran eina. La diversitat és per definició un "a més a més" que cal valorar.
Una de les qüestions en entredit dels blogs és la responsabilitat d'escriure; de la informació que es dóna, de les opinions, del contrast del contingut, de la qualitat. És clar que no es pot jugar al periodista frustrat (o potser sí...) perquè en definitiva som el que som. Ara bé, hi ha qui té més traça i hi ha qui en té menys, per transmetre pensaments. Com qui té més o menys traça enraonant, gestionant persones, liderant projectes tot i no ser polític, director o executiu, per exemple.
L'altre punt calent és l'anonimat. Penso que l'anonimat no ha d'implicar necessàriament informació confusa, però sí que hom ha de tenir encara més traça per a que se'l llegeixin amb atenció sense posar un nom, una cara a les paraules; tenir una referència real a allò que es llegeix és, segons com, una "seguretat" d'aquella idea que t'arriba.
Després de tot, i en definitiva, cadascú pren el que vol prendre del seu entorn. Sense entrar a preguntar-nos quines fonts i quins interessos tenen els mitjans establerts, tots sabem que la informació es pot anar a buscar una passa més enllà. I qui no ho fa, està mancant-se a si mateix de contrast i de qualitat.
En aquest mitjà es poden descobrir punts de vista nous, semblants, diferents, complementaris del veí del davant, del qual malauradament no conec l'expressió del seu pensament en cap altre fòrum obert que jo conegui.
Per cert... ja coneixeu el google reader?
Que internet és una eina de comunicació no en té cap dubte ningú. El que em té captivada d'aquest món és que qualsevol pot afegir-hi el seu granet de sorra en aquest maremàgnum d'informació. Per a mi, això és un valor afegit a aquesta gran eina. La diversitat és per definició un "a més a més" que cal valorar.
Una de les qüestions en entredit dels blogs és la responsabilitat d'escriure; de la informació que es dóna, de les opinions, del contrast del contingut, de la qualitat. És clar que no es pot jugar al periodista frustrat (o potser sí...) perquè en definitiva som el que som. Ara bé, hi ha qui té més traça i hi ha qui en té menys, per transmetre pensaments. Com qui té més o menys traça enraonant, gestionant persones, liderant projectes tot i no ser polític, director o executiu, per exemple.
L'altre punt calent és l'anonimat. Penso que l'anonimat no ha d'implicar necessàriament informació confusa, però sí que hom ha de tenir encara més traça per a que se'l llegeixin amb atenció sense posar un nom, una cara a les paraules; tenir una referència real a allò que es llegeix és, segons com, una "seguretat" d'aquella idea que t'arriba.
Després de tot, i en definitiva, cadascú pren el que vol prendre del seu entorn. Sense entrar a preguntar-nos quines fonts i quins interessos tenen els mitjans establerts, tots sabem que la informació es pot anar a buscar una passa més enllà. I qui no ho fa, està mancant-se a si mateix de contrast i de qualitat.
En aquest mitjà es poden descobrir punts de vista nous, semblants, diferents, complementaris del veí del davant, del qual malauradament no conec l'expressió del seu pensament en cap altre fòrum obert que jo conegui.
Per cert... ja coneixeu el google reader?
19.8.07
Els carrers de festa
Abans que arribés la gran inclemència climatològica que ara comença a remullar balcons i façanes (i vidres, grrr! per què no dir-ho...), vam anar a fer una volta pels carrers de la vila de Gràcia.
La percepció enguany és que hi havia menys carrers engalanats que d'altres anys, i pel que he sentit no és només una sensació; veïns de Verdi del mig es queixaven ahir que les facilitats són mínimes per poder crear els ornaments per als carrers (espais, ajuts econòmics...), d'aquesta festa que compta dos-cents anys.
Aquests mateixos, guanyadors al millor carrer, van fer un desplegament de material espectacular. El carrer estava impressionant; no m'estranya pas que fos el guanyador.
No sé si és per allò que diuen que a l'estiu no hi ha notícia, però cada dia es comenta al telenotícies el transcurs de la festa. Suposo que en par, per la cua que ha portat altres anys la festa de gràcia, pels alderulls al carrer. Ara cada dia ens tenen informats que a les sis es fa fora de la plaça als qui estan fent la última, i que llavors entren en acció els eficients serveis de neteja de la ciutat. A les festes majors de la resta de barris no hi ha aquest seguiment exhaustiu. Alguna cosa ens haurem d'empescar per aparèixer als tn, migdia i nit.
Bé, als qui sou fora i no teniu la oportunitat de veure el 3/24, i per si us enyoreu una mica, aquí teniu una mostra dels carrers. No els vaig recórrer tots però sí la gran majoria. I també, està clar, als qui no hagueu tingut temps de veure'ls abans de la pluja...
Aquests mateixos, guanyadors al millor carrer, van fer un desplegament de material espectacular. El carrer estava impressionant; no m'estranya pas que fos el guanyador.
No sé si és per allò que diuen que a l'estiu no hi ha notícia, però cada dia es comenta al telenotícies el transcurs de la festa. Suposo que en par, per la cua que ha portat altres anys la festa de gràcia, pels alderulls al carrer. Ara cada dia ens tenen informats que a les sis es fa fora de la plaça als qui estan fent la última, i que llavors entren en acció els eficients serveis de neteja de la ciutat. A les festes majors de la resta de barris no hi ha aquest seguiment exhaustiu. Alguna cosa ens haurem d'empescar per aparèixer als tn, migdia i nit.
Bé, als qui sou fora i no teniu la oportunitat de veure el 3/24, i per si us enyoreu una mica, aquí teniu una mostra dels carrers. No els vaig recórrer tots però sí la gran majoria. I també, està clar, als qui no hagueu tingut temps de veure'ls abans de la pluja...
15.8.07
Les últimes hores de sol
Com als contes de princeses, Assilah té castells on s'amaguen vides petites i quotidianes que romanen alienes als meus ulls.Els castells d'Assilah no són fortificacions del segle setze; no les dibuixaríem fent una paret dentada i a sota una portalada semicircular. Els castells allà són alts i blancs, i les portes menudes i cadascuna diferent: de forja, de fusta, pintades de colors verd o blau.
Les parets a mode de gran llenç, les pinten artistes arribats de no sé on. Els carrers prenen personalitat; sorgeixen els racons i els moments. La gent que passeja se les mira de lluny, perquè les cases blanques d'Assilah pintades amb formes abstractes o realistes fan aquests castells més propers i alhora més llunyans: una certa enveja, un sentit poètic que ens manca, és el que s'hi troba.
Des de les talaies blanques esquitxades de colors (les portes, els dibuixos...) vigilen les princeses, amb calma i cura, que cada vespre el sol colori de ressol les parets, i així revifi les ombres al blanc, fins que aquestes guanyen terreny al color ataronjat (quan el rovell d'ou s'amaga definitivament darrere el mar), és el punt en que Assilah és noctura i s'adorm amb el so del mar.
Tenir fe
Vaig arribar el dissabte al matí a el Prat, tenint la oportunitat de comprovar en primera persona el caos portuari del país. Penso que pel cap baix hi havia 500 persones al hall d'aduanes, quan vam arribar. Un avió de la companyia Delta acabava d'aterrar des de l'altra banda del xarco. Suposo que això, conjuminat amb altres fets que he conegut un cop aquí que passen a l'aeroport, fes un tap a l'accés europeu.Des d'aquell dissabte al matí han passat un munt de coses. Ja se sap, les coses que deixes en stand by quan vas, t'arriben com una ràfega gegant i segons com, inesperada, a la tornada. Ara no parlaré dels maldecaps, perquè no és el lloc ni el moment, i a més la meva voluntat vol referir-se a un mateix pensament que he tingut reiteradament en els darrers tres dies, amb interlocutors diferents.
Dissabte 11, platja del Masnou o cap a on anem?
La platja del Masnou no té res a pintar amb la platja d'Assilah; l'aigüa és bruta i l'arena sobrepoblada. Semblarà irònic, a més a més, però aquí hi fa una calor tremenda. No obstant, el primer dia que arribo, amb el Victor decidim anar a dinar a la platja.
Posem-nos en context històric molt ràpidament i de manera genèrica: fa 30 anys (o 30 anys i escaig) la nostra societat vivia un temps de convulsió constant, degut a una dictadura i la repressió que en suposava, i en reacció a aquest fet, la ciutadanía va haver-se-les d'empescar per tirar endavant amb la cultura d'un poble. Per dir-ho d'una manera superficial, hi havia un què concret contra qui o què lluitar, o bé uns objectius suficientment necessaris (que potser no necessàriament suficients) per tal que la societat s'organitzés i lluités de manera més o menys organitzada, de manera més o menys estructurada. Però amb la democratització i més enllà, amb els passos de gegant que han comportat la integració global, sembla que la petja pacificadora d'aquella època convulsa s'ha fet pròpia del nostre tarannà social. Qui reacciona, avui en dia? Qui es sent convuls? Quins són els objectius necessaris que cal plantejar-se, els mínims, els màxims als que volem arribar? Qui és el dolent contra el qui hem de lluitar? Com s'encaixen totes aquestes possibles preguntes que hom es pot fer dins la pròpia petita vida de formiga, en la gran societat de consum? Primer toc d'alerta.
Dimarts 14 Barcelona o el canvi està en nosaltres
En tinc la ferma convicció, no només pel que he parlat aquests dos últims dies, sinò també pel que porto pensant ja fa un temps. El problema som nosaltres mateixos; ja no val a buscar enemics més enllà de la nostra pell, i fer-ho seria de covards. Sona una mica a Hobbes (l'home és un llop per a l'home), però la proposició que en sorgeixi ha de ser constructiva. Quin gran repte, canviar-nos per poder millorar col·lectivament! No hi pot haver res més complicat ni més gratificant, si ho assolim.
Al vespre anem al cine i fem sessió doble. Ja comentaré les pel·lícules. La segona, és simplement magnífica, Ratatouille. Com si hagués de ser aquell el moment i no cap altre, el punt i final del que he anat discernint en les últimes hores, apareix davant dels meus nassos d'una manera clarificadora i simple: el canvi està en nosaltres (diu la rata).
Cal tenir fe, i paciència. I sobretot, no oblidar en cap dels passos quin és l'objectiu.
La primera foto és del dia 1 d'agost. Així surt el sol a Assilah.
Dissabte 11, platja del Masnou o cap a on anem?
La platja del Masnou no té res a pintar amb la platja d'Assilah; l'aigüa és bruta i l'arena sobrepoblada. Semblarà irònic, a més a més, però aquí hi fa una calor tremenda. No obstant, el primer dia que arribo, amb el Victor decidim anar a dinar a la platja.
Posem-nos en context històric molt ràpidament i de manera genèrica: fa 30 anys (o 30 anys i escaig) la nostra societat vivia un temps de convulsió constant, degut a una dictadura i la repressió que en suposava, i en reacció a aquest fet, la ciutadanía va haver-se-les d'empescar per tirar endavant amb la cultura d'un poble. Per dir-ho d'una manera superficial, hi havia un què concret contra qui o què lluitar, o bé uns objectius suficientment necessaris (que potser no necessàriament suficients) per tal que la societat s'organitzés i lluités de manera més o menys organitzada, de manera més o menys estructurada. Però amb la democratització i més enllà, amb els passos de gegant que han comportat la integració global, sembla que la petja pacificadora d'aquella època convulsa s'ha fet pròpia del nostre tarannà social. Qui reacciona, avui en dia? Qui es sent convuls? Quins són els objectius necessaris que cal plantejar-se, els mínims, els màxims als que volem arribar? Qui és el dolent contra el qui hem de lluitar? Com s'encaixen totes aquestes possibles preguntes que hom es pot fer dins la pròpia petita vida de formiga, en la gran societat de consum? Primer toc d'alerta.
Diumenge 12, Hostalric o rara avis
Després de fer classe al curs de monitors, el Pablo i jo baixem en tren per tornar a reprendre la conversa que el dia anterior havia encetat. No la començo jo: sembla ser que l'estiu desperta la ment del lletarg incansable de l'enrenou del "curs".
Pitjor que el present que estem vivint com a societat, és el llegat que estem deixant per als qui vinguin després. En quin moment vam decidir que viuriem en la felicitat de la inòpia per sempre més? Jo, no recordo haver signat res. Està clar que no és un "ara" i un "després" d'un punt en el temps; estem immersos en el procés, o més ben dit restem immersos en el procés. El procés d'idiotizació. La massa crítica estarà esdevenint la massa corpòria? Podem posar noms i cognoms a aquells qui van contracorrent, o ja no dic tant, volen a un pam de l'esbart de vol? Tant pocs n'hi ha que donen un parell de voltes més als fets?
Aquest simple fet, ja ens hauria d'espantar. Que ens comptem amb els dits de les mans, els uns als altres, aus estranyes. Segon toc d'alerta.
Després de fer classe al curs de monitors, el Pablo i jo baixem en tren per tornar a reprendre la conversa que el dia anterior havia encetat. No la començo jo: sembla ser que l'estiu desperta la ment del lletarg incansable de l'enrenou del "curs".
Pitjor que el present que estem vivint com a societat, és el llegat que estem deixant per als qui vinguin després. En quin moment vam decidir que viuriem en la felicitat de la inòpia per sempre més? Jo, no recordo haver signat res. Està clar que no és un "ara" i un "després" d'un punt en el temps; estem immersos en el procés, o més ben dit restem immersos en el procés. El procés d'idiotizació. La massa crítica estarà esdevenint la massa corpòria? Podem posar noms i cognoms a aquells qui van contracorrent, o ja no dic tant, volen a un pam de l'esbart de vol? Tant pocs n'hi ha que donen un parell de voltes més als fets?
Aquest simple fet, ja ens hauria d'espantar. Que ens comptem amb els dits de les mans, els uns als altres, aus estranyes. Segon toc d'alerta.
Dimarts 14 Barcelona o el canvi està en nosaltres
En tinc la ferma convicció, no només pel que he parlat aquests dos últims dies, sinò també pel que porto pensant ja fa un temps. El problema som nosaltres mateixos; ja no val a buscar enemics més enllà de la nostra pell, i fer-ho seria de covards. Sona una mica a Hobbes (l'home és un llop per a l'home), però la proposició que en sorgeixi ha de ser constructiva. Quin gran repte, canviar-nos per poder millorar col·lectivament! No hi pot haver res més complicat ni més gratificant, si ho assolim.
Al vespre anem al cine i fem sessió doble. Ja comentaré les pel·lícules. La segona, és simplement magnífica, Ratatouille. Com si hagués de ser aquell el moment i no cap altre, el punt i final del que he anat discernint en les últimes hores, apareix davant dels meus nassos d'una manera clarificadora i simple: el canvi està en nosaltres (diu la rata).
Cal tenir fe, i paciència. I sobretot, no oblidar en cap dels passos quin és l'objectiu.
La primera foto és del dia 1 d'agost. Així surt el sol a Assilah.
1.8.07
Des dAssilah
Despres de quatre dies al campament fent activitats, gaudint la costa i coneixent una cultura propera i alhora tan diferent, avui hem fet cap al poble per conectarnos una estona.
Les primeres impressions son bones, mhe deixat el cable de la camera, a la propera mirare de penjar algunes fotos.
En general tot be, la cultura es super diferent obviament, pero viurela in situ, embolcallats per la seva musica, riures, expressions, balls... balbucejant frances, catala, castella, arab, angles... el que sescaigui.
Be; alla on esteu cuideuvos molt, jo ja ho faig. Ens veiem en uns dies
Disculpeu el caos ortografic
Petons
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
