D'alguna manera, quan tenia quinze anys, vaig decidir que als vint-i-vuit anys eres vell. Als quinze anys algú que superava per deu la meva edat era un ésser retrògrad, que perdia la pistonada de la joventut, que es comprometia amb ell mateix per a la resta de la seva vida per tal de no patir cap distorsió de caràcter ni canvi del camí que havia decidit recórrer.
Tots hem pensat, després de l'adolescència, que als quinze anys pensàvem moltes bajanades (i amb això vull dir que, sortosament, ens n'hem adonat), però també ens n'adonem que pensàvem moltes coses que encara ens acompanyen. O no ens sentim, de tant en tant, perdent la pistonada de joventut, eventualment acomodats a la vida?
I llavors he pensat que allò que a l'Elena de quinze anys li feia tanta por o bé angúnia (o bé, una barreja a parts diferents de totes dues), era el canvi. El canvi pronosticable, és clar. El canvi aventurer, als cops de volant de la vida i dels moments àlgids i penosos alhora és fàcil acostumar-s'hi quan el teu horitzó més estimat és el que tens al davant: la pulsió del dia a dia. El que feia por llavors era intuir que algun dia, aquest muntanya russa vivencial seria diferent, s'apagaria.
El temps em diu que l'Elena als quinze anys s'equivocava i tenia raó, com deia abans. La muntanya russa s'apaivaga, però també és cert que canvia de forma i ja no és una muntanya russa, sinó un altre transport menys canviant, que segueix uns carrils que no fan tantes giragonses, però que passa per llocs àlgids i penosos, ben bé com llavors, i sortosament de tant en tant, sorprenents.
Aquest any, que em permeto el luxe de mirar enrere, penso que segueixo pel mateix derroter; com un vaixell que fa via prop de la costa, però que decideix sortir de tant en tant a mar obert per veure la costa des d'algun altre punt de vista, i tornar per tal de vorejar algun baixant de pedra que fins llavors no havia albirat.
Ara és evident que fer-se gran no té res a veure amb ser jove o vell als vint-i-vuit. La meva intuïció és que és normal que el canvi em faci por. També me n'adono que en aquests anys he sabut posar-me a l'alçada dels reptes que suposen el canvi. I que, tot i així, sembla que el recorregut no s'acabi mai.
Com un joc de pistes, que et dóna senyals a cada pas de com va, com hauria de ser el joc, quin paper hi hauries de tenir tu. Però afegint-hi la sensació plaent de que al capdavall és un joc, que la partida és més llarga del que ens pensàvem i que hi ha temps per fer i desfer, per redreçar la ruta de pistes i enigmes. I que és un mateix qui crea el joc, a mesura que el viu.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris A dins. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris A dins. Mostrar tots els missatges
7.12.10
Joc de pistes
15.11.10
Simplicitat
De tant en tant em pregunto per què és tan complicat poder dir segons què, a segons qui. Encara millor, dir segons què a un segons qui poc definit (una rotllana de gent diversa, per exemple). En qualsevol cas, fer arribar una idea concreta de manera concisa.
A mi, que aquest tema em té presa des de fa un parell d'anys (segurament més des que la Sònia em va regalar, molt encertadament, el llibre que tot just acabo d'acabar), m'agrada trobar de tant en tant exemples complementaris als missatges clars i diàfans; els missatges subtils i misteriosos.
Fa poc he trobat un exemple d'aquests "complementaris", que traspuen simplicitat d'una manera dolça.
S'ha de saber ser complementari, a la vida...
A mi, que aquest tema em té presa des de fa un parell d'anys (segurament més des que la Sònia em va regalar, molt encertadament, el llibre que tot just acabo d'acabar), m'agrada trobar de tant en tant exemples complementaris als missatges clars i diàfans; els missatges subtils i misteriosos.
Fa poc he trobat un exemple d'aquests "complementaris", que traspuen simplicitat d'una manera dolça.
S'ha de saber ser complementari, a la vida...
10.6.10
Posar-se a lloc
Encara que no siguem herois, tenim tendència a les heroïcitats.
Als exercicis per sobreposar-nos, a aguantar la respiració, a encaixar l'adversitat, a fer de germans grans, a comprendre i respondre. A fer de més i de menys, tendint al més enllà del més.
A vegades no cal ser un heroi, però tenim tendència a ser-ho. I això no és ni bo, ni dolent. És com és.
Eventualment, en perdem la pràctica... per voluntat o contra la nostra voluntat. Per desencís, per esgotament, per rebuig, per por.
A vegades som tan beneits que fins i tot ens n'oblidem que per posar-se a lloc, només cal una conversa interessant que ens conecti de nou.
Als exercicis per sobreposar-nos, a aguantar la respiració, a encaixar l'adversitat, a fer de germans grans, a comprendre i respondre. A fer de més i de menys, tendint al més enllà del més.
A vegades no cal ser un heroi, però tenim tendència a ser-ho. I això no és ni bo, ni dolent. És com és.
Eventualment, en perdem la pràctica... per voluntat o contra la nostra voluntat. Per desencís, per esgotament, per rebuig, per por.
A vegades som tan beneits que fins i tot ens n'oblidem que per posar-se a lloc, només cal una conversa interessant que ens conecti de nou.
11.6.09
Decisions
Poseu-vos en fila:
Pors, dubtes, indecisions.
Savieses fallides, actituds poc fructíferes, camins paral·lels millors i camins paral·lels pitjors.
Incerteses, probabilitats a la baixa, ponderacions extremistes.
Bloquejos, nervis, visceralitats.
Decepcions, fracassos i neguits us segueixen, no els deixeu albirar què hi ha al davant, perquè avui em decanto per prendre decisions i res ha de maldar en contra.
Pors, dubtes, indecisions.
Savieses fallides, actituds poc fructíferes, camins paral·lels millors i camins paral·lels pitjors.
Incerteses, probabilitats a la baixa, ponderacions extremistes.
Bloquejos, nervis, visceralitats.
Decepcions, fracassos i neguits us segueixen, no els deixeu albirar què hi ha al davant, perquè avui em decanto per prendre decisions i res ha de maldar en contra.
5.6.09
Una setmana de 10 dies
O la capacitat d'alguna gent per fer perdurables alguns moments.
I un xicot digué:
Parla’ns de l’Amistat.
I ell contestà dient :
El vostre amic és una resposta al que vosaltres necessiteu.
És com el vostre camp, que sembreu amb amor i segueu amb agraïment.
I és també la vostra taula i la vostra llar.
Perquè us atanseu a ell amb la vostra fam i el cerqueu per assolir la pau.
Quan el vostre amic us parla del que ell pensa, no teniu por del “no” del vostre pensament, ni reteniu el vostre “sí”.
I quan roman silenciós, el vostre cor no deixa d’escoltar el seu cor;
Car en l’amistat no calen paraules, tots els pensaments, tots els desigs, totes les esperances, neixen i es comparteixen amb una joia que no necessita ésser proclamada.
Quan us separeu del vostre amic, no us entristiu.
Car allò que més estimeu en ell pot semblar més clar en la seva absència, com el vianant veu més clara la muntanya des de la plana.
I no permeteu que hi hagi cap altre objectiu en l’amistat que la profunditat de l’esperit.
Car l’afecte que cerca altra cosa que descloure el propi misteri no és afecte, sinó una xarxa llançada que tan sols recull el que no és profitós.
I que allò de millor que teniu sigui per al vostre amic.
Si ha de conèixer el reflux de la vostra marea, deixeu-li’n conèixer també el flux.
Car no heu de pensar en el vostre amic per cercar-lo quan voleu matar només les hores.
Cerqueu-lo en les hores que voleu viure.
Car ell ha d’omplir la vostra necessitat però no la vostra buidor.
I feu que en la dolçor de l’amistat hi hagi rialles i es comparteixin plaers.
Car en la rosada de les coses petites el cor troba el seu matí i la seva frescor.
El profeta, Kahlil Gibran
4.6.09
Encaix
Fer neteja té moltes propietats que sovint em fugen del cap. Hi ha qui té molt clar que una bona desbrossada de tant en tant té efectes positius. Pels propensos al cangueli això suposa un repte amb totes les seves lletres. Pels de l'excusa fàcil resulta una cita reiteradament eludible. Però tard o d'hora, cal arremangar-se, remenar i triar.
Triar. Poder escollir, es suposa que regeix la nostra llibertat individual, és el nostre pal de paller del dia a dia, del comfort personal, de les perspectives de futur, de bona part de la nostra memòria. I malgrat tot, ens costa tant triar sota criteris com la conveniència, el que toca, el que cal o (i ho deixo en últim lloc), el que es vol. Quina por, vist així, no?
A vegades perdem consciència de les nostres tries, per què fem les coses, per què no les volem fer. La gravetat ens manté a tots amb els peus a terra, però el cert que és la inèrcia, la força comuna a totes les vides: aquests hàbits rodats que permetem.
Fer dissabte no soluciona les incapacitats de tria, ni modifica les voluntats. Però posa sobre el planell les diverses opcions que convergeixen en el nostre espai. Tenir-les davant, sempre les hi tenim, però saber-les identificar i delimitar és la gràcia d'aquesta neteja a fons.
Després, sembla qüestió d'atzar. Perquè eventualment, tot plegat va encaixant i posant, de mica en mica, a lloc tot aquest embullament.
Triar. Poder escollir, es suposa que regeix la nostra llibertat individual, és el nostre pal de paller del dia a dia, del comfort personal, de les perspectives de futur, de bona part de la nostra memòria. I malgrat tot, ens costa tant triar sota criteris com la conveniència, el que toca, el que cal o (i ho deixo en últim lloc), el que es vol. Quina por, vist així, no?
A vegades perdem consciència de les nostres tries, per què fem les coses, per què no les volem fer. La gravetat ens manté a tots amb els peus a terra, però el cert que és la inèrcia, la força comuna a totes les vides: aquests hàbits rodats que permetem.
Fer dissabte no soluciona les incapacitats de tria, ni modifica les voluntats. Però posa sobre el planell les diverses opcions que convergeixen en el nostre espai. Tenir-les davant, sempre les hi tenim, però saber-les identificar i delimitar és la gràcia d'aquesta neteja a fons.
Després, sembla qüestió d'atzar. Perquè eventualment, tot plegat va encaixant i posant, de mica en mica, a lloc tot aquest embullament.
21.4.09
Felicitats
L'Empordà és una foto reconeixible. Verds intensos al pla, vores de camins enrojolats per esquitxos de roselles. Cel de blau i blanc degradat, núvols flonjos i magnificents mantenint l'harmonia.
Són barques avarades en sorra sota la sigil·losa presència de pins, cales gaudint de la solitud d'abril i parets de blanc expectant l'espetegant sol d'estiu.
Mai t'hi sents un estrany però sempre et sorprèn, trobant les petites diferències que a cada visita el fan original.
No cal anar lluny per ser feliç un parell de dies.
Són barques avarades en sorra sota la sigil·losa presència de pins, cales gaudint de la solitud d'abril i parets de blanc expectant l'espetegant sol d'estiu.
Mai t'hi sents un estrany però sempre et sorprèn, trobant les petites diferències que a cada visita el fan original.
No cal anar lluny per ser feliç un parell de dies.
http://autoliniers.blogspot.com
4.2.09
Això desitjo per a tu
One of these mornin's
You're gonna rise up singin'
You're gonna spread your wings
And fly to the sky
21.1.09
"Sí a todo"
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Me n'he oblidat de donar-li un parell de voltes més a quatre o cinc coses que passen pel meu voltant, aquí a la vora o allà més lluny.
Malauradament les guerres sempre hi són, però m'enfilo pels graons de l'autobús i les visions es tradueixen en idees menudes que tragino dels ulls al cap, on queden recloses per giravoltar sense tenir un destí concret, un camí enfora.
Em feia recança no poder recordar totes les coses bones que et pot aportar aprendre en l'interval horari que va de les deu a les dotze.
Però retinc l'entusiasme, ben aviat les ganes i d'aquí no res l'entrega.
Sí a todo, i que surti el que vulgui i que passi el que passi. I ja veurem com ha d'acabar.
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Me n'he oblidat de donar-li un parell de voltes més a quatre o cinc coses que passen pel meu voltant, aquí a la vora o allà més lluny.
Malauradament les guerres sempre hi són, però m'enfilo pels graons de l'autobús i les visions es tradueixen en idees menudes que tragino dels ulls al cap, on queden recloses per giravoltar sense tenir un destí concret, un camí enfora.
Em feia recança no poder recordar totes les coses bones que et pot aportar aprendre en l'interval horari que va de les deu a les dotze.
Però retinc l'entusiasme, ben aviat les ganes i d'aquí no res l'entrega.
Sí a todo, i que surti el que vulgui i que passi el que passi. I ja veurem com ha d'acabar.
27.12.08
Com us ho diria
(poseu la música ben forta)
Una taula o la taula de sempre. Una anècdota o l'anècdota. Unes sensacions o aquelles sensacions. Uns riures o els nostres riures. Els records o el record.
Una frase o la frase que emergeix. Una paraula o la paraula definitòria. La voluntat o la decisió.
Una idea o aquesta idea. Un projecte o el nostre projecte.
La pluja o aquest degoteig, incessable, inacabable, insondable de viure i viure i viure.
Una taula o la taula de sempre. Una anècdota o l'anècdota. Unes sensacions o aquelles sensacions. Uns riures o els nostres riures. Els records o el record.
Una frase o la frase que emergeix. Una paraula o la paraula definitòria. La voluntat o la decisió.
Una idea o aquesta idea. Un projecte o el nostre projecte.
La pluja o aquest degoteig, incessable, inacabable, insondable de viure i viure i viure.
7.12.08
Avui
M'he despertat a l'hora d'un dia de cada dia, després de vuit hores de son (el que no és tan habitual).
He revisat telèfons, he vist missatges de matinada i matiners, felicitacions.
Mentre ens dutxàvem hem parlat de com seria la vida si jo no hi fos, si tu no hi fóssis, qui triaries de company? Suposicions divertidíssimes, opinions que et refermen. Hem parlat de què farem a l'estiu. Ennumeració de viatges pendents.
Hem esmorzat a la granja (2,10€ cafè amb llet i entrepà mitjà de tonyina), el millor lloc per esmorzar. He comprat l'Avui i hem fet cap a casa.
Hem considerat oportú fer-nos del vídeo-club (del que està més avall, el de costat de casa el van tancar fa temps), i mirar de fer números de com carai es manté aquest negoci a dia d'avui. Unes multiplicacions simples ens han fet pensar que no és possible mantenir-lo si no és per amor a l'art (mai millor dit).
Sense perdre pistonada, fer quatre coses a casa i a gràcia esperava el vermut, i els seitons amb carxofa, i les patates fregides i un altre vermut. Petits regals, que són grans. Altre cop volant, cap a dinar. Un pastís i petits regals. Sessió de fotos d'infància, com pot ser que hom hagi estat tan petit algun cop?
Cap a casa. Trucades, missatges. Dels que estan lluny, dels que veig de tant en tant. Aplicació de les noves tecnologies a les felicitacions (dit d'una altra manera: facebook). Visionat de fotos de dissabte.
Es suspenen els plans pel vespre i en sorgeixen de nous: anem a fer ús del nou carnet que tenim.
El vídeo-club comença a ser un bullici de gent, potser que si cada vespre és així sí que té sentit el negoci (o és, tan sols, el vespre d'un diumenge seguit d'un festiu?). En triem una amb un 8,1 a l'imdb, tot i que jo preferia Sweeney Todd (qui diria que no a l'Helena Bonham-Carter i al Johnny Depp?). El fet és que és més adequada la que hem triat per tal de, sopar d'hora i provar, per fi, el home cinema.
Avui m'he despertat pensant que parlaria de com ha passat un any, i com no sento que m'hagi passat volant per davant. Simplement toca ajustar de nou la data d'inici d'un comptador, que cada any cal posar a zero.
Aquest matí he pensat, quan m'anava des-endormiscant a l'hora de cada dia, de com, valorativament, me n'alegro de fer-me més gran, que no més gran: de tenir coses millors, superades i per fer. De posar fils a les agulles que vull fitar. I de, com a mínim, tenir clar quines coses encara resten pendents. Seguir creixent.
He revisat telèfons, he vist missatges de matinada i matiners, felicitacions.
Mentre ens dutxàvem hem parlat de com seria la vida si jo no hi fos, si tu no hi fóssis, qui triaries de company? Suposicions divertidíssimes, opinions que et refermen. Hem parlat de què farem a l'estiu. Ennumeració de viatges pendents.
Hem esmorzat a la granja (2,10€ cafè amb llet i entrepà mitjà de tonyina), el millor lloc per esmorzar. He comprat l'Avui i hem fet cap a casa.
Hem considerat oportú fer-nos del vídeo-club (del que està més avall, el de costat de casa el van tancar fa temps), i mirar de fer números de com carai es manté aquest negoci a dia d'avui. Unes multiplicacions simples ens han fet pensar que no és possible mantenir-lo si no és per amor a l'art (mai millor dit).
Sense perdre pistonada, fer quatre coses a casa i a gràcia esperava el vermut, i els seitons amb carxofa, i les patates fregides i un altre vermut. Petits regals, que són grans. Altre cop volant, cap a dinar. Un pastís i petits regals. Sessió de fotos d'infància, com pot ser que hom hagi estat tan petit algun cop?
Cap a casa. Trucades, missatges. Dels que estan lluny, dels que veig de tant en tant. Aplicació de les noves tecnologies a les felicitacions (dit d'una altra manera: facebook). Visionat de fotos de dissabte.
Es suspenen els plans pel vespre i en sorgeixen de nous: anem a fer ús del nou carnet que tenim.
El vídeo-club comença a ser un bullici de gent, potser que si cada vespre és així sí que té sentit el negoci (o és, tan sols, el vespre d'un diumenge seguit d'un festiu?). En triem una amb un 8,1 a l'imdb, tot i que jo preferia Sweeney Todd (qui diria que no a l'Helena Bonham-Carter i al Johnny Depp?). El fet és que és més adequada la que hem triat per tal de, sopar d'hora i provar, per fi, el home cinema.
Avui m'he despertat pensant que parlaria de com ha passat un any, i com no sento que m'hagi passat volant per davant. Simplement toca ajustar de nou la data d'inici d'un comptador, que cada any cal posar a zero.
Aquest matí he pensat, quan m'anava des-endormiscant a l'hora de cada dia, de com, valorativament, me n'alegro de fer-me més gran, que no més gran: de tenir coses millors, superades i per fer. De posar fils a les agulles que vull fitar. I de, com a mínim, tenir clar quines coses encara resten pendents. Seguir creixent.
19.10.08
13.10.08
Crònica d'un cap de setmana /2
El vol va aterrar mitja hora abans de l'hora estimada. Havia quedat amb el Joan que em passaria a buscar a l'aeroport a dos de nou amb el cotxe, per fer camí cap als passos de El Pi, a Santa Eulàlia de Riucorb.
Una bona estona després, el cotxe arribava amb abillament: dos entrepans de truita gegants i dues coca-coles.
Pel desviament cap al poble ens vam beure les cocacoles, amb les finestres obertes això sí, perquè els vidres s'entelaven. Estàvem a uns 6 o 8 graus; quan pensava que el fred intens de Brussel·les no tornaria em vaig trobar inevitablement en la mateixa situació.
Vam arribar a la casa i estava gelada, però contenta: tal i com havíem predit, tot i arribar més tard de les deu de la nit (l'hora en la que suposadament començaven els passos), encara s'estaven coent a l'habitació de caps 4 coses, i els més petits acabaven de recollir el menjador del recent sopar.
De la maleta que m'acompanyava des del dia anterior vaig fer-ne emergir en la foscor el foulard tricolor. Ja hi erem.
Mentre les unitats anaven entrant a la sala de passos, nosaltres sopàvem l'entrepà i saludàvem a cadascun dels qui passava: amb més o menys encert també vam fer 4 fotos amb les càmeres dels caps. No obstant, encara no me n'han passat cap així que no puc il·lustrar aquesta part del cap de setmana.
El que va passar a aquella sala és màgia, i per això no l'explicaré. Com tots i cadascun dels cops, sensacions estranyes i fantàstiques em recorrien la ment: veure com part dels meus follets ja són pioners.
El Joan i jo vam assolir el nostre objectiu: acollir els nous membres de la unitat d'antics i amics, i fer palès als nens i nenes, als i les caps de les unitats que un cop has marxat, sempre ets al cau.
Després de fer petons i pessigolles infinites de bona nit als follets, de ser part de la vetlla de pioners, de passar de puntetes per la reunió de caps amb uns bombons a la mà, de fer una vetlla d'antics fins a altes hores de la matinada... va arribar el diumenge i, tot i que ja havia fet molts quilòmetres encara quedava molt camí per recórrer.
Vora les 7 del matí uns sorolls m'arribaven de l'altra banda de la porta de l'habitació de caps, el llit on m'havia tocat dormir n'era just al costat. Em vaig aixecar i calçant-me els mitjons vaig obrir la porta: tres follets planejaven en veu baixa (aquella veu baixa que acaba essent més sonora que un to de veu normal) com sortir a fora de la casa, mentre encara es lligaven les botes. La conversa va ser del surrealisme exquisit i únic que desprenen els follets: "Volem anar a fora per veure si fa fred". Només se'm va acudir preguntar-los quan és que ells s'han de llevar, "quan ens venen a despertar els caps" i d'aquesta manera ells mateixos es van enviar de nou a la seva habitació.
Malgrat tot, ens vam permetre fer el ronso al llit una mica més enllà de quarts de 9, perquè alguna cosa bona sí que ha de tenir no haver de llevar els nens a les 8 quan ja no et toca!
A quarts d'onze la mare del Manu arribava amb el cotxe per acollir-me esporàdicament al vehicle i portar-me fins a la nova destinació: Tarragona, concurs de castells.
Feia tant de temps que volia anar-hi i no havia tingut l'oportunitat, que aquest any era sí o sí. Des de Brussel·les o des de Vic, calia arribar a Tarragona.
Vam arribar al voltant de les 12, el Manu vestit de casteller i essent conscient que en un moment o altre es prepararia el 3 de 9 amb folre de la seva colla, Sants.
En arribar a la plaça de braus, vam veure per la primera entrada que ens vam trobar les camises grises començant a moure's preparant el castell. El Manu estava molt nerviós i jo, per descomptat, no tenia entrada. Després de remugar nerviosament amb els encarregats de la porta que ens donava accés directe a Sants perquè ens deixés passar, vam fer via cap a l'entrada general.
Ell va passar corrents i jo, al darrere. Amb un breu "ve amb mi" i "vaig amb Sants" simultani vam passar tots dos corrents com uns bojos, per davant de la noia que gestionava la cua que hi havia a l'entrada. Vaig perdre'l de vista i en aquell moment vaig trobar altres companys que eren a la plaça. Just a temps per veure carregar el 3 de 9 de Sants. Quan l'enxaneta va fer l'aleta se'm van humitejar els ulls, va ser espectacular.
.jpg)
La plaça era a vessar i preciosa alhora, i després d'uns quants canvis de lloc vam trobar un espai que estava força bé per veure, tot i que no era el més còmode. Durant el que va quedar de jornada vaig aprendre força coses (estava asseguda al costat d'un apassionat dels castells, i de la Vella de Valls), i em van quedar ganes de veure'n més.
Sortíem de la plaça vora les 4 de la tarda i vam anar a Torredembarra a fer un mos, tot i la meva oposició, al pitjor lloc per menjar a Torredembarra: a la terrassa del bar Cal Tià. Però no eren hores per triar gaire i vaig acatar la decisió.
Vora les 7 de la tarda arribàvem a Barcelona, i encara em faltava un pas previ per arribar a casa: recollir la maleta que m'havia acompanyat per aquest periple, que s'havia quedat al maleter del cotxe de la mare del Manu. Així que l'Anna em va acompanyar fins allà.
Allà la vam fer petar una estona. Hi ha vincles amb els pares del cau que, malgrat passin els anys, et reconforten un cop i un altre. Ara sí, la Rosa i el Juli, i no "els pares del Manu" ens preguntaven què n'era de les nostres vides, com seguíem vinculades a l'associació, què en pensàvem de l'agrupament... i alhora, ens van farcir les oïdes de flors valorant la tasca que estem duent a terme. La cirera inesperada de diumenge, d'un viatge de tres dies.
Una bona estona després, el cotxe arribava amb abillament: dos entrepans de truita gegants i dues coca-coles.
Pel desviament cap al poble ens vam beure les cocacoles, amb les finestres obertes això sí, perquè els vidres s'entelaven. Estàvem a uns 6 o 8 graus; quan pensava que el fred intens de Brussel·les no tornaria em vaig trobar inevitablement en la mateixa situació.
Vam arribar a la casa i estava gelada, però contenta: tal i com havíem predit, tot i arribar més tard de les deu de la nit (l'hora en la que suposadament començaven els passos), encara s'estaven coent a l'habitació de caps 4 coses, i els més petits acabaven de recollir el menjador del recent sopar.
De la maleta que m'acompanyava des del dia anterior vaig fer-ne emergir en la foscor el foulard tricolor. Ja hi erem.
Mentre les unitats anaven entrant a la sala de passos, nosaltres sopàvem l'entrepà i saludàvem a cadascun dels qui passava: amb més o menys encert també vam fer 4 fotos amb les càmeres dels caps. No obstant, encara no me n'han passat cap així que no puc il·lustrar aquesta part del cap de setmana.
El que va passar a aquella sala és màgia, i per això no l'explicaré. Com tots i cadascun dels cops, sensacions estranyes i fantàstiques em recorrien la ment: veure com part dels meus follets ja són pioners.
El Joan i jo vam assolir el nostre objectiu: acollir els nous membres de la unitat d'antics i amics, i fer palès als nens i nenes, als i les caps de les unitats que un cop has marxat, sempre ets al cau.
Després de fer petons i pessigolles infinites de bona nit als follets, de ser part de la vetlla de pioners, de passar de puntetes per la reunió de caps amb uns bombons a la mà, de fer una vetlla d'antics fins a altes hores de la matinada... va arribar el diumenge i, tot i que ja havia fet molts quilòmetres encara quedava molt camí per recórrer.
Vora les 7 del matí uns sorolls m'arribaven de l'altra banda de la porta de l'habitació de caps, el llit on m'havia tocat dormir n'era just al costat. Em vaig aixecar i calçant-me els mitjons vaig obrir la porta: tres follets planejaven en veu baixa (aquella veu baixa que acaba essent més sonora que un to de veu normal) com sortir a fora de la casa, mentre encara es lligaven les botes. La conversa va ser del surrealisme exquisit i únic que desprenen els follets: "Volem anar a fora per veure si fa fred". Només se'm va acudir preguntar-los quan és que ells s'han de llevar, "quan ens venen a despertar els caps" i d'aquesta manera ells mateixos es van enviar de nou a la seva habitació.
Malgrat tot, ens vam permetre fer el ronso al llit una mica més enllà de quarts de 9, perquè alguna cosa bona sí que ha de tenir no haver de llevar els nens a les 8 quan ja no et toca!
A quarts d'onze la mare del Manu arribava amb el cotxe per acollir-me esporàdicament al vehicle i portar-me fins a la nova destinació: Tarragona, concurs de castells.
Feia tant de temps que volia anar-hi i no havia tingut l'oportunitat, que aquest any era sí o sí. Des de Brussel·les o des de Vic, calia arribar a Tarragona.
Vam arribar al voltant de les 12, el Manu vestit de casteller i essent conscient que en un moment o altre es prepararia el 3 de 9 amb folre de la seva colla, Sants.
En arribar a la plaça de braus, vam veure per la primera entrada que ens vam trobar les camises grises començant a moure's preparant el castell. El Manu estava molt nerviós i jo, per descomptat, no tenia entrada. Després de remugar nerviosament amb els encarregats de la porta que ens donava accés directe a Sants perquè ens deixés passar, vam fer via cap a l'entrada general.
Ell va passar corrents i jo, al darrere. Amb un breu "ve amb mi" i "vaig amb Sants" simultani vam passar tots dos corrents com uns bojos, per davant de la noia que gestionava la cua que hi havia a l'entrada. Vaig perdre'l de vista i en aquell moment vaig trobar altres companys que eren a la plaça. Just a temps per veure carregar el 3 de 9 de Sants. Quan l'enxaneta va fer l'aleta se'm van humitejar els ulls, va ser espectacular.
.jpg)
La plaça era a vessar i preciosa alhora, i després d'uns quants canvis de lloc vam trobar un espai que estava força bé per veure, tot i que no era el més còmode. Durant el que va quedar de jornada vaig aprendre força coses (estava asseguda al costat d'un apassionat dels castells, i de la Vella de Valls), i em van quedar ganes de veure'n més.
Sortíem de la plaça vora les 4 de la tarda i vam anar a Torredembarra a fer un mos, tot i la meva oposició, al pitjor lloc per menjar a Torredembarra: a la terrassa del bar Cal Tià. Però no eren hores per triar gaire i vaig acatar la decisió.
Vora les 7 de la tarda arribàvem a Barcelona, i encara em faltava un pas previ per arribar a casa: recollir la maleta que m'havia acompanyat per aquest periple, que s'havia quedat al maleter del cotxe de la mare del Manu. Així que l'Anna em va acompanyar fins allà.
Allà la vam fer petar una estona. Hi ha vincles amb els pares del cau que, malgrat passin els anys, et reconforten un cop i un altre. Ara sí, la Rosa i el Juli, i no "els pares del Manu" ens preguntaven què n'era de les nostres vides, com seguíem vinculades a l'associació, què en pensàvem de l'agrupament... i alhora, ens van farcir les oïdes de flors valorant la tasca que estem duent a terme. La cirera inesperada de diumenge, d'un viatge de tres dies.
14.9.08
Quatre diumenges
Fa prop d'una vintena de dies que no actualitzo. Estic de sequera: no és que no passin coses, no és que no en pensi, però no les escric.
Avui fa quatre dies que és diumenge. I no vull frivolitzar sobre el dia 11, ni entrar a valorar si cal o no cal marxar de pont. Parlo del fet objectiu de quatre dies seguits sense matins de feina, i a més, quatre dies de sortir de casa per participar al carrer, per marxar més enllà del que la línia 5 em permet, de llegir més del que he pogut llegir durant l'estiu, de tenir els horaris marcats per la indolència i de permetre's el luxe de fer algun excés a taula i un o altre raonament desaforat.
De tota aquesta destresa vital hi ha una imatge que no m'hagués imaginat que em passaria davant dels ulls talment com va ser, tant vívida.
Ahir em dirigia a Torredembarra per trobar-me amb l'Aina i el Pablo. Allà, acabaven d'acomiadar-se del consell, després de molts anys participant a l'agrupament. La nostra idea era tan imprecisa com un dissabte que en el fons té sang de diumenge, i per tant no sabíem ben bé què faríem, però en primera instància havia d'arribar fins on eren. Així que un missatge, després de trucades tallades per túnels i altres missives, m'avisava que m'esperaven a l'estació.
Sento esmentar-ho així, pels amics que hi tenim, però Torredembarra és un poble no gaire agraciat. En especial l'estació em sembla un xic desoladora, mig confosa en el fons dels edificis que hi ha a banda i banda dels rails.
En baixar del tren els vaig veure asseguts, recolzant-se a la paret groguenca que conforma la caseta de l'estació. A mesura que m'hi atansava els veia millor: allà seien, muts, mirant com caminava per l'andana fins al punt on eren. Feia poca estona que s'acomiadaven de l'agrupament, i havia estat un moment dur i alhora emotiu, i ara seien i s'esperaven.
Els meus ulls no veien l'Aina i el Pablo. El que veien mentre m'hi apropava era, de nou, dos joves de 18 anys que amb il·lusió decidien emprendre l'experiència que, sens dubte, determinaria els seus propers anys i, amb una mica de sort, els acompanyaria per sempre. Dos joves que apostaven per l'educació, que creien en les alternatives. Que volien arremangar-se i dur-les a terme. Dos que pensaven que hi ha altres maneres de gaudir.
I estaven asseguts, esperant la oportunitat de ser aquells dos joves, però ara ja no es tractava d'una oportunitat que hauria d'arribar si no de la realitat mateixa.
Després de tot, els seus ulls deien tantes coses que no seré jo qui les expliqui, però des de fora vaig pensar que, a banda de tot el que hi deien, encapsulada en aquelles dues siluetes hi romania la mateixa il·lusió.
Avui fa quatre dies que és diumenge. I no vull frivolitzar sobre el dia 11, ni entrar a valorar si cal o no cal marxar de pont. Parlo del fet objectiu de quatre dies seguits sense matins de feina, i a més, quatre dies de sortir de casa per participar al carrer, per marxar més enllà del que la línia 5 em permet, de llegir més del que he pogut llegir durant l'estiu, de tenir els horaris marcats per la indolència i de permetre's el luxe de fer algun excés a taula i un o altre raonament desaforat.
De tota aquesta destresa vital hi ha una imatge que no m'hagués imaginat que em passaria davant dels ulls talment com va ser, tant vívida.
Ahir em dirigia a Torredembarra per trobar-me amb l'Aina i el Pablo. Allà, acabaven d'acomiadar-se del consell, després de molts anys participant a l'agrupament. La nostra idea era tan imprecisa com un dissabte que en el fons té sang de diumenge, i per tant no sabíem ben bé què faríem, però en primera instància havia d'arribar fins on eren. Així que un missatge, després de trucades tallades per túnels i altres missives, m'avisava que m'esperaven a l'estació.
Sento esmentar-ho així, pels amics que hi tenim, però Torredembarra és un poble no gaire agraciat. En especial l'estació em sembla un xic desoladora, mig confosa en el fons dels edificis que hi ha a banda i banda dels rails.
En baixar del tren els vaig veure asseguts, recolzant-se a la paret groguenca que conforma la caseta de l'estació. A mesura que m'hi atansava els veia millor: allà seien, muts, mirant com caminava per l'andana fins al punt on eren. Feia poca estona que s'acomiadaven de l'agrupament, i havia estat un moment dur i alhora emotiu, i ara seien i s'esperaven.
Els meus ulls no veien l'Aina i el Pablo. El que veien mentre m'hi apropava era, de nou, dos joves de 18 anys que amb il·lusió decidien emprendre l'experiència que, sens dubte, determinaria els seus propers anys i, amb una mica de sort, els acompanyaria per sempre. Dos joves que apostaven per l'educació, que creien en les alternatives. Que volien arremangar-se i dur-les a terme. Dos que pensaven que hi ha altres maneres de gaudir.
I estaven asseguts, esperant la oportunitat de ser aquells dos joves, però ara ja no es tractava d'una oportunitat que hauria d'arribar si no de la realitat mateixa.
Després de tot, els seus ulls deien tantes coses que no seré jo qui les expliqui, però des de fora vaig pensar que, a banda de tot el que hi deien, encapsulada en aquelles dues siluetes hi romania la mateixa il·lusió.
1.8.08
Ja són vacances
Al menys, ho són per a mi.
De vacances faig el mateix que faria un diumenge, però la perspectiva d'un mes sencer per endavant per fer descans dominical, viatges i escapadetes, ajuda a esvair la pressió mental que existeix quan ha de començar de nou la setmana.
I és que, per a mi, la setmana no començarà de nou fins al dia 1 de setembre.
El model diumenge passa per despertar-se relativament tard, fer una bona estona el ronso, dutxar-se, comprar el diari i llegir-lo tot esmorzant a la granja.
Després venen encàrrecs varis amb pauses d'hores entre ells o passejades sense un destí concret.
Tot durarà, però, fins aquest diumenge precisament. Llavors comença el model de vacances ordinari, és a dir viatge (tot i que aquest tindrà un aire força dominical).
Però el ritme ja és un altre, i això és nota quan se t'acut seguir enllaços com aquest, on segons el teu historial de pàgines vistes determinen si ets home o dona.
De vacances faig el mateix que faria un diumenge, però la perspectiva d'un mes sencer per endavant per fer descans dominical, viatges i escapadetes, ajuda a esvair la pressió mental que existeix quan ha de començar de nou la setmana.
I és que, per a mi, la setmana no començarà de nou fins al dia 1 de setembre.
El model diumenge passa per despertar-se relativament tard, fer una bona estona el ronso, dutxar-se, comprar el diari i llegir-lo tot esmorzant a la granja.
Després venen encàrrecs varis amb pauses d'hores entre ells o passejades sense un destí concret.
Tot durarà, però, fins aquest diumenge precisament. Llavors comença el model de vacances ordinari, és a dir viatge (tot i que aquest tindrà un aire força dominical).
Però el ritme ja és un altre, i això és nota quan se t'acut seguir enllaços com aquest, on segons el teu historial de pàgines vistes determinen si ets home o dona.
En el meu cas no l'han encertat gaire:
Likelihood of you being FEMALE is 39%
Likelihood of you being MALE is 61%
| Site | Male-Female Ratio |
| facebook.com | |
| blogger.com | |
| imdb.com | |
| flickr.com | |
| linkedin.com | |
| buy.com | |
| ft.com | |
| gmail.com | |
| hm.com |
No sé què és el que se suposa que has de visitar quan ets dona. De fet, em pregunto quan he vistat la web d'H&M...
21.7.08
Sudàfrica: Història i segregació \1
La història de Sudàfrica és convulsa. Al menys, pel que vaig conèixer de visita, sobretot dels darrers 150 anys. És una història complexa, amb mil i un tombants, però realment molt interessant. I malauradament, molt cruenta.
Però la història es remunta a la colonització que començà al s.XV, amb l'inicial establiment de ports marítims de les Índies i posterior assentament de colònies, en gran mesura d'holandesos i britànics.
Sudàfrica té or i diamants. Suposo que això va ser requisit suficient per a la crida econòmica, i per tal que les dues colònies dominants perpetressin seguides guerres entre les seves colònies al país, per l'assoliment de poder del que més endavant s'anomenà la Unió africana.L'antiga bandera d'unió
La mateixa dinàmica de creixement va fer que s'"importéssin" treballadors asiàtics (i no pas un nombre reduït) en diverses ocasions. El resultat de tal barreja (colonitzadors i nous habitants duts pels colonitzadors), fan que sudàfrica hagi crescut en la seva història recent amb un ampli ventall de cultures en si mateixa.
No en sé les motivacions exactes però crec que tanta barreja i tants interessos, va fer que a mitjans de segle passat s'implementés la política de l'apartheid.
A tots ens sona el terme "apartheid". El seu origen prové de la boca de Jan Smuts, el primer ideòleg de la segregació sudafricana. Però si només hagués estat aquest a qui se li va acudir, doncs encara. El cas és que darrere seu van venir-ne que encara van refinar més el concepte, propers al nazisme.
L'objectiu principal era separar la vida de blancs i negres.
Per tal de mantenir allunyada la vida d'uns i altres, es van confinar al Soweto (el SOuth WEstern TOwnship de Johannesburg), on feia anys hi vivien els treballadors que extreien or i diamants de les mines, els negres. Amb el temps, també van sorgir Sophiatown, Newclare, Martindale i Alexandra per albergar a la població negra.
El mapa de Johannesburg i suburbis
Tot plegat, la implementació d'aquesta política va coincidir en l'època de la descolonització, així que les tensions socials eren més presents. No només entre blancs i negres, sinó també entre blancs i blancs (els holandesos i els britànics volien quedar-se en el poder) i entre negres i negres (degut a la conflictivitat que hi havia als townships, deguda clar està a la situació social en què es trobaven).
Va ser en aquesta època també quan es va estructurar de manera forta l'ANC (el partit d'en Mandela), i van venir anys de lluita i revolta molt intensos. Especialment, a la dècada dels '70, amb l'empresonament i mort de presos polítics i assassinats a cop de bala al carrer.
Als anys '90 va haver-hi el canvi, quan l'ANC amb Mandela al capdavant (alliberat després de 27 anys de presó) van guanyar les eleccions al 1994.
18.7.08
Sudàfrica: Lion Park \2
El nostre guia ens va informar que aquell dia no veuríem guepards, no sé ben bé per quina raó. Posats a imaginar, penso que aquests em fan més por que els lleons, ja que no semblen tan mandrosos i són força ràpids quan han de córrer!Els camins estaven senyalitzats per espònsors, tots de la marca cocacola. Una manera com una altra d'estalviar-se uns calers en retulació.
Vam passar per la zona dels lleons, i a penes a la llunyania vam veure dues lleones estirades. Així que el primer que vam veure, de veritat, van ser els gossos salvatges:
Els gossos salvatges, tenen aquesta mala fama d'animals carronyaires, però ens van aclarir que de fet, els lleons ho són encara més, de menjar preses mortes.De fet, el que agarda menys dels gossos salvatges és la seva manera de caçar: mentre els guepards i lleones cacen prenent a la presa del coll i asfixiant-la, els gossos salvatges persegueixen a la seva presa i la mosseguen mentre corren: se la mengen viva, vaja.
Tot i això, tenen un gran sentit de
l grup, de la comunitat: quan algun membre de la colla està ferit o malalt, els altres li duen menjar fins que es recupera.A mi em van semblar gossos força macos, amb aquestes orelles rodones i gegants que mouen al detectar sons aliens.
De fet, em van fer una mica de pena, perquè en arribar els cotxes, algunes es mostraven porugues i fugien. Potser, una mala experiència amb els jeeps...
Un cop deixada de banda la ruta dels guepards, ens vam dirigir a la zona dels lleons.
Vam tenir la oportunitat de veure lleons blancs, propis de Sudàfrica i en greu perill d'extinció (només n'hi ha 300 al món). De fet, ahir va aparèixer la notícia que a un safari d'Alemanya havien nascut 3 lleons blancs. Certament, són especials i preciosos.
La veritat és que les fotos no són res de l'altre món, perquè la majoria del temps vaig estar fent vídeos!(I perquè la meva càmera no és res de l'altre món, certament!)
Aquests, els blancs eren darrera una reixa. Fins aquí dius bé, els estic veient "engabiats", no passarà res.
Però de tornada, vam tornar a passar per la zona oberta dels lleons (on abans hi havíem vist les dues lleones estirades), i en aquesta ocasió, ens estaven esperant, com aquell qui diu:
Aquí el teníem, el mandrós, ronso i tranquil... rei de la selva.
Això que es veu és l'estructura del jeep. La veritat és que el lleó estava molt a la vora del camí, en aquestes fotos no hi ha zoom!
El senyor va decidir que volia canviar de prat, i va creuar per davant del nostre jeep, amb tota la tranquil·litat del món.
Ni fa falta dir que va passar tant del nostre cotxe com el del darrera: els animals de la reserva, a l'haver nascut en captivitat, estan habituats al trànsit dels jeeps.
La veritat és que la visita em va agradar molt. A banda del fet obvi de veure als animals, va ser veure com vivien a la reserva: segur que hi haurà els seus més i menys a tenir-los tancats, i que en definitiva són animals salvatges en una basta extensió de terra, tot i que limitada. Però comparant-ho amb la vivència que tenim aquí, els anomenats zoos que em fan venir mal d'estomac, vaig trobar que la reserva natural era un lloc molt més adient per tenir-los-hi.
L'endemà a la nit ens vam trobar dues noies de Luxemburg que ens van dir que havien tingut la oportunitat de jugar amb els cadells de lleons! Com hi van anar l'endemà de la nostra visita pel matí, i només eren dues, les van deixar estar amb ells. Són els inconvenients d'anar amb una gran tropa a última hora, de visita.
En fi, un altre cop serà (segur).
17.7.08
Sudàfrica: Lion Park \1
Divendres, un cop acabada la conferència, vam apuntar-nos a una de les excursions que s'havien organitzat a la tarda. Vam triar anar a la que anomenàven Lion Park.Una hora després d'autobus, vam arribar a Kenjara Lodge, una reserva natural de lleons i altres animalons.
Els dos autocars van desembarcar la gentada que es van pujar de nou a la mitja dotzena de jeeps gegants que ens portarien a fer la ruta: eren cotxassos enormes, però això sí, oberts.El nostre per no tenir, no tenia ni la tela sobre la estructura metàlica que tenien els altres.
Un cop a sobre, ens van explicar que haviem d'estar sempre asseguts al jeep, res d'aixecar-se, res de treure els braços, res de fer fotos allargant la mà: el jeep s'havia de veure com un sol, o sinó, els lleons s'acostarien a veure què hi havia de bo.
Vam començar el camí en fila, un jeep darrere l'altre, tot i deixant una distància força gran entre els cotxes.
Entràvem a la reserva natural per un camí de terra. Qui s'imagini la selva sudafricana com un lloc verd ple d'arbres gegants, va errat: era més aviat extensions d'estepa seca, i petits pujols.
La primera zona que vam visitar era la dels herbívors...
...estruços...
...antílops (l'animal sudafricà per excel·lència, l'springbok)...
...porcs salvatges (o "pumbas", com deia el nostre guia)
...rinoceronts!
Aquests animalons de gairebé una tona no s'hi veuen de prop, però capten sons en un radi de 30m. Aquests es van quedar molt a la vora nostra, movent les orelles.
Un cop vistos tots aquests (d'estruços i antílops n'hi havien un bon número!), vam passar un reixat per entrar a la banda dels depredadors, on haviem de trobar-hi lleons, hienes i guepards.
Tots els animals de la reserva havien nascut en captivitat, o bé a la mateixa reserva o bé a d'altres del país o de països veïns: per tal que els gens no quedéssin estancats, passats uns anys "canvien" exemplars de cada espècie entre reserves.
15.7.08
Contentes
Ahir veiem despuntar el sol quan acabàvem d'esmorzar a quarts de cinc del matí. Afortunadament les 10 hores de vol van ser de nit, i en la mateixa fusa horària, així que tret de les incomoditats pròpies de dormir a una butaca d'avió, vam poder descansar.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.
El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.
Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).
El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.
Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.
I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.
El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.
Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).
El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.
Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.
I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.
5.7.08
A descobrir
Dues hores fins a Paris, des d'allà, deu hores més.
Johannesburg no es mou de lloc, jo cada cop tinc més coll avall que marxo.
Me'n vaig als núvols, quan torni ja us ho explicaré.
Johannesburg no es mou de lloc, jo cada cop tinc més coll avall que marxo.
Me'n vaig als núvols, quan torni ja us ho explicaré.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
