Tendresa

autoliniers.blogspot.com

"Sigues el canvi que vols veure al món"

Avui al migdia el Victor m'explicava que li han deixat un llibre d'un català anomenat Jaume Sanllorente, que relata la seva experiència i projecte a la Índia. Ell era un periodista a Barcelona, i després d'unes vacances a la Índia, va deixar la seva vida aquí per iniciar un projecte d'acció directa: sonrisas de bombay.

D'aquí ha derivat una llarga conversa sobre què fem amb la vida. I moltes preguntes.

No és cert que val la pena deixar el teu entorn proper (família, amics, l'entorn...) ara, i al final de la teva vida poder dir que has ajudat a 2000 persones a viure millor?

És el camí, fer projectes d'acció directa a un entorn concret, per canviar les coses que no funcionen del món?

Com triar quina d'aquestes accions és a la que destinaries el teu temps?

Som suficientment vàlids (professionalment, personalment) per endegar aquest tipus de processos i fer-los rutllar?

En arribar a casa he recordat un vídeo que vaig veure ja fa temps. Que té algunes respostes a algunes d'aquestes preguntes, que en planteja d'altres i per tant (i el més important) et fa pensar.

Encara no tinc molt clar quines persones hi ha darrere the the girl effect, quins Jaumes Sanllorentes van decidir un dia que calia apostar per l'educació i l'apoderament de les noies.

Però el més important, independentment de qui siguin i què facin en concret, m'han fet pensar en el canvi que vull veure al món.

Coses a recordar al final del dia

"Lo importante es la acción, no el resultado de la acción. Debes hacer lo correcto. Tal vez no esté dentro de tu capacidad, tal vez no esté dentro de tu tiempo que haya algún resultado. Pero eso no significa que debas dejar de hacer lo correcto. Tal vez nunca sepas cuál es el resultado de tu acción. Mas si no haces nada, no habrá ningún resultado"
Gandhi.

De teatre: "Els nois d'història"

Ahir al vespre vaig anar a veure Els nois d'història, al teatre Goya. Un text d'Alan Benett dirigit pel Josep Maria Pou, amb moltes idees al voltant d'un tema concret: l'educació.

No pretenc explicar-vos l'argument, el veieu ressenyat a l'enllaç previ; els mesos previs a l'universitat, els últims passos a l'escola, d'un grup de joves i els seus mestres.

Però sí que torno al tema, l'educació. S'hi exposen diverses qüestions, des de prismes molt diferents: és el procés per aconseguir una fita (en el cas dels protagonistes, l'accés universitari) o és una fita en si mateixa, un procés inacabable?

I responent a aquestes preguntes inicials; quin ha de ser el paper de l'educació formal, per als infants i joves? Instructiva o inspiradora? Ha de dur a l'èxit o a la millora de la persona?

Tots aquests dilemes són ben representats i lligats pels personatges d'Hèctor i Irwin, que no deixen de ser dos models de professor, d'educadors que entenen l'educació en aquestes vessants diametralment oposades.

Però em vaig fixar especialment en el paper del director de l'escola on transcorre l'obra. La seva voluntat d'influenciar la tria dels alumnes cap a Oxford o Cambridge el du a incloure un nou professor (Irwin) per tal que els guii de la manera més eficient possible, perquè els resultats satisfacin les expectatives. Però, les expectatives de qui? De l'escola, o dels alumnes?

Es manifesta el mercantilisme de que amara el director, de manera explícita o implícita, del seu centre docent. L'estadística de tenir un nombre determinat d'admesos a les millors universitats del país; el prestigi, l'eficiència.

Se m'acut veient aquest director, quina similitud tan damnosa amb les universitats, d'aquests nostres dies. Quin mal que ens estem fent, com ens estem deixar perdre.

I avui un dia després, recordo les primeres paraules que vaig sentir a una aula universitària. Segurament d'un dels millor professors amb qui hauré topat fins al moment. Per bé que no les recordo fil per randa, les puc transcriure directament d'un llibre.
Són dos fragments traduïts del discurs "Inaugural Address at Saint Andrews" (1867), contingut a The Six Great Humanistic Essays of John Stuart Mill (Washington Square Press, 1970), sobre la universitat:

(...)
Sigui quina sigui l'especialitat que es tria, s'aprendrà com una branca de la intel·ligència o com un mer comerç, i en haver-la apresa se'n farà un ús prudent i conscienciós o a l'inrevés; i això dependrà menys de la manera en què s'ensenya la professió que del tipus de mentalitat que s'hi aporta - de quina classe d'intel·ligència i de consciència el sistema general d'educació ha desenvolupat en els individus. Els homes són homes abans d'ésser advocats, metges, comerciants o fabricants; i si se'ls fa homes capaços i sensibles, ells mateixos es convertiran en advocats o metges capaços i sensibles. El que els professionals haurien d'endur-se de la Universitat no és coneixement professional, i portar la llum de la cultura general per il·luminar els tecnicismes d'una indagació especial.
(...)
No pretenc instigar-vos per la perspectiva de recompenses directes, ja siguin terrenals o celestials; com menys pensem a ser guardonats d'una manera o d'una altra, millor per a nosaltres. Però hi ha una recompensa que no us fallarà, i que es podria qualificar de desinteressada, perquè no és una conseqüència, però és inherent amb el fet de merèixer-la; i és l'interès més profund i més variat que sentireu en la vida. Aquest interès us donarà deu vegades el seu valor, un valor que durarà fins al final. Tots els objectes merament personals es fan menys valuosos a mesura que avancem per la vida, en canvi, aquest interès no solament resta, sinó que creix.

No us perdeu l'obra, la interpretació és excelsa.

"Sí a todo"

A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.


Me n'he oblidat de donar-li un parell de voltes més a quatre o cinc coses que passen pel meu voltant, aquí a la vora o allà més lluny.

Malauradament les guerres sempre hi són, però m'enfilo pels graons de l'autobús i les visions es tradueixen en idees menudes que tragino dels ulls al cap, on queden recloses per giravoltar sense tenir un destí concret, un camí enfora.

Em feia recança no poder recordar totes les coses bones que et pot aportar aprendre en l'interval horari que va de les deu a les dotze.

Però retinc l'entusiasme, ben aviat les ganes i d'aquí no res l'entrega.

Sí a todo, i que surti el que vulgui i que passi el que passi. I ja veurem com ha d'acabar.

Coses que m'ericen la pell encara que passi el temps

1. Trobar una foto feta a un paper, on hi diu una frase sense sentit de la meva lletra que ens va fer petar de riure.

2. Obrir la llibreta vermella i veure que no només hi ha actes

3. Marxar del campament (abans que s'acabi)

4. Els records del dia després del dia després

5. Un ascens esgotador i un descens mortífer, plasmats en els matisos d'un descans

6. Volar eternament en un salt, i no pas sola, quan faig anys

7.