Avui que soni, Nessun dorma.
Cap de les altres interpretacions tenen la força d'ell.
6.9.07
5.9.07
Miracles de la ciència informàtica
Context polític: per raons x que ara no exposaré, li poso un password a l'ordinador. Per tal de fer-ho em demana que posi dos cops el password: escriure i reescriure. Ho faig.
Avui, quan engego l'ordinador, em demana el password i l'escric. És incorrecte. Com? D'acord, sense la primera lletra en majúscula. És incorrecte. A veure doncs, amb totes les lletres en majúscula. És incorrecte. Perplexitat. Torno a clicar un número de vegades que ara no me'n recordo, les tres versions del password. És incorrecte. Anem a pams, perquè jo no m'equivoco escrivint (que per a algo ha de servir la mecanografia feta). Torno a provar el password que sé que vaig escriure (i reescriure). És incorrecte.
Decideixo agafar un sant full i un beneit boli per tal de començar a fer permutacions de possibilitats de lletres; en quin moment m'he equivocat (entenem que potser sí que vaig escriure 2 cops malament el password), a les últimes lletres? Potser m'he oblidat de posar la última. Potser he canviat l'ordre de les dues últimes.
Després d'un lapse que dura uns deu minuts provant paraules sense sentit, fent un càlcul ràpid veig la llum i veig que la probabilitat que encerti on carai hi ha l'error (si és que n'hi ha un), és una entre un número que no hi cap a la calculadora.
Avui la tindrem grossa.
Cronologia dels processos:
1. Agafo el telèfon i truco al Pep per dir-li que l'he espifiat amb l'ordinador. Sembla ser pel soroll que el Pep està fent salt amb paracaigudes. No sento res a excepció de "estic a la moto".
2. El Pep em truca sense que sembli que l'embolcalla un vent huracanat, m'explica que el telèfon se li despenja sol, i jo li explico el context polític. Em diu que té solució. En aquest moment no penso en el càlcul de probabilitat i me'l crec.
3. Em diu que engegui de nou l'ordinador, i que quan s'estigui engegant apreti la tecla shift. M'explica que, en ocasions, quan s'apreta la tecla shift apareix al llistat d'usuaris el que, em diu, s'anomena L'ADMINISTRATOR (ho escric en majúscula perquè en aquell moment em sona a un nom molt poderós, d'un cert caire disciplinat, com alemany), i que amb una mica de sort amb L'ADMINISTRATOR podré accedir a la sessió.
4. Mentre m'explica qui és L'ADMINISTRATOR ja tinc l'equip reiniciant, i jo amb el dit clavat al shift. Quan apareix la pantalla per seleccionar usuaris, L'ADMINISTRATOR no hi és. Una mica de destrempada amb la disciplina alemanya inexistent.
5. El Pep em diu que tot es pot solucionar. Me'l crec perquè ell en sap. Em diu que torni a reiniciar l'ordinador i que apreti F8, en intèrvals de 2 segons. Aquesta acotació em sembla molt professional i em retorna a la tranquilitat per uns moments. Quan l'ordinador es reinicia, crec que pico l'F8 en l'intèrval de 0.2 segons, per allò dels nervis. Però funciona igual. Apareix una pantalla i per instrucció telefònica selecciono el modo a prueba de fallos.
6. El modo a prueba de fallos és quan les finestres i els icones de la pantalla són tan grans que no hi caben, i amb una mica de mala sort no veus segons quines coses. L'ordinador segueix carregant-se i apareix la pantalla de selecció d'usuaris. L'ADMINISTRATOR ha vingut a la festa. Emoció no continguda, vítores y alabanzas telefòniques.
7. Just quan el Pep em diu "ara tindria guasa que ens demanés un password L'ADMINISTRATOR", hi clico a sobre i em demana un password. Destrempada total. El Pep em demana que posi el password que havia posat, sí, l'orginal, l'únic, el que els meus dits llargueruts escriuen sense equivocació. Windows em dóna la benvinguda. Satisfacció.
Així que ja ho sabeu; sí, té solució (i aquí em deixo la txuleta, per si hi ha una propera espifiada!).
Avui, quan engego l'ordinador, em demana el password i l'escric. És incorrecte. Com? D'acord, sense la primera lletra en majúscula. És incorrecte. A veure doncs, amb totes les lletres en majúscula. És incorrecte. Perplexitat. Torno a clicar un número de vegades que ara no me'n recordo, les tres versions del password. És incorrecte. Anem a pams, perquè jo no m'equivoco escrivint (que per a algo ha de servir la mecanografia feta). Torno a provar el password que sé que vaig escriure (i reescriure). És incorrecte.
Decideixo agafar un sant full i un beneit boli per tal de començar a fer permutacions de possibilitats de lletres; en quin moment m'he equivocat (entenem que potser sí que vaig escriure 2 cops malament el password), a les últimes lletres? Potser m'he oblidat de posar la última. Potser he canviat l'ordre de les dues últimes.
Després d'un lapse que dura uns deu minuts provant paraules sense sentit, fent un càlcul ràpid veig la llum i veig que la probabilitat que encerti on carai hi ha l'error (si és que n'hi ha un), és una entre un número que no hi cap a la calculadora.
Avui la tindrem grossa.
Cronologia dels processos:
1. Agafo el telèfon i truco al Pep per dir-li que l'he espifiat amb l'ordinador. Sembla ser pel soroll que el Pep està fent salt amb paracaigudes. No sento res a excepció de "estic a la moto".
2. El Pep em truca sense que sembli que l'embolcalla un vent huracanat, m'explica que el telèfon se li despenja sol, i jo li explico el context polític. Em diu que té solució. En aquest moment no penso en el càlcul de probabilitat i me'l crec.
3. Em diu que engegui de nou l'ordinador, i que quan s'estigui engegant apreti la tecla shift. M'explica que, en ocasions, quan s'apreta la tecla shift apareix al llistat d'usuaris el que, em diu, s'anomena L'ADMINISTRATOR (ho escric en majúscula perquè en aquell moment em sona a un nom molt poderós, d'un cert caire disciplinat, com alemany), i que amb una mica de sort amb L'ADMINISTRATOR podré accedir a la sessió.
4. Mentre m'explica qui és L'ADMINISTRATOR ja tinc l'equip reiniciant, i jo amb el dit clavat al shift. Quan apareix la pantalla per seleccionar usuaris, L'ADMINISTRATOR no hi és. Una mica de destrempada amb la disciplina alemanya inexistent.
5. El Pep em diu que tot es pot solucionar. Me'l crec perquè ell en sap. Em diu que torni a reiniciar l'ordinador i que apreti F8, en intèrvals de 2 segons. Aquesta acotació em sembla molt professional i em retorna a la tranquilitat per uns moments. Quan l'ordinador es reinicia, crec que pico l'F8 en l'intèrval de 0.2 segons, per allò dels nervis. Però funciona igual. Apareix una pantalla i per instrucció telefònica selecciono el modo a prueba de fallos.
6. El modo a prueba de fallos és quan les finestres i els icones de la pantalla són tan grans que no hi caben, i amb una mica de mala sort no veus segons quines coses. L'ordinador segueix carregant-se i apareix la pantalla de selecció d'usuaris. L'ADMINISTRATOR ha vingut a la festa. Emoció no continguda, vítores y alabanzas telefòniques.
7. Just quan el Pep em diu "ara tindria guasa que ens demanés un password L'ADMINISTRATOR", hi clico a sobre i em demana un password. Destrempada total. El Pep em demana que posi el password que havia posat, sí, l'orginal, l'únic, el que els meus dits llargueruts escriuen sense equivocació. Windows em dóna la benvinguda. Satisfacció.
Així que ja ho sabeu; sí, té solució (i aquí em deixo la txuleta, per si hi ha una propera espifiada!).
4.9.07
M'han dit que marxes...
Ya estoy en la mitad de esta carretera
tantas encrucijadas quedan detrás...
Ya está en el aire girando mi moneda
y que sea lo que
sea
Todos los altibajos de la marea
todos los sarampiones que ya pasé...
Yo llevo tu sonrisa como bandera
y que sea lo que
sea
Lo que tenga que ser, que sea
y lo que no por algo será
No creo en la eternidad de las peleas
ni en las recetas de la felicidad
Cuando pasen recibo mis primaveras
y la suerte este echada a descansar
yo mirar tu foto en mi billetera
y que sea lo que
sea
Y el que quiera creer que crea
y el que no, su razón tendrá
Yo suelto mi cancin en la ventolera
y que la escuche quien la quiera escuchar
Ya esta en el aire girando mi moneda
y que sea lo que
sea
30.8.07
29.8.07
Actualitzant enllaços (2)
El període estival dóna molt de si, pel que fa als descobriments internàutics.
Jo, que m'estic convertint en d'aquells que són habituals en uns o altres blogs, faig una nova actualització d'enllaços. Alguns, ja fa temps que me'ls miro, però encara no els havia afegit al llistat.
100 anys, 100 cims és una iniciativa del "finestreru" Esteve per tal de celebrar el centenari de l'escoltisme al llarg d'aquest 2007. Si teniu cap vinculació amb el moviment, o simplement us agrada fer cims a la muntanya, segur que estarà molt content que participeu d'aquesta proposta.
A l'Anna A. ja fa força temps que la conec, des que vam compartir l'administració del cnjc ara fa ja uns anyets. Al David també en fa uns quants estius que el veig rondar, des que va participar del projecte de l'AE Boixac al Poble Sec. Tots dos formen part de l'Espai Jove Intersindical-CSC, i s'estan fent uns fanàtics de la muntanya! Els seus escrits, tot i que no són periòdics, es mereixen una lectura amb calma.
El Marc F. també fa un temps que me'l creuo, trobo, veig a un i altre lloc on la paraula participació s'hi troba. És així i dir-ho d'una altra manera no tindria sentit.
L'espai on hi he interactuat en més mesura ha estat a Les Corts. Saltant de blog en blog vaig trobar que, ell també, de tant en tant hi diu la seva.
La Gemma té un blog deliciós, mai millor dit. Hi ha un munt de receptes, i he de dir que molt ben explicades. Ho constaten les coques de Sant Joan (de llardó i també de cabell d'àngel) que vaig fer seguint la seva recepta. Pel que vaig coneixent, també és de les d'agafar la motxilla i fer via per entorns naturals; de tant en tant, n'explica alguna d'aquestes.
Jo, que m'estic convertint en d'aquells que són habituals en uns o altres blogs, faig una nova actualització d'enllaços. Alguns, ja fa temps que me'ls miro, però encara no els havia afegit al llistat.
100 anys, 100 cims és una iniciativa del "finestreru" Esteve per tal de celebrar el centenari de l'escoltisme al llarg d'aquest 2007. Si teniu cap vinculació amb el moviment, o simplement us agrada fer cims a la muntanya, segur que estarà molt content que participeu d'aquesta proposta.
A l'Anna A. ja fa força temps que la conec, des que vam compartir l'administració del cnjc ara fa ja uns anyets. Al David també en fa uns quants estius que el veig rondar, des que va participar del projecte de l'AE Boixac al Poble Sec. Tots dos formen part de l'Espai Jove Intersindical-CSC, i s'estan fent uns fanàtics de la muntanya! Els seus escrits, tot i que no són periòdics, es mereixen una lectura amb calma.
El Marc F. també fa un temps que me'l creuo, trobo, veig a un i altre lloc on la paraula participació s'hi troba. És així i dir-ho d'una altra manera no tindria sentit.
L'espai on hi he interactuat en més mesura ha estat a Les Corts. Saltant de blog en blog vaig trobar que, ell també, de tant en tant hi diu la seva.
La Gemma té un blog deliciós, mai millor dit. Hi ha un munt de receptes, i he de dir que molt ben explicades. Ho constaten les coques de Sant Joan (de llardó i també de cabell d'àngel) que vaig fer seguint la seva recepta. Pel que vaig coneixent, també és de les d'agafar la motxilla i fer via per entorns naturals; de tant en tant, n'explica alguna d'aquestes.
26.8.07
La ciutat circular
Dissabte passat, després d'uns quants dies de pluges, el Victor i jo vam decidir aprofitar el cel obert per fer una visita a un paratge barceloní copsant.
Vam arribar-nos a peu al turó de la Rovira, al Guinardó, per a dalt trobar-nos les bateries antiaèrees de la guerra civil.
En aquesta construcció, es refugiava la població quan els bombardejos assolaven Barcelona.
En aquesta construcció, es refugiava la població quan els bombardejos assolaven Barcelona.
Val a dir que el refugi està molt mal conservat. Bé, més aviat crec que no ha estat conservat de cap manera; l'accés per arribar-s'hi és difícil i s'hi troben deixalles (ampolles de plàstic, trossos de vidre...), i les herbes creixen ferèstegues entre algunes atzavares, pins menuts i algunes campanetes liles (o això em semblen) que suavitzen la vista d'aquest camí desolat.
D'altra banda el refugi es troba força malmès. Principalment perque els graffitis són per tot arreu, al seu interior i exterior, i també perquè la runa s'acumula pels racons. L'estat de conservació de l'estructura, a més a més, és pèssim.
El barraquisme dels anys 60 va causar estralls en aquest espai, i famílies van aprofitar la construcció per alçar "cases" al refugi.Quan, més endavant, se'ls va obligar a enderrocar-les, van llançar la runa a l'interior del refugi, o bé la van abandonar allà mateix on hi havia hagut la construcció, de tal manera que era impracticable arribar a endinsar-s'hi.
Al terra encara s'hi veuen els diferents terres de les construccions, marcats per les divisions fetes per separar diferents àrees dels habitatges.
L'any passat, un camp de treball organitzat per l'Associació de veïns de Can Baró i la Fundació Escolta Josep Carol, va encetar una activitat d'estiu amb joves d'arreu d'Europa per tal de recuperar la memòria històrica, i van fer la primera part de la neteja d'aquest espai. Sobretot, està clar, traient aquesta runa acumulada de fa dècades. Una tasca que al meu entendre, hauria d'haver estat assumida fa molt temps des del consistori, en el marc de la recuperació integral d'aquest espai històric de Barcelona.
La vista de la ciutat des d'aquest punt és espectacular: la visió circular de la ciutat des del turó de la Rovira, fa que t'adonis que la nostra capital és un cop de puny menut i limitat.Amb la vista cap al mar, els ulls divisen a la dreta els límits barcelonins cortsencs (fàcilment reconeixibles per les torres de la caixa) i més enllà també, l'Hospitalet, Cornellà, l'aeroport... De dreta a esquerrra, a l'àrea de l'extensió quadriculada de l'eixample, s'hi divisen la sagrada família, les torres mapfre, i més enllà del clot, l'aparatós fòrum a peu de mar.
Girant d'esquena i amb la vista cap a Collserola, la part més "llunyana" de la ciutat, que ara es veu a un no res, tocant-se punta amb punta a la resta de la ciutat, en aquest recorregut circular.
Mentre divisàvem la ciutat sencera des d'aquest punt de mira privilegiat, vam veure arribar un grup de joves de diferents nacionalitats a les bateries. La sorpresa va ser trobar-nos l'Arnau i la Blanca de l'AE Can Baró, fent de guies a una nova tanda de joves interessats per aquest projecte. Molta sort, companys!
Si no us hi heu arribat mai, us animo a que un dia clar, sense pressa, feu cap a aquest espai mig oblidat de la ciutat. De tan a la vora que està, no s'hi ha parat l'atenció necessària fins que un col·lectiu ciutadà s'ha arremangat per intentar habilitar aquest lloc per tal que la gent de la ciutat i també la de fora, no oblidin mai què van viure i què es va veure des d'aquestes parets maldestres.
Sindicant lectures
A l'últim escrit ho vaig comentar, i Té la Mà Maria m'han demanat més informació.
En aquest link hi ha un vídeo molt curtet, de tres minuts i escaig, amb subtítols en català, on s'explica què és exactament el google reader (o, en general, un lector de blogs): què és google reader?
Ja fa un temps que l'utilitzo, però encara no l'he explorat a fons. L'últim descobriment és a la columna dreta d'aquest meu bloc, amb el títol "Escrits d'altres blogs"; el reader t'ofereix la possibilitat de compartir amb altris aquells escrits que has trobat interessants per una qüestió o altre, i també ofereix la possibilitat d'afegir un clip al bloc per tal que es vagi actualitzant, cada cop que decideixo que un escrit m'ha semblant interessant.
Compartir és estimar, i estimar és viure, que diuen.
En aquest link hi ha un vídeo molt curtet, de tres minuts i escaig, amb subtítols en català, on s'explica què és exactament el google reader (o, en general, un lector de blogs): què és google reader?
Ja fa un temps que l'utilitzo, però encara no l'he explorat a fons. L'últim descobriment és a la columna dreta d'aquest meu bloc, amb el títol "Escrits d'altres blogs"; el reader t'ofereix la possibilitat de compartir amb altris aquells escrits que has trobat interessants per una qüestió o altre, i també ofereix la possibilitat d'afegir un clip al bloc per tal que es vagi actualitzant, cada cop que decideixo que un escrit m'ha semblant interessant.
Compartir és estimar, i estimar és viure, que diuen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
