"Lo importante es la acción, no el resultado de la acción. Debes hacer lo correcto. Tal vez no esté dentro de tu capacidad, tal vez no esté dentro de tu tiempo que haya algún resultado. Pero eso no significa que debas dejar de hacer lo correcto. Tal vez nunca sepas cuál es el resultado de tu acción. Mas si no haces nada, no habrá ningún resultado"
Gandhi.
24.1.09
Coses a recordar al final del dia
22.1.09
De teatre: "Els nois d'història"
Ahir al vespre vaig anar a veure Els nois d'història, al teatre Goya. Un text d'Alan Benett dirigit pel Josep Maria Pou, amb moltes idees al voltant d'un tema concret: l'educació.
No pretenc explicar-vos l'argument, el veieu ressenyat a l'enllaç previ; els mesos previs a l'universitat, els últims passos a l'escola, d'un grup de joves i els seus mestres.
Però sí que torno al tema, l'educació. S'hi exposen diverses qüestions, des de prismes molt diferents: és el procés per aconseguir una fita (en el cas dels protagonistes, l'accés universitari) o és una fita en si mateixa, un procés inacabable?
I responent a aquestes preguntes inicials; quin ha de ser el paper de l'educació formal, per als infants i joves? Instructiva o inspiradora? Ha de dur a l'èxit o a la millora de la persona?
Tots aquests dilemes són ben representats i lligats pels personatges d'Hèctor i Irwin, que no deixen de ser dos models de professor, d'educadors que entenen l'educació en aquestes vessants diametralment oposades.
Però em vaig fixar especialment en el paper del director de l'escola on transcorre l'obra. La seva voluntat d'influenciar la tria dels alumnes cap a Oxford o Cambridge el du a incloure un nou professor (Irwin) per tal que els guii de la manera més eficient possible, perquè els resultats satisfacin les expectatives. Però, les expectatives de qui? De l'escola, o dels alumnes?
Es manifesta el mercantilisme de que amara el director, de manera explícita o implícita, del seu centre docent. L'estadística de tenir un nombre determinat d'admesos a les millors universitats del país; el prestigi, l'eficiència.
Se m'acut veient aquest director, quina similitud tan damnosa amb les universitats, d'aquests nostres dies. Quin mal que ens estem fent, com ens estem deixar perdre.
I avui un dia després, recordo les primeres paraules que vaig sentir a una aula universitària. Segurament d'un dels millor professors amb qui hauré topat fins al moment. Per bé que no les recordo fil per randa, les puc transcriure directament d'un llibre.
Són dos fragments traduïts del discurs "Inaugural Address at Saint Andrews" (1867), contingut a The Six Great Humanistic Essays of John Stuart Mill (Washington Square Press, 1970), sobre la universitat:
No us perdeu l'obra, la interpretació és excelsa.
No pretenc explicar-vos l'argument, el veieu ressenyat a l'enllaç previ; els mesos previs a l'universitat, els últims passos a l'escola, d'un grup de joves i els seus mestres.
Però sí que torno al tema, l'educació. S'hi exposen diverses qüestions, des de prismes molt diferents: és el procés per aconseguir una fita (en el cas dels protagonistes, l'accés universitari) o és una fita en si mateixa, un procés inacabable?
I responent a aquestes preguntes inicials; quin ha de ser el paper de l'educació formal, per als infants i joves? Instructiva o inspiradora? Ha de dur a l'èxit o a la millora de la persona?
Tots aquests dilemes són ben representats i lligats pels personatges d'Hèctor i Irwin, que no deixen de ser dos models de professor, d'educadors que entenen l'educació en aquestes vessants diametralment oposades.
Però em vaig fixar especialment en el paper del director de l'escola on transcorre l'obra. La seva voluntat d'influenciar la tria dels alumnes cap a Oxford o Cambridge el du a incloure un nou professor (Irwin) per tal que els guii de la manera més eficient possible, perquè els resultats satisfacin les expectatives. Però, les expectatives de qui? De l'escola, o dels alumnes?
Es manifesta el mercantilisme de que amara el director, de manera explícita o implícita, del seu centre docent. L'estadística de tenir un nombre determinat d'admesos a les millors universitats del país; el prestigi, l'eficiència.
Se m'acut veient aquest director, quina similitud tan damnosa amb les universitats, d'aquests nostres dies. Quin mal que ens estem fent, com ens estem deixar perdre.
I avui un dia després, recordo les primeres paraules que vaig sentir a una aula universitària. Segurament d'un dels millor professors amb qui hauré topat fins al moment. Per bé que no les recordo fil per randa, les puc transcriure directament d'un llibre.
Són dos fragments traduïts del discurs "Inaugural Address at Saint Andrews" (1867), contingut a The Six Great Humanistic Essays of John Stuart Mill (Washington Square Press, 1970), sobre la universitat:
(...)
Sigui quina sigui l'especialitat que es tria, s'aprendrà com una branca de la intel·ligència o com un mer comerç, i en haver-la apresa se'n farà un ús prudent i conscienciós o a l'inrevés; i això dependrà menys de la manera en què s'ensenya la professió que del tipus de mentalitat que s'hi aporta - de quina classe d'intel·ligència i de consciència el sistema general d'educació ha desenvolupat en els individus. Els homes són homes abans d'ésser advocats, metges, comerciants o fabricants; i si se'ls fa homes capaços i sensibles, ells mateixos es convertiran en advocats o metges capaços i sensibles. El que els professionals haurien d'endur-se de la Universitat no és coneixement professional, i portar la llum de la cultura general per il·luminar els tecnicismes d'una indagació especial.
(...)
No pretenc instigar-vos per la perspectiva de recompenses directes, ja siguin terrenals o celestials; com menys pensem a ser guardonats d'una manera o d'una altra, millor per a nosaltres. Però hi ha una recompensa que no us fallarà, i que es podria qualificar de desinteressada, perquè no és una conseqüència, però és inherent amb el fet de merèixer-la; i és l'interès més profund i més variat que sentireu en la vida. Aquest interès us donarà deu vegades el seu valor, un valor que durarà fins al final. Tots els objectes merament personals es fan menys valuosos a mesura que avancem per la vida, en canvi, aquest interès no solament resta, sinó que creix.
No us perdeu l'obra, la interpretació és excelsa.
21.1.09
"Sí a todo"
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Me n'he oblidat de donar-li un parell de voltes més a quatre o cinc coses que passen pel meu voltant, aquí a la vora o allà més lluny.
Malauradament les guerres sempre hi són, però m'enfilo pels graons de l'autobús i les visions es tradueixen en idees menudes que tragino dels ulls al cap, on queden recloses per giravoltar sense tenir un destí concret, un camí enfora.
Em feia recança no poder recordar totes les coses bones que et pot aportar aprendre en l'interval horari que va de les deu a les dotze.
Però retinc l'entusiasme, ben aviat les ganes i d'aquí no res l'entrega.
Sí a todo, i que surti el que vulgui i que passi el que passi. I ja veurem com ha d'acabar.
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Me n'he oblidat de donar-li un parell de voltes més a quatre o cinc coses que passen pel meu voltant, aquí a la vora o allà més lluny.
Malauradament les guerres sempre hi són, però m'enfilo pels graons de l'autobús i les visions es tradueixen en idees menudes que tragino dels ulls al cap, on queden recloses per giravoltar sense tenir un destí concret, un camí enfora.
Em feia recança no poder recordar totes les coses bones que et pot aportar aprendre en l'interval horari que va de les deu a les dotze.
Però retinc l'entusiasme, ben aviat les ganes i d'aquí no res l'entrega.
Sí a todo, i que surti el que vulgui i que passi el que passi. I ja veurem com ha d'acabar.
15.1.09
Coses que m'ericen la pell encara que passi el temps
1. Trobar una foto feta a un paper, on hi diu una frase sense sentit de la meva lletra que ens va fer petar de riure.
2. Obrir la llibreta vermella i veure que no només hi ha actes
3. Marxar del campament (abans que s'acabi)
4. Els records del dia després del dia després
5. Un ascens esgotador i un descens mortífer, plasmats en els matisos d'un descans
6. Volar eternament en un salt, i no pas sola, quan faig anys
2. Obrir la llibreta vermella i veure que no només hi ha actes
3. Marxar del campament (abans que s'acabi)
4. Els records del dia després del dia després
5. Un ascens esgotador i un descens mortífer, plasmats en els matisos d'un descans
6. Volar eternament en un salt, i no pas sola, quan faig anys
7.
27.12.08
Com us ho diria
(poseu la música ben forta)
Una taula o la taula de sempre. Una anècdota o l'anècdota. Unes sensacions o aquelles sensacions. Uns riures o els nostres riures. Els records o el record.
Una frase o la frase que emergeix. Una paraula o la paraula definitòria. La voluntat o la decisió.
Una idea o aquesta idea. Un projecte o el nostre projecte.
La pluja o aquest degoteig, incessable, inacabable, insondable de viure i viure i viure.
Una taula o la taula de sempre. Una anècdota o l'anècdota. Unes sensacions o aquelles sensacions. Uns riures o els nostres riures. Els records o el record.
Una frase o la frase que emergeix. Una paraula o la paraula definitòria. La voluntat o la decisió.
Una idea o aquesta idea. Un projecte o el nostre projecte.
La pluja o aquest degoteig, incessable, inacabable, insondable de viure i viure i viure.
21.12.08
Bones festes
L'Eva, per fi, ja ha remugat. La Sònia aquest any també s'apunta a la rondinada.
No sé si és el tema estrella dels blogs, però el nadal torna, sí. Com tots els anys ha tornat el torró.
I mira, jo aquests dies no tinc ganes d'escriure al blog (d'aquí que marcescible s'hagi marcit una mica, vés quina cosa...). Sí que tinc moltes coses a fer, moltes coses pendents i moltes dates límit aquest desembre. Però no tinc ganes d'escriure gaire.
Malgrat això, sí que tinc ganes que arribi nadal. No sé si el nadal aquest que mai m'ha agradat, el que tampoc us agrada a vosaltres: els pares noel penjats dels balcons, la gent comprant regals desmesuradament. Tampoc m'agrada però, pensar que estem falsejant sensacions, que estiguem sent hipòcrites, que fem el paperet durant uns quants dies perquè toca.
Tinc ganes de dinars, i del capó farcit (que no mengem mai la resta d'any). I l'escudella i carn d'olla. I no ho he fet, però també treuré de l'armari l'arbre (de plàstic) amb unes certes ganes. I d'acollir el nadal.
I tot i que guarnir part del túnel del metro entre Sagrada Família i Hospital de Sant Pau com si fos un carrer engalanat amb llums de nadal em sembli un pèl excessiu (i que es posessin els llums tan abans), em sembla bé passejar amb els carrers guarnits, una estona. I no faré apologia dels LED.
Així que sentint-ho molt, vaig a comprar els regals. Que les vaques estan magres, he fet una llista ben concreta i escueta, i tot i que pararé boja un diumenge a la tarda "dels que obren", no tinc més temps per anar a voltar.
No sé si és el tema estrella dels blogs, però el nadal torna, sí. Com tots els anys ha tornat el torró.
I mira, jo aquests dies no tinc ganes d'escriure al blog (d'aquí que marcescible s'hagi marcit una mica, vés quina cosa...). Sí que tinc moltes coses a fer, moltes coses pendents i moltes dates límit aquest desembre. Però no tinc ganes d'escriure gaire.
Malgrat això, sí que tinc ganes que arribi nadal. No sé si el nadal aquest que mai m'ha agradat, el que tampoc us agrada a vosaltres: els pares noel penjats dels balcons, la gent comprant regals desmesuradament. Tampoc m'agrada però, pensar que estem falsejant sensacions, que estiguem sent hipòcrites, que fem el paperet durant uns quants dies perquè toca.
Tinc ganes de dinars, i del capó farcit (que no mengem mai la resta d'any). I l'escudella i carn d'olla. I no ho he fet, però també treuré de l'armari l'arbre (de plàstic) amb unes certes ganes. I d'acollir el nadal.
I tot i que guarnir part del túnel del metro entre Sagrada Família i Hospital de Sant Pau com si fos un carrer engalanat amb llums de nadal em sembli un pèl excessiu (i que es posessin els llums tan abans), em sembla bé passejar amb els carrers guarnits, una estona. I no faré apologia dels LED.
Així que sentint-ho molt, vaig a comprar els regals. Que les vaques estan magres, he fet una llista ben concreta i escueta, i tot i que pararé boja un diumenge a la tarda "dels que obren", no tinc més temps per anar a voltar.
7.12.08
Avui
M'he despertat a l'hora d'un dia de cada dia, després de vuit hores de son (el que no és tan habitual).
He revisat telèfons, he vist missatges de matinada i matiners, felicitacions.
Mentre ens dutxàvem hem parlat de com seria la vida si jo no hi fos, si tu no hi fóssis, qui triaries de company? Suposicions divertidíssimes, opinions que et refermen. Hem parlat de què farem a l'estiu. Ennumeració de viatges pendents.
Hem esmorzat a la granja (2,10€ cafè amb llet i entrepà mitjà de tonyina), el millor lloc per esmorzar. He comprat l'Avui i hem fet cap a casa.
Hem considerat oportú fer-nos del vídeo-club (del que està més avall, el de costat de casa el van tancar fa temps), i mirar de fer números de com carai es manté aquest negoci a dia d'avui. Unes multiplicacions simples ens han fet pensar que no és possible mantenir-lo si no és per amor a l'art (mai millor dit).
Sense perdre pistonada, fer quatre coses a casa i a gràcia esperava el vermut, i els seitons amb carxofa, i les patates fregides i un altre vermut. Petits regals, que són grans. Altre cop volant, cap a dinar. Un pastís i petits regals. Sessió de fotos d'infància, com pot ser que hom hagi estat tan petit algun cop?
Cap a casa. Trucades, missatges. Dels que estan lluny, dels que veig de tant en tant. Aplicació de les noves tecnologies a les felicitacions (dit d'una altra manera: facebook). Visionat de fotos de dissabte.
Es suspenen els plans pel vespre i en sorgeixen de nous: anem a fer ús del nou carnet que tenim.
El vídeo-club comença a ser un bullici de gent, potser que si cada vespre és així sí que té sentit el negoci (o és, tan sols, el vespre d'un diumenge seguit d'un festiu?). En triem una amb un 8,1 a l'imdb, tot i que jo preferia Sweeney Todd (qui diria que no a l'Helena Bonham-Carter i al Johnny Depp?). El fet és que és més adequada la que hem triat per tal de, sopar d'hora i provar, per fi, el home cinema.
Avui m'he despertat pensant que parlaria de com ha passat un any, i com no sento que m'hagi passat volant per davant. Simplement toca ajustar de nou la data d'inici d'un comptador, que cada any cal posar a zero.
Aquest matí he pensat, quan m'anava des-endormiscant a l'hora de cada dia, de com, valorativament, me n'alegro de fer-me més gran, que no més gran: de tenir coses millors, superades i per fer. De posar fils a les agulles que vull fitar. I de, com a mínim, tenir clar quines coses encara resten pendents. Seguir creixent.
He revisat telèfons, he vist missatges de matinada i matiners, felicitacions.
Mentre ens dutxàvem hem parlat de com seria la vida si jo no hi fos, si tu no hi fóssis, qui triaries de company? Suposicions divertidíssimes, opinions que et refermen. Hem parlat de què farem a l'estiu. Ennumeració de viatges pendents.
Hem esmorzat a la granja (2,10€ cafè amb llet i entrepà mitjà de tonyina), el millor lloc per esmorzar. He comprat l'Avui i hem fet cap a casa.
Hem considerat oportú fer-nos del vídeo-club (del que està més avall, el de costat de casa el van tancar fa temps), i mirar de fer números de com carai es manté aquest negoci a dia d'avui. Unes multiplicacions simples ens han fet pensar que no és possible mantenir-lo si no és per amor a l'art (mai millor dit).
Sense perdre pistonada, fer quatre coses a casa i a gràcia esperava el vermut, i els seitons amb carxofa, i les patates fregides i un altre vermut. Petits regals, que són grans. Altre cop volant, cap a dinar. Un pastís i petits regals. Sessió de fotos d'infància, com pot ser que hom hagi estat tan petit algun cop?
Cap a casa. Trucades, missatges. Dels que estan lluny, dels que veig de tant en tant. Aplicació de les noves tecnologies a les felicitacions (dit d'una altra manera: facebook). Visionat de fotos de dissabte.
Es suspenen els plans pel vespre i en sorgeixen de nous: anem a fer ús del nou carnet que tenim.
El vídeo-club comença a ser un bullici de gent, potser que si cada vespre és així sí que té sentit el negoci (o és, tan sols, el vespre d'un diumenge seguit d'un festiu?). En triem una amb un 8,1 a l'imdb, tot i que jo preferia Sweeney Todd (qui diria que no a l'Helena Bonham-Carter i al Johnny Depp?). El fet és que és més adequada la que hem triat per tal de, sopar d'hora i provar, per fi, el home cinema.
Avui m'he despertat pensant que parlaria de com ha passat un any, i com no sento que m'hagi passat volant per davant. Simplement toca ajustar de nou la data d'inici d'un comptador, que cada any cal posar a zero.
Aquest matí he pensat, quan m'anava des-endormiscant a l'hora de cada dia, de com, valorativament, me n'alegro de fer-me més gran, que no més gran: de tenir coses millors, superades i per fer. De posar fils a les agulles que vull fitar. I de, com a mínim, tenir clar quines coses encara resten pendents. Seguir creixent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
