Després d'una tria de peli aleatòria, d'uns quants problemes tècnics, i unes quantes trucadetes interrompents, he pogut veure
A home at the End of the World, o el que és el mateix
una casa en el fin del mundo com ja he dit al títol del post. Per fomentar l'ús de la llengua al cinema, a la pantalla em refereixo, direm que en català seria
una casa a la fi del món. Però de moment a internet, no les he vist venudes doblades al català, ni tampoc amb subtítols catalans. Bé, i ja n'hi ha prou del tema lingüístic que tampoc és el que ens ocupa i no n'hi ha com per fer-ne tantes conyetes.
Després de veure-la he de dir que m'ha satisfet gustosament. Això es diu ben ràpid i fàcil, però és que jo sóc bastant perepunyetes amb el cinema en general: sempre li trobo un queee... que no em fa el pes, a una i altre peli. Un exemple ben comprensible són les pelis tipus crítica social, sortides del forn hollywoodiense. Per posar un exemple qualsevol, a veureee...
Diamante de sangre. Per fer-ho fàcil i resumit direm que em treuen de polleguera. Els qui l'hagueu vist ja m'ho direu, si en faig un gra massa, pel que fa al seu treball de crítica social (alucina vecina! que l'han valorat amb un 8 els votants de l'Internet Movie Data Base!... clar que, no pensem gaire en
qui és que vota a aquesta web).
Tot molt interessant, però tornem a la peli que he vist (que en francès seria algo així com
une maison à la fin de le monde, oi?). Deia que m'ha satisfet molt. D'acord que les zero expectatives hi han fet molt, perquè no en tenia ni idea de quina peli era (i ara hi haurà qui es posi les mans al cap i digui
coooom? no coneixes el guió del mateix autor, premi pulitzer, de "les horeees"? doncs no, mira tu, i què feliç vivia!), però he de remarcar que m'ha agradat moltíssim la interpretació dels actors. És espectacular: la comunicació que es genera amb les mirades, els gestos i formes de parlar propis d'uns i altres, l'entonació dels diàlegs (visca la v.o.s., és clar!)... crec que dóna una brillantor a la peli que és la que et fa pensar, un cop s'acaba la peli, que és molt entranyable.
El tema que s'hi tracta no hi entro gaire, perquè a mi no m'ha cridat massa la atenció. Per als qui no volen entrar més a fons en el tema i l'argument, em limitaré a citar la frase de la portada de la peli "family can be whatever you want it to be". Sí, que la família pot ser tot allò que tu vulguis que sigui.
De fet hi havia moments que em recordava al llibre de l'Antonio Gala
La regla de tres (a veure aquest premi pulitzer d'on es treu les idees...). Al tanto que no estic comparant pas aquest tros de llibre del Gala amb aquesta peli, eh! Bé, no comparéssim mai un llibre amb una peli, que després surten coses com
El Codigo Da Vinci, que el llibre et pot o no agradar, però és que la peli no la traga ningú!, i ja l'hem feta bona.
Ah, perquè aprecieu la bellesa del llibre, penseu que és inversament proporcional a la seva portada, que he buscat expressament per internet perquè veiéssiu el grau de fé que tinc en Gala per agafar aquest llibre, amb els meus 20 anys que tenia a lo més, i llegir-me'l (té
delito, oi, la portada?).
Bé, que si no us he convençut encara perquè us rumieu si veure-la, penseu que el Colin Farrell, el protagonista de la peli us farà sentir en ple Camp Nou ja que és un barrejam de Víctor Valdés i Deco. Aquí queda dit!
No hi ha ni una foto del Valdés guapo a internet... al tanto amb el Deco, carai!
L'últim llibre de Josep Marià Espinàs em va ser cedit a la costa eslovena, acabat en un insomni volgut barceloní i retornat a les mans que me'l van traspassar a terres alcarrassines. Ja fa temps que el vaig llegir, i volia escriure'n quatre paraules.
Entrades
