Cultura de cementiri

Avui corria pel vestidor del gimnàs i he pensat en penjar una frase que he sentit en algun dels passadissos, a nivell anecdòtic.
Però han calgut 4 minuts més (i un canvi de lloc semi-instantani) per tal de pensar que la dimensió del tema anava més enllà de la frase casual.

No em posaré molt lírica i aniré al gra: Estava jo posant-me els pantalons quan una senyora d'uns seixanta o setanta anys ha passat i s'ha aturat gairebé al meu costat. A l'altra banda del banc on seia, hi havia dues senyores més de la quinta i les ha saludat. Després de l'apropament típic i tòpic, una de les que era al banc li diu a la que acabava d'arribar:

- Usted es amiga de la Justi, va a su clase, verdad?

- Si si, hace tiempo que no viene. Le pasó algo, estaba en el hospital - respón

Entre una i altra s'embarbussen les següents frases, mentre una li diu si sabe algo, la que està dempeus diu se ha muerto ya? (i li faltava dir, "anem per feina que comença aquagym").

Finalment les del banc, com si els hagués dit si la Justi havia anat a comprar el pa o no, li han respost molt normalment que no, que la havien portat a una residència. Pues ya saben más ustedes que yo, ha dit finalment i ha marxat cap a la piscina.
A mi això ja m'ha fet pensar. Pel que fa a la meva humil persona, quan fa temps que no veig a algú no se m'acut pensar que s'ha mort. Però suposo que amb l'edat, segons com, es torna una quotidianitat inevitable, i millor portar-ho bé que amb esglais.

El cuentu no s'acaba aquí, no. Que jo ja era vestida i he anat cap a eixugar-me el cabell, havent de fer un parell de passadissos enllà de la primera conversa. Entre que agafava i no l'assecador, un grup de dones (també, seixanta - setanta) la feien petar mentre es canviaven. No sabeu de què, oi? Efectivament, de no sé qui que havia mort i que una d'elles estava amoïnada perquè havia d'anar a la vetlla i no tindria temps.

- Vés demà a l'enterro - amb una vehemència que deia "és el que compta".

- És que avui en tinc un i la setmana passada un altre. Cada setmana un!

La conversa ha anat derivant cap als ets i uts propis dels cementiris: el bus tal t'hi deixa a l'entrada; jo a aquest cementiri no hi he anat mai, que els tinc tots al..., és que és la època que sortim que...

Suposo que és qüestió d'edat, comptar-ho i contar-ho així. I jo, que per pocs enterros no he passat, em costa imaginar-me prendre-m'ho amb aquesta normalitat i poca consternació.
Ja hi arribarem, doncs.

Llagrimejo

Perles de classe \1

"Heu llegit el llibre de l'Al Gore? (una veritat incòmoda) Us el vau comprar?"

(ningú)

"Doncs millor, perquè haguéssiu perdut els diners"

Capacitat de dialogar

No sé si esteu mirant la Terribes com jo. Si és així, segur que se us estan caient segons quines coses al terra, pel debat dels erudits universitaris sobre què ofereix Bolonya als estudiants.

La capacitat de dialogar, la capacitat de comunicar-se, de liderar. Aquests, diuen, són els punts conflictius d'aplicació del pla Bolonya.

Els erudits comenten que és en moltes ocasions a les universitats on es donen aquestes capacitats, ja que els alumnes arriben amb certes mancances des de la secundària.

Ja em perdonaran, senyors meus, però a mi les meves classes a Econòmiques no em fan més dialogant, ni em fan més comunicativa, ni fomenten el meu lideratge.
Si jo posseeixo aquestes capacitats, tenen raó, no és pas perquè a la secundària me les hagin inculcat o transmès.
Si jo tinc aquestes capacitats, és per una experiència vital a banda del sistema formal educatiu. Perquè, senyors erudits, segur que cap de vostès és pedagog (curiosament els rectors i delegats d'universitats mai ho són, oi?), si ho fossin i quan parlessin de renovació pedagògica miressin i veiessin més enllà del seu melic, del seu micro-macro món anomenat universitat, se n'adonarien que hi ha molts joves que han après i aprenen totes aquestes capacitats per les quals vostès es "trenquen el cap" i tan ufanosament diuen que inculquen als seus espais educatius, fora d'aquests.

No ens enganyem. Bolonya no és això, però és que la universitat de per si tampoc ho és. L'educació és molt més, és un procés vital que té molts altres espais, i no només els informals, els educadors primers que són els pares i l'entorn proper, sinó també i molt destacadament els estructurats i intencionats. Els que es duen a terme els caps de setmana (per limitar-ho d'alguna manera temporalment) des del voluntariat, amb motivacions que van molt més enllà de crear petites peces d'una gran màquina que necessita renovar constant i eficientment els seus engranatges.

Així que si algú els arriba a l'aula i resulta que té dots de lideratge, i de comunicabilitat i de diàleg, preguntin-li a aquell jove què fa més enllà d'anar a classe, i potser se n'adonaran que més enllà dels seus processos n'hi ha molts altres que funcionen i que donen rèdits i fruits a aquest país.
Això, és la capacitat de dialogar.

La vaga amb efecte

No sé si vosaltres, barcelonins i barcelonines, agafeu sovint els autobusos de la capital. Pel que fa a mi, en faig servir a diari, unes 4 vegades mínim.

Ni cal dir que la setmana sencera de vaga va ser la pitjor de la història, com a mínim del darrer mes, en termes de transport, lurbà. Però és que cada dijous hi hagi vaga, no és tampoc massa millor.

Vagi per davant que jo dono tot el meu suport als conductors d'autobusos de tmb, crec que és totalment lògica la seva demanda, i hi estic d'acord. Però això comença a passar de taca d'oli.
Ara que parlo com a ciudadana de a pie (mai millor dit), em miro el melic i em quedo tan ampla, he de dir que tant me fa qui ho hagi de solucionar: sigui l'Hereu (com diuen els cartellets que hi ha penjats a totes les parades, culpable!), sigui la direcció de tmb, sigui la meva tia la Rita. Això no pot serguir passant: el poble diu que no vol esperar cada dijous 30 minuts a que passi el servei mínim. El poble diu que la vaga ha tingut efecte, i que el que volem ara és que s'acabi, sigui el que sigui que hagin d'acordar.

Cites

Ser feliç consisteix en no adonar-se'n que un està vivint

Manuel Vicent

Quan vaig començar l'any, a la feina em vaig fer un calendari, amb un model tipus dels que duu el word. Amb els espais buits que deixen a la graella o bé al principi o bé al final els dies del mes, vaig decidir afegir-hi quelcom més, hi vaig encabir-hi algunes cites que m'agradaven.

Avui m'he trobat aquesta, i em penso que no podria estar-hi més en desacord.

Precisament avui pensava en com em passa per davant un dia rere l'altre, al més pur estil tren d'alta velocitat, sense poder abastar tot el que voldria, sense ni poder valorar al final del dia què he fet i què no, i molt menys com ho he fet. Simplement passen (hi ha qui diu que cada cop més ràpid, a mesura que passen els anys), i el rastre que deixen és difús.

A mi això no em fa pas feliç; em fa sentir un cert grau d'impotència, ja que a vegades tinc la sensació de no regnar en el que faig i el que sóc. Amb això no vull dir que sigui una ànima perduda, per sort tinc una gran capacitat per adonar-me de què estic visquent. El que no m'agrada és més aviat com ho visc. El fet de no tenir temps ni per pensar com ho visc, de canviar les coses a temps, d'estar per sobre del dia a dia, de ser feliç adonant-me de com estic vivint.

Nyonyeries

No vull semblar nyonya però sovint ho sóc. No sé per què em passa exactament, però em passa. Tinc una proximitat perillosa al rebombori general.

Aquest cap de setmana vaig anar de campaments com a antiga i amiga del meu agrupament. L'any passat encara formava part directa de l'agrupament, com a cap, i no vaig poder anar de campaments ni de setmana santa ni d'estiu per qüestions vàries. Així que, secretament crec que hi tenia un cert sentiment expectat dipositat en aquest parell de dies.
Finalment vaig allargar fins dilluns (coses que permeten una feina voluble). Per tant, el comput global són 3 dies. Tres dies des d'un nou punt de vista, el de la intendència, el de copilotar la furgo (bé, o com a mínim, fer unes rises a la furgo). De fer allò que quan era cap d'una unitat volia tant: saber què tal estaven els altres, fer petites incursions als seus campaments per veure als nens, atxutxar-los i tornar tranquil·lament a la meva fenya.
Uns dies de relax - i de menjar... - i d'anar fent. De ser apagafocs, de fer de personatge, d'"ambientar" un campament, de fer vetlla, de fer petons a les tendes abans d'anar a dormir, d'acomiadar-los abans de marxar de raid, de redirigir - atzarosament - als qui havien perdut la orientació.
De tornar a trobar-se amb els qui sempre hi havien estat, de trobar els qui encara no havien arribat.
Resumint: moltes coses.

Com sóc nyonya, abans de marxar de vacances a París, encara tinc un record intens del que es podria haver viscut amb normalitat: una desconnexió bonica i necessària. Com que sóc nyonya, de tant en tant no em dic a mi mateixa quantes ganes tinc de fer segons què, i deixo que el què em trobi a mig fer.

Com que sóc nyonya, aprofito el post número 100 d'Enlloc per celebrar aquesta intensitat retrobada, ja sigui en forma d'enyor, ja sigui en forma de felicitat.

À bientôt!

boomp3.com