Sudàfrica: Lion Park \1

Divendres, un cop acabada la conferència, vam apuntar-nos a una de les excursions que s'havien organitzat a la tarda. Vam triar anar a la que anomenàven Lion Park.

Una hora després d'autobus, vam arribar a Kenjara Lodge, una reserva natural de lleons i altres animalons.



Els dos autocars van desembarcar la gentada que es van pujar de nou a la mitja dotzena de jeeps gegants que ens portarien a fer la ruta: eren cotxassos enormes, però això sí, oberts.

El nostre per no tenir, no tenia ni la tela sobre la estructura metàlica que tenien els altres.

Un cop a sobre, ens van explicar que haviem d'estar sempre asseguts al jeep, res d'aixecar-se, res de treure els braços, res de fer fotos allargant la mà: el jeep s'havia de veure com un sol, o sinó, els lleons s'acostarien a veure què hi havia de bo.

Vam començar el camí en fila, un jeep darrere l'altre, tot i deixant una distància força gran entre els cotxes.
Entràvem a la reserva natural per un camí de terra. Qui s'imagini la selva sudafricana com un lloc verd ple d'arbres gegants, va errat: era més aviat extensions d'estepa seca, i petits pujols.

La primera zona que vam visitar era la dels herbívors...



...estruços...













...antílops (l'animal sudafricà per excel·lència, l'springbok)...













...porcs salvatges (o "pumbas", com deia el nostre guia)













...rinoceronts!

Aquests animalons de gairebé una tona no s'hi veuen de prop, però capten sons en un radi de 30m. Aquests es van quedar molt a la vora nostra, movent les orelles.





Un cop vistos tots aquests (d'estruços i antílops n'hi havien un bon número!), vam passar un reixat per entrar a la banda dels depredadors, on haviem de trobar-hi lleons, hienes i guepards.

Tots els animals de la reserva havien nascut en captivitat, o bé a la mateixa reserva o bé a d'altres del país o de països veïns: per tal que els gens no quedéssin estancats, passats uns anys "canvien" exemplars de cada espècie entre reserves.

Contentes

Ahir veiem despuntar el sol quan acabàvem d'esmorzar a quarts de cinc del matí. Afortunadament les 10 hores de vol van ser de nit, i en la mateixa fusa horària, així que tret de les incomoditats pròpies de dormir a una butaca d'avió, vam poder descansar.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.

El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.

Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).

El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.

Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.

I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.

A descobrir

Dues hores fins a Paris, des d'allà, deu hores més.

Johannesburg no es mou de lloc, jo cada cop tinc més coll avall que marxo.

Me'n vaig als núvols, quan torni ja us ho explicaré.

On vaig a parar

Agafem avions com si fossin autocars. Encara diria més, millor que si fossin autocars, perquè segons com a la carretera, m'hi podria arribar a marejar.
Però a l'avió no; a l'avió la biodramina sense cafeína me l'administra el propi vol, i no tinc temps ni de pesar figues que ja sóc adormida amb el coll contorsionat sobre la poca roba amb la què em pugui fer un coixí (potser ja seria hora de comprar-me'n un d'aquells inflables, però dels bons, no dels de la tela plasticosa...).

Potser és aquest sopor intrínsec al vol, o potser és l'inconsciència de ser a no sé quants mil metres de terra. Però no sento temor. Ni cal dir fòbia. Fa temps que no hi ha rastre del tipus de por prèvia als esdeveniments poc mundans, o la dels minuts abans d'assolir la fita, o el remor dels segons inacabables de la espera.
Tot i això, admeto que no entenc la teoria de les 4 forces que empenyen tot aquell pes a mantenir-se pels cels. I potser millor que no ho entengui, potser m'hi repensaré, llavors.

Amb tot, m'agrada molt viatjar. Però no sempre viatjo bé. Em trobo a sovint, com ara, que estic a dues passes de marxar ben lluny i que no sé ni què m'he d'endur. Així, però, diuen que comencen les grans aventures. Però el cert és que està tot una mica potes amunt perquè fins divendres no hauré fet el darrer examen, i fins llavors, no tinc el cap per altres coses.

El fet és que, hi ha un pensament que preval per sobre de llibres i apunts: La màxima està a 15º i la mínima a 7º. És el que té travessar l'equador, en una llarga dormida.

Com un cabàs

Fa temps que se'n parla, el consum de bosses de plàstic és abusiu i té efectes. Segur que ja heu sentit a parlar d'altres ciutats, d'altres països, on "s'incentiva" a deixar la bossa de plàstic al super tot condicionant-ne l'ús al pagament. Sembla una bajanada, però pagar 10, 15 o 20 cèntims ha tingut efecte.

Ja hi ha iniciatives per tal que aquí també s'introdueixin mètodes semblants, i altres iniciatives, que al meu parer estan molt bé. En podeu trobar més informació aquí. De fet, el govern ho està estudiant (per cert, torno a enllaçar una notícia de l'Avui; l'arxiu fotogràfic no seria pas extens...), com ja s'està fent a altres llocs.

Pot semblar oportunista, potser snob o de tendència in. O simplement adequat i, ho reconec, impulsiu. Fa un parell de dies, em vaig fer amb un cabàs, a la cistelleria que hi ha a la vora de casa (sí, a Barcelona). Carro, no n'utilitzo, per les dimensions de la meva escala, i l'absència d'ascensor.
No sé si sóc visionària, o he tingut una regressió als temps d'infància quan a casa en fèiem servir. Mireu que ja em plantejo anar a la plaça, en comptes de al súper...

Per aquesta banda, doncs, miro de fer un consum més equilibrat de bosses. Ja que, no ho descobrirem ara, el canvi està en el que faci un mateix.

Ara, estaria bé, que a banda d'estudiar la possibilitat de fer pagar les bosses de plàstic dels comerços, també fóssim honestos i penséssim en els múltiples embolcalls dels productes que comprem, i quin volum de deixalla i consum de petroli suposen.

O és que això no es pot regular?

Benvingut, estiu

Les sandàlies els han fet un lloc a les sabates al calaix on dormen.

Del fons de l'armari han emergit uns pantalons lleugers que m'arriben pel genoll, i feia un any que no veien la llum - La jaqueta ja s'hi ha quedat, des de fa uns dies.

El procés de la dutxa i l'empolaina s'escurça, ja que considero que el cabell pot sortir humit al carrer.

A pesar meu, al nòrdic ja li toca fer cap a la bugaderia i enfilar-se al seu nou repòs, dalt l'armari.

El matí comença amb aquesta cançó; i ara sí, benvingut estiu.

Estiu

Hi ha un munt de coses petites que es poden resumir de maneres molt diferents, per donar-los la validesa i importància que es mereixen.

Aquesta n'és una.

D'estius (siguin a la primavera o a la tardor), n'hi ha a cada racó.