De tornada

De fet ja fa dies que hi sóc, a Barcelona. Però el final d'agost i el principi de setembre és aquella època una mica més complicada de l'habitual per a situar-se a lloc.

Avui llegia un post de l'Eva, una mica melodramàtic al meu entendre, que parla del final del seu viatge. Pel que fa a mi prefereixo pensar que "comença a tornar", que allà on és es prepara per deixar les coses tancades i desades, i anar fent via cap a casa.

A vegades has de deixar les coses tancades i desades quan ja has tornat, quan ja has fet via i ja ets a casa.
Hi ha qui pateix un xoc en aquest instant. El desencís d'acabar l'aventura, o el descans, o totes dues alhora. Tornar a casa, fer rentadores, trobar les coses inacabades tal i com s'havien deixat, o potser massa fetes.

Hi ha editorials que aprofiten per fer l'agost (mai millor dit), oferint el número u de fascicles de ventalls amb dibuixos de pintors, llibres d'història, best-sellers d'autors de renom, exemplars de papallones, pedres calcàries, dvd amb les películes prèvies a les sagues que s'han estrenat al cinema a l'estiu, cursos de ganxet, cursos d'idiomes i fins i tot de pilates.

Hi ha facultatius que l'anomenen depressió post-vacacional. I llavors no sé què passa, però suposo que et recomanen vitamines, que t'organitzis el setembre, que amaguis la visa en un calaix amb pany i que et mengis la clau per tal de no tenir accés a les despeses necessàries/innecessàries fins que el teu sistema digestiu pugui empescar-se-les per fer fora la clau. També deu sonar el "fes esport", "apunta't a algun curs", "motiva't pel semestre" i fins i tot d'altres de filosofia més zen. Amb una mica d'empeny i mala sort, acabaràs apuntat al gimnàs de l'altra punta del barri (perquè el del costat de casa, te'n vas desapuntar al juny), fent francès després de la mitja hora que tens de dinar, matriculan-te per més crèdits dels que humanament pots assumir, i fent infusions de ginseng perquè energitza al temps que canviant els mobles del saló perquè estiguin en harmonia amb els xacres de l'edifici i per extensió, del món.

Tot això, ja ho dic, no passaria si quan tornéssim de vacances sabéssim tornar de vacances: deixar les coses tancades, organitzar el dia de demà, deixar la anarquia vacacional i pensar que, com tot, fins i tot la rutina torna.

I que, després de tot, estem plens de punyetetes.

Ja són vacances

Al menys, ho són per a mi.

De vacances faig el mateix que faria un diumenge, però la perspectiva d'un mes sencer per endavant per fer descans dominical, viatges i escapadetes, ajuda a esvair la pressió mental que existeix quan ha de començar de nou la setmana.
I és que, per a mi, la setmana no començarà de nou fins al dia 1 de setembre.

El model diumenge passa per despertar-se relativament tard, fer una bona estona el ronso, dutxar-se, comprar el diari i llegir-lo tot esmorzant a la granja.
Després venen encàrrecs varis amb pauses d'hores entre ells o passejades sense un destí concret.

Tot durarà, però, fins aquest diumenge precisament. Llavors comença el model de vacances ordinari, és a dir viatge (tot i que aquest tindrà un aire força dominical).

Però el ritme ja és un altre, i això és nota quan se t'acut seguir enllaços com aquest, on segons el teu historial de pàgines vistes determinen si ets home o dona.

En el meu cas no l'han encertat gaire:

Likelihood of you being FEMALE is 39%
Likelihood of you being MALE is 61%

Site	Male-Female Ratio
facebook.com	0.83
blogger.com	1.06
imdb.com	1.06
flickr.com	1.15
linkedin.com	0.94
buy.com	1.44
ft.com	2.08
gmail.com	0.9
hm.com	0.57

No sé què és el que se suposa que has de visitar quan ets dona. De fet, em pregunto quan he vistat la web d'H&M...

Sudàfrica: Història i segregació \1

La història de Sudàfrica és convulsa. Al menys, pel que vaig conèixer de visita, sobretot dels darrers 150 anys. És una història complexa, amb mil i un tombants, però realment molt interessant. I malauradament, molt cruenta.

Però la història es remunta a la colonització que començà al s.XV, amb l'inicial establiment de ports marítims de les Índies i posterior assentament de colònies, en gran mesura d'holandesos i britànics.

Sudàfrica té or i diamants. Suposo que això va ser requisit suficient per a la crida econòmica, i per tal que les dues colònies dominants perpetressin seguides guerres entre les seves colònies al país, per l'assoliment de poder del que més endavant s'anomenà la Unió africana.




L'antiga bandera d'unió

La mateixa dinàmica de creixement va fer que s'"importéssin" treballadors asiàtics (i no pas un nombre reduït) en diverses ocasions. El resultat de tal barreja (colonitzadors i nous habitants duts pels colonitzadors), fan que sudàfrica hagi crescut en la seva història recent amb un ampli ventall de cultures en si mateixa.

No en sé les motivacions exactes però crec que tanta barreja i tants interessos, va fer que a mitjans de segle passat s'implementés la política de l'apartheid.

A tots ens sona el terme "apartheid". El seu origen prové de la boca de Jan Smuts, el primer ideòleg de la segregació sudafricana. Però si només hagués estat aquest a qui se li va acudir, doncs encara. El cas és que darrere seu van venir-ne que encara van refinar més el concepte, propers al nazisme.
L'objectiu principal era separar la vida de blancs i negres.

Per tal de mantenir allunyada la vida d'uns i altres, es van confinar al Soweto (el SOuth WEstern TOwnship de Johannesburg), on feia anys hi vivien els treballadors que extreien or i diamants de les mines, els negres. Amb el temps, també van sorgir Sophiatown, Newclare, Martindale i Alexandra per albergar a la població negra.

El mapa de Johannesburg i suburbis

Tot plegat, la implementació d'aquesta política va coincidir en l'època de la descolonització, així que les tensions socials eren més presents. No només entre blancs i negres, sinó també entre blancs i blancs (els holandesos i els britànics volien quedar-se en el poder) i entre negres i negres (degut a la conflictivitat que hi havia als townships, deguda clar està a la situació social en què es trobaven).

Va ser en aquesta època també quan es va estructurar de manera forta l'ANC (el partit d'en Mandela), i van venir anys de lluita i revolta molt intensos. Especialment, a la dècada dels '70, amb l'empresonament i mort de presos polítics i assassinats a cop de bala al carrer.

Als anys '90 va haver-hi el canvi, quan l'ANC amb Mandela al capdavant (alliberat després de 27 anys de presó) van guanyar les eleccions al 1994.

Amb humor

Manel Fontdevila - Público

Si us voleu entretenir una estona, feu un cop d'ull als comentaris que hi ha a sota de la vinyeta, al seu blog d'orígen...

Sudàfrica: Lion Park \2

El nostre guia ens va informar que aquell dia no veuríem guepards, no sé ben bé per quina raó. Posats a imaginar, penso que aquests em fan més por que els lleons, ja que no semblen tan mandrosos i són força ràpids quan han de córrer!

Els camins estaven senyalitzats per espònsors, tots de la marca cocacola. Una manera com una altra d'estalviar-se uns calers en retulació.

Vam passar per la zona dels lleons, i a penes a la llunyania vam veure dues lleones estirades. Així que el primer que vam veure, de veritat, van ser els gossos salvatges:

Els gossos salvatges, tenen aquesta mala fama d'animals carronyaires, però ens van aclarir que de fet, els lleons ho són encara més, de menjar preses mortes.

De fet, el que agarda menys dels gossos salvatges és la seva manera de caçar: mentre els guepards i lleones cacen prenent a la presa del coll i asfixiant-la, els gossos salvatges persegueixen a la seva presa i la mosseguen mentre corren: se la mengen viva, vaja.


Tot i això, tenen un gran sentit del grup, de la comunitat: quan algun membre de la colla està ferit o malalt, els altres li duen menjar fins que es recupera.
A mi em van semblar gossos força macos, amb aquestes orelles rodones i gegants que mouen al detectar sons aliens.

De fet, em van fer una mica de pena, perquè en arribar els cotxes, algunes es mostraven porugues i fugien. Potser, una mala experiència amb els jeeps...

Un cop deixada de banda la ruta dels guepards, ens vam dirigir a la zona dels lleons.
Vam tenir la oportunitat de veure lleons blancs, propis de Sudàfrica i en greu perill d'extinció (només n'hi ha 300 al món). De fet, ahir va aparèixer la notícia que a un safari d'Alemanya havien nascut 3 lleons blancs. Certament, són especials i preciosos.

La veritat és que les fotos no són res de l'altre món, perquè la majoria del temps vaig estar fent vídeos!

(I perquè la meva càmera no és res de l'altre món, certament!)






























Aquests, els blancs eren darrera una reixa. Fins aquí dius bé, els estic veient "engabiats", no passarà res.




Però de tornada, vam tornar a passar per la zona oberta dels lleons (on abans hi havíem vist les dues lleones estirades), i en aquesta ocasió, ens estaven esperant, com aquell qui diu:

Aquí el teníem, el mandrós, ronso i tranquil... rei de la selva.

Això que es veu és l'estructura del jeep. La veritat és que el lleó estava molt a la vora del camí, en aquestes fotos no hi ha zoom!


















































El senyor va decidir que volia canviar de prat, i va creuar per davant del nostre jeep, amb tota la tranquil·litat del món.













Ni fa falta dir que va passar tant del nostre cotxe com el del darrera: els animals de la reserva, a l'haver nascut en captivitat, estan habituats al trànsit dels jeeps.








La veritat és que la visita em va agradar molt. A banda del fet obvi de veure als animals, va ser veure com vivien a la reserva: segur que hi haurà els seus més i menys a tenir-los tancats, i que en definitiva són animals salvatges en una basta extensió de terra, tot i que limitada. Però comparant-ho amb la vivència que tenim aquí, els anomenats zoos que em fan venir mal d'estomac, vaig trobar que la reserva natural era un lloc molt més adient per tenir-los-hi.

L'endemà a la nit ens vam trobar dues noies de Luxemburg que ens van dir que havien tingut la oportunitat de jugar amb els cadells de lleons! Com hi van anar l'endemà de la nostra visita pel matí, i només eren dues, les van deixar estar amb ells. Són els inconvenients d'anar amb una gran tropa a última hora, de visita.
En fi, un altre cop serà (segur).

Sudàfrica: Lion Park \1

Divendres, un cop acabada la conferència, vam apuntar-nos a una de les excursions que s'havien organitzat a la tarda. Vam triar anar a la que anomenàven Lion Park.

Una hora després d'autobus, vam arribar a Kenjara Lodge, una reserva natural de lleons i altres animalons.



Els dos autocars van desembarcar la gentada que es van pujar de nou a la mitja dotzena de jeeps gegants que ens portarien a fer la ruta: eren cotxassos enormes, però això sí, oberts.

El nostre per no tenir, no tenia ni la tela sobre la estructura metàlica que tenien els altres.

Un cop a sobre, ens van explicar que haviem d'estar sempre asseguts al jeep, res d'aixecar-se, res de treure els braços, res de fer fotos allargant la mà: el jeep s'havia de veure com un sol, o sinó, els lleons s'acostarien a veure què hi havia de bo.

Vam començar el camí en fila, un jeep darrere l'altre, tot i deixant una distància força gran entre els cotxes.
Entràvem a la reserva natural per un camí de terra. Qui s'imagini la selva sudafricana com un lloc verd ple d'arbres gegants, va errat: era més aviat extensions d'estepa seca, i petits pujols.

La primera zona que vam visitar era la dels herbívors...



...estruços...













...antílops (l'animal sudafricà per excel·lència, l'springbok)...













...porcs salvatges (o "pumbas", com deia el nostre guia)













...rinoceronts!

Aquests animalons de gairebé una tona no s'hi veuen de prop, però capten sons en un radi de 30m. Aquests es van quedar molt a la vora nostra, movent les orelles.





Un cop vistos tots aquests (d'estruços i antílops n'hi havien un bon número!), vam passar un reixat per entrar a la banda dels depredadors, on haviem de trobar-hi lleons, hienes i guepards.

Tots els animals de la reserva havien nascut en captivitat, o bé a la mateixa reserva o bé a d'altres del país o de països veïns: per tal que els gens no quedéssin estancats, passats uns anys "canvien" exemplars de cada espècie entre reserves.

Contentes

Ahir veiem despuntar el sol quan acabàvem d'esmorzar a quarts de cinc del matí. Afortunadament les 10 hores de vol van ser de nit, i en la mateixa fusa horària, així que tret de les incomoditats pròpies de dormir a una butaca d'avió, vam poder descansar.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.

El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.

Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).

El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.

Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.

I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.