Viure en un taüt

És comprensible no poder posar-se en el lloc d'algú com Malalai Joya.
És una qüestió de vergonya aliena comparar les situacions i el context que hom que llegeixi aquest blog viu, i les que es viuen a Afganistan. És insondable entendre algunes situacions a Afganistan.

L'any passat, va acusar a parlamentaris del ple del que ella en forma part de "senyors de la guerra" i de ser darrera de la mort de 60.000 afganesos. El ple va respondre escridassant-la i llançant-li objectes. Va ser expulsada del parlament.

Aquestes paraules són la resposta al sentir dels "senyors de la guerra":

"Never again will I whisper in the shadows of intimidation. I am but a symbol of my people's struggle and a servant to their cause. And if I were to be killed for what I believe in, then let my blood be the beacon for emancipation and my words a revolutionary paradigm for generations to come."

Mai més murmuraré en les ombres de l'intimidació. No sóc més que un símbol de la lluita del meu poble i un servei a la seva causa. I si m'haguessin d'assassinar pel que crec, llavors deixo que la meva sang sigui el far per l'emancipació i les meves paraules un paradigma revolucionari per a les properes generacions

Fa un parell de dies era a Barcelona, us recomano que llegiu aquesta breu entrevista a el Periodico. És esgarrifant conèixer la necessitat que la fa viure en el seu taüt de tela.

Em fa pensar que les situacions no són comparables però les voluntats sí que ho han de ser.

Route 181 i altres, a la filmoteca

Arribo fa una estona de la filmoteca. Hi he anat a veure Route 181: Fragments of a journey in Palestine-Israel, primera part. Els testimonis que recullen dos directors de cinema, un israelià i un palestí quan enceten un viatge cinematogràfic pel seu país.

Aquesta setmana es dedica al cinema palestí (el programa, aquí), i avui m'hi he pogut atansar. És dins del marc de la III Marató Cultural Marhaba Palestina!, del 28 d'octubre al 30 de novembre.
He dit "primera part" perquè s'ha dividit en tres parts: Sud, Nord i Est. Demà i demà passat faran les dues restants, també a les 22h.

La veritat és que jo no hi podré anar, però el que he vist avui m'ha deixat amb els ulls ben oberts i amb ganes de saber-ne més.

Dijous, això sí, hi torno.

Barcelona ™

Llegeixo el mail obert de Vicent Partal, referent a la proposta de l'ajuntament de Barcelona a gestionar un domini .bcn a internet, com ho fan altres grans urbs.

Em ve al cap quin podria ser el pregó de la propera Mercè:

Barcelonins i barcelonines, som un trademark que hem d'exportar worldwide per estar a l'alçada de Nova York, i no perdre pistonada davant de Berlín que fa temps que ens passa la mà per la cara.


Per això val la pena que oblideu, els corros de cadires al capvespre al carrer, la puntualitat de les comissions de festes envers als seus barris, la cura de cadascun dels veïns amb el seu voltant; oblideu la plaça i saludeu els nous mercats, infleu-vos el pit des de la palestra de la nostra marca, com a ciutadans de la urbs.

Si és que encara conserveu a la memòria o en els costums cap d'aquests elements, entoneu un càntic homogeni, extens i fidel al que volem ser: reflexes de Custo, Mango o Estrella, aquells qui ens duen arreu del món.

Esforcem-nos a ser l'aparador de vidre on els joves d'europa hi marquin els seus dits, per voler entrar per la porta de l'erasmus a la ciutat i gaudir d'allò que la nostra marca els ofereix.


Sigueu salvatges i si cal, perdeu la identitat per trobar-ne una de nova, més adient a les nostres aspiracions exteriors, que no a l'ombra de qui hem estat.


I si un dia espereu retrobar-vos, penseu que pequeu de conservadurisme i convencionalitat, i seguiu amb tal gran empresa, que de ben segur ens reportarà a la ciutat que tots volem.



No és perjudicar al .cat, són tantes altres coses...

Participació al 77è joc literari

A tens un racó dalt del món, cada mes s'hi proposa un seguit de jocs relacionats amb la literatura.
El 77è joc, aquest mes, proposava escriure un relat brevíssim amb aquest personatge principal, aparegut al blog La Garrofa de Mont-roig:





















Així que aquest cop he participat, amb aquest escrit:

Jubilació

S’estimava més no pensar-hi gaire. “Aquestes coses – es deia a si mateix – han de passar tant sí com no” i amb aquesta abnegació es negava la opció a cavil·lar més del compte.

Al mirall, un home d’edat i escanyolit li tornava la mirada. Els ulls lleugerament enfonsats i la pell com una plastilina voluble, que penjava a banda i banda. Cap dels matins, no se’n sabia avenir del que veia.

Sortí de casa decidit a fer el cafè i diari, com sempre a cal Cesc.

El canvi del semàfor no arribava mai: sempre era una espera desganada i pastosa, fins i tot el darrer dia que havia de fer aquell camí. La jubilació és com tots els altres dies, però el darrer en fer certes coses.

Va ser llavors quan va veure el senyal de trànsit. “Què maldestre”, pensà; espellifat per tots els cantons, abandonat a la intempèrie i assetjat per la brutícia. Perdia la utilitat per les quatre bandes i transmetia una mofa trista, com ho fan els pallassos.

Es trobava reflectit en un panell d’alumini mal tractat pel temps, on un home més aviat escanyolit mirava de travessar un pas de zebra per fer el seu darrer camí.

Als lletraferits, ànims que teniu temps fins al 4 de novembre per fer-hi les vostres aportacions!

Coses que mai cansen

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.



T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.



Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.



Joan Fuster

Aritmètica pedagògica

L'educació és una operació aritmètica on es treballa amb tres elements: (a) l'educand, (b) l'educador i (c) la pedagogia.

L'objectiu d'aquesta operació és, donats els elements a i b, trobar l'element c tal que b·c sigui igual a a.

Quan volem resoldre aquesta operació, estem cercant la manera per la qual l'educador necessita una certa pedagogia per aconseguir validar b·c=a, i per tant assolir l'educació en l'educand.

No sempre la pedagogia emprada per validar aquesta relació entre educador i educand és la més idònia i això fa que la divisó exacta, on a és múltimple de b i val exactament c cops de b, passi a ser entera.
Cal llavors contemplar un nou element a la operació, el residu de la divisió, és a dir aquells punts on ha flaquejat la pedagogia i no ha pogut resoldre la operació de manera exacta.
Així, el residu és igual al dividend menys la pedagogia multiplicada per l'educador.

r = a - c·b

La aritmètica pedagògica no és un univers tancat entre un educador i un educand, ja que n'hi ha tants com persones visquent i per tant, les divisions educatives es formen bidireccionalment entre totes les persones: hom és educador i educand alhora.
Aquest sumatori d'operacions educatives conforma un tramat educatiu formal, informal o no formal que estableix l'espai educatiu a la societat.

De la mateixa manera que hi ha múltiples educands i educadors, no és única la pedagogia emprada en la resolució de la operació, i de mètodes educatius n'hi ha tants com educadors i educands.

La clau dels mètodes educatius és, no obstant, quelcom que no es pot expressar aritmèticament en aquesta divisió simple, i és la voluntat d'educar: a, b i c no tenen cap mena de sentit si darrere de la divisió educativa no hi ha una intenció educativa.

És per això que em sembla una mica estrany que aquest senyor plori quan parla del seu fill, i es consideri un pare fracassat.
Sense voler avaluar quin ha estat la divisió educativa entre aquest pare i el seu fill, per descomptat hi ha quelcom que no ha rutllat del tot. Però no només entre aquest pare i el seu fill: entre el seu fill i molts altres també hi ha hagut quelcom que no ha rutllat, un residu sense solventar.

La pedagogia pot arribar a ser tan complexa com la matemàtica mateixa, que en la seva pròpia evolució passà d'un nivell a l'altre en trobar-se impediments per resoldre's: un cop estancats en els nombres enters, es passà als reals i als complexos, per poder donar respostes acurades a les operacions.

Potser caldria seguir els passos de la ciència matemàtica i seguir amb l'evolució pròpia i necessària merescuda, per mirar de resoldre l'aritmètica pedagògica.

Idees enllaçades

Divendres a el Público un article d'opinió del Saramago em va recordar a quelcom que ell ja va dir fa temps.

Aquest és l'article.

Això és el que va dir, llavors:

"Existen dos superpotencias en el mundo; una es Estados Unidos; otra, eres tú" (Manifestació contra la guerra de Iraq a Madrid)

Això és el que m'ha vingut al cap ara:



y ahora tu mi amor, pequeña gran superpotencia / despiértame y dime que las cosas van a marchar bien / que sembrarás de flores toda la ciudad, que me harás temblar


Massa cançons antigues, darrerament.