Felicitats

L'Empordà és una foto reconeixible. Verds intensos al pla, vores de camins enrojolats per esquitxos de roselles. Cel de blau i blanc degradat, núvols flonjos i magnificents mantenint l'harmonia.
Són barques avarades en sorra sota la sigil·losa presència de pins, cales gaudint de la solitud d'abril i parets de blanc expectant l'espetegant sol d'estiu.

Mai t'hi sents un estrany però sempre et sorprèn, trobant les petites diferències que a cada visita el fan original.

No cal anar lluny per ser feliç un parell de dies.

http://autoliniers.blogspot.com

Cinc moments d'un lloc que ja coneixia

Road trippin' with my two favourite allies





















Dos boixacs arriben al pas per Albió





















Una lluna pròpia a la tenda





















La rosada que precedeix a un dia de sol



























Mirar amunt i no enlluernar-se

Fleet street

Fa unes setmanes, l'Eva explicava com va viure l'experiència de retrobar-se amb Sweeney Todd, després d'anys de veure'l a Barcelona.

Ahir vaig anar fins al teatre Apolo per, en el meu cas, per tal de veure per primera vegada al "el barber diabòlic de Fleet Street". Bé, per primera vegada al teatre: fa pocs mesos vam decidir veure la pel·lícula del Tim Burton a casa.

Malgrat els malgrats circumstancials (una colla de 7 dones entre els 40 i els 50 a la fila del darrere que havien de comentar a cada escena, com era a la pel·lícula i com els havia agradat tant més la versió de celuloide), la obra em va encandilar.

Miro d'imaginar-me la veu de Constantino Romero projectada a platea, arribant com una bola de foc, i no puc acabar-ho de visualitzar. Així que no faré comparacions, perquè no tinc capacitat. Però sí diré que el nou mr. Todd potser no té la veu d'en Constantino Romero, però la fa arribar amb intensitat, cruesa o dolçor, ironia o dolor quan cal i és precís.

De mrs. Lovett, la Vicky Peña, només puc fer-ne reverències. L'únic intèrpret que no em va acabar de fer el pes és el del jove Anthony. No sé si li exigia el guió, però per mi era una mica massa tibat, rígid i no transmetia.

La posada en escena genial, i una cosa que m'ha atret molt: sovint el que veus i el rerefons no és el mateix. Un emplaçament trist, brut i desolat i l'ironia esmolada a punt, o el sang i fetge més cruent i el cant d'amor abraçant-lo.

Com diu la balada de Sweeney Todd,  qui no voldria fer algun cop el que ell va fer? L'ús de la "llei dels homes". Cap a casa i a pensar-hi.

Volar

Què trobes a un llibre que fa temps que no obres?

Segurament, trossos de tu mateixa.

La pérdida

Helena soñó que estaba en su infancia, y no veía nada. Manoteando en la oscuridad, ella pedía ayuda, pedía luz a gritos, pero nadie encendía las lámparas. En aquella negrura no podía ubicar sus cosas, que estaban desparramadas por toda la casa y por toda la ciudad, y ella buscaba lo suyo a tientas en la cerrazón y también buscaba algodón o trapos o lo que fuerra, porque estaba perdiendo sangre a chorros entre las piernas, mucha sangra, cada vez más sangre, y aunque ella no veía nada, sentía aquel río rojo y espeso que se desprendía de su cuerpo y se perdía en las tinieblas.

El libro de los abrazos. Eduardo Galeano

Pensament críptic

Fa dies que veia aquest anunci a les andanes del metro. Em feia venir al cap les classes de batxillerat, el professor de filosofia mirant de despertar inquietuds, les classes analitzant notícies. El primer cop per a moltes orelles sentint esperit crític de la boca d'algú, un docent mirant de despertar-lo entre els seus alumnes.

Penso en la poca capacitat que té un docent per despertar l'esperit crític, en un ambient d'institut. I si parlo de la meva experiència acadèmica, fins a dia d'avui, a banda del professor de filosofia cap altre ha esmentat el terme en concret, i en una valoració general diria que tampoc ha mirat de fomentar-lo.

Per sort és un tros de fusta perenne, per molts talls, contusions, modelatges, guarniments que sofreixi no mor mai, simplement es transforma al compàs dels per quès?.


Per què esdevenir ciutadans amb pensament crític si l'hem d'amagar?

"Educant en la ciutadania" aquí.

Pastilles de colors

Hom s'enfada amb si mateix perquè es lleva tard (perquè ja no té temps d'esmorzar a casa, perquè ja no té temps de recollir quatre coses, perquè indubtablement ja no va al gimnàs).

Hom es sent derrotat perquè se li escapa l'autobús davant dels nassos (perquè ja no arriba a l'hora, perquè ha d'esperar 15 minuts fins al següent, perquè ha sigut per un pèl que no l'agafa).

Hom es sent sinistre perquè sap que planyer-se és covard, però adonar-se'n i seguir planyent-se és de mala persona.

I quan hom es sent enfadat, derrotat, sinistre, mala persona, recorreria al "tancat per vacasions" com si fos dilluns al matí.
Perquè li falten pastilles de colors per fer-li adonar de l'alegria del dia.