Posar-se a lloc

Encara que no siguem herois, tenim tendència a les heroïcitats.
Als exercicis per sobreposar-nos, a aguantar la respiració, a encaixar l'adversitat, a fer de germans grans, a comprendre i respondre. A fer de més i de menys, tendint al més enllà del més.

A vegades no cal ser un heroi, però tenim tendència a ser-ho. I això no és ni bo, ni dolent. És com és.

Eventualment, en perdem la pràctica... per voluntat o contra la nostra voluntat. Per desencís, per esgotament, per rebuig, per por.

A vegades som tan beneits que fins i tot ens n'oblidem que per posar-se a lloc, només cal una conversa interessant que ens conecti de nou.

No és el que vols

Fa un parell de dies vaig anar al cinema. Com que era un cinema petit, d'un poble petit, a un carrer petit, les pel·lícules que hi projectaven eren per a petits.

La tria va ser "Tiana i el Sapo", per una qüestió de casualitat d'horari, més que res.

En sortir del cinema i comentant la peli, la Sònia em va dir que recordava que hi ha un grup al facebook que s'anomena quelcom semblant a "doy gracias a Diseny por los problemas que tengo con mis relaciones" (ara la meva memòria, a més, hi posa de la seva banda).

Tiana és una joveneta d'una família molt humil, que lluita incansablement des que és una nena per acomplir el seu somni: tenir un restaurant.

En endavant, els que vulgueu veure la peli, no llegiu més.

En el fons, és un somni que te a mitges per voluntat pròpia i pel llegat que li deixa el seu pare, que ja no hi és. En certs moments l’exaltació a la necessitat de treballar sense descans, supera els límits de l'anunci d'estrella (que, d'altra banda, mereix la meva llagrimeta més sincera). No obstant, la moraleja de tot plegat, és que la noia viu tant obcecada pel seu somni que oblida una mica la resta de coses. Com per exemple, el que diríem d’un tema recurrent a Disney: l’amor.

Hi ha un punt d’inflexió en que ella se n’adona que el que ella vol (el restaurant) no l’ha deixada veure el que ella necessita (el príncep blau). I dit així textualment, a una platea amb tot de nens i nenes de no més de 10 anys, la cosa té tela marinera.

Potser sóc jo, però els missatges abans em semblaven més subtils... si bé és cert, ara tornes a veure una peli de Disney de les que quan eres petita et tornaven boja, i te’n fas creus.

Sempre ens quedaran aquestes cançons que peten incansablement a la radio, que ens recorden des de quin punt de vista cal que visquem les coses.

Apunts

Amigues, tot a la vida no és passar badant, ni viure capficat.

En el límit d’aquestes dues coses hi ha quelcom que m’ha fet pensar que potser val la pena tenir un recull de coses que llegeixo que em semblin interessants (d’aquelles que l’Eva diria de mi que dic que tenen teca).

I com que es veu que l’univers conspira perquè tingui uns estudis, he decidit fer els meus propis apunts.

Persones que tenen ordinadors a la feina

Hi ha un seguit de professionals que tenen ordinadors a la feina, que no vol dir que els facin anar.

Fins ara n'he detectat tres.

En primer lloc, els metges. Quan vas a la consulta del metge hi té un ordinador. Et pregunta coses, les clica al teclat. Però això no vol dir que les estiguin apuntant al teu expedient mèdic, ni al bloc de notas, ni enlloc. Això ho he comprovat quan, en tornar a visitar-me, m'han preguntat què m'havien receptat. Que no teniu les receptes que heu fet a l'expedient mèdic? Encara que sembli un acudit, la resposta és no.

En segon lloc, els teleoperadors de yacom (dic yacom com podria dir jazztel, telefonica o qualsevol proveïdor d'internet). Aquesta gent té ordinadors, n'estic segura. Si ells no en tenen, apaga y vámonos. Ara bé, que els facin servir és una altra història. Tu pots obrir una incidència, trucar per assabentar-te de què carai passa uns dies més tard i que et diguin que està tancada (per què? aixo és una altra història...), o bé que no t'enviïn un router nou perquè les 5 persones amb qui has anat parlant al llarg dels dies han anat deixat en constància coses totalment dispars i diferents a la incidència que s'havia obert.

I per últim, els treballadors de les Oficines de Treball de la Generalitat - INEM. Per què tenen ordinadors si quan has d'anar a tramitar quelcom et fan portar les còpies dels contractes dels darrers 6 anys? És que ells no estan conectats a la xarxa on hi ha l'ordinador que guarda les vides laborals dels treballadors?

Gent que els té ben posats

I tu, que dius que dubtes tant, també.

7 coses rares

La meva cunyada, que regenta un blog anomenat La família creix, m'ha atorgat un d'aquests premis que eventualment es donen la gent que regenta blogs, en aquest cas, destinat a dones.

Tot i que no l'entenc molt bé, i es tracta d'una foto d'una noia en calcetes, m'ha semblat divertit el que et demana a fer, i com fa temps que no escric al blog doncs aquí el tenim (bé, i per no fer un lleig a ma cunyada, clar).

El primer que em toca fer és presentar el premi i anomenar a qui me l'ha donat (això ho acabo de fer).

El segon que he de fer és anomenar 7 dones a qui els donaria aquest premi i dir el per què:

1. A l'Eva, perquè si es tracta d'una dona i d'un blog, crec que ella reuneix les condicions necessàries de llarg (molta dona, i molt blog).

2. A la Sònia, perquè sempre ha dit que l'he introduit jo a les coses de l'internet, així que li passo la patata calenta perquè faci servir les tecnologies!

3. A l'Aina, perquè li quedarien molt bé les calcetes del premi (i perquè no escriu mai el blog, com ara jo, a veure si s'anima...).

4. A l'Anna, perquè sé que s'ha fixat en les mitenes de la foto ("manguitos" pel públic general) i perquè li farà gràcia escriure coses sobre ella.

5. A la Minerva, perquè és nova en això dels blogs però està agafant més pistonada que les viejunas!

I com no tinc més dones amb blog a qui pugui encajar una foto d'una tia en calcetes, proposo dos noms més a la llista, a qui segur agradarà la foto i que tenen molta feminitat:

6. El Pablo, que també és un blogaire del grup però que darrerament no brilla gaire per la seva continuïtat

7. El Joan, que només fa que penjar cançons i ja n'hi ha prou hombre, fes el favor d'escriure algo de tu, que ara com has tornat de viatge, res de res!

La tercera i última cosa a fer és explicar 7 coses rares o estranyes sobre mi (i aquí us esteu fregant les mans, ganàpies):

1. Oloro totes les coses. A vegades és més o menys explícit, però quan tinc una cosa nova entre mans l'ensumo. Especialment coses de paper (llibres, llibretes...).

2. No m'agrada fer soroll, ni sentir el soroll dels altres quan mengen (tipus deglució). M'exaspera bastant. Crec que a alguns països ho passaria realment malament, a taula...

3. L'hora de dinar és sagrada. Si no us agafo el telèfon al migdia és perquè estic menjant.

4. Tinc un sentit extrem per la humitat de la roba: si despenjo la roba de l'estenedor i està mínimament humida,amb aquell frescor d'estar a fora típic, no la dono per assecada. La meva frase és "està moll" (on moll no vol dir xorrejant d'aigua, que és el que vol dir literalment, sinó amb aquest toc d'humitat).

5. Quan dormo sola a l'hivern, dormo amb mitjons gruixuts.

6. M'agrada fer llistes de les coses que he de fer. Ja sigui el que cal que m'endugui de viatge a la motxilla, com el que em toca fer al proper mes. M'agrada menys que a l'Eva, però.

7. Quan vaig a comprar al super i he de posar les coses a la bossa, les endreço de tal manera que em quedin el més ben estructurades possibles, perquè hi càpiguen més coses, no s'aixafin les més toves, etc.

I ara afegeixo un quart punt, que està fora del joc: com que he anomenat a tota la comunitat blogaire dels amics, doncs si no podeu fer extens el premi a altre gent com a mínim responeu l'enquesta de les 7 coses rares sobre vosaltres, encara que sigui com a comentari d'aquest post.

Tu, que en tens 18

A una tenda de bosses:

Botiguer: Aquesta bossa està molt bé.

Elena: (se la mira i remira)

Botiguer, forjant la compra: A més tant l'han vingut a comprar senyores grans, de 50 anys, que com és menuda se l'enduen per comprar, com nenes de 12 o 14 anys, o noies de 18, com tu.

Elena: (fa que no amb el dit) no, en tinc uns quants més...

Botiguer, patint per la transacció: No? Doncs et conserves molt bé.

Fa molts anys que no en tinc 18. Em fa patir una mica tenir la mateixa cara que quan tenia 18. Perquè, desenganyem-nos, gràcies a déu, tots canviem molt.

Si fos el primer cop que m'ho diuen...