When you become the country

Avui farà una setmana.

M'enlairo llegint el Cardús a l'Avui. Què senzill que sembla tot plegat quan és escrit en unes quantes ratlles, i per contra, com n'és de complex el dia a dia.

Marxo i, com cada cop, la petita batalla és servida. Quan arribes a un lloc et presentes: el nom, d'on vinc i què faig. Quan la segona qüestió ja representa un problema, cal ser força hàbil en les presentacions (i en el que sigui que hagi de seguir).

Viatjar des de Catalunya té dues vessants: explicar-te i saber-te explicar. És a dir, que és una oportunitat per dir qui ets i d'on vens, però també has de saber bregar amb la ocasió.
Si bé hi té força a veure com et prens el fet d'explicar d'on vens (amb més o menys optimisme, diguem-ne), la qüestió de fons és més aviat aliena a com entomes aquest repte. Molt sovint, i malauradament, té a veure amb quina resposta obtens del teu interlocutor. I a vegades, val a dir-ho, no és tan acollidora com esperaries. O no, més ben dit, no és tan ordinària i normal, com la que tu dones i en general, es dóna.

Quan ets a fora, et converteixes en el país. La teva actitud, la predisposició a escoltar, la manera d'explicar, els fets explicats et fan la finestra més propera i concisa que molta gent de fora tindrà del lloc on vens.

A vegades, de manera sorprenent, penses que et fas pesada. Et veus com un individu menut enmig de gegants, dient el que penses, mirant de fer arribar la teva veu a les seves orelles a petits saltirons. Per sort immediatament reacciones: et fas pesada per dir qui ets? Quina absurditat. La normalitat no és pesada, simplement és.


I després de tant dubtar, veus que no anaves tan errada amb la teva convicció per vela, i que has aconseguit fer arribar el missatge a bon port.

Cervells de lloguer

Ahir, en arribar a casa de l'assemblea d'Escoltes Catalans, vaig estar una bona estona mirant les notícies al 324.

De totes elles (la cimera del G20, els incendis a Califòrnia, el castell dels de Terrassa, l'assemblea d'esquerra unida...) en va haver una que em va frepar, especialment: una notícia molt breu dels controls d'alcoholemia i drogues a Montcada, amb petites entrevistes i tot.

Frases memorables com "nos hemos inflado a cubatas, a cristal... y nada, me han pillado que iba borracho" o "es diferente lo que una cosa es la sangre y otra, sabes, que es lo que tu llevas en la cabeza"

En aquesta versió de la web encara hi falta un entrevistat, que emfatitzava que emborratxar-se i drogar-se és, per descomptat, el que fan els joves d'avui en dia.

Tornant a casa, després d'una assemblea, em sembla mentida que hi hagi gent tan desgraciada: que ho consideri el més normal, emborratxar-se cada cap de setmana; que relegui les aspiracions que hom pot tenir, a unes accions tan simples i innecesàries; que el seu divertiment comprengui la inconsciència i la responsabilitat que suposa conduir un cotxe.

Si veieu aquests xavals, doneu-los un euro encara que sigui, per anar fent calaix i poder llogar-se un cervell.

Ironies judicials

L'Audiència de Barcelona ha acusat a l'ex-conseller de treball, Ignasi Farreras, d'haver encarregat informes jurídics falsos o plagiats, i haver-se'n embutxacat l'import, entre els anys 1994 i 1995.

La facturació dels esmentats informes va ser de 46.158 euros (set milions sis centes vuitanta mil pessetes, d'aquell temps).

Vagi per davant que a mi el Farreras m'és aviat igual: si fos d'un altre color polític, si tingués un altre nom, trobo obvi que es processés a algú que pressumptament ha infringit una llei (sobretot si és des d'un càrrec de l'administració).

Ara, després de 14 anys, el fiscal demana 5 anys de presó, 9 d'inhabilitació i una multa de 103.500 euros per a Farreras i per al que era llavors secretari general del departament.

Així, d'aquests 207.000 euros demanats des de la fiscalia, els 46.158 són els que es van malversar. I els 160.842 restants són interessos dels 14 anys, o és per a que ens fem una idea aproximada del que ha costat aquest procés?

Del moment dels fets a ara, la despesa en l'àmbit judicial per a l'estudi d'aquest cas ha comportat, de ben segur, mans per les quals han passat els dossiers, els informes, els plagis, els originals... el cost de la feina de 14 anys en contra al cost de la malversació.

Tot plegat, força irònic.

Deus ex machina

O dit d'una altra manera: com "la màquina" resol les competències que no li pertoquen, d'aquest àmbit.

Ho seguirem intentant.