24.6.11

Jo sóc del Nord

L'entramat de carrers i carrerons que conformen Montpeller, amb els sòls de pedra giragonsant edificis antics ben conservats, les estretors i eixamplaments dels carrers que desembocaven inesperadament fins placetes menudes i fornides de taules d'algun cafè captivador, la van fer als meus ulls una ciutat d'encís; com algú que amaga un petit misteri atraient, que no vaig tenir temps de confirmar si era cert o només fruit del plaer del primer contacte.

A dins d'aquesta ciutat irregular i encantadora, que com dic no vaig tenir prou temps per explorar, vaig conèixer un lloc d'aquells que te'n recordes fins i tot quan ja ha passat ben bé un any. Era un local, que es podria definir a mig camí d'un establiment de venda i un bar; amb quatre productes d'alimentació a les lleixes (entre d'ells alguna llauna de conserves i majoritàriament bosses de patates i d'altres per fer passar la gana) i sobretot llaunes i ampolles de vidre contenint begudes, amb una gran predominància de les cerveses vingudes d'arreu. Es trobava a la rue des écoles laïques, just darrere del centre de la ciutat, on es troben altres locals que poblen la zona, amb un aire més o menys formal que no pas aquest.
L'encant d'aquest entre els altres és que darrere del taulell on podies demanar què volies per beure, al que podriem dir que era una rebotiga, hi havien instal·lades dues pantalles de televisió grans on es retransmetien, simultàniament, dos partits diferents. Per si no n'hi havia prou, al soterrani hi havia encara un altre televisor (encara més gran) per a un tercer partit.

Les consumicions eren el càrrec de qui es vulgués asseure a gaudir de la retransmissió, i com és de suposar, segons el dia, l'hora, i l'alineació de les estrelles, el preu que determinava l'amo era un o un altre. Evidentment tots consentíem la tracamanya amb gust, ja que al capdavall ni el preu era res fora de lloc, i aquella picaresca anava acompanyada d'un tracte prou afable.

Recordo que era setmana santa i que jugava el Barça un partit de champions. Com que no tinc gaire memòria, internet diu que pot ser que fos un Arsenal - Barça, que es va jugar el març passat. Hi havia ganes de veure'l, i per tant hi havia gent al bar: un públic divers, com acompanyant la ciutat, s'intuïa en cadascú algun o altre misteri irresolt traginat a les butxaques.

Com a tot arreu del món, els foranis són els primers detectats, i en aquest cas els locals poden fer dues coses: ignorar-los o parlar-hi. Crec que no era quelcom que passés molt freqüentment, però aquell dia en algun moment del partit (suposo que necessàriament a la mitja part), un dels nois que també estava gaudint de la seva beguda a la rebotiga, es va atansar per preguntar la procedència. La resposta de ras i curt per quan et pregunten d'on véns és dir que ets de Barcelona; és com un ítem altament identificable i que pot servir de punt de partida per després explicar d'un lloc que va més enllà i que existeix. No és una pràctica que m'acabi de fer el pes del tot, però el temps m'ha dit que és millor començar trobant un punt d'inici per explicar d'on ets, i per sort o desgràcia la ciutat és una falca molt coneguda. A més a més, sent nit de barça la cosa quedava rodona, seguint un partit de l'equip d'on véns a un mateix lloc i moment, això fa saltar l'espura d'una certa complicitat. Per assegurar la resposta calia demanar, també, d'on era aquell noi. En francès va dir "jo vinc d'Algèria però fa temps que visc a Perpinyà" i tot seguit va afegir en català "jo sóc del Nord". I aquesta cardinalitat que ell va establir en referència al lloc d'on jo provenia, va fer que de cop i volta al mig de Montpeller, una ciutat al Nord de Perpinyà, a dins del seu eixam de carrers i amb tot el seu charme francès, aquell noi amb el seu somriure posés cada cosa al seu lloc.

1.6.11

Top cinc de març de #28anys

Tot just avui fa 3 mesos que començava març. Unes poques hores després que comencés el mes, embarcava cap a Armènia, de camí a un país que amb prou feines ubicava (i no em refereixo tan sols a un mapa). El març va dur aquest viatge lluny, alguns dies convulsos, tornar a trepitjar la platea d'un teatre i una cura de son al Montseny. I a més, 31 missatges dels quals en trio cinc:

- "una intuïció que es pot expressar ja és coneixement" Wagensberg

- una caixa de llapis de colors

- fem un reblochon?

- "life is for deep kisses, strange adventures, midnight swims and rambling conversations"

- www.leidorf.blogspot.com

19.3.11

Top cinc del febrer de #28 anys

Vaig començar el febrer marxant a l'Àfrica i el vaig acabar preparant-me per visitar l'Àsia. Entre un viatge i l'altre a Europa m'esperava una caixa blava amb 28 missatges per regir aquest mes, tal i com ha de ser des que me la van donar pel meu aniversari. Aquí deixo un recull dels cinc missatges que vull remarcar d'aquest mes:

- busques feina? ah no, que ja en tens! (això és ser visionari, i el demés són tonteries).

- fira de sant ponç: apunta-la a l'agenda i anem a comprar regaléssia! (apuntada, quan hi anem?).

- you don't know just how lovely you are (més referències: frkncngz).

- avui fa dia d'anar a fer un vermut a la barceloneta (i ja anem tard per anar a la cova fumada).

- si l'esperit crític és bàsic per canviar el món, tu encara més.

5.3.11

Els sons de Yerevan


Comença a marxar el sol i per la finestra veig la ciutat il·luminada amb la claror pròpia d'aquesta hora.
Surto per la porta de l'hotel, fa tres dies que habito aquest lloc.
He pres la determinació i me'n vaig sola, la gent encara es queda a una sala annexa on fumen (de fet, aquí es pot fumar arreu).

Vaig amb un jersei, amb l'abric sense cordar, camino amb unes bambes de tela i em dirigeixo cap a un carrer que crec haver transitat fa tres dies, quan llavors vaig tenir l'oportunitat de sortir a passejar durant un parell d'hores. No recordo ben bé d'on venia, però de moment desfaré el camí. Noto el fred però penso que no en fa tant com m'hagués imaginat.

Me n'adono que després d'una trentena de reunions tinc el cap una mica emboirat, i poques ganes de pensar en res. M'he endut el mòbil per si vull fer una foto, aprofitar la llum, copsar algun moment més d'aquesta ciutat; ara per ara ni faig el gest de tenir-lo a la mà.
Camino amb l'abric obert, de tant en tant agafo les solapes i les ajunto, em quedo amb els braços creuats a mode de cremallera. Vaig en direcció a la plaça de la revolució, ara me n'he adonat.

Passo supermercats, tendes de roba, cafès, geladeries, restaurants, tendes de souvenirs, hotels, la plaça del cinema rus, tendes de música, pubs, apedaçadors, sabateries i oficines de canvi de moneda. I mentre baixo veig més a prop els edificis enrojolits de la plaça cap a on em dirigeixo.
I abans d'arribar, sense esma de fer una foto o de pensar, oloro menjar. A l'altra vorera hi ha una pizzeria. Al carrer entre la pizza i jo, un taxi fa sonar el clàxon per un bmw que vol aparcar i li talla el pas. Als últims metres d'aquest carrer, abans d'arribar al meu destí, em creuo amb una dona gran que remuga quelcom incomprensible, o potser tan sols gesticula amb la boca mentre camina mig encorbada.

Veig l'ajuntament amb el rellotge repicant les set. Decideixo fer la volta a la plaça, passant per davant del museu d'història. M'arriba la salabror de les pipes que mengen dues noies, giro el cap i són assegudes a la plaça, fent petar les pipes amb les dents mentre parlen. Quatre corbs creuen el cel de la plaça cridant, just per l'altra punta d'on sóc jo. Un skate fregadís pica amb força al terra. Un grup de nois parlen animadament en armeni, i jo penso que tal i com la forma de les lletres de l'alfabet em recorden al tailandès, el so és més aviat tirant a rus.

M'acomiado de la plaça i enfilo de nou pel carrer per on he vingut. Dues noies passen de bracet xerrant animadament mentre un noi es gira en veure-les passar. Dues noies més fan evident la seva presència al so de les passes fetes amb uns talons de pam, que sembla ser que són molt freqüents entre les dones en aquest país. Hi ha una dona que espera a algú i que en silenci es demana si arribarà aviat. Tres homes creuen la plaça del cinema rus, i el que parla als altres dos ho fa en anglès. El so dels frens gastats d'un taxi em torturen l'oïda. Un grup de joves parlen en rotllana, elles agafades de bracet. Un home parla pel mòbil i passa ràpidament pel meu costat. Clàxon.
I de nou corbs, molts més que abans, criden voleiant un edifici a mig construir. I apareix l'instàntania d'aquest passeig auditiu.



Torno cap a l'hotel, cantant fluix cançons, amb els braços creuats. El noi m'obre la porta i al hall el pianista ha començat a tocar per als clients del bar. Em miro al mirall de l'ascensor, tinc les galtes vermelles i noto els peus gelats. I abans que es tanquin les portes, a través dels vidres veig com ja es va fent fosc.

15.2.11

La porte du voyage sans retour


- mais l'esclavage c'est ne pas fini

- pourquoi tu dis ça?

- il y a beaucoup de gens qui vivent un esclavage, en silence, mais avec d'autres noms.



Illa de Gorée, Senegal

1.2.11

Top cinc del gener de #28 anys

Fa algunes setmanes explicava el regal que m'havien fer per l'aniversari.

Tot i que miro d'anar actualitzant aquells missatges diaris que m'agraden més al twitter, he pensat que estaria bé escollir cinc dels trenta-un missatges que atzarosament m'han arribat durant aquest mes, i que m'han agradat més. I aquí van:

- el so de la gralla quan els terços tiren amunt

- esto... acero pa los barcos (per més referències: testimonios)

- fem una excursió tots?

- everyone is fighting for their own battle. to be free from their past. to live in their present. and to create their future. so have heart. (per més referències: frkncngz)

- dos camins divergien en un bosc, i jo vaig triar el menys fressat. (per més referències: the road not taken)

23.12.10

Divendres abans de nadal

Enfilo rambla Catalunya amunt, direcció a valència. Crec que arribaré uns deu minuts tard. Encara em noto l'olor dels diferents perfums que he anat ensumant en la darrera hora.

A cada portal on hi ha un restaurant, un grup de gent s’arrauleix en rotllaneta amb l’abric posat, i s’espera tot xerrant. Són deu o quinze persones, que es troben divendres a la nit, al sopar de nadal de l’empresa.

Em creuo amb tres noies. Una d’elles du el barret que l’Aina s’acaba de comprar, i un abric curt i vermell, prou llampant. Crec que la combinació no li queda bé.

Abans d’arribar a consell de cent trobo Bertrand obert, i hi faig cap, perquè tinc un regal pendent d’aconseguir i, qui sap, si a les nou repicades del vespre trobaré el llibre que m’han encomanat.

El dependent que m’atén és nou. En Tarik no troba el llibre a la lleixa on ens hem dirigit a buscar-lo. Ho va a preguntar a algú, rampa avall. Darrere seu un altre dependent, més gran que ell, el crida discretament “Tarik!” i li allarga la mà i li dóna un llibre. Ah, gràcies. I me’l dóna a mi.

Surto bossa en mà i enfilo les dues darreres travessies. Em torno a creuar amb les tres noies. La de l’abric vermell segueix enmig. Ens creuem les mirades perquè elles també m’han vist abans (i a mi em queda bé el capell i l’abric?).

Trobo que enguany rambla està prou ben engalanada pels llums. Ara no penso en si cal o no cal, tenir aquests llums. Penso en què pensaria jo si tingués 6 anys i veiés els dibuixos que fan fer a la llum, penjats de fanals i arbres. Penso que fa fred i que es nota en l’aire, en la llum i en l’ambient. I que si algú no sabés quin dia de l’any és, podria intuir que falta una setmana per nadal.