Botiguer, forjant la compra: A més tant l'han vingut a comprar senyores grans, de 50 anys, que com és menuda se l'enduen per comprar, com nenes de 12 o 14 anys, o noies de 18, com tu.
Elena: (fa que no amb el dit) no, en tinc uns quants més...
Botiguer, patint per la transacció: No? Doncs et conserves molt bé.
Fa molts anys que no en tinc 18. Em fa patir una mica tenir la mateixa cara que quan tenia 18. Perquè, desenganyem-nos, gràcies a déu, tots canviem molt.
Per sort o per desgràcia, una d'aquestes coses que no he compartit en aquesta absència bloguística són qüestions de feina. Una cosa que he estat fent és obrir convocatòries de feina a portals d'internet, i ocupar-me de gestionar els currículms rebuts. No és que jo en sàpiga de recursos humans, i el que diré ara ho dic amb humilitat, però després de treballar amb vora 250 currículums he extret algunes conclusions sobre coses que indirectament embruteixen una candidatura a treballar.
En general hi ha una cosa que passa recurrentment: utilitzar les majúscules i minúscules indistintament. Noms propis en minúscula, cognoms en majúscula... de totes les varietats.
Sobre les fotos:
Hi ha gent que adjunta una foto al seu currículum vitae, per tal d'acabar de mostrar qui és que s'està presentant. Personalment no ho he fet mai, però no em sembla tampoc mala idea. Ara bé, algunes fotos valdria la pena no afegir-les, per exemple:
- la foto (de cos sencer) que et vas fer a la carretera que va a Andorra, de les vacances de l'estiu passat, amb la vall verda de fons
- la foto (mig cos) de les teves vacances a la Cerdanya
- la foto del casament de la teva filla, amb el vestit de gasa gris i les parpelles ben carregades de color lila
- una foto on hi surts amb els ulls tancats
- una foto de quan tenies 21 anys (i en comptes 35, que ho diu al teu currículum)
- una foto de quan tenies 21 anys (i ara en comptes 35, que ho diu al teu currículum) i eres de la "movida madrileña"
Sobre els noms del document, el currículum:
- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_vitae" a seques, sense especificar de qui és. Pensar que un mateix serà l'únic candidat a l'oferta, és força ingenu.
- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_elena". És l'evolució de l'anterior, però és una mica estrany pensar que seràs la única Elena entre 250 candidats. Posar el cognom, és gratis.
- Anomenar a l'arxiu "Curriculum" i tot seguit alguna d'aquestes opcions: "BUENO" "OK" "actualizado" " a 22-9" "2009" "moderno" (sí, estariem parlant de la plantilla del word) "contable" (d'acord amb la oferta, que és de comptable) "con foto" "adjuntar" "nuevo" "normal" "modelo" "completo" "castellano"
O combinar-les al gust.
- Anomenar a l'arxiu "Copia_2_de_cv"
- Anomenar a l'arxiu "datos personales de (el nom)"
- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_elena_rectificado_por_ines"
Sobre els correus electrònics:
Contra el que hom pugui pensar, tenir un correu electrònic també és de franc. A evitar:
- Anomenar el teu correu-e amb el teu nom i/o alguna d'aquestes opcions: "peque" "yomisma" "mini"
- Anomenar el teu correu-e amb el teu diminitiu: Bea, Conchi, Vane, Patri...
Com que fa temps que no escric al blog, faré un exercici de recuperació de baix esforç. Qui sap si amb el temps, se'n fa una llista, de coses que són poc però són molt:
- Una bona dosi de "batallitas" durant un sopar, que fan pixar de riure
Incerteses, probabilitats a la baixa, ponderacions extremistes.
Bloquejos, nervis, visceralitats.
Decepcions, fracassos i neguits us segueixen, no els deixeu albirar què hi ha al davant, perquè avui em decanto per prendre decisions i res ha de maldar en contra.
Em venen al cap dues imatges. Una de ben recent. Ahir, xerrant a la plaça Joanic un noi d'uns 11 anys se'ns atansa. Té la pell morena i el cabell ben fosc, com els ulls xics. Al darrere el segueix un company de joc. S'han trobat immersos a la tarda del diumenge i no saben com corre el temps. Recuperant l'alè ens diu: que teniu hora?. Les cinc i vint. Gràcies. Es gira cap al seu amic i li diu "las cinco y veinte". Se'n tornen corrent a la part central de la plaça.
L'altra imatge és de l'estiu passat quan, al pas per les festes majors de Sunbilla (Navarra), ens trobem algunes mares darrere una taula plena de samarretes, a un extrem de la plaça del poble. Les venen per recaptar fons per les Ikastoles, ja que a Navarra, el finançament per als espais educatius en basc és nul. En comprem un parell amb el lema de la campanya "Nafarroa oinez" i encara hi conversem una estona més, preguntant encuriosidament per la situació.
I ara el Tribunal Superior de Justicia del País Basc suspèn l'euskera com a principal llengua de l'ensenyament a Euskadi, sota l'argument de la Plataforma per a la llibertat d'elecció lingüística de "vulnerar el dret dels pares a l'elecció de les dues llengües oficials en què ha de rebre l'ensenyament l'estudiant" i també perquè "una immersió lingüística en el cicle inicial atemptaria al precepte de lliure desenvolupament de la personalitat que duu a l'exigència de la llengua materna". Doncs jo ahir quan era plantada a la plaça Joanic i un nen d'uns 11 anys que jugava en castellà amb el seu company de joc, es va atansar a nosaltres i ens va preguntar si teniem hora, no vaig pensar que la immersió lingüística escolar hagués atemptat contra el seu desenvolupament de la personalitat, perquè 10 segons després se'n tornava a la seva proximitat (el seu company) i se li dirigia en la seva llengua materna. I fa un any, quan aquell grup de mares ens explicàven com n'és de difícil que no s'atempti contra els seus drets, contra la seva voluntat de preservar el que no és una tria, sinó un tret identitari, no vaig pensar que haguessin de recorrer al Tribunal Superior de Justicia amb aquesta obvietat.
Fa uns dies llegia un pedaç del llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, ubicat al Rosselló i n'hi una tros que diu així: (...) Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l'amor, de la mort, de la política, dels jocs, de les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l'autobús, amb els desconeguts.
Això era llavors, i ara el panorama ha canviat significativament.
O la capacitat d'alguna gent per fer perdurables alguns moments.
I un xicot digué:
Parla’ns de l’Amistat.
I ell contestà dient :
El vostre amic és una resposta al que vosaltres necessiteu.
És com el vostre camp, que sembreu amb amor i segueu amb agraïment.
I és també la vostra taula i la vostra llar.
Perquè us atanseu a ell amb la vostra fam i el cerqueu per assolir la pau.
Quan el vostre amic us parla del que ell pensa, no teniu por del “no” del vostre pensament, ni reteniu el vostre “sí”.
I quan roman silenciós, el vostre cor no deixa d’escoltar el seu cor;
Car en l’amistat no calen paraules, tots els pensaments, tots els desigs, totes les esperances, neixen i es comparteixen amb una joia que no necessita ésser proclamada.
Quan us separeu del vostre amic, no us entristiu.
Car allò que més estimeu en ell pot semblar més clar en la seva absència, com el vianant veu més clara la muntanya des de la plana.
I no permeteu que hi hagi cap altre objectiu en l’amistat que la profunditat de l’esperit.
Car l’afecte que cerca altra cosa que descloure el propi misteri no és afecte, sinó una xarxa llançada que tan sols recull el que no és profitós.
I que allò de millor que teniu sigui per al vostre amic.
Si ha de conèixer el reflux de la vostra marea, deixeu-li’n conèixer també el flux.
Car no heu de pensar en el vostre amic per cercar-lo quan voleu matar només les hores.
Cerqueu-lo en les hores que voleu viure.
Car ell ha d’omplir la vostra necessitat però no la vostra buidor.
I feu que en la dolçor de l’amistat hi hagi rialles i es comparteixin plaers.
Car en la rosada de les coses petites el cor troba el seu matí i la seva frescor.
Fer neteja té moltes propietats que sovint em fugen del cap. Hi ha qui té molt clar que una bona desbrossada de tant en tant té efectes positius. Pels propensos al cangueli això suposa un repte amb totes les seves lletres. Pels de l'excusa fàcil resulta una cita reiteradament eludible. Però tard o d'hora, cal arremangar-se, remenar i triar.
Triar. Poder escollir, es suposa que regeix la nostra llibertat individual, és el nostre pal de paller del dia a dia, del comfort personal, de les perspectives de futur, de bona part de la nostra memòria. I malgrat tot, ens costa tant triar sota criteris com la conveniència, el que toca, el que cal o (i ho deixo en últim lloc), el que es vol. Quina por, vist així, no?
A vegades perdem consciència de les nostres tries, per què fem les coses, per què no les volem fer. La gravetat ens manté a tots amb els peus a terra, però el cert que és la inèrcia, la força comuna a totes les vides: aquests hàbits rodats que permetem.
Fer dissabte no soluciona les incapacitats de tria, ni modifica les voluntats. Però posa sobre el planell les diverses opcions que convergeixen en el nostre espai. Tenir-les davant, sempre les hi tenim, però saber-les identificar i delimitar és la gràcia d'aquesta neteja a fons.
Després, sembla qüestió d'atzar. Perquè eventualment, tot plegat va encaixant i posant, de mica en mica, a lloc tot aquest embullament.
El meu nom és Elena i visc a Barcelona.
La meva vida és d'aquelles que es resumeixen en quatre paraules i molt temps: la feina, els estudis, la feina associativa i la vida personal. És a dir que visc 100% immersa en aquesta societat, pel bo i pel dolent. Així que intento mirar-me les coses amb diferents filtres i des d'uns quants punts de vista, per tal de saber què carai passa al meu voltant.
A vegades, fins i tot, n'escric quatre ratlles.
Escrits
