De nocturnitats

Hores d'ara tots ja hem sentit la voluntat d'Educació de suprimir el batxillerat nocturn.
Segurament l'hem sentit, i ens ha passat més o menys per alt. Que Educació es proposés que s'hagués de suprimir el batxillerat diürn no seria res més que una bajanada pròpia del dia dels innocents.

Però com les coses les mires des d'un altre filtre quan hi has tingut algun contacte, he de dir que per a mi això va més enllà d'una simple notícia que transcendirà en una decisió poc encertada.

Per qüestions diverses, vaig acabar els meus estudis secundaris amb el batxillerat nocturn. De fet, el sistema educatiu m'havia "redreçat" a fer un curs de grau mig i quan feia una setmana que hi era, vaig veure que necessitava fer quelcom que anés una mica més enllà. Però treballant, és força difícil compaginar les dues coses alhora. Així que la opció va ser el batxillerat nocturn.

Una de les qualitats d'aquesta opció, al menys al centre on jo el vaig fer, és que et guardaven les notes. És a dir, que no es donava per descomptat que faries amb els dos anys totes les assignatures, ja que la gent que es troba al nocturn s'ha de repartir les hores en qüestions ben diverses. Això, que sembla un avantatge per sobre dels qui cursen diürn, per mi és l'igualació de condicions necessària, entre uns i altres. És clar, d'exemples n'hi ha cabassos, i de gent que ho aprofita (o més ben dit ho desaprofita) n'hi ha, també.

Per descomptat que ara miro enrere i me'n ric una mica de les vicissituds de cursar les matèries del batxillerat. Però com he dit, les condicions no són sempre favorables, i cal tenir en compte que van canviant amb el pas del temps. Que no som persones homogènies, però no per caràcter d'humà (tu has nascut ric i jo pobre, o similars), sinó per qüestions conjunturals. I per tant, sí que és necessari fer un esforç estructural quan les condicions ho requereixen.

Si després de la primera setmana fent el curs de grau mig, no hagués existit la possibilitat de cursar el batxillerat nocturn, segurament no l'hagués fet. O qui sap, renunciant a altres coses, comprometent-me o descomprometent-me d'altres coses, que m'han aportat tant o més que cursar el batxillerat.
Segur que no s'hagués enfonsat el món, però el que sí que és cert és que hagués estat més feixuc arribar una mica més enllà, no quedar-me encapsulada en uns condicionants, donar-me la oportunitat d'avançar.

Així que, ja no em poso em temes Bolonyils, i la incapacitat de conciliar les vides reals amb les vides que volem fitar. Estem parlant, com deia, dels dos darrers anys d'una educació secundària ben bàsica. Dels dos anys que si curses, et fan d'accés a molts llocs, i si no, et quedes on estàs.

Mantenir les ambicions dels qui se les poden permetre està molt bé, però també s'ha de poder vetllar pels somnis dels qui no ho tenen tan fàcil.

Aquesta cançó del Manolo, segons com, em fa pensar que totes les coses que hem fet han hagut d'estar ben fetes, o si més no, quelcom de bo n'hem hagut de treure.
L'experiència és un grau, que diuen.

Coses a tenir clares d'hom

Per gràcia divina tinc atribuït a la meva persona la capacitat de queixa infinita. O això diuen.

He de dir, no en favor meu, que jo més aviat rondino (sóc allò que en diuen "quejica"). Rondinar és pitjor que queixar-se. Vol dir no dir de manera clara i entenedora què és el que no t'agrada, la verbalització del desgrat de fer quelcom, de remugar mentre es passa pel tubo.

Queixar-se, no sé per què, té un cert caràcter constructiu. Un límit pràcticament diàfan entre el raonament i el lament, que si vols el passes i si no, no. Pot que siguis vist com un protesta o com un gemec.

Així que posats a triar, mireu de ser una mica més constructius. Que és gratuït, i causa menys mal de caps.

La millor ciutat

Fa uns dies, per coses de la feina, em va tocar trucar a Telefònica per un problema amb el servei de telefonia mòbil. Així que un cop havia respirat fons, vaig picar el número d'atenció gratuïta.

Em va contestar un noi que parlava castellà amb accent de llatinoamericà. No sabria dir ben bé d'on (trets els argentins i els urugayos, a qui podria arribar a reconèixer), però era ben clar que no era natural d'Alcorcón.

Després d'algunes preguntes, em va demanar de quina província trucava. "De Barcelona", vaig dir. Em va tornar a preguntar, la població. Altre cop, el mateix. Em va demanar que em mantingués a l'espera i va començar la musiqueta d'espera.

Uns segons després, la música va acabar, i vaig sentir altre cop aquella veu d'una manera poc clara, com deia "sí, de Barcelona". Una altra persona li deia no sé què, i ell replicava "dicen que es la mejor ciudad de España". La música va tornar a sonar breument, i al cap d'uns segons la veu es disculpava rutinàriament, per l'espera.

Em sembla curiosíssim. Després de tot, encara haurà quallat la idea del Clos, de la millor ciutat del món.

Dos moments

Avui, que ja és el dia després, em quedo amb dos moments d'ahir, el dia de l'Anna i el David.

El primer, aquest:

I del matrimoni, què en dius mestre?

Heu nascut junts, i junts seguireu per sempre més. Però deixeu que hi hagi espais en la vostra unió. I que els vents dels firmaments dansin entre vosaltres.
Estimeu-vos l’un a l’altre, però no feu un nus de l’amor.
Deixeu que sigui un mar que es mou entre les platges de les vostres ànimes.
Ompliu cadascun la copa de l’altre, però no begueu d’una sola copa.
Doneu-vos el pa l’un a altre, però no mengeu de la mateixa llesca.
Estigueu joiosos, canteu i danseu junts i sigueu feliços, però deixeu que cada un de vosaltres pugui restar sol, com soles estan les cordes del llaüt per bé que la mateixa música les faci vibrar.
Doneu els vostres cors, però no en custòdia l’un a l’altre. Car només la mà de la vida pot contenir els vostres cors. I romaneu junts, però no massa a la vora l’un de l’altre: ja que les columnes del temple estan separades, i ni el roure ni el xiprer creixen l’un a la vora de l’altre.

Gilbran Khalil Gibran: El profeta.

El segon, el ball, al so d'en Feliu:



El demà comence ara.

De festius i diades

Ahir vaig arribar a pensar que, de cop i volta, havia tingut una revelació, pel signe de la bandera blanca amb creu roja de Sant Jordi, o qualsevol altre agent metafísic, ja que crec que recordar que mai abans havia donat gaire voltes a per què Sant Jordi no era festiu. Tampoc recordava haver-ho xerrat amb altre gent. Però vet-ho aquí que vaig sentir a dir a diverses persones el per què el 23 d'abril no era festiu.

Pel que fa a mi, ho hauria de ser, per diverses raons. Perquè acaba essent una situació de consens forçats als despatxos, per tal de deixar la feina i anar a fer un volt (sobretot, quan el dia és assolellat). Perquè no a totes les feines es pot arribar a aquest acord (i per tant, no hi ha passeig ni gaudi de Sant Jordi). Perquè em passaria el dia passejant la Rambla Catalunya amunt i avall - obres incloses - remenant llibres i fent descansos per fullejar-los. I per llegir dos o tres diaris (dels de veritat), a l'ombra del cafè amb llet i croissant de torn.

Per altra banda, entenc que hi hagi al·legacions a que sigui festiu, per exemple com llegia a un altre bloc, pel fet que acabaria produint-se l'efecte pont similar al que ha anat desmereixent altres dates assenyalades com l'1 de maig (o és que vosaltres aquests dies no pregunteu aquí i allí, què fas pel pont?, tot donant per descomptat que la data de la causa és més aviat un simbolisme històric i prou). O bé, sense entrar a teoritzar perquè no tinc la capacitat, si ens hem de permetre un dia festiu nou, si com diuen alguns el que haurien/m de fer a l'estat espanyol és treballar més.

Hi ha una de raó a favor però, que em té meravellada, i que em fa repensar-me si val la pena trencar llances en pro de la festivitat de Sant Jordi. És la d'Albert Rivera de Ciutadans, que proposa canviar la Diada Nacional de Catalunya de l'11 de setembre al 23 d'abril, per tal que "amb aquesta data tots els catalans es sentin plenament còmodes" ja que promou "valors del civisme, la pluralitat i la cultura".
Aquest noi, abans de parlar de civisme i cultura, potser convindria que per Sant Jordi li regaléssin un parell de lectures ben triades, i comencés a degustar el valor del respecte i la responsabilitat pública.

Una rosa blaugrana

M'hagués agradat posar-ne una foto, però ahir en arribar a casa no tenia esma de treure la càmera i posar-me a provar les mínimes capacitats de la màquina amb la rosa blava amb espiga roja, amb què arribava a casa.

Es veu que fa anys vaig dir que m'agradaven les roses blaves. Les roses, ja ho sabeu, no són pas blaves, però les tinten afegint colorant a l'aigua que les manté vives un cop tallades. No em poso a reflexionar si és dolorós o cruel (us imagineu que per decret reial de gust i estètica l'aigua sigués blava per l'addició de colorants?), no ho sé valorar. El fet és que, com tantes altres coses que dic, algú les reté a la memòria i jo gairebé ni recordo haver-ho dit.

És una cosa que m'empaita des de sempre i em fa sentir, segons com, com un petit ogre social. Que no soni fatalista, però imagineu-vos que en una amistat, passats uns anys, un dia com si res algú et recorda quan tu vas dir x, que va canviar el rumb d'una decisió, o vas dir y, i aquella persona en guarda un record tendre i tu no saps ni de què parla, o vas dir z, i et preguntes per què et regalen una flor d'un color poc habitual. Si més no, són situacions on et retrates com a poc delicat.
El pitjor de tot és que segur que quan vaig dir x, y o z, segur que ho deia il·lusionadament i amb convicció, i segurament per això va calar tan fons aquell moment, aquella frase. I ara, x, y o z esdevenen records quan algú en parla, perquè al meu cap sembla ser complicat establir una relació equacional de fets, sensacions i records.

No sé si és millor pensar que sóc incapaç de recordar, o bé que el problema rau en la poca capacitat d'adonar-me de la petja que deixen les paraules.

En tot cas, ja m'ho direu si us ha passat mai això amb mi. Si ho feu, sigueu compassius: sóc sensible i conscient del que passa, i no m'agrada gaire. Però si m'ho presenteu com a exercici per a recordar batalletes, segur que ens ho podem passar bé.

Per altra banda, i tornant a la significança vanal de la rosa, el barça no va fer res de bo. I aquest, ja se'n pot anar carregant els maleters dels seus més de 20 cotxes amb els seus llibres-protesta-mediàtics, i marxar on li plagui (que aquí, pel que fa, no cal que es quedi).

Aquell de les ulleres

He sentit rajar mogollón del Risto Mejide. No tinc ni idea de qui és aquest paio, però se suposa que en sap de música, i l'han agafat a Operación Triunfo per fer de jurat. Però més que de jurat - això sí que ho sé - fa de botxí, perquè quan n'enganxa a un, no en deixa ni les miques. És per això, que tothom el posa a parir.

Segur que baixo de la figuera, però jo ho he descobert ara. Mireu... aixòs:



En sé d'uns quants que s'hi deixaven les cordes amb millor gràcia, camí de Ripoll.

Uff... fos jo el Risto, i pel cap baix els hagués dit el que ja els hi ha dit. I una o altra hortalissa també els hi hagués caigut.

Però és que el jamón és el jamón, a Espanya, i les jamones són les jamones! No us ho creureu, però al final les dues se'n van salvar de ser "nominades".

Avui se m'ha acudit posar OT mentre sopava (i per què, si feien House? no ho sé tu, encara no ho sé...). Doncs havent-ho vist, jo ja l'entenc a aquest senyor, que els posi de volta. És que no n'hi ha ni un, tu, que canti amb un mínim d'encert. Això sí, de posturetes, vestidets de gasa curts, i trempades de cabell a base de gomina, n'hi ha per donar i per vendre.
No dic que s'hagi d'esperar altra cosa d'un programa així, simplement al·lucino que penya que canta tan malament es presti a fer l'estaquirot per la tele.

Espero que com a mínim, al públic el paguin per a explotar amb tanta efusió, perquè no hi ha cap enteniment que m'expliqui tanta idolatria.