18.12.07

Titulars

Els micos i els humans utilitzen els mateixos mecanismes per fer càlculs
324.cat a les 11:00 del 18 de desmbre del 2007

Un estudi nord-americà publicat ara per la revista "Plos Biology" conclou que els micos poden fer sumes mentals amb resultats similars als dels estudiants universitaris. Amb tot, i malgrat fer els exercicis amb la mateixa rapidesa, els humans cometen menys errors, un 94% d'encerts enfront del 76% dels encerts dels micos. Les proves fetes fins ara ja mostraven que els humans i els animals tenien capacitat per representar i comparar números mentalment, però fins ara no se sabia que els micos podien fer operacions aritmètiques.


Els micos també fan servir calculadores?

(Un "saludu" als cadàvers vivents, que sempre restaran en càlcul per sota el 76%)

14.12.07

Aquell navegador

Avui llegint un diari gratuït al bar de la universitat (un diari que pensant-hi ara m'ha fet pensar que era madrileny, ja que hi havia diverses referències a la "complu"), he vist una notícia que ressaltava que el 20% dels usuaris d'internet navega amb el Mozilla Firefox.
La estadística de per si no és gaire descriptiva, però s'ha de tenir en compte que fa 10 anys, el 98% dels usuaris feien servir l'internet explorer. Així doncs, el 80% restant d'avui en dia se'l reparteixen el monstre-Explorer i el Safari del Mac (és a dir, el que fa servir l'Anna).

Ah, tot aquest reguitzell d'informació numèrica al diari pressumptament madrileny, de la mà d'un dels pares del projecte Mozilla. Que no diré allò de la missa la meitat... però a veure, sempre sabem que tendim a inflar-nos el pit molt quan ho hem fet bé, i a estar a punt de rebentar quan ho hem brodat...

En tot cas, aprofito l'avinentesa per declarar públicament que jo sóc del 20%, i des de fa ja força temps. Per què? Mira, tot és provar-ho. Les pestanyes que es gasta nowadays l'explorer versió vista, ja les hi teníem fa molt al Firefox. Però no em vull trobar comparant l'explorer versió vista amb res, perquè no s'aguanta per enlloc. És normal que trigui com una mala cosa a carregar la pàgina d'inici? (en què carai es queda pensant?).

Bé, que hores d'ara no le cambio mi Firefox ni por dos Explorers, oiga!

A tot això, tinc per provar quelcom que m'ha fet arribar ara l'Anna (sí, la noia mac), anomenat UBUNTU. Per mi això eren, fins ara, les sigles d'una xarxa de societat civil que pretenia reformar el sistema d'institucions internacional... però es veu que també n'hi ha un altre, és un sistema operatiu, és lliure i qui sap quins percentatges d'usuaris té. L'haurem de provar.


5.12.07

Vacances de Desembre

Aprofitant que a l'estat espanyol van decidir que era una bona idea fer un pont generós, donant dos dies de festa just al voltant del meu aniversari, com d'altres anys hem pensat de marxar a fer una mica de vacances. Que per ser justos cal dir que aquest any no hem fet vacances, vacances, entre una cosa i l'altra... i crec que són ben merescudes.


Deia que hem pensat de marxar de vacances, però més aviat ho he pensat jo, a on marxar de vacances. I és que n'hi ha un dels dos que va a cegues, i n'hi ha un dels dos que ho sap tot.

Fins al moment molt poca gent ha sabut el destí de les vacances, per allò que els comentaris inoportuns arriben al moment precís per espifiar una sorpresa que porta uns quants mesos gestant-se...

Així que, passeu un bon pont. Aprofiteu per estudiar (ai!), fer molta feina (uf!), quedar amb la gent (bé bé) o fer una escapadeta (perfecte!). Nosaltres tornem en 5 dies... de Granada :)

3.12.07

Peli vista: Un funeral de muerte

Els anglesos, darrera d'aquella imatge de pingüins assenyats amb el rellotge a una mà i el té a un altre, tenen un món interior que no se l'acaben. I això t'ho trobes sobretot, al cinema.

Avui hem fet una visita llampec al cinema i hem vist Un funeral de muerte. Com sempre, la traducció no s'ha guanyat les garrofes (Death at a funeral, és el seu títol original). En les darreres 24 hores n'havia sentit dos comentaris ben afortunats, i hem decidit apostar pel vox populi.

Com deia, els anglesos tenen un món immens per dins, si el compares amb la seva imatge exterior (aquesta imatge plena de tòpics), i és per això que quan et serveixen en safata una comèdia de "les seves", et fa riure encara que sigui per la comparació absurda entre els estereotips i la barrera que trenca el que és políticament correcte, a pantalla.

A mi personalment m'ha fet riure, i bé. No cau en el caca-pedo-pis (que és més recorrent en les pelis de l'altra banda del xarco), però té el seu caca-pedo-pis particular; aquella comicitat anglesa més refinada però que en definitiva rasca en les baixeses i en els absurds quan cal.

Així que saltant-se les poques ganes que dóna de per si el títol, la recomanació seria que si tens una estona per evadir-te i no et vols menjar gaire el cap, tria aquesta comèdia. Hi ha un salt qualitatiu, i hauràs aconseguit el que vols.

1.12.07

1 de desembre

Hi ha dues coses que passaran avui:

Més info a "decidexo decidir"

I al mateix temps (o pel matí, tot depèn del lloc!):

Més info a "un pas per la pau"

No podré participar en cap de les dues, perquè avui toca casament.
Als que sí que hi sigueu us vull dir... moltes gràcies!

29.11.07

Un llibre escrit per mi

He trobat un enllaç on et fan un mini-test per veure això, com seria un llibre escrit per tu.

Com veieu, no afegeixo adjectius ni a un lloc ni a un altre... perquè a veure, no és gran cosa.

Podeu mirar com seria un llibre escrit per vosaltres, aquí.

Pel que fa a mi, el test em diu això:

Alguna vegada, mentre eres a l'autobús o al metro, t'has quedat mirant algú i has començat a imaginar-te com deu ser la vida d'aquella persona? A què és dedica? És bona o dolenta? Doncs, segurament si un dia escrius algun llibre, faràs el mateix. Partiràs de les coses que t'envolten per afegir-hi una part molt important de la teva collita... Segur que la barreja serà realment fantàstica.

Que visquin els transports públics, doncs.

...I si fes un guió per a pel·lícula, com seria?

28.11.07

Parlar en somnis

Sabeu "tot allò" que deia Sigmund Freud dels somnis, la seva interpretació, l'arrel... que provenien d'aquells impulsos que no podiem dur a terme a les nostres vides "desperts", i tot la història?

Doncs jo he de diferir de la seva opinió. Crec que hi ha un vincle estret i molt relacionat entre la vida desperts, i la vida en somnis.
He de dir que no sempre tindria aquesta mateixa opinió, ja que basant-me amb els meus somnis (i els qui els heu sentit relatats algun cop estareu d'acord), estaria dient que hi ha un vicle estret i una gran relació entre el que somio i faig. I a veure, certament, en ocasions no és així... en quina mà de compromisos estaria ficada, hores d'ara!

No obstant, em baso en la experiència més recent, és a dir la d'ahir nit per enfrontar-me a la teoria Freudiana, i oferir-me com a caldo de cultiu per als seus deixebles i branques de deixebles.

I és que jo a vegades parlo en somnis. No sé si se m'entén gaire o no, però quan arribo a l'estat de semiconsciència (aquell moment que estàs en el límit entre el somni i el despertar), parlo i molt... perquè em sento parlar amb altres.
Aquesta nit ha esdevingut un d'aquells moments, i la meva oratòria anava dirigida a una idea innovadora, la pedra filosofal, la raó de ser i la disipació dels obstacles i els dubtes en referència a... els vídeos de l'assemblea de l'associació.
Mira que hi ha coses per somiar: el que desitges, fantasíes, l'abstracte ("déu", el cosmos...), les pors i angoixes representades (dents que cauen, estar nu, correr sense destí, ascendre una escala sense fi...). Però no; aquí tenim l'exemple de com el món despert té el valor d'assolar el món dormit, i destorbar-lo impúdicament...

No sé com ha anat la cosa, però parlava dels vídeos de l'assemblea. I donava conversa, a més!... Fins que al límit del despertar i el somni he sentit "estàs parlant en somnis", he tingut un breu pensament de "mare meva, estic parlant dels vídeos de l'assemblea", i m'he tornat a adormir rient, que és el millor que et pot passar.

26.11.07

Habemus tonteria

El pont de l'1 de novembre, el Victor i jo vam anar a Andorra. De la mania d'anar amb la càmera sempre penjant, en surten coses com aquestes:

















I és que la demanda és massa gran, com per parar-se a mirar què carai escrius als cartellets, a les botigues del centre comercial d'enmig dels Pirineus (sí, em refereixo a Andorra).

22.11.07

Coses que molen

Heu sentit mai a la Macy Gray?

A Musicovery podeu trobar-la si seleccioneu R&B, Soul, Jazz i l'espai entre Dark i Calm. Bé, més ben dit potser podeu trobar-la, perquè cada cop que seleccioneu aquestes variables alhora, poden sorgir molts altres artistes.

No sabeu de què us parlo, oi?

Musicovery
... vaig descobrir ahir aquesta radio via internet i em sembla l'invent més ben parit dels darrers temps. Tria el tipus de música, o barreja els tipus de música... defineix de quin "humor" (mood) estàs o el tempo que necessites sentir, i et crearà una "ruta" musical, en base a les teves definicions.

M'han dit que s'assembla al "Pandora", però el cert és que quan l'he anat a cercar per internet, m'he trobat una pàgina on hi havia una excusa pels usuaris de fora dels U.S.

La única cosa que no m'acaba de fer el pes del Musicovery és que la seva varietat és limitada, i a nivell tècnic que no hi ha una línea de temps de les cançons (es reprodueixen però no veus el temps que duren, ni per on van...).

Si ara em moc cap a "Positive" apareix l'Aretha Franklin... aquesta sí que la coneixeu més, oi?

16.11.07

Actualitzant enllaços (3)

En aquesta ocasió, aprofito l'espai per fer una actualització més aviat nostrada, d'enllaços:

En primer lloc, el Pablo, que per tercera vegada canvia de casa i crea Picatatxes. Val a dir que la línia editorial és força bona (o bé, al menys, encara no ha rebut crítiques de l'Eva ;)) i regular. Picatatxes, perquè sempre té alguna cosa a dir...

En segon lloc, després de molt temps tenint un perfil a blogger el Pep s'estrena amb el seu bloc, descobrint la sopa d'all (o el pa, o el que sigui que s'hagi de descobrir!), congratulations!

Per últim, una mort, una ressurreció i una reencarnació:
La mort de realitats, el fotolog que tenia abans.

La reencarnació de realitats en enllocs: un fotolog que mostra pedaços d'allà on vaig.

La ressurreció, o semi-ressurrecció de realitats a ratafia-i-garnatxa: el blog compartit que mai va acabar de ploriferar en el seu anàlisi social, i que ara ha trobat una nova línia editorial. Admetem-ho, una mica més superflua... Però social, després de tot!

Bon profit!

8.11.07

Tres dones ploren

Ahir al transport públic vaig veure les mateixes expressions per triplicat; tres dones que ploraven. Una a l'autobús, una altra al ferrocarril, una altra a l'andana del metro.
Tenien formes diferents de contenir-se, perquè per descomptat no ploraven lliurement. Tenien tres maneres diferents de contenir les llàgrimes a les parpelles, els rostres compungits amb perquès ben distints:

La Carmen encreuava els braços i s'aferrava a un mocador de paper, quan li punyia el sentiment. Els seus ulls grans i obscurs, i la seva pell fina i bruna pròpia dels qui als quaranta hi guarden brins de joventut, contrastant amb el blanc que es col·locava davant de la boca, just per sota el nas. El seu cos taciturn al seient gris de l'autobus, les espatlles un pèl encongides: un gest de recolliment, pels pensaments que l'assotaven.

La Belen va caure a la poltrona granat del ferrocarril, com qualsevol altre de nosaltres. Després, va deixar caure el cap enrera fins al semitancat que separa l'espai dels seients. Així es va quedar, i quan m'hi vaig fixar, els ulls li brillaven d'alguna cosa semblant a l'enyor, d'alguna cosa que s'havia escolat poc a poc des del cap vinclat fins al moment present. Quelcom que podríem anomenar records. Tal com va arribar, tampoc la vaig veure marxar.

La Raquel va sortir esperitada quan les portes del metro havien obert. Totes dues ens dirigíem a la sortida, a la dreta de l'andana, però per un gest natural vaig mirar a l'esquerra, en treure el primer peu del vagó. De l'altra porta en sortia, com un lleó mal alimentat, l'ombra d'alguna persona que ja havia passat, que Raquel perseguia. L'emmarcaven uns cabells negres amb un serrell sever: els ulls per sota, igual de negres, i el nas li envermellia a cada pas. Estava esperant a sortir del tren per explotar.

2.11.07

1 de novembre a Vilafranca

Dijous vam agafar la moto i ens vam plantar a la plaça de la Vila, per presenciar la diada Castellera a Vilafranca. Les colles eren Vilafranca, Capgrossos de Mataró i Borinots de Sants.

Últimament provo d'atansar-me una mica més a aquest tret tan nostrat, ja que no tenia gaire costum de castells, i no n'estava gaire al cas. Tal vegada perquè quan era peque, a l'escola es potenciaven altres activitats tradicionals com ara els diables, que després de tot, ja és una sort.

El cas és que vaig gaudir molt de la diada, i vaig fer un munt de fotos: castells carregats i descarregats pas a pas.
No obstant, em quedo amb algunes imatges en concret:

Els de Vilafranca, que he de dir que em van deixar perplexa, per la coordinació que vaig copsar que caracteritzava tots els seus castells. Aquest va ser un de molts, que vaig fotografiar pas a pas:



















Els Borinots carregant (no sé si és correcte o no dir que l'han carregat... ja perdonareu el meu poc coneixement!) el 3 de 9 amb folre. En aquest moment l'anxeneta ja feia cap a dalt però no ho va tenir clar: la plaça cridava per tal que seguís endavant però finalment van descarregar-lo.

Era el repte per a Sants; a l'hora de dinar parlant amb l'Andrea em va confirmar que havien quedat una mica aixafats.

Des de la poca experiència que en tinc, la veritat és que veig a aquesta colla molt segurs: a la diada a Sant Jaume per la Mercè i també a aquesta plaça, els castells es veuen sòlids, encara que només tinc eines per fer una pobra comparativa des del meu poc coneixement. Així que ànims i mai por!


















El més sentit de tots però va ser el dels Capgrossos, el 4 de 9 amb folre. Ens vam trobar l'Aleix, antic cap de branca Pioners d'Escoltes, vestit amb la camisa blava i ens va explicar que encara no l'havien provat des de l'any anterior, quan va haver-hi l'accident de la Mariona, al juliol.

La veritat és que va ser emotiu, i en descarregar-lo els castellers alçàven les mans al cel enviant-hi petons.
Malauradament la foto no té el millor angle, i el click es va quedar al segon abans que l'anxeneta fos a dalt de tot i fes l'aleta...









29.10.07

L'efecte Polònia

Aquest cap de setmana, he pogut comprovar l'impacte social de la tele. A veure, no he descobert pas el pa d'all (o la sopa, que diuen alguns ;)), però he tingut una d'aquelles experiències clarividents que et fan pensar momentàniament en aquelles coses que resulten òbvies, ens agradin o no, del nostre entorn.

Si bé és cert que no tots, una bona part dels nens i nenes de 6 a 8 anys amb qui compartia el dissabte d'excursió, identificàven els polítics catalans i espanyols amb aquells clitxés que en Toni Soler els ha atorgat. Els relacionen amb uns trets exagerats i anecdòtics, i en treuen conclusions redundants; Montilla és babau, Pasqual graciós i Mas cregut. Per descomptat que quan la Berta parla d'en Zapatero, parla de la màscara que hi ha sobre del Queco Novell, perquè dubto que sabés identificar el president del govern espanyol quan surt parlamentant davant dels esvorancs de torn.
Fins aquí, no hem descobert res de nou: els nens i nenes paren davant la tele per aconseguir sense gaire esforç tot allò que els és necessari per socialitzar-se, ja que al cole i quan convingui es parlarà d'aquell programa d'humor que fan els dijous, i cal estar-ne a l'aguait.

Fent una mica de memòria, també recordo en el meu cas quan sent quitxalla, al cole parlàvem del Pasqual, quan llavors era alcalde, i del seu "barcelonins i barcelonines..." tant característic des del balcó, anunciant el que als nostres ulls era un event únic de dimensons estratosfèriques al '92 (i que evidentment va ser-ho, però en un sentit més ampli). Ens feia gràcia el cognom Lacalle, suposo que perquè algú l'havia fet servir intencionadament per deparar el destí del polític, i una mica més endavant vam viure l'"això no toca" i el "váyase señor González", frases mítiques de dirigents polítics.
Nosaltres no teníem Polònia, però també se'ns enganxàven i repetíem aquells clitxés pels quals definíem a la vida política, sense saber ni tan sols què era la vida política. No sé ben bé dir si ara els petits i petites tenen l'avantatge de tenir la informació condensada i exemplificada en un espai humorístic, o més aviat és contraproduent.
Perquè, si jo recordo aquestes breus anècdotes de la classe política de l'època, què recordaran ells d'aquí a 20 anys?

28.10.07

Petites passes que seran gegants

Receptes per a la felicitat (1)


Ingredients:

- Péls de cua d'unicorn (tallades de les llargues cues de l'unicorn, que sinó van arrossegant).

- Escorça de l'arbre amb l'escorça més fina del món.

- Una anella resistent a tota força.

- Els elements de la natura que més agradin a cadascun dels follets de la unitat.


Procediment:

- Construir un símbol per a tots els membres de la unitat, atorgant-li la nostra energia, amb tots els elements per a la recepta.

Proposta de presentació:

Es recomana seguir practicant amb altres receptes per a la felicitat, com a mínim, en els propers 30 anys.

22.10.07

El plaer de viatjar

Aquest cap de setmana he estat fora. Com que no he pogut visitar gaire el meu destí, ja que es tractava d'una reunió, i donat el fet que viatjava sola, he tingut temps per fer un munt de coses durant el viatge. La veritat, és que sobretot he llegir.

Van ser unes dotze hores de vol entre l'anada i la tornada, i de veritat que les he gaudit com mai. Si bé és cert que viatjar sola és força pesat, també és veritat que tenir tandes de 3 hores per a fer coses amb un silenci més o menys raonable s'agraeix molt.

Des de Barcelona a Frankfurt vaig llegir dos diaris, i em vaig empassar una tercera part del llibre del cap de setmana. Per a mi aquesta afirmació ja és la felicitat absoluta, però com que potser no tothom comparteix la meva predisposició a la lectura, puc donar unes raons numèriques (que sempre queden molt bé i fan més seria una explicació), tot i que no gaire precises he de dir... I és que, pel cap baix, feia any i mig que no llegia dos diaris d'edició impresa, un darrere l'altre. És cert que cada matí quan engego l'ordinador visito les pàgines web dels diaris, també estic subscrita a mailings de diaris de fora, i altres coses que al final em passen per alt perquè segueixo tenint el mateix problema de temps, sigui edició impresa o digital. Però el fet és que la sensació d'un diari a les mans m'omple de satisfacció. Així que ja podeu imaginar la duplicitat de la felicitat, quan en tinc dos.
De Frankfurt a Vilnius vaig concentrar-me en el llibre, i vaig arribar a la meitat d'aquest. Els diaris els vaig deixar a banda, bàsicament pel meu domini nul de l'alemany.

En el trajecte de tornada, fins a Frankfurt, endinsada en el llibre camí de l'estocada final d'aquest. I en el darrer dels vols, fins a la ciutat, vaig fer una mica de premsa internacional al hall, i un cop a la cabina, les hostesses van repartir unes quantitats irrisòries de vanguardies i periódicos, que encara no sé ben bé per quin atzar em van arribar a les mans, amb els titulars d'en Maragall en portada.
Finalment, pensava en les darreres 10 pàgines que amenitzaríen el viatge en tren, però com era de suposar (amb tanta premsa que ho veia a venir), la renfe no funcionava pas, així que vaig finalitzar el cap de setmana lector a un autobús que es dirigia exclusivament a Barcelona Sants (i quin gaudi, tornar al país!...).


You may find yourself, out on a limb for me
Could you expect it as a part of your destiny
Moloko

16.10.07

Per què li diuen metro tota la nit si volen dir fer nit al metro?

Aquesta és una d'aquelles experiencias religiosas, que em passen a sovint. Està clar que no només em passen a mi, però és quan em passen de veres que penso que és desmesurat de tal forma, que no entenc que a més gent li passin coses així i no ho expliqui.

Dissabte vaig decidir que, després de dos dies fent parada i fonda a ca l'Anna en motiu de les hores en què ens trobàvem cada nit marxant de la plaça, havia arribat el moment de fer ús del transport públic i deixar d'abusar. Així doncs vaig agafar la línia 5 a Sants Estació. Tot just baixava les escales, marxaven els dos trens, cadascun a una direcció. "Merda", ara tocarà esperar.

Quan portava uns 10 o 15 minuts esperant, i els panells lluminosos estaven ben apagats, per megafonia es va dir que el proper tren no admetria passatge. El que faltava! Com que no tenia pas gaire pressa, vaig decidir esperar.
I van passar 10 minuts més, i ja en feien 25.

El moment 25-30 minuts d'estar a un lloc, és el moment en què penses "si ara m'aixeco i me'n vaig, segur que arriba". Bé, per a mi la mesura és aquesta; hi haurà a qui li arribi aquest pensament abans o després. Així que un cop arribats al minut 30, allà em tenies clavada al banc, amb un tio a la dreta dormint amb un mars a la mà que li estava a punt de caure, i un reguitzell de noies amb botes de taló a l'esquerra. Tots ells i elles, havien arribat en aquella mitja hora d'espera (clar, jo havia set la primera, que havia vist com se m'escapava el tren!...).

Van passar 10 minuts més, que ara ho dic així tan tranquil·lament, però és que ja en comptava 40, i estava al·lucinant. Com que eren quarts de 5, vaig tenir temps d'ordenar amb un poc de desdeny 3 idees sobre l'alcalde i la seva mare, però res gaire elaborat.

Finalment, quan pensava que m'adormia (com el de la dreta) al banc del metro, va arribar el tren. 45 minuts després d'haver arribat a l'andana.

No sé pas si va ser una incidència puntual, però quan passava el de la meva banda, el que anava en l'altra direcció encara no l'havia sentit passar. A mi, ja em perdonareu, però si això és el metro de dissabte a la nit, tampoc cal que el posin, que els nitbusos fan millor servei!

10.10.07

Alegria, és festa major!

Doncs sí, quan ja han passat gràcies, sants, mercès... quan està per arribar l'estiuet de sant martí i arriba la data del res a celebrar... encara queda la festa major de les Corts!

A mi, ja em perdonaran, però només publicito la part que m'interessa.

Ens hi veiem!


























Festa Major Jove de les Corts'07
del 8 al 14 d'Octubre - Plaça del Sól de Baix
Dilluns 8 // 20.00h // Casal de Joves
>>Xerrada sobre les llicències Creative Commons amb
Ignasi Labastida (Creative Commons Catalunya) i l'equip de MusicaLliure.net.
Dimarts 9 // 20.00h // Casal de Joves
>>Taula Rodona “El Català al carrer “
Enguany per la Festa Major Jove hi passarà el Correllengua amb diverses activitats, aquesta xerrada pretén tractar l'estat actual del català al carrer des de diversos punts de vista, però amb especial atenció a com el català afronta el repte de la immigració. Comptarem amb la presència de:
  • Ousseynou Niang, de l'Associació Catalana de Residents Senegalesos
  • Diego Arcos, del Casal Argentí de Barcelona
  • Jaume Marfany, de la CAL
Dimecres 10 // 20.00h // Casal de Joves
>>Cinefòrum “Barcelona 2006 l'Any del Civisme”
La temàtica de la Festa Major Jove d'aquest 2007 es basa en les activitats al carrer, doncs les ordenances del Civisme a Barcelona en són una qüestió clau. Aquest reportatge posa sobre la taula una visió crítica sobre la llei un any després d'haver-se aprovat. Comptarem amb la presència de:
  • Jordi Oriola, director del reportatge
  • Majo Perfil, músic de carrer (actuació)
Dijous 11:
(tots els actes a partir d'aquest dia es fan a la plaça Sól de Baix a no ser que s'especifiqui el contrari)
18h >> Xerrada "Quan tenen la injustícia per bandera" amb Arcadi Oliveres i membres d'Alerta Solidària. (Casal de Joves de les Corts)
21h >> Sopar de Carmanyola "el pa i el beure el posem nosaltres...porta el menjar!"
22h >> Escenari obert
23h >> Set de Folk (Garrotxa)
00.30h >> Karaoke "nostrat"
Divendres 12:
10h >> Torneig popular de futbol i volei a la plaça. (inscripcions al casal i a la plaça i premi a la vestimenta més original!!)
17h >> Taller de maquillatge (plaça Comas) de preparació pel CercaviDa.
18h >> CercaviDa "La nostra festa al carrer" (plaça Comas)
Colla Grallera de les Corts, Xanqui-qui-pugui, Em-Penta...pels carrers del nucli antic del barri.
20h >> Arribada del CercaviDa, guerra de confetti i lectura del manifest del Correllengua'07 i entrega de premis del concurs de relats d'enguany.
pl. Sól de Baix.
20.30h >> Correfoc amb Diables de les Corts
21.00h >> Concert amb:
IGITAIA (Gràcia)
SIN PAPELES (BCN)
EL BELDA I EL CONJUNT BADABADOC (Sabadell)
+ entre concerts...LA REPÚBLI-K DE L'AVERN. (Les Corts)
Dissabte 13:
10h >> Matinal infantil impulsada per l'agrupament i els esplais del barri.
14h >> Dinar popular amb la comissió de Les Corts Sud, al seu espai de festes.
19h >> Circorts - Sólo Manolo
19.30h >> Atabala'm. Correbars amb els Tabalers dels Diables de les Corts i els tabalers dels Diables de Banyoles. (Tiquets a la venda a la plaça).
22.00h >> Concert nit Creative Commons:
KISS-T (BCN)
PULLOVER (Ripoll)
ORXATA SOUND SYSTEM (València)
+ entre concerts LA REPUBLI-K DE L'AVERN.
Diumenge 14:
12.00h >> Vermut Swing amb Swing 7.
14.00h >> Paella popular (tiquets a plaça)
15.00h >> 2n Campionat Mundial de llençament de pell de meló.
16.00h >> Campionat de Botifarra.

30.9.07

Festa Major d'Alcarràs

L'últim cap de setmana d'agost vam arribar-nos a Alcarràs per tal de viure durant un parell de dies plenament la festa Major.


Com ja fa un temps de la visita, ara em ve al cap el record general de com va ser, i la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

El Pep, el Victor i jo agafàvem el cotxe el divendres a la tarda i al vespre vam arribar a Alcarràs.
L'Andreu ens va acollir els dos dies a ca seu, a la seva penya, i ens va dur amunt i avall. Va ser un gran amfitrió!

Les penyes es dividien per edat; cada any té la seva penya, amb el seu xiringuito propi on s'autoabastien de beure, i també venien al públic en general.

La colla de l'Andreu, la nostra, tenia un nom as-pac-ta-cu-lar:
















Abans de passar la nit a on les penyes, vam anar a sopar. A les dotze començava el correfoc dels diables d'Alcarràs. He de dir que em va agradar moltíssim.

La gent es va trobar a la plaça de l'església i els diables van entrar per un dels carrers cremant:





















Alcarràs acompanya, i les fotos que van sortir van ser força xules!:












































































A destacar de la colla, les seves masses, que ja les vaig esmentar quan vaig relatar el correfoc de la Mercè, aquesta forca de fusta tan autèntica! Si us fixeu en les fotos amb detall potser les podeu veure.

La colla va sortir de la plaça per fer el correfoc pels carrers, i en tornar, una cortina de foc cobria a tothom:




































Ah! mític el diable amb bicicleta:
































I la bèstia autòctona:































La festa a les penyes va durar fins a les 7 aproximadament, amb l'acolliment dels Alcarrasins que ja coneixiem i els que vam conèixer...

L'endemà, es feia el dinar de penyes. Cap a quarts d'1 ens vam atansar a la carpa on dinaríem, i a fora cada colla s'ocupava de la seva olla. La majoria de gent feia arrossos, però els Joga Bonito van fer una cargolada... que va merèixer el cullerot-premi!



Òbivament, estaven boníssims!...











La jornada va acabar amb el cercavila on es remulla a tot el poble des d'un camió-cisterna amb un parell de mangueres... la gent també duia cossis, ampolles d'aigua, en general qualsevol estri que servís per remullar al del costat. Els barcelonins vam acabar xops, i l'Andreu també de retruc; es va enfadar molt i ens va acabar de remullar ben remullats a sota la manguera, perquè li va tocar el rebre per "culpa nostra" ;)

L'any vinent, hi tornem segur!

27.9.07

EsperanSaharaui


Festa de presentació del disc recopilatori a benefici del Sàhara Occidental:

"EsperanSaharaui (25 granets de sorra)"

Divendres 28 de Setembre, a partir de les 19h.
Casal de Joves de les Corts (c/Dolors Masferrer 33-35) L3.

19.00h Exposició fotogràfica a càrrec de Gabriel Tizón, des de Galiza (www.gabrieltizon.com)
20.30h Sopar popular: Cous-Cous (5 euros)
21.30h Concert amb:
MAJO PERFIL
AYVALÁ
CHE SUDAKA
i dj's Zurdob i Max BarXino.

Entrades Anticipades: 5€ al Bar Mariatchi (c/Códols 14), Etnomusic (c/Bonsuccés amb la Rambla) i al Casal de Joves (c/Dolors Masferrer 33-35)
(NO ES VENDRAN ENTRADES A TAQUILLA!!!)

24.9.07

La Mercè

Enguany he tingut una Mercè, diguem-ne, dominguera. Això es tradueix en festa que no acaba gaire tard, i activitats culturals pel matí.

Tot i que no he vist tot el que m'hauria agradat (el matí de bastoners, els trabucaires...), entre ahir i avui hem omplert el cupo, amb dues obligacions pròpies de la festa de Barcelona: el correfoc de la Mercè abans d'ahir al vespre, i la Diada castellera de les colles de la ciutat, avui al matí.

Feia força temps que no feia el correfoc de dalt a baix, és a dir des de la Porta de l'Infern (al mercat de Santa Caterina) fins abaix de tot de Via Laietana. Gairebé ni me'n recordava, de com anava.
Vaig poder immortalitzar alguns moments amb la càmera, tot i que he de dir que després de 6 mesos d'ús constato que una de les grans deficiències de la digital comptacta és la captació d'imatges de nit!... I també val a dir que ens segons quin moment, quan estàs intentant enxampar al bestiari quan tot just s'encèn i se't tira a sobre, a vegades no acabes d'enfocar tan bé com voldries (a menys, està clar, que t'hi juguis la cara... mai millor dit!).
Aquí van algunes fotos:







La porta de l'infern crema; després d'aquest moment, s'obren les portes per deixar passar a les colles que inicien així el correfoc.








Bàsicament vaig fer fotos al bestiari: aquest no em va quedar molt clar d'on era, però els diables que el van preparar per cremar mentre la munió de gent s'asseia al davant per barrar-li el pas, duien el nom de "dracs de castelló".











El dinosaure cremant... no sé quin nom té, però sé que el qui hi ha a la seva dreta, amb un foulard penjant de la cintura és l'Arnau! Aquest tio està a tot arreu! ;)











La Mulassa de Barcelona cremant













Més coneguts! Els Bocs de Can Rosés (amb l'Oriol dispensant cartutxos...). M'agraden molt les masses que porten, com de recollir palla. Ja els hi vaig veure als diables d'Alcarràs!










Repartint a tort i a dret per Via Laietana (colla desconeguda). Hi havia colles que anàven mooolt a saco... la satànica i la cabrònica van sortir alhora i jo vaig veure mostres d'acarnissament bastant bèsties!... diables agafant a gent de la mà i acostant-los la massa a menys de dos pams, dirigint les masses a la gent que estava a les voreres...













El drac de Gràcia, l'últim que vam veure.







He de dir que el més mogudet del bestiari va ser el del Clot, amb una diable muntada a sobre molt divertida. També vam veure una bèstia molt gran que no em sonava gens (potser era d'alguna colla de les de fora, convidades), que estava molt ben fet.

Aquest matí a Sant Jaume hem anat a veure la colla de Barcelona, la de Sants, Gràcia, Sagrada Família i Poble Sec, però no duia la càmera... un altre cop serà!

19.9.07

Oportunitats

Setembre d'agendes, d'encetar projectes, de reprendre els que ja s'han començat, de tancar etapes i conseqüentment de meditar en el recull de moments viscuts que ara ja tenen un punt d'inici i un de final.

Fa 7 anys vaig participar d'un camp de treball a l'estiu a Solivella. En acabar-se, una de les meves monitores em va proposar anar a provar l'experiència del Cau, ja que coincidia que ella feia de cap a l'agrupament de Les Corts, just el meu barri.
Des d'aquell primer moment fins ara han passat 7 anys. Què ha passat perquè el primer any no m'agradés la gent amb qui compartia el grup? Què ha passat perquè durant 6 anys hagi cregut que compartia un projecte que anava més enllà de la meva realitat local, del barri? Què ha passat perquè hagi invertit els divendes a la nit, dissabtes a la tarda, caps de setmana (i incomptables i inclassificables dies i hores entre setmana) en preparacions i activitats durant aquests anys? Què ha passat perquè hagi fet els amics més propers durant aquest temps?

Diria que ha passat una oportunitat. Perquè no és just ni cert dir que ha passat el temps i prou, sinó més aviat dir que vaig tenir la oportunitat de triar què fer amb el meu temps en aquell primer moment (i també en el transcurs dels 6 anys que he estat cap quan periòdicament m'he preguntat a vegades si estava anant per un camí oportú), i també perquè tot i els anys ja passats els records pesen molt en le meves accions presents; Tampoc és just ni cert dir que han passat les experiències, ja que els moments viscuts, les decisions compartides, m'han fet donar i per tant aprendre molt. I també, perquè puc dir sense cap mena de dubte que les experiències viscudes en aquest espai de temps m'han ajudat a fer-me tal i com sóc.
I per això considero que el que en definitiva ha passat durant els últims anys ha estat aquesta oportunitat; de participar activament en comptes de veure passar una oportunitat. De créixer, al meu entendre.

Fent revisió del que deixo i del que m'enduc de tot aquest batibull inacabable de moments, sé que la balança està totalment desequilibrada a favor meu: per sort, a l'agrupament, quan diem que eduquem per transformar la societat i ens plantegem uns objectius pedagògics per tal de transmetre als infants i joves uns valors que creiem que manquen al nostre entorn, també ens estem educant a nosaltres mateixos. Te'n pots adonar avui o quan han passat 6 anys, però també estàs transformant la societat quan ets cap, ja que t'estàs transformant a tu mateix. El treball en equip, la corresponsabilitat en els reptes i les pors, escoltar i debatre, el crear i reformular, el creure i el fer. L'aprendre fent, ens va aportant petits granets de sorra si ens donem la opció.
Paral·lela i indissolublement a aquest procés, he trobat les persones que m'han fet vibrar amb aquest projecte comú, i que en un moment o altre, arrel d'aquest camí conjunt, han esdevingut els qui m'han fet estremir també a nivell personal. Uns llaços forjats per uns objectius comuns, per una manera d'entendre les coses (tot i que no sempre tinguem els mateixos punts de vista, menys mal!), han donat pas a una complicitat infinita. Uns amics com no els fas en cap altre entorn que vius.

Així doncs dissabte vaig fer l'últim consell. Ara, el projecte pertany a un grup de gent que com jo fa 6 anys, va sentir una espurna de felicitat quan assumia la responsabilitat que suposa comprendre que estàs educant per fer un món millor: quan et fas millor a tu, i quan dones oportunitats als infants i joves del cau de pensar en qüestions i termes que potser d'altra manera no hi pensarien.
Estic molt contenta per al nou consell, perquè recordo el meu primer any de cap: com hem anat aprenent, millorant, oblidant i recordant des de llavors, aquell consell de fa 6 anys, quan jo no tenia gaire clar què carai era això de l'escoltisme, ni l'educació en valors. Estic contenta, perquè ara ells tenen la oportunitat de viure a la seva manera, un munt d'experiències.

Estic molt trista perquè tot i que encara formo part de el Pi de les Corts com cadascuna de les persones que han passat per l'agrupament, ara deixo aquest tresor preciós que ha estat el meu (compartit amb molta altra gent) durant tot aquest temps, en les mans que ara l'entomen. Ho faig sense cap recança, ni cap por. Però, és clar, no puc evitar sentir pena en deixar allò pel que he procurat durant tant temps, i que té tanta importància per a mi. Així que, com ja vaig dir dissabte, simplement gaudiu molt d'aquesta oportunitat i així ho estareu fent el millor possible.

I sempre estarem allà, pels bons i els mals moments, com abans ho havien estat els altres antics i amics. I així, noves oportunitats.


6.9.07

Que ningú dormi

Avui que soni, Nessun dorma.

Cap de les altres interpretacions tenen la força d'ell.

5.9.07

Miracles de la ciència informàtica

Context polític: per raons x que ara no exposaré, li poso un password a l'ordinador. Per tal de fer-ho em demana que posi dos cops el password: escriure i reescriure. Ho faig.
Avui, quan engego l'ordinador, em demana el password i l'escric. És incorrecte. Com? D'acord, sense la primera lletra en majúscula. És incorrecte. A veure doncs, amb totes les lletres en majúscula. És incorrecte. Perplexitat. Torno a clicar un número de vegades que ara no me'n recordo, les tres versions del password. És incorrecte. Anem a pams, perquè jo no m'equivoco escrivint (que per a algo ha de servir la mecanografia feta). Torno a provar el password que que vaig escriure (i reescriure). És incorrecte.
Decideixo agafar un sant full i un beneit boli per tal de començar a fer permutacions de possibilitats de lletres; en quin moment m'he equivocat (entenem que potser sí que vaig escriure 2 cops malament el password), a les últimes lletres? Potser m'he oblidat de posar la última. Potser he canviat l'ordre de les dues últimes.
Després d'un lapse que dura uns deu minuts provant paraules sense sentit, fent un càlcul ràpid veig la llum i veig que la probabilitat que encerti on carai hi ha l'error (si és que n'hi ha un), és una entre un número que no hi cap a la calculadora.
Avui la tindrem grossa.

Cronologia dels processos:
1. Agafo el telèfon i truco al Pep per dir-li que l'he espifiat amb l'ordinador. Sembla ser pel soroll que el Pep està fent salt amb paracaigudes. No sento res a excepció de "estic a la moto".

2. El Pep em truca sense que sembli que l'embolcalla un vent huracanat, m'explica que el telèfon se li despenja sol, i jo li explico el context polític. Em diu que té solució. En aquest moment no penso en el càlcul de probabilitat i me'l crec.

3. Em diu que engegui de nou l'ordinador, i que quan s'estigui engegant apreti la tecla shift. M'explica que, en ocasions, quan s'apreta la tecla shift apareix al llistat d'usuaris el que, em diu, s'anomena L'ADMINISTRATOR (ho escric en majúscula perquè en aquell moment em sona a un nom molt poderós, d'un cert caire disciplinat, com alemany), i que amb una mica de sort amb L'ADMINISTRATOR podré accedir a la sessió.

4. Mentre m'explica qui és L'ADMINISTRATOR ja tinc l'equip reiniciant, i jo amb el dit clavat al shift. Quan apareix la pantalla per seleccionar usuaris, L'ADMINISTRATOR no hi és. Una mica de destrempada amb la disciplina alemanya inexistent.

5. El Pep em diu que tot es pot solucionar. Me'l crec perquè ell en sap. Em diu que torni a reiniciar l'ordinador i que apreti F8, en intèrvals de 2 segons. Aquesta acotació em sembla molt professional i em retorna a la tranquilitat per uns moments. Quan l'ordinador es reinicia, crec que pico l'F8 en l'intèrval de 0.2 segons, per allò dels nervis. Però funciona igual. Apareix una pantalla i per instrucció telefònica selecciono el modo a prueba de fallos.

6. El modo a prueba de fallos és quan les finestres i els icones de la pantalla són tan grans que no hi caben, i amb una mica de mala sort no veus segons quines coses. L'ordinador segueix carregant-se i apareix la pantalla de selecció d'usuaris. L'ADMINISTRATOR ha vingut a la festa. Emoció no continguda, vítores y alabanzas telefòniques.

7. Just quan el Pep em diu "ara tindria guasa que ens demanés un password L'ADMINISTRATOR", hi clico a sobre i em demana un password. Destrempada total. El Pep em demana que posi el password que havia posat, sí, l'orginal, l'únic, el que els meus dits llargueruts escriuen sense equivocació. Windows em dóna la benvinguda. Satisfacció.

Així que ja ho sabeu; sí, té solució (i aquí em deixo la txuleta, per si hi ha una propera espifiada!).

4.9.07

M'han dit que marxes...

Ya estoy en la mitad de esta carretera
tantas encrucijadas quedan detrás...
Ya está en el aire girando mi moneda
y que sea lo que
sea

Todos los altibajos de la marea
todos los sarampiones que ya pasé...
Yo llevo tu sonrisa como bandera
y que sea lo que
sea

Lo que tenga que ser, que sea
y lo que no por algo será
No creo en la eternidad de las peleas
ni en las recetas de la felicidad

Cuando pasen recibo mis primaveras
y la suerte este echada a descansar
yo mirar tu foto en mi billetera
y que sea lo que
sea

Y el que quiera creer que crea
y el que no, su razón tendrá
Yo suelto mi cancin en la ventolera
y que la escuche quien la quiera escuchar

Ya esta en el aire girando mi moneda
y que sea lo que
sea

30.8.07

Google Maps street view



Tot i que només es veu als usa, acabarà arribant segur.

29.8.07

Actualitzant enllaços (2)

El període estival dóna molt de si, pel que fa als descobriments internàutics.

Jo, que m'estic convertint en d'aquells que són habituals en uns o altres blogs, faig una nova actualització d'enllaços. Alguns, ja fa temps que me'ls miro, però encara no els havia afegit al llistat.

100 anys, 100 cims és una iniciativa del "finestreru" Esteve per tal de celebrar el centenari de l'escoltisme al llarg d'aquest 2007. Si teniu cap vinculació amb el moviment, o simplement us agrada fer cims a la muntanya, segur que estarà molt content que participeu d'aquesta proposta.

A l'Anna A. ja fa força temps que la conec, des que vam compartir l'administració del cnjc ara fa ja uns anyets. Al David també en fa uns quants estius que el veig rondar, des que va participar del projecte de l'AE Boixac al Poble Sec. Tots dos formen part de l'Espai Jove Intersindical-CSC, i s'estan fent uns fanàtics de la muntanya! Els seus escrits, tot i que no són periòdics, es mereixen una lectura amb calma.

El Marc F. també fa un temps que me'l creuo, trobo, veig a un i altre lloc on la paraula participació s'hi troba. És així i dir-ho d'una altra manera no tindria sentit.
L'espai on hi he interactuat en més mesura ha estat a Les Corts. Saltant de blog en blog vaig trobar que, ell també, de tant en tant hi diu la seva.

La Gemma té un blog deliciós, mai millor dit. Hi ha un munt de receptes, i he de dir que molt ben explicades. Ho constaten les coques de Sant Joan (de llardó i també de cabell d'àngel) que vaig fer seguint la seva recepta. Pel que vaig coneixent, també és de les d'agafar la motxilla i fer via per entorns naturals; de tant en tant, n'explica alguna d'aquestes.

26.8.07

La ciutat circular

Dissabte passat, després d'uns quants dies de pluges, el Victor i jo vam decidir aprofitar el cel obert per fer una visita a un paratge barceloní copsant.

Vam arribar-nos a peu al turó de la Rovira, al Guinardó, per a dalt trobar-nos les bateries antiaèrees de la guerra civil.
En aquesta construcció, es refugiava la població quan els bombardejos assolaven Barcelona.

Val a dir que el refugi està molt mal conservat. Bé, més aviat crec que no ha estat conservat de cap manera; l'accés per arribar-s'hi és difícil i s'hi troben deixalles (ampolles de plàstic, trossos de vidre...), i les herbes creixen ferèstegues entre algunes atzavares, pins menuts i algunes campanetes liles (o això em semblen) que suavitzen la vista d'aquest camí desolat.


D'altra banda el refugi es troba força malmès. Principalment perque els graffitis són per tot arreu, al seu interior i exterior, i també perquè la runa s'acumula pels racons. L'estat de conservació de l'estructura, a més a més, és pèssim.

El barraquisme dels anys 60 va causar estralls en aquest espai, i famílies van aprofitar la construcció per alçar "cases" al refugi.
Quan, més endavant, se'ls va obligar a enderrocar-les, van llançar la runa a l'interior del refugi, o bé la van abandonar allà mateix on hi havia hagut la construcció, de tal manera que era impracticable arribar a endinsar-s'hi.
Al terra encara s'hi veuen els diferents terres de les construccions, marcats per les divisions fetes per separar diferents àrees dels habitatges.


L'any passat, un camp de treball organitzat per l'Associació de veïns de Can Baró i la Fundació Escolta Josep Carol, va encetar una activitat d'estiu amb joves d'arreu d'Europa per tal de recuperar la memòria històrica, i van fer la primera part de la neteja d'aquest espai. Sobretot, està clar, traient aquesta runa acumulada de fa dècades. Una tasca que al meu entendre, hauria d'haver estat assumida fa molt temps des del consistori, en el marc de la recuperació integral d'aquest espai històric de Barcelona.

La vista de la ciutat des d'aquest punt és espectacular: la visió circular de la ciutat des del turó de la Rovira, fa que t'adonis que la nostra capital és un cop de puny menut i limitat.
Amb la vista cap al mar, els ulls divisen a la dreta els límits barcelonins cortsencs (fàcilment reconeixibles per les torres de la caixa) i més enllà també, l'Hospitalet, Cornellà, l'aeroport... De dreta a esquerrra, a l'àrea de l'extensió quadriculada de l'eixample, s'hi divisen la sagrada família, les torres mapfre, i més enllà del clot, l'aparatós fòrum a peu de mar.
Girant d'esquena i amb la vista cap a Collserola, la part més "llunyana" de la ciutat, que ara es veu a un no res, tocant-se punta amb punta a la resta de la ciutat, en aquest recorregut circular.


Mentre divisàvem la ciutat sencera des d'aquest punt de mira privilegiat, vam veure arribar un grup de joves de diferents nacionalitats a les bateries. La sorpresa va ser trobar-nos l'Arnau i la Blanca de l'AE Can Baró, fent de guies a una nova tanda de joves interessats per aquest projecte. Molta sort, companys!

Si no us hi heu arribat mai, us animo a que un dia clar, sense pressa, feu cap a aquest espai mig oblidat de la ciutat. De tan a la vora que està, no s'hi ha parat l'atenció necessària fins que un col·lectiu ciutadà s'ha arremangat per intentar habilitar aquest lloc per tal que la gent de la ciutat i també la de fora, no oblidin mai què van viure i què es va veure des d'aquestes parets maldestres.

Sindicant lectures

A l'últim escrit ho vaig comentar, i Té la Mà Maria m'han demanat més informació.

En aquest link hi ha un vídeo molt curtet, de tres minuts i escaig, amb subtítols en català, on s'explica què és exactament el google reader (o, en general, un lector de blogs): què és google reader?

Ja fa un temps que l'utilitzo, però encara no l'he explorat a fons. L'últim descobriment és a la columna dreta d'aquest meu bloc, amb el títol "Escrits d'altres blogs"; el reader t'ofereix la possibilitat de compartir amb altris aquells escrits que has trobat interessants per una qüestió o altre, i també ofereix la possibilitat d'afegir un clip al bloc per tal que es vagi actualitzant, cada cop que decideixo que un escrit m'ha semblant interessant.
Compartir és estimar, i estimar és viure, que diuen.

23.8.07

La quarentena

74%How Addicted to Blogging Are You?
Amb aquest faig el 40 escrits d'Enlloc, d.B. (després de Blocat), des del maig. Ho "celebro" preguntant-me si un 74% és molt.

Fa un parell de dies em van dir que semblava una adicta als blogs, blocs, bitàcores o com en vulguis dir. Jo més que excusar-me explicava la meva visió del tema.

Que internet és una eina de comunicació no en té cap dubte ningú. El que em té captivada d'aquest món és que qualsevol pot afegir-hi el seu granet de sorra en aquest maremàgnum d'informació. Per a mi, això és un valor afegit a aquesta gran eina. La diversitat és per definició un "a més a més" que cal valorar.

Una de les qüestions en entredit dels blogs és la responsabilitat d'escriure; de la informació que es dóna, de les opinions, del contrast del contingut, de la qualitat. És clar que no es pot jugar al periodista frustrat (o potser sí...) perquè en definitiva som el que som. Ara bé, hi ha qui té més traça i hi ha qui en té menys, per transmetre pensaments. Com qui té més o menys traça enraonant, gestionant persones, liderant projectes tot i no ser polític, director o executiu, per exemple.

L'altre punt calent és l'anonimat. Penso que l'anonimat no ha d'implicar necessàriament informació confusa, però sí que hom ha de tenir encara més traça per a que se'l llegeixin amb atenció sense posar un nom, una cara a les paraules; tenir una referència real a allò que es llegeix és, segons com, una "seguretat" d'aquella idea que t'arriba.

Després de tot, i en definitiva, cadascú pren el que vol prendre del seu entorn. Sense entrar a preguntar-nos quines fonts i quins interessos tenen els mitjans establerts, tots sabem que la informació es pot anar a buscar una passa més enllà. I qui no ho fa, està mancant-se a si mateix de contrast i de qualitat.
En aquest mitjà es poden descobrir punts de vista nous, semblants, diferents, complementaris del veí del davant, del qual malauradament no conec l'expressió del seu pensament en cap altre fòrum obert que jo conegui.

Per cert... ja coneixeu el google reader?

19.8.07

Els carrers de festa

Abans que arribés la gran inclemència climatològica que ara comença a remullar balcons i façanes (i vidres, grrr! per què no dir-ho...), vam anar a fer una volta pels carrers de la vila de Gràcia.

La percepció enguany és que hi havia menys carrers engalanats que d'altres anys, i pel que he sentit no és només una sensació; veïns de Verdi del mig es queixaven ahir que les facilitats són mínimes per poder crear els ornaments per als carrers (espais, ajuts econòmics...), d'aquesta festa que compta dos-cents anys.
Aquests mateixos, guanyadors al millor carrer, van fer un desplegament de material espectacular. El carrer estava impressionant; no m'estranya pas que fos el guanyador.

No sé si és per allò que diuen que a l'estiu no hi ha notícia, però cada dia es comenta al telenotícies el transcurs de la festa. Suposo que en par, per la cua que ha portat altres anys la festa de gràcia, pels alderulls al carrer. Ara cada dia ens tenen informats que a les sis es fa fora de la plaça als qui estan fent la última, i que llavors entren en acció els eficients serveis de neteja de la ciutat. A les festes majors de la resta de barris no hi ha aquest seguiment exhaustiu. Alguna cosa ens haurem d'empescar per aparèixer als tn, migdia i nit.

Bé, als qui sou fora i no teniu la oportunitat de veure el 3/24, i per si us enyoreu una mica, aquí teniu una mostra dels carrers. No els vaig recórrer tots però sí la gran majoria. I també, està clar, als qui no hagueu tingut temps de veure'ls abans de la pluja...


15.8.07

Les últimes hores de sol

Com als contes de princeses, Assilah té castells on s'amaguen vides petites i quotidianes que romanen alienes als meus ulls.

Els castells d'Assilah no són fortificacions del segle setze; no les dibuixaríem fent una paret dentada i a sota una portalada semicircular. Els castells allà són alts i blancs, i les portes menudes i cadascuna diferent: de forja, de fusta, pintades de colors verd o blau.

Les parets a mode de gran llenç, les pinten artistes arribats de no sé on. Els carrers prenen personalitat; sorgeixen els racons i els moments. La gent que passeja se les mira de lluny, perquè les cases blanques d'Assilah pintades amb formes abstractes o realistes fan aquests castells més propers i alhora més llunyans: una certa enveja, un sentit poètic que ens manca, és el que s'hi troba.

Des de les talaies blanques esquitxades de colors (les portes, els dibuixos...) vigilen les princeses, amb calma i cura, que cada vespre el sol colori de ressol les parets, i així revifi les ombres al blanc, fins que aquestes guanyen terreny al color ataronjat (quan el rovell d'ou s'amaga definitivament darrere el mar), és el punt en que Assilah és noctura i s'adorm amb el so del mar.

Tenir fe

Vaig arribar el dissabte al matí a el Prat, tenint la oportunitat de comprovar en primera persona el caos portuari del país. Penso que pel cap baix hi havia 500 persones al hall d'aduanes, quan vam arribar. Un avió de la companyia Delta acabava d'aterrar des de l'altra banda del xarco. Suposo que això, conjuminat amb altres fets que he conegut un cop aquí que passen a l'aeroport, fes un tap a l'accés europeu.
Des d'aquell dissabte al matí han passat un munt de coses. Ja se sap, les coses que deixes en stand by quan vas, t'arriben com una ràfega gegant i segons com, inesperada, a la tornada. Ara no parlaré dels maldecaps, perquè no és el lloc ni el moment, i a més la meva voluntat vol referir-se a un mateix pensament que he tingut reiteradament en els darrers tres dies, amb interlocutors diferents.

Dissabte 11, platja del Masnou o cap a on anem?
La platja del Masnou no té res a pintar amb la platja d'Assilah; l'aigüa és bruta i l'arena sobrepoblada. Semblarà irònic, a més a més, però aquí hi fa una calor tremenda. No obstant, el primer dia que arribo, amb el Victor decidim anar a dinar a la platja.
Posem-nos en context històric molt ràpidament i de manera genèrica: fa 30 anys (o 30 anys i escaig) la nostra societat vivia un temps de convulsió constant, degut a una dictadura i la repressió que en suposava, i en reacció a aquest fet, la ciutadanía va haver-se-les d'empescar per tirar endavant amb la cultura d'un poble. Per dir-ho d'una manera superficial, hi havia un què concret contra qui o què lluitar, o bé uns objectius suficientment necessaris (que potser no necessàriament suficients) per tal que la societat s'organitzés i lluités de manera més o menys organitzada, de manera més o menys estructurada. Però amb la democratització i més enllà, amb els passos de gegant que han comportat la integració global, sembla que la petja pacificadora d'aquella època convulsa s'ha fet pròpia del nostre tarannà social. Qui reacciona, avui en dia? Qui es sent convuls? Quins són els objectius necessaris que cal plantejar-se, els mínims, els màxims als que volem arribar? Qui és el dolent contra el qui hem de lluitar? Com s'encaixen totes aquestes possibles preguntes que hom es pot fer dins la pròpia petita vida de formiga, en la gran societat de consum? Primer toc d'alerta.

Diumenge 12, Hostalric o rara avis
Després de fer classe al curs de monitors, el Pablo i jo baixem en tren per tornar a reprendre la conversa que el dia anterior havia encetat. No la començo jo: sembla ser que l'estiu desperta la ment del lletarg incansable de l'enrenou del "curs".
Pitjor que el present que estem vivint com a societat, és el llegat que estem deixant per als qui vinguin després. En quin moment vam decidir que viuriem en la felicitat de la inòpia per sempre més? Jo, no recordo haver signat res. Està clar que no és un "ara" i un "després" d'un punt en el temps; estem immersos en el procés, o més ben dit restem immersos en el procés. El procés d'idiotizació. La massa crítica estarà esdevenint la massa corpòria? Podem posar noms i cognoms a aquells qui van contracorrent, o ja no dic tant, volen a un pam de l'esbart de vol? Tant pocs n'hi ha que donen un parell de voltes més als fets?
Aquest simple fet, ja ens hauria d'espantar. Que ens comptem amb els dits de les mans, els uns als altres, aus estranyes. Segon toc d'alerta.

Dimarts 14 Barcelona o el canvi està en nosaltres
En tinc la ferma convicció, no només pel que he parlat aquests dos últims dies, sinò també pel que porto pensant ja fa un temps. El problema som nosaltres mateixos; ja no val a buscar enemics més enllà de la nostra pell, i fer-ho seria de covards. Sona una mica a Hobbes (l'home és un llop per a l'home), però la proposició que en sorgeixi ha de ser constructiva. Quin gran repte, canviar-nos per poder millorar col·lectivament! No hi pot haver res més complicat ni més gratificant, si ho assolim.
Al vespre anem al cine i fem sessió doble. Ja comentaré les pel·lícules. La segona, és simplement magnífica, Ratatouille. Com si hagués de ser aquell el moment i no cap altre, el punt i final del que he anat discernint en les últimes hores, apareix davant dels meus nassos d'una manera clarificadora i simple: el canvi està en nosaltres (diu la rata).
Cal tenir fe, i paciència. I sobretot, no oblidar en cap dels passos quin és l'objectiu.

La primera foto és del dia 1 d'agost. Així surt el sol a Assilah.

1.8.07

Des dAssilah

Despres de quatre dies al campament fent activitats, gaudint la costa i coneixent una cultura propera i alhora tan diferent, avui hem fet cap al poble per conectarnos una estona.

Les primeres impressions son bones, mhe deixat el cable de la camera, a la propera mirare de penjar algunes fotos.

En general tot be, la cultura es super diferent obviament, pero viurela in situ, embolcallats per la seva musica, riures, expressions, balls... balbucejant frances, catala, castella, arab, angles... el que sescaigui.

Be; alla on esteu cuideuvos molt, jo ja ho faig. Ens veiem en uns dies

Disculpeu el caos ortografic

Petons

27.7.07

Au revoir!

Quan escric sempre queden poques hores per prendre vol cap a un altre país.


Aquest cop faig la primera passa a l'Àfrica, a la ciutat d'Asilah, al Marroc.


Espero que ho passeu d'allò més bé als vostres destins, o a les vostres feines on mai, mai, mai es treballa a l'estiu (o com a mínim, no amb el mateix rendiment... oi?). Jo segur que m'ho passaré bé, entre barbotejos en francès (que he descobert que és com el català però amb més vocals, i posant morritus) i coneixent als infants d'allà.


A veure si tenim ocasió de conectar-nos i penjaré alguna foto al blog.


Foulard al coll, el dia 1! :)
Fins aviat!

23.7.07

Peli vista: el taxista ful


Tot i que ja fa temps que el Pablo m'ho deia, encara no l'havia vist. Avui, saltant per la graella pollosa de la programació de tv, he parat al canal 33, on un documental m'ha cridat l'atenció. De què va això? Okupes?... no exactament. Exclusió?.... no exactament. He decidit mirar-m'ho i descobrir-ho sobre la marxa.

He de dir que no l'he vist sencer, perquè l'he enxampat començat, però per fi he vist el taxista ful (al final he descobert què era).
M'ha agradat força. No en faré una crítica, perquè a més em sento descol·locada al no haver-la vist des del principi (ja me les empescaré per veure-la sencera, i per veure-la acompanyada), i deixant de banda els grans temes de fons que toca, les opcions de vida, les alternatives polítiques, hi ha una història de fons (que m'han dit, és certa) que s'enganxa i s'empapa a mesura que te la van explicant, des de diversos punts de vista. Una d'homes anònims, que som tots.
La frase: quiero vivir hasta que me muera.

19.7.07

Actualitzant enllaços

Tot i que no puc dir que siguin nous, perquè fa temps que els conec i me'ls miro.

Aquí:
Earenjoy, el blog del joan g. Cada dia una cançó. Fins i tot quan ell no hi és! No sempre són d'aquelles que escoltes dia a dia, però això és el que li dóna un què: a vegades trobes coses que d'altra manera no haguéssis escoltat, o no haguéssis tornat a escoltar mai.

Per exemple.

Allà:
Té la mà Maria, ell/a/s/es des de Reus proveeixen de posts variats, actualitzats molt a sovint (gairebé a diari, diria jo). D'aquí a que dubti quants són els reusencs que conformen aquest blog!

Coca de llardons

Ja fa gairebé un mes clavat de Sant Joan, però és que no me'n podia estar d'ensenyar les meves fantàstiques coques.

El tema és que vam anar a casa l'Elena a sopar, i tot i estar a final d'exàmens em va agafar la vena cocinitas, i vaig fer quatre cosetes: coca de llardons, coca de cabell d'àngel, seitons en vinagre i truita de bolets. Així, com per tenir temps per estudiar ;)

De coca de llardons n'havia fet gairebé cada any amb ma mare, però per allò de per si de cas, vaig buscar per internet i em vaig endinsar en el meravellós món dels blogs de cuina! Quin bé de déu! Vaig descobrir el blog de la Gemma, que té un munt de coses boníssimes i molt ben explicades. Allà vaig reafirmar que tal i com jo recordava, és com es fa la coca de llardons. Per recomanació (enllaç) d'aquella recepta, vaig acabar fent la coca de cabell d'àngel, que a mi no m'agrada i al poble en general tampoc vaig constatar, però i tant que es va acabar!

La recepta la podeu trobar directament aquí.

Els seitons ja els explicaré un dia amb calma, tot i que no tenen misteri són entretinguts (que diu ma mare), que t'hi passes una bona estona. Això sí, un cop has provat els que fas tu mateix, no en tornes a demanar mai més a un bar! El algodón no engaña...

18.7.07

Peli vista: Odette Toulemonde

Dilluns vam anar al Renoir amb l'Anna per veure Odette, una comedia sobre la felicidad.

Tot just feia un parell de dies havia vist el pugrama del Jaume Figueres un petit report sobre la peli, i com el director Eric-Emmanuel Schmitt en parlava, presentant a Odette com a una possible Amélie de gran.
Lluny de creure-m'ho i molt menys esperar-m'ho, vaig veure la pel·lícula. Últimament estic molt crítica amb el cinema, i val a dir que vaig estar a punt de donar-li l'aprovat. Però no, al final no va ser així.

El que no em va quallar és presentar una peli realista que vol transmetre una forma de ser, la positivitat de les coses, i que vol escapar-se de la gargamella de la quotidianitat amb la fantasia extreta d'un guió fantasiós, és a dir que no te'l creus de cap manera. Tot i que els personatges estan molt ben presentats d'un bon principi, l'excés de sucre afegit fa desmerèixer aquest missatge constant, al meu parer.

D'altra banda, la fantasia del guió va agafada de la mà de la fantasia "visual" un pèl minsa i limitada pel meu gust del que hauria pogut ser (potser, amb el record d'Amélie al cap), que només cal veure el cartell per veure que la protagonista levita quan és feliç. Doncs d'aquest tipus, altres exemples comptats.

No obstant, deia que gairebé l'aprovo; la dosi de realisme (necessari) subministrada gairebé al final, no va sorgir efecte, quan va arribar l'últim atac de pastisseria.

Els frangments de música de Joséphine Baker, boníssims.

La frase: "els nostres camins es creuaran però no es trobaran mai".

Amb tot, jo sóc una mica massa exigent, així que potser si la veieu vosaltres us agradarà més!