Fa un parell de dies vaig anar al cinema. Com que era un cinema petit, d'un poble petit, a un carrer petit, les pel·lícules que hi projectaven eren per a petits.
La tria va ser "Tiana i el Sapo", per una qüestió de casualitat d'horari, més que res.
En sortir del cinema i comentant la peli, la Sònia em va dir que recordava que hi ha un grup al facebook que s'anomena quelcom semblant a "doy gracias a Diseny por los problemas que tengo con mis relaciones" (ara la meva memòria, a més, hi posa de la seva banda).
Tiana és una joveneta d'una família molt humil, que lluita incansablement des que és una nena per acomplir el seu somni: tenir un restaurant.
En endavant, els que vulgueu veure la peli, no llegiu més.
En el fons, és un somni que te a mitges per voluntat pròpia i pel llegat que li deixa el seu pare, que ja no hi és. En certs moments l’exaltació a la necessitat de treballar sense descans, supera els límits de l'anunci d'estrella (que, d'altra banda, mereix la meva llagrimeta més sincera). No obstant, la moraleja de tot plegat, és que la noia viu tant obcecada pel seu somni que oblida una mica la resta de coses. Com per exemple, el que diríem d’un tema recurrent a Disney: l’amor.
La tria va ser "Tiana i el Sapo", per una qüestió de casualitat d'horari, més que res.
En sortir del cinema i comentant la peli, la Sònia em va dir que recordava que hi ha un grup al facebook que s'anomena quelcom semblant a "doy gracias a Diseny por los problemas que tengo con mis relaciones" (ara la meva memòria, a més, hi posa de la seva banda).
Tiana és una joveneta d'una família molt humil, que lluita incansablement des que és una nena per acomplir el seu somni: tenir un restaurant.
En endavant, els que vulgueu veure la peli, no llegiu més.
En el fons, és un somni que te a mitges per voluntat pròpia i pel llegat que li deixa el seu pare, que ja no hi és. En certs moments l’exaltació a la necessitat de treballar sense descans, supera els límits de l'anunci d'estrella (que, d'altra banda, mereix la meva llagrimeta més sincera). No obstant, la moraleja de tot plegat, és que la noia viu tant obcecada pel seu somni que oblida una mica la resta de coses. Com per exemple, el que diríem d’un tema recurrent a Disney: l’amor.
Hi ha un punt d’inflexió en que ella se n’adona que el que ella vol (el restaurant) no l’ha deixada veure el que ella necessita (el príncep blau). I dit així textualment, a una platea amb tot de nens i nenes de no més de 10 anys, la cosa té tela marinera.
Potser sóc jo, però els missatges abans em semblaven més subtils... si bé és cert, ara tornes a veure una peli de Disney de les que quan eres petita et tornaven boja, i te’n fas creus.
Sempre ens quedaran aquestes cançons que peten incansablement a la radio, que ens recorden des de quin punt de vista cal que visquem les coses.
Entrades
