Lleigeixo sobre la Suspensió cautelar de l'euskera com a llengua principal de l'ensenyament basc.
Em venen al cap dues imatges. Una de ben recent. Ahir, xerrant a la plaça Joanic un noi d'uns 11 anys se'ns atansa. Té la pell morena i el cabell ben fosc, com els ulls xics. Al darrere el segueix un company de joc. S'han trobat immersos a la tarda del diumenge i no saben com corre el temps. Recuperant l'alè ens diu: que teniu hora?. Les cinc i vint. Gràcies. Es gira cap al seu amic i li diu "las cinco y veinte". Se'n tornen corrent a la part central de la plaça.
L'altra imatge és de l'estiu passat quan, al pas per les festes majors de Sunbilla (Navarra), ens trobem algunes mares darrere una taula plena de samarretes, a un extrem de la plaça del poble. Les venen per recaptar fons per les Ikastoles, ja que a Navarra, el finançament per als espais educatius en basc és nul. En comprem un parell amb el lema de la campanya "Nafarroa oinez" i encara hi conversem una estona més, preguntant encuriosidament per la situació.
I ara el Tribunal Superior de Justicia del País Basc suspèn l'euskera com a principal llengua de l'ensenyament a Euskadi, sota l'argument de la Plataforma per a la llibertat d'elecció lingüística de "vulnerar el dret dels pares a l'elecció de les dues llengües oficials en què ha de rebre l'ensenyament l'estudiant" i també perquè "una immersió lingüística en el cicle inicial atemptaria al precepte de lliure desenvolupament de la personalitat que duu a l'exigència de la llengua materna".
Doncs jo ahir quan era plantada a la plaça Joanic i un nen d'uns 11 anys que jugava en castellà amb el seu company de joc, es va atansar a nosaltres i ens va preguntar si teniem hora, no vaig pensar que la immersió lingüística escolar hagués atemptat contra el seu desenvolupament de la personalitat, perquè 10 segons després se'n tornava a la seva proximitat (el seu company) i se li dirigia en la seva llengua materna.
I fa un any, quan aquell grup de mares ens explicàven com n'és de difícil que no s'atempti contra els seus drets, contra la seva voluntat de preservar el que no és una tria, sinó un tret identitari, no vaig pensar que haguessin de recorrer al Tribunal Superior de Justicia amb aquesta obvietat.
Fa uns dies llegia un pedaç del llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, ubicat al Rosselló i n'hi una tros que diu així:
(...) Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l'amor, de la mort, de la política, dels jocs, de les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l'autobús, amb els desconeguts.
Això era llavors, i ara el panorama ha canviat significativament.
Em venen al cap dues imatges. Una de ben recent. Ahir, xerrant a la plaça Joanic un noi d'uns 11 anys se'ns atansa. Té la pell morena i el cabell ben fosc, com els ulls xics. Al darrere el segueix un company de joc. S'han trobat immersos a la tarda del diumenge i no saben com corre el temps. Recuperant l'alè ens diu: que teniu hora?. Les cinc i vint. Gràcies. Es gira cap al seu amic i li diu "las cinco y veinte". Se'n tornen corrent a la part central de la plaça.
L'altra imatge és de l'estiu passat quan, al pas per les festes majors de Sunbilla (Navarra), ens trobem algunes mares darrere una taula plena de samarretes, a un extrem de la plaça del poble. Les venen per recaptar fons per les Ikastoles, ja que a Navarra, el finançament per als espais educatius en basc és nul. En comprem un parell amb el lema de la campanya "Nafarroa oinez" i encara hi conversem una estona més, preguntant encuriosidament per la situació.
I ara el Tribunal Superior de Justicia del País Basc suspèn l'euskera com a principal llengua de l'ensenyament a Euskadi, sota l'argument de la Plataforma per a la llibertat d'elecció lingüística de "vulnerar el dret dels pares a l'elecció de les dues llengües oficials en què ha de rebre l'ensenyament l'estudiant" i també perquè "una immersió lingüística en el cicle inicial atemptaria al precepte de lliure desenvolupament de la personalitat que duu a l'exigència de la llengua materna".
Doncs jo ahir quan era plantada a la plaça Joanic i un nen d'uns 11 anys que jugava en castellà amb el seu company de joc, es va atansar a nosaltres i ens va preguntar si teniem hora, no vaig pensar que la immersió lingüística escolar hagués atemptat contra el seu desenvolupament de la personalitat, perquè 10 segons després se'n tornava a la seva proximitat (el seu company) i se li dirigia en la seva llengua materna.
I fa un any, quan aquell grup de mares ens explicàven com n'és de difícil que no s'atempti contra els seus drets, contra la seva voluntat de preservar el que no és una tria, sinó un tret identitari, no vaig pensar que haguessin de recorrer al Tribunal Superior de Justicia amb aquesta obvietat.
Fa uns dies llegia un pedaç del llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, ubicat al Rosselló i n'hi una tros que diu així:
(...) Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l'amor, de la mort, de la política, dels jocs, de les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l'autobús, amb els desconeguts.
Això era llavors, i ara el panorama ha canviat significativament.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada