N'hi ha uns que es dediquen a manegar el món, de millor o pitjor manera, i jo aquí pensant en el meu melic.
Vergonya m'hauria de fer.
12.6.07
El grup de 8
11.6.07
Quan t'enyores d'agafar-te la mà
Jo tinc una explicació irrefutable per saber què és allò que necessito. És irrefutable pel simple fet que jo m'ho invento sobre la meva pròpia experiència (a veure qui és el guapo que em supera).És com quan trobes a faltar el dormir abraçat (perquè és tan fantàstic, dormir abraçat!), o fer un passeig per allà on fa mil anys que no passes, o de manera més quotidiana veure aquella persona que no t'hi veus des de qui sap quan.
Em sembla que el que és evident és que quan resols que t'enyores d'una cosa, et venen totes les altres enyorables al cap. En el pitjor moment (faltava dir).
9.6.07
Fatiga
Avui només tinc esma de transcriure. Perquè les guerres també són internes, oi?
Tristes guerras
Si no es amor la empresa
Tristes, tristes...
Tristes armas
Si no son las palabras.
Tristes, tristes...
Tristes hombres,
Si no mueren de amores
Tristes, tristes...
Miguel Hernández
7.6.07
L'infern és buit...
...tots els dimonis són a Berga.
La Patum és màgica, enganxa. I que ho digui una de can fanga, no té preu (tot i que hi ha qui diria que no té gaire mèrit).
Des d'aquella tarda que m'hi van dur als 10 anys amb la meva classe d'egb, a la Patum de nens, que ho penso. Va ser una experiència al·lucinant, i més per a uns nenets i nenetes urbanites que, tot i anar a un cole molt progre on es cuidaven molt les tradicions, amb prou feines havien vist algun cop tota la emoció que es conté a la plaça, quan és Patum.
Deixant la espectacularitat dels salts a banda, em fa posar la pell de gallina el ball de l'àliga: la plaça es queda immobil i en silenci mirant com l'àliga marca cadascún dels passos majestuosament, fins al punt que la melodia mana fer les infinites voltes amb què acaba el ball.
Un per setmana, ja va bé
Vine a lligar
T'imagines que algú inventa un lloc on et pots formar de franc com si fessis tres màsters de la privada i on a sobre tens molts números per lligar? T'imagines que ja estigués inventat i li donéssim l'esquena?
Fa set dies vaig elogiar la figura de monitors o caps d'agrupament, i he quedat colgat per més d'un centenar de correus (117) que m'han deixat perplex.Un comunicant em dóna una clau del rebombori. L'associacionisme juvenil se sent molt maltractat per la societat i pels mitjans. Ho han d'estar molt, però molt, perquè un reconeixement tan modest
els revolucioni així.Potser un problema és el nom. De totes les paraules difícils de pronunciar, generadores de pífies i d'ensopiment general, as-so-ci-a-ci-o-nis-me és gairebé pitjor que proliferació (que només t'anima el dia quan un locutor es confon i en diu plurifel·lació). Jo en diria "fer coses junts", o bé "perdre les nits pringant per uns que a sobre et criticaran i se'n fotran, de tu".
Molts comunicants confessen haver-hi trobat la parella, en caus o esplais, i anomenen aquests centres "agències matrimonials encobertes". Avui hi ha negocis consistents a buscar-te joves dels teus interessos i gustos i concertar-t'hi cites a cegues. El cau et dóna això i pel mateix preu et facilita coartada i un allotjament romàntic en tenda de campanya o llitera.
N'hi ha que m'escriuen per lamentar que les administracions els neguin ajuts miserables per pintar un local. Que ens gastem milionades en educadors i instal·lacions professionals i regategem subvencionetes a educadors vocacionals és per tornar-te abstencionista la resta de la vida i en les properes quatre reencarnacions.
El poc que he après sobre mitjans ho vaig descobrir a la ràdio i revista del poble, i el poc que sé sobre gestió prové del meu pas per una colla sardanista. Mai no vaig saber ballar-ne (se'm movien els braços i als concursos escalfava banqueta) però hi vaig aprendre a llogar autocars i muntar aplecs. Per cert, no hi vaig lligar, i no per falta de ganes ni d'intents, sinó perquè l'associacionisme fa miracles, però requereix el seu temps.
No m'estranyaria que d'aquí a vint anys els esplais hagin mort i algú ens vingui amb una idea revolucionària procedent del Japó consistent a quedar els dissabtes per organitzar gimcanes i excursions amb nens, al·legant que això dóna punts per obtenir llocs de treball, perquè és un màster en treball en equip i bla bla bla. Des del dia que vaig veure que deixàvem de badar caminant pel carrer per agafar un taxi que ens porti al gimnàs a caminar per sobre d'una cinta tot mirant la tele, jo ja m'ho crec tot.
3.6.07
De la Sirvent
Ja arriba l'estiu. La raó per la qual ho afirmo no té res a veure amb el temps que fa. Perquè està clar que si ho hagués de valorar en tant a la temperatura i als canvis d'humor del cel, no tindria tant clar a quina estació parem.Concloc que ha arribat l'estiu senzillament perquè ahir en passar pel carrer Parlament a quarts de dotze de la nit, una de les portes de la Orxateria Sirvent estava oberta i servint al públic.
I una ampolleta de litre va fer el camí de tornada cap a casa.
La orxata és un d'aquells comptats beures i menjars que a mi em fastiguejàven quan era petita. No m'agradava gens, de fet. Era d'aquelles coses que mai se'm passava pel cap de prendre. D'altres productes estrella de la meva llista de fàstics no em feien sentir un rebuig tant radical, però la xufa tenia un gust enganxifós i dolcenc massa exagerat per a mi. Menys mal que després amb el temps a hom se li passen aquestes tonteries, i després de molts estius sense tastar-ne ni una gota en beus un got i resulta que sí que t'agrada.
El sentit que ha pres la beguda des d'aquell beneït moment ha set d'aroma d'estiu: de glop nocturn a les petites taules de Parlament, del refresc de temporada, de la calor que es vol fer passar. És l'estiu, sens dubte.
Els qui no hagueu passat mai per la Sirvent no trigueu en fer-ho. Jo sempre he anat a la del carrer Parlament, però crec que tenen una altra botiga. Tot i que crec que els preus han pujat una mica, la orxata s'ho val. I els granissats, i els gelats...
I pels més malaltíssos a la marca faltaria advertir la confusió amb les altres orxateries que es fan anomenar Sirvent també, però que no ho són pas. Al tanto, que no és el mateix (diuen).
1.6.07
Entusiasme sospitós
Article publicat a l'Avui (30/05/07) per Carles Capdevila.
Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.
Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.
La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.
L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.
Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.
Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.
I a mi només em queda dir això:
o dit d'una altra manera: gràcies.
