Crònica d'un cap de setmana /2

El vol va aterrar mitja hora abans de l'hora estimada. Havia quedat amb el Joan que em passaria a buscar a l'aeroport a dos de nou amb el cotxe, per fer camí cap als passos de El Pi, a Santa Eulàlia de Riucorb.
Una bona estona després, el cotxe arribava amb abillament: dos entrepans de truita gegants i dues coca-coles.
Pel desviament cap al poble ens vam beure les cocacoles, amb les finestres obertes això sí, perquè els vidres s'entelaven. Estàvem a uns 6 o 8 graus; quan pensava que el fred intens de Brussel·les no tornaria em vaig trobar inevitablement en la mateixa situació.
Vam arribar a la casa i estava gelada, però contenta: tal i com havíem predit, tot i arribar més tard de les deu de la nit (l'hora en la que suposadament començaven els passos), encara s'estaven coent a l'habitació de caps 4 coses, i els més petits acabaven de recollir el menjador del recent sopar.
De la maleta que m'acompanyava des del dia anterior vaig fer-ne emergir en la foscor el foulard tricolor. Ja hi erem.

Mentre les unitats anaven entrant a la sala de passos, nosaltres sopàvem l'entrepà i saludàvem a cadascun dels qui passava: amb més o menys encert també vam fer 4 fotos amb les càmeres dels caps. No obstant, encara no me n'han passat cap així que no puc il·lustrar aquesta part del cap de setmana.

El que va passar a aquella sala és màgia, i per això no l'explicaré. Com tots i cadascun dels cops, sensacions estranyes i fantàstiques em recorrien la ment: veure com part dels meus follets ja són pioners.
El Joan i jo vam assolir el nostre objectiu: acollir els nous membres de la unitat d'antics i amics, i fer palès als nens i nenes, als i les caps de les unitats que un cop has marxat, sempre ets al cau.

Després de fer petons i pessigolles infinites de bona nit als follets, de ser part de la vetlla de pioners, de passar de puntetes per la reunió de caps amb uns bombons a la mà, de fer una vetlla d'antics fins a altes hores de la matinada... va arribar el diumenge i, tot i que ja havia fet molts quilòmetres encara quedava molt camí per recórrer.

Vora les 7 del matí uns sorolls m'arribaven de l'altra banda de la porta de l'habitació de caps, el llit on m'havia tocat dormir n'era just al costat. Em vaig aixecar i calçant-me els mitjons vaig obrir la porta: tres follets planejaven en veu baixa (aquella veu baixa que acaba essent més sonora que un to de veu normal) com sortir a fora de la casa, mentre encara es lligaven les botes. La conversa va ser del surrealisme exquisit i únic que desprenen els follets: "Volem anar a fora per veure si fa fred". Només se'm va acudir preguntar-los quan és que ells s'han de llevar, "quan ens venen a despertar els caps" i d'aquesta manera ells mateixos es van enviar de nou a la seva habitació.
Malgrat tot, ens vam permetre fer el ronso al llit una mica més enllà de quarts de 9, perquè alguna cosa bona sí que ha de tenir no haver de llevar els nens a les 8 quan ja no et toca!

A quarts d'onze la mare del Manu arribava amb el cotxe per acollir-me esporàdicament al vehicle i portar-me fins a la nova destinació: Tarragona, concurs de castells.
Feia tant de temps que volia anar-hi i no havia tingut l'oportunitat, que aquest any era sí o sí. Des de Brussel·les o des de Vic, calia arribar a Tarragona.
Vam arribar al voltant de les 12, el Manu vestit de casteller i essent conscient que en un moment o altre es prepararia el 3 de 9 amb folre de la seva colla, Sants.
En arribar a la plaça de braus, vam veure per la primera entrada que ens vam trobar les camises grises començant a moure's preparant el castell. El Manu estava molt nerviós i jo, per descomptat, no tenia entrada. Després de remugar nerviosament amb els encarregats de la porta que ens donava accés directe a Sants perquè ens deixés passar, vam fer via cap a l'entrada general.
Ell va passar corrents i jo, al darrere. Amb un breu "ve amb mi" i "vaig amb Sants" simultani vam passar tots dos corrents com uns bojos, per davant de la noia que gestionava la cua que hi havia a l'entrada. Vaig perdre'l de vista i en aquell moment vaig trobar altres companys que eren a la plaça. Just a temps per veure carregar el 3 de 9 de Sants. Quan l'enxaneta va fer l'aleta se'm van humitejar els ulls, va ser espectacular.

















La plaça era a vessar i preciosa alhora, i després d'uns quants canvis de lloc vam trobar un espai que estava força bé per veure, tot i que no era el més còmode. Durant el que va quedar de jornada vaig aprendre força coses (estava asseguda al costat d'un apassionat dels castells, i de la Vella de Valls), i em van quedar ganes de veure'n més.

Sortíem de la plaça vora les 4 de la tarda i vam anar a Torredembarra a fer un mos, tot i la meva oposició, al pitjor lloc per menjar a Torredembarra: a la terrassa del bar Cal Tià. Però no eren hores per triar gaire i vaig acatar la decisió.

Vora les 7 de la tarda arribàvem a Barcelona, i encara em faltava un pas previ per arribar a casa: recollir la maleta que m'havia acompanyat per aquest periple, que s'havia quedat al maleter del cotxe de la mare del Manu. Així que l'Anna em va acompanyar fins allà.
Allà la vam fer petar una estona. Hi ha vincles amb els pares del cau que, malgrat passin els anys, et reconforten un cop i un altre. Ara sí, la Rosa i el Juli, i no "els pares del Manu" ens preguntaven què n'era de les nostres vides, com seguíem vinculades a l'associació, què en pensàvem de l'agrupament... i alhora, ens van farcir les oïdes de flors valorant la tasca que estem duent a terme. La cirera inesperada de diumenge, d'un viatge de tres dies.

Dos moments bicing, en un dia

Hi ha alguna cosa que no tenim ben entesa...

Crònica d'un cap de setmana /1

Divendres passat a aquesta hora, degut als retards, estava enfilada a l'avió que m'havia de portar cap a Brussel·les.

Hi anava per fer una reunió durant el cap de setmana, però aquest primer cap de setmana d'octubre aplegava massa coses i jo les volia fer totes. I així va ser.

24 hores a Brussel·les

El vol va arribar amb mitja hora de retard. Les nou del vespre a Barcelona no són les 9 del vespre a Brussel·les, i l'aeroport i els seus llargueruts passadissos eren transitats per molts menys viatgers que els que en aquell moment estarien fent els camins d'El Prat.
A l'andana del tren que du fins la ciutat, vaig trobar-me un grup de catalans d'uns 60 anys. De fet, em van trobar ells a mi, ja que un senyor es va atansar cap a mi i em va preguntar si era espanyola. Li vaig dir que bé, que era catalana, i en català em va preguntar si anaven bé en aquella direcció cap a Anvers. Vam xerrar una mica i, intentant desxifrar el tiquet de tren, vam convenir que calia que baixessin a l'estació del Nord i allà agafessin un altre tren.
Em va fer pensar que ja he fet uns quants viatges a Brussel·les, i malgrat els venedors de tiquets secs i bords, no em perdria pas tot i l'idioma.

El tren té un aire als anys '60 total, amb els bancs de cuir embuatats, i les petites tauletes on sempre trobes restes de diaris, embolcalls setinats de rebosteria de l'estació...

El trajecte va ser curt, i la distància entre l'estació du Midi i el lloc on els meus companys sopaven no era gaire llarg, però malgrat tot, quarts de 10 a Europa és un horari força tardà. Així que en arribar al restaurant, absolutament buit a excepció de la taula que m'esperava, ja em van dir que la cuina era tancada.
Els meus companys feien tots cara de son: tothom havia arribat aquell mateix dia, i alguns ben d'hora al matí. Em van proposar que anéssim a l'alberg, ja que jo no era la única que anava amb la maleta a sobre, i que allà, al trobar-se en zona comercial, tindria algun opció de lloc per menjar.

Quan ens dirigíem cap al metro per fer via a l'alberg, un lleuger plugim va començar a caure. Estàvem a uns 6 o 8 graus, que venint dels 20 de Barcelona, feien un contrast força notori. Pensava que no tornaria a passar aquest fred durant el cap de setmana, però no va ser així.

A l'alberg vam gaudir d'una hora surrealista, sense exagerar, intentant fer el check in. La recepcionista tenia una mica d'aquell caràcter malgirbat que ja m'estic acostumant a trobar darrere d'un taulell o finestreta en aquell país. Suposo que el fet que fossin quarts d'onze no ajudava gaire.
En primer lloc ens va dir que a la nostra habitació hi havia unes altres persones. La Jennifer, la noia amb qui compartia l'habitació, i jo estàvem astorades. Després d'uns quants clicks i de mirar la pantalla de l'ordinador insistentment, ens va donar la clau per l'habitació 319 i ens va dir "proveu amb aquesta". Què vol dir proveu? "Bé, que no sé del cert si hi ha algú".
En arribar a la tercera planta i descobrir que calia atravessar la porta de sortida d'emergència per trobar-se amb les habitacions que seguien a la 318 (que era la darrera que haviem vist a la planta), vam cercar i trobar la suposadament nostra habitació. Vaig provar sort i, oh! sorpresa! vam veure un bony sota les mantes d'un dels dos llits de l'habitació que es removia mínimament.
Vam baixar altre cop a recepció, i després d'una estona de tecleig més, ens van assignar la 512. Un cop davant la porta, vam posar la clau magnètica dins del pany i... oh, llum vermella! no està ben programada. La Jennifer es va oferir molt enèrgicament a baixar i jo em vaig quedar al passadís amb les maletes, pensant que em trobava a Alícia al país de les meravelles. Per mirar d'escapar d'aquella situació, aquella porta asimètrica al final del passadís podria ser una bona opció...

En tornar a baixar a recepció, vaig confirmar que a les 23:15 no havia sopat, i que a la zona comercial tot estava tancant. El meu sopar va consistir en un twix de la màquina de l'alberg i dues cerveses al bar del mateix, belgues això sí, que vam fer mentre fèiem petar la xerrada. El cert és que tenia més son que gana, després de tot.

L'endemà ens vam aixecar ben d'hora i vam arribar mitja hora tard a la reunió. No va ser de comú acord, però el cert és que ens vam trobar per esmorzar una mica més tard cadascun, i simplement va passar.
Només feia 11 hores que havia arribat i ja tornava anar amb la maleta tancada pels carrers i transports de Brussel·les






Va ser el primer cop que visitava la oficina de wagggs i wosm de la regió europea, a Brussel·les. És una casa típicament brussel·lenca, amb un passadís que va donant pas a habitacions més o menys grans, habilitades per fer d'oficina o d'espai de reunió.

La veritat és que va ser un dia molt productiu, només vam parar mitja hora o tres quarts per dinar amb la gent del pis de dalt, que també estaven preparant un altra trobada.

Hi ha una cosa que no falla mai en aquestes reunions, i és el menjar: un surtido cuetara a l'estil europeu, pica pica de fruits deshidratats, fruites variades, crackers d'arròs inflat... té i "cafè" (aigua marró) a dojo. Sembla impossible que puguis tenir gana quan arriba l'hora de dinar (les dotze), però sí que n'hi ha! Potser és que jo portava un àpat de menys...

Em vaig sentir força còmode tot i que he de dir que arrencar de bones a primeres amb l'anglès sempre costa una mica, i que hauré de fer classes de conversa i vocabulari. Clar que no sé quan!

A les 4 de la tarda ja tornava a fer cap al tren, tot esperant el Brussels Airport Express. I de nou, a l'aeroport. En aquesta ocasió, el volum de viatgers era més alt, transitaven per les passarel·les executius, famílies, persones que anaven soles com jo.
Aquell aeroport, a banda de ser un aeroport de veritat, fa tota sensació de pulcritud i ordre.

Arribar ben d'hora per fer el check in em va donar l'opció de triar les fileres de davant de l'avió: no pas per cap sentiment de por, ni basant-me en l'estadística de probabilitats de supervivència en un accident. Simplement, volia baixar de l'avió tan aviat com em fos possible quan arribés a Barcelona.

Després d'una becaina d'hora i mitja, i deu minuts abans de donar-li la oportunitat al capità que em despertés amb la seva veu ressonant pels altaveus, vaig despertar i per la finestreta vaig veure els punts de llum que conformaven Barcelona enmig de la foscor del cel i del mar.

Més val prevenir

"Si beus, no enviïs correus" és l'article que llegeixo a VilaWeb on s'explica que Gmail disposa d'una opció per tal d'evitar que executis l'enviament de correus els divendres i dissabtes a la nit, quan pot ser que arribis begut a casa, i evitar el posterior "oh merda, el vaig enviar".

L'autor explica al blog de gmail quin és el mecanisme per frenar abans que te'n penedeixis d'haver fer el click a "enviar": resoldre uns quants càlculs matemàtics.

I jo em pregunto: quina acció tenen les matemàtiques? És que una dosi de pensament lògic et fa racionalitzar el mail que estàs a punt d'enviar? És que pensar en abstracte t'ajuda a endormiscar-te i per tant deixar per l'endemà l'enviament?... i més enllà: quan vas borratxo no se t'acudeix obrir la calculadora i fer les operacions ràpidament?

Ben pensat, aquesta idea portada a altres moments no estaria malament, perquè no sempre enviem mail dient bajanades quan anem borratxos.

De cine: "Batalla en Seattle"

La setmana passada vaig anar a veure "Batalla en Seattle". El cert és que vaig anar al cinema a cegues, ja que eren unes invitacions, i no sabia ben bé què anava a veure.

La pel·lícula explica els fets succeïts a Seattle al 1999, on la OMC hi va celebrar la seva cimera, i on es van aplegar milers de manifestants en contra de l'esdeveniment.

Fins aquí dius, "ostres, cinema amb contingut social, què bé!". I la veritat és que en algunes ocasions es barregen en el fals documental (fals perquè els personatges són ficticis, i alguns fan fins i tot riure i tot) imatges reals del que va ser Seattle aquells dies, i només per això val la pena veure la pel·lícula. Bé, per això i pels 20 segons de l'inici on et posa en antecedents de què és l'OMC (clar que imagineu-vos un repàs històric des de les rondes de la GATT fins els nostres dies en 20 segons, has d'obrir molt bé els ulls i les orelles, i tenir ganes d'assabentar-te'n, sobretot).

Però és que hi ha tres coses que no són fàcils de deglutir:

La primera, els personatges. Cadascun més estereotipat que l'anterior: els activistes guapos, amb palestino i barba estil '60; l'alcalde que manté en ferm una promesa feta a la població, costant-li suor i llàgrimes davant dels seus aliats polítics; la periodista escèptica que deixa pas a la remor moral pel seu pintallavis vermell. El poli bueno - poli malo. La senyora que és mare (i ja en tens prou). La revolució dels pobles oprimits africans duta a terme des dels seus diplomàtics.

La segona, el desenvolupament dels personatges en un argument més estereotipat que ells mateixos: l'activista major que actua per una càrrega de consciència que no el deixa viure, la activista major que actua com una rebel; l'alcalde, que és propi d'una tragèdia grega, prenent decisions per l'atzur que els oracles i les deïtats li reclamen; Els polis garrulos que deixen de ser-ho quan se n'adonen que s'ha liao una buena, que els toca de prop...

La tercera, si és que no n'hi ha prou, quin embolic d'històries! I és que arriba un moment que, si no tens una mica d'esperit crític, no destries el gra de la palla: què ha de quedar després de la història, les anècdotes dels personatges o el missatge de fons? Amb tal batibull de moments d'emocions que no venen al cas, acabes enredant-te més del necessari.

I bé, és que sóc del parer que o fem un documental, o fem una peli de ficció, però si es vol fer barrejat cal tenir-hi una mica de traça. Un bon exemple d'aquest equilibri és Bloody Sunday.

Saben aquell que diu

Segur que heu vist per la tele l'anunci de Jazztel on surten dos catalanets tipus, anunciant l'ofertón que per 10 euros arrodonits ofereix l'empresa. Ell, de pell blanca, cabell fosc, ulleres de pasta fosques, parlar introvertit. Ella, de pell blanca, cabell fosc i curt, parlar molt segur.

Més enllà de la descripció física, els dos catalanets tipus s'endevinen per aquell tret característic tan tòpic: l'accent dels catalans, quan parlem castellà. Un aiguabarreig de simpatia i insipidesa que es transmet; la diversitat de les àtones que ens poseeixen la boca i que sembla que no sabem domar.

Encara més enllà, la descripció de l'individu: qui millor per puntualitzar com d'econòmic resulta el servei, que un català.

Mira que som garrepes amb els calers, i malgirbats en la parla. I funcionarà, això, per vendre?

I venint a cuento, un rememberwhen de quan erem joves:

Quatre diumenges

Fa prop d'una vintena de dies que no actualitzo. Estic de sequera: no és que no passin coses, no és que no en pensi, però no les escric.

Avui fa quatre dies que és diumenge. I no vull frivolitzar sobre el dia 11, ni entrar a valorar si cal o no cal marxar de pont. Parlo del fet objectiu de quatre dies seguits sense matins de feina, i a més, quatre dies de sortir de casa per participar al carrer, per marxar més enllà del que la línia 5 em permet, de llegir més del que he pogut llegir durant l'estiu, de tenir els horaris marcats per la indolència i de permetre's el luxe de fer algun excés a taula i un o altre raonament desaforat.

De tota aquesta destresa vital hi ha una imatge que no m'hagués imaginat que em passaria davant dels ulls talment com va ser, tant vívida.

Ahir em dirigia a Torredembarra per trobar-me amb l'Aina i el Pablo. Allà, acabaven d'acomiadar-se del consell, després de molts anys participant a l'agrupament. La nostra idea era tan imprecisa com un dissabte que en el fons té sang de diumenge, i per tant no sabíem ben bé què faríem, però en primera instància havia d'arribar fins on eren. Així que un missatge, després de trucades tallades per túnels i altres missives, m'avisava que m'esperaven a l'estació.

Sento esmentar-ho així, pels amics que hi tenim, però Torredembarra és un poble no gaire agraciat. En especial l'estació em sembla un xic desoladora, mig confosa en el fons dels edificis que hi ha a banda i banda dels rails.

En baixar del tren els vaig veure asseguts, recolzant-se a la paret groguenca que conforma la caseta de l'estació. A mesura que m'hi atansava els veia millor: allà seien, muts, mirant com caminava per l'andana fins al punt on eren. Feia poca estona que s'acomiadaven de l'agrupament, i havia estat un moment dur i alhora emotiu, i ara seien i s'esperaven.

Els meus ulls no veien l'Aina i el Pablo. El que veien mentre m'hi apropava era, de nou, dos joves de 18 anys que amb il·lusió decidien emprendre l'experiència que, sens dubte, determinaria els seus propers anys i, amb una mica de sort, els acompanyaria per sempre. Dos joves que apostaven per l'educació, que creien en les alternatives. Que volien arremangar-se i dur-les a terme. Dos que pensaven que hi ha altres maneres de gaudir.
I estaven asseguts, esperant la oportunitat de ser aquells dos joves, però ara ja no es tractava d'una oportunitat que hauria d'arribar si no de la realitat mateixa.

Després de tot, els seus ulls deien tantes coses que no seré jo qui les expliqui, però des de fora vaig pensar que, a banda de tot el que hi deien, encapsulada en aquelles dues siluetes hi romania la mateixa il·lusió.