15.2.11

La porte du voyage sans retour


- mais l'esclavage c'est ne pas fini

- pourquoi tu dis ça?

- il y a beaucoup de gens qui vivent un esclavage, en silence, mais avec d'autres noms.



Illa de Gorée, Senegal

1.2.11

Top cinc del gener de #28 anys

Fa algunes setmanes explicava el regal que m'havien fer per l'aniversari.

Tot i que miro d'anar actualitzant aquells missatges diaris que m'agraden més al twitter, he pensat que estaria bé escollir cinc dels trenta-un missatges que atzarosament m'han arribat durant aquest mes, i que m'han agradat més. I aquí van:

- el so de la gralla quan els terços tiren amunt

- esto... acero pa los barcos (per més referències: testimonios)

- fem una excursió tots?

- everyone is fighting for their own battle. to be free from their past. to live in their present. and to create their future. so have heart. (per més referències: frkncngz)

- dos camins divergien en un bosc, i jo vaig triar el menys fressat. (per més referències: the road not taken)

23.12.10

Divendres abans de nadal

Enfilo rambla Catalunya amunt, direcció a valència. Crec que arribaré uns deu minuts tard. Encara em noto l'olor dels diferents perfums que he anat ensumant en la darrera hora.

A cada portal on hi ha un restaurant, un grup de gent s’arrauleix en rotllaneta amb l’abric posat, i s’espera tot xerrant. Són deu o quinze persones, que es troben divendres a la nit, al sopar de nadal de l’empresa.

Em creuo amb tres noies. Una d’elles du el barret que l’Aina s’acaba de comprar, i un abric curt i vermell, prou llampant. Crec que la combinació no li queda bé.

Abans d’arribar a consell de cent trobo Bertrand obert, i hi faig cap, perquè tinc un regal pendent d’aconseguir i, qui sap, si a les nou repicades del vespre trobaré el llibre que m’han encomanat.

El dependent que m’atén és nou. En Tarik no troba el llibre a la lleixa on ens hem dirigit a buscar-lo. Ho va a preguntar a algú, rampa avall. Darrere seu un altre dependent, més gran que ell, el crida discretament “Tarik!” i li allarga la mà i li dóna un llibre. Ah, gràcies. I me’l dóna a mi.

Surto bossa en mà i enfilo les dues darreres travessies. Em torno a creuar amb les tres noies. La de l’abric vermell segueix enmig. Ens creuem les mirades perquè elles també m’han vist abans (i a mi em queda bé el capell i l’abric?).

Trobo que enguany rambla està prou ben engalanada pels llums. Ara no penso en si cal o no cal, tenir aquests llums. Penso en què pensaria jo si tingués 6 anys i veiés els dibuixos que fan fer a la llum, penjats de fanals i arbres. Penso que fa fred i que es nota en l’aire, en la llum i en l’ambient. I que si algú no sabés quin dia de l’any és, podria intuir que falta una setmana per nadal.

21.12.10

Com una llista

Quan vaig fer 28 anys, les amistats van regalar-me una caixa plena de coses per poder fer una mica d'obrador de la meva vessant creativa que, estic segura, segueix existint (tot i que sota una bona colla de llistes i coses a fer).

Les amistats també van considerar regalar-me una caixa amb 365 notes. Aquesta caixa, em van dir, calia obrir-la cada dia fins al proper 7 de desembre, i treure'n un paper a diari. Llegir-lo i, si ho trobava idoni, guardar-lo.

Com les meves amistats són molt 2.0, he trobat que seria interessant donar-los una prova fefaent que cada dia (bé, o cada 6 dies) obro la caixa i en trec un paperet (bé, o 6 paperets) i que els que més m'agraden, me'ls guardo.

Per això miraré de apuntar-los com a piulada del twitter, recopilats sota #28 anys.

7.12.10

Joc de pistes

D'alguna manera, quan tenia quinze anys, vaig decidir que als vint-i-vuit anys eres vell. Als quinze anys algú que superava per deu la meva edat era un ésser retrògrad, que perdia la pistonada de la joventut, que es comprometia amb ell mateix per a la resta de la seva vida per tal de no patir cap distorsió de caràcter ni canvi del camí que havia decidit recórrer.

Tots hem pensat, després de l'adolescència, que als quinze anys pensàvem moltes bajanades (i amb això vull dir que, sortosament, ens n'hem adonat), però també ens n'adonem que pensàvem moltes coses que encara ens acompanyen. O no ens sentim, de tant en tant, perdent la pistonada de joventut, eventualment acomodats a la vida?

I llavors he pensat que allò que a l'Elena de quinze anys li feia tanta por o bé angúnia (o bé, una barreja a parts diferents de totes dues), era el canvi. El canvi pronosticable, és clar. El canvi aventurer, als cops de volant de la vida i dels moments àlgids i penosos alhora és fàcil acostumar-s'hi quan el teu horitzó més estimat és el que tens al davant: la pulsió del dia a dia. El que feia por llavors era intuir que algun dia, aquest muntanya russa vivencial seria diferent, s'apagaria.

El temps em diu que l'Elena als quinze anys s'equivocava i tenia raó, com deia abans. La muntanya russa s'apaivaga, però també és cert que canvia de forma i ja no és una muntanya russa, sinó un altre transport menys canviant, que segueix uns carrils que no fan tantes giragonses, però que passa per llocs àlgids i penosos, ben bé com llavors, i sortosament de tant en tant, sorprenents.

Aquest any, que em permeto el luxe de mirar enrere, penso que segueixo pel mateix derroter; com un vaixell que fa via prop de la costa, però que decideix sortir de tant en tant a mar obert per veure la costa des d'algun altre punt de vista, i tornar per tal de vorejar algun baixant de pedra que fins llavors no havia albirat.

Ara és evident que fer-se gran no té res a veure amb ser jove o vell als vint-i-vuit. La meva intuïció és que és normal que el canvi em faci por. També me n'adono que en aquests anys he sabut posar-me a l'alçada dels reptes que suposen el canvi. I que, tot i així, sembla que el recorregut no s'acabi mai.

Com un joc de pistes, que et dóna senyals a cada pas de com va, com hauria de ser el joc, quin paper hi hauries de tenir tu. Però afegint-hi la sensació plaent de que al capdavall és un joc, que la partida és més llarga del que ens pensàvem i que hi ha temps per fer i desfer, per redreçar la ruta de pistes i enigmes. I que és un mateix qui crea el joc, a mesura que el viu.

15.11.10

Simplicitat

De tant en tant em pregunto per què és tan complicat poder dir segons què, a segons qui. Encara millor, dir segons què a un segons qui poc definit (una rotllana de gent diversa, per exemple). En qualsevol cas, fer arribar una idea concreta de manera concisa.

A mi, que aquest tema em té presa des de fa un parell d'anys (segurament més des que la Sònia em va regalar, molt encertadament, el llibre que tot just acabo d'acabar), m'agrada trobar de tant en tant exemples complementaris als missatges clars i diàfans; els missatges subtils i misteriosos.

Fa poc he trobat un exemple d'aquests "complementaris", que traspuen simplicitat d'una manera dolça.



S'ha de saber ser complementari, a la vida...

10.7.10

Eufòria

Aquest matí mentre esmorzava a la granja he llegit a el Periódico aquest article d'en Francesc Escribano, seguint l'estela editorial que els mitjans han volgut teixir durant tota la setmana, sobre la rivalitat de dos moments d'aquest cap de setmana: la manifestació del 10J i la final del mundial l'11J.

Val a dir que és molt sucós mirar d'elaborar i interpretar un enfrontament entre un dia i l'altre; traspassar al marc ideològic un event esportiu, o bé relegar l'expressió ciutadana al recompte de banderes que hi ha als balcons.
Igualment d'injust, mirar d'equiparar una qüestió i l'altre per tal de definir-les, de dotar-les d'importància.

Em sembla súmament frustrant que s'hagi lidiat aquesta batalla als diaris, a les televisions, a les ràdios, que ha servit essencialment per donar arguments basats en una cordialitat insulsa o en un rebuig fora de lloc. Que ha servit essencialment per comparar dues coses que no són comparables.

És cert que, molt probablament, la selecció espanyola guanyarà demà al vespre el mundial. Ho dic, no perquè ho hagi endevinat un pop (que ha tingut un ressò mediàtic equiparable a segons quines qüestions que ens afecten... ens estem tornant bojos?), sinó perquè ho crec. Jo he anat seguint més o menys cadascun dels partits que s'han jugat, i des del meu poc coneixement podria arribar a dir que tenen números.

És cert que avui a la tarda hi haurà moltíssima gent a passeig de gràcia, a Barcelona. Aplegada per sentiments i sensacions diversos, però en definitiva amb un únic objectiu: reclamar el mínim de dignitat que compartim.

En tots dos casos hi ha una emoció que creix, de manera més o menys evident, pel que pot passar. Hi ha una sensació d'eufòria que pot recórrer les ments i cossos de molta gent, tant avui, com demà. Un alè de sí definitu, un "podem" col·lectiu.

Hi ha qui es qüestiona què passarà després del després. Crec que aquí és on s'evidencia que no té sentit posar un al costat de l'altre tots dos moments fins llavors: ja que la diferència és evident bàsicament, al després.

Després de diumenge hi haurà eufòria, sí. Una victòria esportiva molt rellevant. Un sentiment de superació emmirallat en uns herois que, de ben segur, vindrà bé a un país que fins ara ha tingut més males que bones notícies. Una sensació dolça que, es vulgui o no, serà efímera amb el pas dels dies, amb el pas de les competicions.

Després de dissabte hi haurà eufòria, i tant. No serà cap victòria. Però sí hi haurà un sentiment de superació, que farà omplir el pit a més d'un que fins al moment havia perdut la fe en el seu propi poder: el d'opinar. Una sensació de felicitat que serà efímera i que deixarà un regust dolç basat en la força activa d'un mateix, el vigor d'una idea que pren rumb i que no es pot descuidar. En definitiva, una sensació vívida que impregnarà els passos que caldrà fer en endavant, cap endavant, i que recordarà en els moments on no es sàpiga o no es vulgui, cap a on tirar.