Enfilo rambla Catalunya amunt, direcció a valència. Crec que arribaré uns deu minuts tard. Encara em noto l'olor dels diferents perfums que he anat ensumant en la darrera hora.
A cada portal on hi ha un restaurant, un grup de gent s’arrauleix en rotllaneta amb l’abric posat, i s’espera tot xerrant. Són deu o quinze persones, que es troben divendres a la nit, al sopar de nadal de l’empresa.
Em creuo amb tres noies. Una d’elles du el barret que l’Aina s’acaba de comprar, i un abric curt i vermell, prou llampant. Crec que la combinació no li queda bé.
Abans d’arribar a consell de cent trobo Bertrand obert, i hi faig cap, perquè tinc un regal pendent d’aconseguir i, qui sap, si a les nou repicades del vespre trobaré el llibre que m’han encomanat.
El dependent que m’atén és nou. En Tarik no troba el llibre a la lleixa on ens hem dirigit a buscar-lo. Ho va a preguntar a algú, rampa avall. Darrere seu un altre dependent, més gran que ell, el crida discretament “Tarik!” i li allarga la mà i li dóna un llibre. Ah, gràcies. I me’l dóna a mi.
Surto bossa en mà i enfilo les dues darreres travessies. Em torno a creuar amb les tres noies. La de l’abric vermell segueix enmig. Ens creuem les mirades perquè elles també m’han vist abans (i a mi em queda bé el capell i l’abric?).
Trobo que enguany rambla està prou ben engalanada pels llums. Ara no penso en si cal o no cal, tenir aquests llums. Penso en què pensaria jo si tingués 6 anys i veiés els dibuixos que fan fer a la llum, penjats de fanals i arbres. Penso que fa fred i que es nota en l’aire, en la llum i en l’ambient. I que si algú no sabés quin dia de l’any és, podria intuir que falta una setmana per nadal.
D'alguna manera, quan tenia quinze anys, vaig decidir que als vint-i-vuit anys eres vell. Als quinze anys algú que superava per deu la meva edat era un ésser retrògrad, que perdia la pistonada de la joventut, que es comprometia amb ell mateix per a la resta de la seva vida per tal de no patir cap distorsió de caràcter ni canvi del camí que havia decidit recórrer.
Tots hem pensat, després de l'adolescència, que als quinze anys pensàvem moltes bajanades (i amb això vull dir que, sortosament, ens n'hem adonat), però també ens n'adonem que pensàvem moltes coses que encara ens acompanyen. O no ens sentim, de tant en tant, perdent la pistonada de joventut, eventualment acomodats a la vida?
I llavors he pensat que allò que a l'Elena de quinze anys li feia tanta por o bé angúnia (o bé, una barreja a parts diferents de totes dues), era el canvi. El canvi pronosticable, és clar. El canvi aventurer, als cops de volant de la vida i dels moments àlgids i penosos alhora és fàcil acostumar-s'hi quan el teu horitzó més estimat és el que tens al davant: la pulsió del dia a dia. El que feia por llavors era intuir que algun dia, aquest muntanya russa vivencial seria diferent, s'apagaria.
El temps em diu que l'Elena als quinze anys s'equivocava i tenia raó, com deia abans. La muntanya russa s'apaivaga, però també és cert que canvia de forma i ja no és una muntanya russa, sinó un altre transport menys canviant, que segueix uns carrils que no fan tantes giragonses, però que passa per llocs àlgids i penosos, ben bé com llavors, i sortosament de tant en tant, sorprenents.
Aquest any, que em permeto el luxe de mirar enrere, penso que segueixo pel mateix derroter; com un vaixell que fa via prop de la costa, però que decideix sortir de tant en tant a mar obert per veure la costa des d'algun altre punt de vista, i tornar per tal de vorejar algun baixant de pedra que fins llavors no havia albirat.
Ara és evident que fer-se gran no té res a veure amb ser jove o vell als vint-i-vuit. La meva intuïció és que és normal que el canvi em faci por. També me n'adono que en aquests anys he sabut posar-me a l'alçada dels reptes que suposen el canvi. I que, tot i així, sembla que el recorregut no s'acabi mai.
Com un joc de pistes, que et dóna senyals a cada pas de com va, com hauria de ser el joc, quin paper hi hauries de tenir tu. Però afegint-hi la sensació plaent de que al capdavall és un joc, que la partida és més llarga del que ens pensàvem i que hi ha temps per fer i desfer, per redreçar la ruta de pistes i enigmes. I que és un mateix qui crea el joc, a mesura que el viu.
Entrades
Comentaris
