Els sons de Yerevan

Comença a marxar el sol i per la finestra veig la ciutat il·luminada amb la claror pròpia d'aquesta hora.
Surto per la porta de l'hotel, fa tres dies que habito aquest lloc.
He pres la determinació i me'n vaig sola, la gent encara es queda a una sala annexa on fumen (de fet, aquí es pot fumar arreu).

Vaig amb un jersei, amb l'abric sense cordar, camino amb unes bambes de tela i em dirigeixo cap a un carrer que crec haver transitat fa tres dies, quan llavors vaig tenir l'oportunitat de sortir a passejar durant un parell d'hores. No recordo ben bé d'on venia, però de moment desfaré el camí. Noto el fred però penso que no en fa tant com m'hagués imaginat.

Me n'adono que després d'una trentena de reunions tinc el cap una mica emboirat, i poques ganes de pensar en res. M'he endut el mòbil per si vull fer una foto, aprofitar la llum, copsar algun moment més d'aquesta ciutat; ara per ara ni faig el gest de tenir-lo a la mà.
Camino amb l'abric obert, de tant en tant agafo les solapes i les ajunto, em quedo amb els braços creuats a mode de cremallera. Vaig en direcció a la plaça de la revolució, ara me n'he adonat.

Passo supermercats, tendes de roba, cafès, geladeries, restaurants, tendes de souvenirs, hotels, la plaça del cinema rus, tendes de música, pubs, apedaçadors, sabateries i oficines de canvi de moneda. I mentre baixo veig més a prop els edificis enrojolits de la plaça cap a on em dirigeixo.
I abans d'arribar, sense esma de fer una foto o de pensar, oloro menjar. A l'altra vorera hi ha una pizzeria. Al carrer entre la pizza i jo, un taxi fa sonar el clàxon per un bmw que vol aparcar i li talla el pas. Als últims metres d'aquest carrer, abans d'arribar al meu destí, em creuo amb una dona gran que remuga quelcom incomprensible, o potser tan sols gesticula amb la boca mentre camina mig encorbada.

Veig l'ajuntament amb el rellotge repicant les set. Decideixo fer la volta a la plaça, passant per davant del museu d'història. M'arriba la salabror de les pipes que mengen dues noies, giro el cap i són assegudes a la plaça, fent petar les pipes amb les dents mentre parlen. Quatre corbs creuen el cel de la plaça cridant, just per l'altra punta d'on sóc jo. Un skate fregadís pica amb força al terra. Un grup de nois parlen animadament en armeni, i jo penso que tal i com la forma de les lletres de l'alfabet em recorden al tailandès, el so és més aviat tirant a rus.

M'acomiado de la plaça i enfilo de nou pel carrer per on he vingut. Dues noies passen de bracet xerrant animadament mentre un noi es gira en veure-les passar. Dues noies més fan evident la seva presència al so de les passes fetes amb uns talons de pam, que sembla ser que són molt freqüents entre les dones en aquest país. Hi ha una dona que espera a algú i que en silenci es demana si arribarà aviat. Tres homes creuen la plaça del cinema rus, i el que parla als altres dos ho fa en anglès. El so dels frens gastats d'un taxi em torturen l'oïda. Un grup de joves parlen en rotllana, elles agafades de bracet. Un home parla pel mòbil i passa ràpidament pel meu costat. Clàxon.
I de nou corbs, molts més que abans, criden voleiant un edifici a mig construir. I apareix l'instàntania d'aquest passeig auditiu.



Torno cap a l'hotel, cantant fluix cançons, amb els braços creuats. El noi m'obre la porta i al hall el pianista ha començat a tocar per als clients del bar. Em miro al mirall de l'ascensor, tinc les galtes vermelles i noto els peus gelats. I abans que es tanquin les portes, a través dels vidres veig com ja es va fent fosc.

La porte du voyage sans retour

- mais l'esclavage c'est ne pas fini

- pourquoi tu dis ça?

- il y a beaucoup de gens qui vivent un esclavage, en silence, mais avec d'autres noms.

Illa de Gorée, Senegal

Top cinc del gener de #28 anys

Fa algunes setmanes explicava el regal que m'havien fer per l'aniversari.

Tot i que miro d'anar actualitzant aquells missatges diaris que m'agraden més al twitter, he pensat que estaria bé escollir cinc dels trenta-un missatges que atzarosament m'han arribat durant aquest mes, i que m'han agradat més. I aquí van:

- el so de la gralla quan els terços tiren amunt

- esto... acero pa los barcos (per més referències: testimonios)

- fem una excursió tots?

- everyone is fighting for their own battle. to be free from their past. to live in their present. and to create their future. so have heart. (per més referències: frkncngz)

- dos camins divergien en un bosc, i jo vaig triar el menys fressat. (per més referències: the road not taken)

Divendres abans de nadal

Enfilo rambla Catalunya amunt, direcció a valència. Crec que arribaré uns deu minuts tard. Encara em noto l'olor dels diferents perfums que he anat ensumant en la darrera hora.

A cada portal on hi ha un restaurant, un grup de gent s’arrauleix en rotllaneta amb l’abric posat, i s’espera tot xerrant. Són deu o quinze persones, que es troben divendres a la nit, al sopar de nadal de l’empresa.

Em creuo amb tres noies. Una d’elles du el barret que l’Aina s’acaba de comprar, i un abric curt i vermell, prou llampant. Crec que la combinació no li queda bé.

Abans d’arribar a consell de cent trobo Bertrand obert, i hi faig cap, perquè tinc un regal pendent d’aconseguir i, qui sap, si a les nou repicades del vespre trobaré el llibre que m’han encomanat.

El dependent que m’atén és nou. En Tarik no troba el llibre a la lleixa on ens hem dirigit a buscar-lo. Ho va a preguntar a algú, rampa avall. Darrere seu un altre dependent, més gran que ell, el crida discretament “Tarik!” i li allarga la mà i li dóna un llibre. Ah, gràcies. I me’l dóna a mi.

Surto bossa en mà i enfilo les dues darreres travessies. Em torno a creuar amb les tres noies. La de l’abric vermell segueix enmig. Ens creuem les mirades perquè elles també m’han vist abans (i a mi em queda bé el capell i l’abric?).

Trobo que enguany rambla està prou ben engalanada pels llums. Ara no penso en si cal o no cal, tenir aquests llums. Penso en què pensaria jo si tingués 6 anys i veiés els dibuixos que fan fer a la llum, penjats de fanals i arbres. Penso que fa fred i que es nota en l’aire, en la llum i en l’ambient. I que si algú no sabés quin dia de l’any és, podria intuir que falta una setmana per nadal.

Com una llista

Quan vaig fer 28 anys, les amistats van regalar-me una caixa plena de coses per poder fer una mica d'obrador de la meva vessant creativa que, estic segura, segueix existint (tot i que sota una bona colla de llistes i coses a fer).

Les amistats també van considerar regalar-me una caixa amb 365 notes. Aquesta caixa, em van dir, calia obrir-la cada dia fins al proper 7 de desembre, i treure'n un paper a diari. Llegir-lo i, si ho trobava idoni, guardar-lo.

Com les meves amistats són molt 2.0, he trobat que seria interessant donar-los una prova fefaent que cada dia (bé, o cada 6 dies) obro la caixa i en trec un paperet (bé, o 6 paperets) i que els que més m'agraden, me'ls guardo.

Per això miraré de apuntar-los com a piulada del twitter, recopilats sota #28 anys.

Joc de pistes

D'alguna manera, quan tenia quinze anys, vaig decidir que als vint-i-vuit anys eres vell. Als quinze anys algú que superava per deu la meva edat era un ésser retrògrad, que perdia la pistonada de la joventut, que es comprometia amb ell mateix per a la resta de la seva vida per tal de no patir cap distorsió de caràcter ni canvi del camí que havia decidit recórrer.

Tots hem pensat, després de l'adolescència, que als quinze anys pensàvem moltes bajanades (i amb això vull dir que, sortosament, ens n'hem adonat), però també ens n'adonem que pensàvem moltes coses que encara ens acompanyen. O no ens sentim, de tant en tant, perdent la pistonada de joventut, eventualment acomodats a la vida?

I llavors he pensat que allò que a l'Elena de quinze anys li feia tanta por o bé angúnia (o bé, una barreja a parts diferents de totes dues), era el canvi. El canvi pronosticable, és clar. El canvi aventurer, als cops de volant de la vida i dels moments àlgids i penosos alhora és fàcil acostumar-s'hi quan el teu horitzó més estimat és el que tens al davant: la pulsió del dia a dia. El que feia por llavors era intuir que algun dia, aquest muntanya russa vivencial seria diferent, s'apagaria.

El temps em diu que l'Elena als quinze anys s'equivocava i tenia raó, com deia abans. La muntanya russa s'apaivaga, però també és cert que canvia de forma i ja no és una muntanya russa, sinó un altre transport menys canviant, que segueix uns carrils que no fan tantes giragonses, però que passa per llocs àlgids i penosos, ben bé com llavors, i sortosament de tant en tant, sorprenents.

Aquest any, que em permeto el luxe de mirar enrere, penso que segueixo pel mateix derroter; com un vaixell que fa via prop de la costa, però que decideix sortir de tant en tant a mar obert per veure la costa des d'algun altre punt de vista, i tornar per tal de vorejar algun baixant de pedra que fins llavors no havia albirat.

Ara és evident que fer-se gran no té res a veure amb ser jove o vell als vint-i-vuit. La meva intuïció és que és normal que el canvi em faci por. També me n'adono que en aquests anys he sabut posar-me a l'alçada dels reptes que suposen el canvi. I que, tot i així, sembla que el recorregut no s'acabi mai.

Com un joc de pistes, que et dóna senyals a cada pas de com va, com hauria de ser el joc, quin paper hi hauries de tenir tu. Però afegint-hi la sensació plaent de que al capdavall és un joc, que la partida és més llarga del que ens pensàvem i que hi ha temps per fer i desfer, per redreçar la ruta de pistes i enigmes. I que és un mateix qui crea el joc, a mesura que el viu.

Simplicitat

De tant en tant em pregunto per què és tan complicat poder dir segons què, a segons qui. Encara millor, dir segons què a un segons qui poc definit (una rotllana de gent diversa, per exemple). En qualsevol cas, fer arribar una idea concreta de manera concisa.

A mi, que aquest tema em té presa des de fa un parell d'anys (segurament més des que la Sònia em va regalar, molt encertadament, el llibre que tot just acabo d'acabar), m'agrada trobar de tant en tant exemples complementaris als missatges clars i diàfans; els missatges subtils i misteriosos.

Fa poc he trobat un exemple d'aquests "complementaris", que traspuen simplicitat d'una manera dolça.



S'ha de saber ser complementari, a la vida...