Simplicitat

De tant en tant em pregunto per què és tan complicat poder dir segons què, a segons qui. Encara millor, dir segons què a un segons qui poc definit (una rotllana de gent diversa, per exemple). En qualsevol cas, fer arribar una idea concreta de manera concisa.

A mi, que aquest tema em té presa des de fa un parell d'anys (segurament més des que la Sònia em va regalar, molt encertadament, el llibre que tot just acabo d'acabar), m'agrada trobar de tant en tant exemples complementaris als missatges clars i diàfans; els missatges subtils i misteriosos.

Fa poc he trobat un exemple d'aquests "complementaris", que traspuen simplicitat d'una manera dolça.



S'ha de saber ser complementari, a la vida...

Eufòria

Aquest matí mentre esmorzava a la granja he llegit a el Periódico aquest article d'en Francesc Escribano, seguint l'estela editorial que els mitjans han volgut teixir durant tota la setmana, sobre la rivalitat de dos moments d'aquest cap de setmana: la manifestació del 10J i la final del mundial l'11J.

Val a dir que és molt sucós mirar d'elaborar i interpretar un enfrontament entre un dia i l'altre; traspassar al marc ideològic un event esportiu, o bé relegar l'expressió ciutadana al recompte de banderes que hi ha als balcons.
Igualment d'injust, mirar d'equiparar una qüestió i l'altre per tal de definir-les, de dotar-les d'importància.

Em sembla súmament frustrant que s'hagi lidiat aquesta batalla als diaris, a les televisions, a les ràdios, que ha servit essencialment per donar arguments basats en una cordialitat insulsa o en un rebuig fora de lloc. Que ha servit essencialment per comparar dues coses que no són comparables.

És cert que, molt probablament, la selecció espanyola guanyarà demà al vespre el mundial. Ho dic, no perquè ho hagi endevinat un pop (que ha tingut un ressò mediàtic equiparable a segons quines qüestions que ens afecten... ens estem tornant bojos?), sinó perquè ho crec. Jo he anat seguint més o menys cadascun dels partits que s'han jugat, i des del meu poc coneixement podria arribar a dir que tenen números.

És cert que avui a la tarda hi haurà moltíssima gent a passeig de gràcia, a Barcelona. Aplegada per sentiments i sensacions diversos, però en definitiva amb un únic objectiu: reclamar el mínim de dignitat que compartim.

En tots dos casos hi ha una emoció que creix, de manera més o menys evident, pel que pot passar. Hi ha una sensació d'eufòria que pot recórrer les ments i cossos de molta gent, tant avui, com demà. Un alè de sí definitu, un "podem" col·lectiu.

Hi ha qui es qüestiona què passarà després del després. Crec que aquí és on s'evidencia que no té sentit posar un al costat de l'altre tots dos moments fins llavors: ja que la diferència és evident bàsicament, al després.

Després de diumenge hi haurà eufòria, sí. Una victòria esportiva molt rellevant. Un sentiment de superació emmirallat en uns herois que, de ben segur, vindrà bé a un país que fins ara ha tingut més males que bones notícies. Una sensació dolça que, es vulgui o no, serà efímera amb el pas dels dies, amb el pas de les competicions.

Després de dissabte hi haurà eufòria, i tant. No serà cap victòria. Però sí hi haurà un sentiment de superació, que farà omplir el pit a més d'un que fins al moment havia perdut la fe en el seu propi poder: el d'opinar. Una sensació de felicitat que serà efímera i que deixarà un regust dolç basat en la força activa d'un mateix, el vigor d'una idea que pren rumb i que no es pot descuidar. En definitiva, una sensació vívida que impregnarà els passos que caldrà fer en endavant, cap endavant, i que recordarà en els moments on no es sàpiga o no es vulgui, cap a on tirar.

Posar-se a lloc

Encara que no siguem herois, tenim tendència a les heroïcitats.
Als exercicis per sobreposar-nos, a aguantar la respiració, a encaixar l'adversitat, a fer de germans grans, a comprendre i respondre. A fer de més i de menys, tendint al més enllà del més.

A vegades no cal ser un heroi, però tenim tendència a ser-ho. I això no és ni bo, ni dolent. És com és.

Eventualment, en perdem la pràctica... per voluntat o contra la nostra voluntat. Per desencís, per esgotament, per rebuig, per por.

A vegades som tan beneits que fins i tot ens n'oblidem que per posar-se a lloc, només cal una conversa interessant que ens conecti de nou.

No és el que vols

Fa un parell de dies vaig anar al cinema. Com que era un cinema petit, d'un poble petit, a un carrer petit, les pel·lícules que hi projectaven eren per a petits.

La tria va ser "Tiana i el Sapo", per una qüestió de casualitat d'horari, més que res.

En sortir del cinema i comentant la peli, la Sònia em va dir que recordava que hi ha un grup al facebook que s'anomena quelcom semblant a "doy gracias a Diseny por los problemas que tengo con mis relaciones" (ara la meva memòria, a més, hi posa de la seva banda).

Tiana és una joveneta d'una família molt humil, que lluita incansablement des que és una nena per acomplir el seu somni: tenir un restaurant.

En endavant, els que vulgueu veure la peli, no llegiu més.

En el fons, és un somni que te a mitges per voluntat pròpia i pel llegat que li deixa el seu pare, que ja no hi és. En certs moments l’exaltació a la necessitat de treballar sense descans, supera els límits de l'anunci d'estrella (que, d'altra banda, mereix la meva llagrimeta més sincera). No obstant, la moraleja de tot plegat, és que la noia viu tant obcecada pel seu somni que oblida una mica la resta de coses. Com per exemple, el que diríem d’un tema recurrent a Disney: l’amor.

Hi ha un punt d’inflexió en que ella se n’adona que el que ella vol (el restaurant) no l’ha deixada veure el que ella necessita (el príncep blau). I dit així textualment, a una platea amb tot de nens i nenes de no més de 10 anys, la cosa té tela marinera.

Potser sóc jo, però els missatges abans em semblaven més subtils... si bé és cert, ara tornes a veure una peli de Disney de les que quan eres petita et tornaven boja, i te’n fas creus.

Sempre ens quedaran aquestes cançons que peten incansablement a la radio, que ens recorden des de quin punt de vista cal que visquem les coses.

Apunts

Amigues, tot a la vida no és passar badant, ni viure capficat.

En el límit d’aquestes dues coses hi ha quelcom que m’ha fet pensar que potser val la pena tenir un recull de coses que llegeixo que em semblin interessants (d’aquelles que l’Eva diria de mi que dic que tenen teca).

I com que es veu que l’univers conspira perquè tingui uns estudis, he decidit fer els meus propis apunts.

Persones que tenen ordinadors a la feina

Hi ha un seguit de professionals que tenen ordinadors a la feina, que no vol dir que els facin anar.

Fins ara n'he detectat tres.

En primer lloc, els metges. Quan vas a la consulta del metge hi té un ordinador. Et pregunta coses, les clica al teclat. Però això no vol dir que les estiguin apuntant al teu expedient mèdic, ni al bloc de notas, ni enlloc. Això ho he comprovat quan, en tornar a visitar-me, m'han preguntat què m'havien receptat. Que no teniu les receptes que heu fet a l'expedient mèdic? Encara que sembli un acudit, la resposta és no.

En segon lloc, els teleoperadors de yacom (dic yacom com podria dir jazztel, telefonica o qualsevol proveïdor d'internet). Aquesta gent té ordinadors, n'estic segura. Si ells no en tenen, apaga y vámonos. Ara bé, que els facin servir és una altra història. Tu pots obrir una incidència, trucar per assabentar-te de què carai passa uns dies més tard i que et diguin que està tancada (per què? aixo és una altra història...), o bé que no t'enviïn un router nou perquè les 5 persones amb qui has anat parlant al llarg dels dies han anat deixat en constància coses totalment dispars i diferents a la incidència que s'havia obert.

I per últim, els treballadors de les Oficines de Treball de la Generalitat - INEM. Per què tenen ordinadors si quan has d'anar a tramitar quelcom et fan portar les còpies dels contractes dels darrers 6 anys? És que ells no estan conectats a la xarxa on hi ha l'ordinador que guarda les vides laborals dels treballadors?

Gent que els té ben posats

I tu, que dius que dubtes tant, també.