Ahir va tornar a passar. Agafen a una nena i la fan imatge mundial de la bellesa per a la resta de nens i nenes del món. Ho certifiquen valorant que sap caminar, parlar i llegir, que és simpàtica i eixerida i que té unes formes especials.Per triar-la la exposen, la critiquen, l'aplaudeixen, la repassen, la descarten, la mencionen i finalment l'escullen.
Se m'acut que la majoria d'aquestes coses les passem també a peu plà, lluny dels focus i escenaris, de les pressions i els diners invertits i a invertir: també som els subjectes a exposició de la valoració i crítica dels altres, de tant en tant rebem un reconeixement, ens sentim analitzats, apartats o acollits pel nostre entorn. I després de tot, on és la diadema de diamants?
Gràcies a l'exemple que representen aquestes mostres, aquestes nenes que lluiten per acabar tenint una diadema al cap, la resta del món segueix esmerçant-se per seguir els seus passos d'aquella manera que fins i tot resulta risible i trist alhora.
La imatge és del certamen, m'ha recordat inequívocament a Amsterdam.
Entrades
