Ahir veiem despuntar el sol quan acabàvem d'esmorzar a quarts de cinc del matí. Afortunadament les 10 hores de vol van ser de nit, i en la mateixa fusa horària, així que tret de les incomoditats pròpies de dormir a una butaca d'avió, vam poder descansar.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.
El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.
Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).
El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.
Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.
I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.
El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.
Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).
El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.
Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.
I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.
Entrades
3 comentaris:
Certament, si no som nosaltres els qui expliquem amb tota la naturalitat que mereix la nostra realitat allà on anem, segur que no vindrà ningú altre a fer-ho!
Un petonet!
Fins demà!
Realment dona gust que gent com tu vagi en representació d'EC i del païs. Tot i que nosaltres tenim molt clara la nostra realitat, realment es fa pessat tenir que explicar un i altre cop qui som, d'on venim i cap a quin camí anem.
Jo ho vaig viure al Jamboree i deu ni do.
Molts petons i ja ens explicaras aquest viatje tant al·lucinant.
Petons
Edgar
Ostres Edgar, que em poso vermella! :D
Cal seguir treballant, certament, i com més optimistes millor!
Publica un comentari a l'entrada