Fa prop d'una vintena de dies que no actualitzo. Estic de sequera: no és que no passin coses, no és que no en pensi, però no les escric.
Avui fa quatre dies que és diumenge. I no vull frivolitzar sobre el dia 11, ni entrar a valorar si cal o no cal marxar de pont. Parlo del fet objectiu de quatre dies seguits sense matins de feina, i a més, quatre dies de sortir de casa per participar al carrer, per marxar més enllà del que la línia 5 em permet, de llegir més del que he pogut llegir durant l'estiu, de tenir els horaris marcats per la indolència i de permetre's el luxe de fer algun excés a taula i un o altre raonament desaforat.
De tota aquesta destresa vital hi ha una imatge que no m'hagués imaginat que em passaria davant dels ulls talment com va ser, tant vívida.
Ahir em dirigia a Torredembarra per trobar-me amb l'Aina i el Pablo. Allà, acabaven d'acomiadar-se del consell, després de molts anys participant a l'agrupament. La nostra idea era tan imprecisa com un dissabte que en el fons té sang de diumenge, i per tant no sabíem ben bé què faríem, però en primera instància havia d'arribar fins on eren. Així que un missatge, després de trucades tallades per túnels i altres missives, m'avisava que m'esperaven a l'estació.
Sento esmentar-ho així, pels amics que hi tenim, però Torredembarra és un poble no gaire agraciat. En especial l'estació em sembla un xic desoladora, mig confosa en el fons dels edificis que hi ha a banda i banda dels rails.
En baixar del tren els vaig veure asseguts, recolzant-se a la paret groguenca que conforma la caseta de l'estació. A mesura que m'hi atansava els veia millor: allà seien, muts, mirant com caminava per l'andana fins al punt on eren. Feia poca estona que s'acomiadaven de l'agrupament, i havia estat un moment dur i alhora emotiu, i ara seien i s'esperaven.
Els meus ulls no veien l'Aina i el Pablo. El que veien mentre m'hi apropava era, de nou, dos joves de 18 anys que amb il·lusió decidien emprendre l'experiència que, sens dubte, determinaria els seus propers anys i, amb una mica de sort, els acompanyaria per sempre. Dos joves que apostaven per l'educació, que creien en les alternatives. Que volien arremangar-se i dur-les a terme. Dos que pensaven que hi ha altres maneres de gaudir.
I estaven asseguts, esperant la oportunitat de ser aquells dos joves, però ara ja no es tractava d'una oportunitat que hauria d'arribar si no de la realitat mateixa.
Després de tot, els seus ulls deien tantes coses que no seré jo qui les expliqui, però des de fora vaig pensar que, a banda de tot el que hi deien, encapsulada en aquelles dues siluetes hi romania la mateixa il·lusió.
Avui fa quatre dies que és diumenge. I no vull frivolitzar sobre el dia 11, ni entrar a valorar si cal o no cal marxar de pont. Parlo del fet objectiu de quatre dies seguits sense matins de feina, i a més, quatre dies de sortir de casa per participar al carrer, per marxar més enllà del que la línia 5 em permet, de llegir més del que he pogut llegir durant l'estiu, de tenir els horaris marcats per la indolència i de permetre's el luxe de fer algun excés a taula i un o altre raonament desaforat.
De tota aquesta destresa vital hi ha una imatge que no m'hagués imaginat que em passaria davant dels ulls talment com va ser, tant vívida.
Ahir em dirigia a Torredembarra per trobar-me amb l'Aina i el Pablo. Allà, acabaven d'acomiadar-se del consell, després de molts anys participant a l'agrupament. La nostra idea era tan imprecisa com un dissabte que en el fons té sang de diumenge, i per tant no sabíem ben bé què faríem, però en primera instància havia d'arribar fins on eren. Així que un missatge, després de trucades tallades per túnels i altres missives, m'avisava que m'esperaven a l'estació.
Sento esmentar-ho així, pels amics que hi tenim, però Torredembarra és un poble no gaire agraciat. En especial l'estació em sembla un xic desoladora, mig confosa en el fons dels edificis que hi ha a banda i banda dels rails.
En baixar del tren els vaig veure asseguts, recolzant-se a la paret groguenca que conforma la caseta de l'estació. A mesura que m'hi atansava els veia millor: allà seien, muts, mirant com caminava per l'andana fins al punt on eren. Feia poca estona que s'acomiadaven de l'agrupament, i havia estat un moment dur i alhora emotiu, i ara seien i s'esperaven.
Els meus ulls no veien l'Aina i el Pablo. El que veien mentre m'hi apropava era, de nou, dos joves de 18 anys que amb il·lusió decidien emprendre l'experiència que, sens dubte, determinaria els seus propers anys i, amb una mica de sort, els acompanyaria per sempre. Dos joves que apostaven per l'educació, que creien en les alternatives. Que volien arremangar-se i dur-les a terme. Dos que pensaven que hi ha altres maneres de gaudir.
I estaven asseguts, esperant la oportunitat de ser aquells dos joves, però ara ja no es tractava d'una oportunitat que hauria d'arribar si no de la realitat mateixa.
Després de tot, els seus ulls deien tantes coses que no seré jo qui les expliqui, però des de fora vaig pensar que, a banda de tot el que hi deien, encapsulada en aquelles dues siluetes hi romania la mateixa il·lusió.
Entrades
3 comentaris:
Suposo que el meu estat em fa estar ultrasensible a aquestes paraules, i a les publicades fa gairebé un any!
Però més enllà de la tristesa momentania que sento... compartir-ho em serveix per confirmar que el que em viscut ha estat molt gran, però que després de tot ara tot just obrim la porta a milers de coses per viure!
Gràcies!;)
[Com a torrenca assidua a aquest blog: confirmo que torredembarra és un poble poc agraciat i amb una estació lletja....però que té una platja moooolt maca (sempre que no miris enrera!!)]
Caram has trigat 20 dies en escriure, però el que has escrit ha fet que aquests dies d'espera hagin valgut l'espera.
Jo, que no en sé tant d'expresar-me amb la paraula escrita, ni la parlada, per què ens hem d'enganyar? Vaig recollir així les sensacions que aleshores vaig tenir.
Acomiadar-se de l'agrupament no és fàcil. Tothom espera que diguis coses emotives i boniques, discursos profunds i conmovedors;però en aquell moment penses, "i ara què dic? si gairebé no puc ni parlar... si se'm trenca la veu al recordar tots els anys al cau, on he crescut, on m'he sentit persona i on he compartit els moments més divertits, emotius, diferents... i ara què els hi he de dir?!"
Pensar en què dir, quin és el record i la sensació més important que m'ha deixat la meva experiència al cau és com quan t'avança un cotxe en una corba tancada fent una perillosa maniobra i et passa la vida per davant. Totes les imatges del cau em venien al cap. I les més nítides sens dubte són imatges de persones. Persones amb qui he compartit el projecte d'alguna manera o altra, perquè han estat ells i elles que han fet que l'experiència sigui única, inoblidable i irrepetible. L'oportunitat l'he tinguda gràcies a ells i elles, que m'han ajudat a viure-la al 100% i que m'han ensenyat tantes coses. Quan et creus un projecte com jo crec en el d'escoltes, no hi ha res millor que compartir-lo amb qui he tingut la sort de caminar de la mà al llarg de tots aquests anys. Gent amb qui he treballat conjuntament per què el projecte fos possible al nostre barri i petits que m'han fet recordar tot allò que vaig viure abans de fer de cap i que m'han animat a que ells també se sentin de la mateixa manera. Feliços.
LA il·lusió encara segueix tot i que aquest dies la guanya la malenconia... ara només toca continuar arramengant-nos i tirar-nos de cap a una nova oportunitat i esperar que al menys sigui tant bona com la que ja hem aprofitat.
Gràcies per fer-me feliç.
Publica un comentari a l'entrada