Petites guerres

Escriu Saramago al seu quadern a internet: "Si yo pudiera, cerraria todos los zoológicos del mundo. Si yo pudiera, prohibiria la utilización de animales en espectaculos de circo." I segueix.

Mentiria si digués que mai m'ha agradat el zoo: quan era petita, com tots els nens i nenes de la ciutat, vaig anar al zoo. Ja no sé si amb els pares o amb l'escola.

Recordo que quan tenia usn 14 anys hi vam anar amb les amigues. Quina visita tan clarivident.

Quan ets petit ho passes bé veient animalons de l'altra punta del món, bèsties exòtiques, plomes de colors llampants, peluixos que es mouen tot sols. Quan ets petit, l'ambientació i l'atretzzo fet amb ciment, fulles de plataner i arbustos et sembla la jungla més feréstega del món.
En aquest cas dic que perdre la imaginació va en detriment de la inocència personal però a favor de la consciència col·lectiva.

A casa mai em van dur al circ, per principi. Puc dir a dia d'avui que no he anat mai al circ, a cap d'ells, tot i saber que n'hi ha que no carretegen animals d'un país a un altre, menys al seu país d'origen. Em sembla d'una fredor i d'una sacietat ególatra exagerada gaudir veient com un tigre fa saltirons als ordres d'un home. És antinatural i indigne. És egoísta fins al límit.

De la mateixa manera em sembla voler demostrar la supremacia al món i les espècies el tenir zoos, on sense fer-los fer saltirons, els tigres també són tancats en gargoles pel divertiment i delit dels ulls humans. Tant s'ho valen, els ulls humans?

Saramago denuncia el cas de la darrera elefant que hi ha al zoo de Barcelona, mortint dia a dia, en el seu espai enreixat.

Què bé que igual que ell, cregui que hi ha mil i una guerres lliurant-se al món per les que cal treballar. I que alhora pensi que les petites guerres en les que les persones decidirem el futur d'un ésser sense veu, són les que per vergonya resulten esquinçadorament òbvies de solucionar.

Llibera a Susi

Un post enclotable

Fins a dia d'avui no se m'ha acudit fer el que s'entén per un post protesta, una denúncia. Bé, he escrit sobre coses que no em semblen bé, o he penjat accions d'altres organitzacions. Però em refereixo al sentit d'un post protestant per quelcom que em passi a mi en primera persona. Em sembla una mica difícil de gestionar, sincerament.

Però avui faré una excepció.

Tot surfejant pels blocs, vaig arribar a un que em feia patxoca. Em feia gràcia com estava escrit, i era prou divers. Mirant els posts recents en vaig veure un que parlava sobre "el Cau". Carai, què curiós. A veure què hi diuen, no?

Després de llegir-lo, i llegir-ne els comentaris, vaig enfonsar-me una mica en la misèria. Bé, això és exagerar una mica, però un post protesta ja ho ha de ser, així. Vaig quedar-me una mica astorada, per ser més exactes.

L'enllaç és aquest.

Com veieu, després de l'estupefacció vaig pensar que estaria bé dir-hi la meva. Per què? Home, entre altres coses perquè vivint el dia a dia a una associació escolta doncs pensava que el que s'hi explica s'adeia poc a la realitat que jo conec (que, com ja deia al post, no vol dir que no sigui la que hagi experimentat alguna gent). I perquè, què vols que et digui, em venia de gust expressar la meva opinió com ho fa tanta gent.

Fa una estona encenc l'ordinador per tal de mirar l'e-mail abans d'anar a dormir. Blogger em notifica per correu que una persona ha comentat el meu post del dia 28 de gener. Vaja, aquest no el conec. Però recordo que aquesta foto del perfil l'he vist a algun lloc, i aquest lloc era a la primera posició dels comentaris del blog que havia visitat i comentat avui.

Abans de visitar el seu perfil, sense saber ben bé per què, obro de nou el blog que parlava del cau.

Els comentaris han crescut, com ho ha fet el meu post del dia 28, en un de més que diu així:
"Eps, que la e. aquesta promet ser força enclotable", signat per aquest tal Josep.

Ara fa uns minuts que penso en les propietats de l'enclotabilitat. Em pregunto si l'enclotabilitat es contangia, com una malaltia. Si es tracta d'una deficiència vitamínica, o un efecte de la manca de son.

Finalment resolc que l'enclotabilitat no és cap propietat que resideixi en mi, sinó un apel·latiu que m'ha estat atorgat per dir la meva opinió sobre un assumpte que conec de vora, per algú que molt probablement no en té ni idea i a qui tampoc no li interessa saber què en pensa qui en té una opinió formada.

Algú a qui, si haguéssim d'exaltar alguna propietat coneixent-lo pel curt recorregut d'aquesta història que tot just acaba, es reduiria a les maneres histriòniques per comptes de contingut, i la manca de respecte.

Això desitjo per a tu

One of these mornin's
You're gonna rise up singin'
You're gonna spread your wings
And fly to the sky