10.7.10

Eufòria

Aquest matí mentre esmorzava a la granja he llegit a el Periódico aquest article d'en Francesc Escribano, seguint l'estela editorial que els mitjans han volgut teixir durant tota la setmana, sobre la rivalitat de dos moments d'aquest cap de setmana: la manifestació del 10J i la final del mundial l'11J.

Val a dir que és molt sucós mirar d'elaborar i interpretar un enfrontament entre un dia i l'altre; traspassar al marc ideològic un event esportiu, o bé relegar l'expressió ciutadana al recompte de banderes que hi ha als balcons.
Igualment d'injust, mirar d'equiparar una qüestió i l'altre per tal de definir-les, de dotar-les d'importància.

Em sembla súmament frustrant que s'hagi lidiat aquesta batalla als diaris, a les televisions, a les ràdios, que ha servit essencialment per donar arguments basats en una cordialitat insulsa o en un rebuig fora de lloc. Que ha servit essencialment per comparar dues coses que no són comparables.

És cert que, molt probablament, la selecció espanyola guanyarà demà al vespre el mundial. Ho dic, no perquè ho hagi endevinat un pop (que ha tingut un ressò mediàtic equiparable a segons quines qüestions que ens afecten... ens estem tornant bojos?), sinó perquè ho crec. Jo he anat seguint més o menys cadascun dels partits que s'han jugat, i des del meu poc coneixement podria arribar a dir que tenen números.

És cert que avui a la tarda hi haurà moltíssima gent a passeig de gràcia, a Barcelona. Aplegada per sentiments i sensacions diversos, però en definitiva amb un únic objectiu: reclamar el mínim de dignitat que compartim.

En tots dos casos hi ha una emoció que creix, de manera més o menys evident, pel que pot passar. Hi ha una sensació d'eufòria que pot recórrer les ments i cossos de molta gent, tant avui, com demà. Un alè de sí definitu, un "podem" col·lectiu.

Hi ha qui es qüestiona què passarà després del després. Crec que aquí és on s'evidencia que no té sentit posar un al costat de l'altre tots dos moments fins llavors: ja que la diferència és evident bàsicament, al després.

Després de diumenge hi haurà eufòria, sí. Una victòria esportiva molt rellevant. Un sentiment de superació emmirallat en uns herois que, de ben segur, vindrà bé a un país que fins ara ha tingut més males que bones notícies. Una sensació dolça que, es vulgui o no, serà efímera amb el pas dels dies, amb el pas de les competicions.

Després de dissabte hi haurà eufòria, i tant. No serà cap victòria. Però sí hi haurà un sentiment de superació, que farà omplir el pit a més d'un que fins al moment havia perdut la fe en el seu propi poder: el d'opinar. Una sensació de felicitat que serà efímera i que deixarà un regust dolç basat en la força activa d'un mateix, el vigor d'una idea que pren rumb i que no es pot descuidar. En definitiva, una sensació vívida que impregnarà els passos que caldrà fer en endavant, cap endavant, i que recordarà en els moments on no es sàpiga o no es vulgui, cap a on tirar.


1 comentari:

Minerva ha dit...

Eeh! no són movida de los 80, que són d'alpinista també! d'alpinista extrem! juju

Els pantalons eren bruts..