Els sons de Yerevan

Comença a marxar el sol i per la finestra veig la ciutat il·luminada amb la claror pròpia d'aquesta hora.
Surto per la porta de l'hotel, fa tres dies que habito aquest lloc.
He pres la determinació i me'n vaig sola, la gent encara es queda a una sala annexa on fumen (de fet, aquí es pot fumar arreu).

Vaig amb un jersei, amb l'abric sense cordar, camino amb unes bambes de tela i em dirigeixo cap a un carrer que crec haver transitat fa tres dies, quan llavors vaig tenir l'oportunitat de sortir a passejar durant un parell d'hores. No recordo ben bé d'on venia, però de moment desfaré el camí. Noto el fred però penso que no en fa tant com m'hagués imaginat.

Me n'adono que després d'una trentena de reunions tinc el cap una mica emboirat, i poques ganes de pensar en res. M'he endut el mòbil per si vull fer una foto, aprofitar la llum, copsar algun moment més d'aquesta ciutat; ara per ara ni faig el gest de tenir-lo a la mà.
Camino amb l'abric obert, de tant en tant agafo les solapes i les ajunto, em quedo amb els braços creuats a mode de cremallera. Vaig en direcció a la plaça de la revolució, ara me n'he adonat.

Passo supermercats, tendes de roba, cafès, geladeries, restaurants, tendes de souvenirs, hotels, la plaça del cinema rus, tendes de música, pubs, apedaçadors, sabateries i oficines de canvi de moneda. I mentre baixo veig més a prop els edificis enrojolits de la plaça cap a on em dirigeixo.
I abans d'arribar, sense esma de fer una foto o de pensar, oloro menjar. A l'altra vorera hi ha una pizzeria. Al carrer entre la pizza i jo, un taxi fa sonar el clàxon per un bmw que vol aparcar i li talla el pas. Als últims metres d'aquest carrer, abans d'arribar al meu destí, em creuo amb una dona gran que remuga quelcom incomprensible, o potser tan sols gesticula amb la boca mentre camina mig encorbada.

Veig l'ajuntament amb el rellotge repicant les set. Decideixo fer la volta a la plaça, passant per davant del museu d'història. M'arriba la salabror de les pipes que mengen dues noies, giro el cap i són assegudes a la plaça, fent petar les pipes amb les dents mentre parlen. Quatre corbs creuen el cel de la plaça cridant, just per l'altra punta d'on sóc jo. Un skate fregadís pica amb força al terra. Un grup de nois parlen animadament en armeni, i jo penso que tal i com la forma de les lletres de l'alfabet em recorden al tailandès, el so és més aviat tirant a rus.

M'acomiado de la plaça i enfilo de nou pel carrer per on he vingut. Dues noies passen de bracet xerrant animadament mentre un noi es gira en veure-les passar. Dues noies més fan evident la seva presència al so de les passes fetes amb uns talons de pam, que sembla ser que són molt freqüents entre les dones en aquest país. Hi ha una dona que espera a algú i que en silenci es demana si arribarà aviat. Tres homes creuen la plaça del cinema rus, i el que parla als altres dos ho fa en anglès. El so dels frens gastats d'un taxi em torturen l'oïda. Un grup de joves parlen en rotllana, elles agafades de bracet. Un home parla pel mòbil i passa ràpidament pel meu costat. Clàxon.
I de nou corbs, molts més que abans, criden voleiant un edifici a mig construir. I apareix l'instàntania d'aquest passeig auditiu.



Torno cap a l'hotel, cantant fluix cançons, amb els braços creuats. El noi m'obre la porta i al hall el pianista ha començat a tocar per als clients del bar. Em miro al mirall de l'ascensor, tinc les galtes vermelles i noto els peus gelats. I abans que es tanquin les portes, a través dels vidres veig com ja es va fent fosc.