Jo sóc del Nord

L'entramat de carrers i carrerons que conformen Montpeller, amb els sòls de pedra giragonsant edificis antics ben conservats, les estretors i eixamplaments dels carrers que desembocaven inesperadament fins placetes menudes i fornides de taules d'algun cafè captivador, la van fer als meus ulls una ciutat d'encís; com algú que amaga un petit misteri atraient, que no vaig tenir temps de confirmar si era cert o només fruit del plaer del primer contacte.

A dins d'aquesta ciutat irregular i encantadora, que com dic no vaig tenir prou temps per explorar, vaig conèixer un lloc d'aquells que te'n recordes fins i tot quan ja ha passat ben bé un any. Era un local, que es podria definir a mig camí d'un establiment de venda i un bar; amb quatre productes d'alimentació a les lleixes (entre d'ells alguna llauna de conserves i majoritàriament bosses de patates i d'altres per fer passar la gana) i sobretot llaunes i ampolles de vidre contenint begudes, amb una gran predominància de les cerveses vingudes d'arreu. Es trobava a la rue des écoles laïques, just darrere del centre de la ciutat, on es troben altres locals que poblen la zona, amb un aire més o menys formal que no pas aquest.
L'encant d'aquest entre els altres és que darrere del taulell on podies demanar què volies per beure, al que podriem dir que era una rebotiga, hi havien instal·lades dues pantalles de televisió grans on es retransmetien, simultàniament, dos partits diferents. Per si no n'hi havia prou, al soterrani hi havia encara un altre televisor (encara més gran) per a un tercer partit.

Les consumicions eren el càrrec de qui es vulgués asseure a gaudir de la retransmissió, i com és de suposar, segons el dia, l'hora, i l'alineació de les estrelles, el preu que determinava l'amo era un o un altre. Evidentment tots consentíem la tracamanya amb gust, ja que al capdavall ni el preu era res fora de lloc, i aquella picaresca anava acompanyada d'un tracte prou afable.

Recordo que era setmana santa i que jugava el Barça un partit de champions. Com que no tinc gaire memòria, internet diu que pot ser que fos un Arsenal - Barça, que es va jugar el març passat. Hi havia ganes de veure'l, i per tant hi havia gent al bar: un públic divers, com acompanyant la ciutat, s'intuïa en cadascú algun o altre misteri irresolt traginat a les butxaques.

Com a tot arreu del món, els foranis són els primers detectats, i en aquest cas els locals poden fer dues coses: ignorar-los o parlar-hi. Crec que no era quelcom que passés molt freqüentment, però aquell dia en algun moment del partit (suposo que necessàriament a la mitja part), un dels nois que també estava gaudint de la seva beguda a la rebotiga, es va atansar per preguntar la procedència. La resposta de ras i curt per quan et pregunten d'on véns és dir que ets de Barcelona; és com un ítem altament identificable i que pot servir de punt de partida per després explicar d'un lloc que va més enllà i que existeix. No és una pràctica que m'acabi de fer el pes del tot, però el temps m'ha dit que és millor començar trobant un punt d'inici per explicar d'on ets, i per sort o desgràcia la ciutat és una falca molt coneguda. A més a més, sent nit de barça la cosa quedava rodona, seguint un partit de l'equip d'on véns a un mateix lloc i moment, això fa saltar l'espura d'una certa complicitat. Per assegurar la resposta calia demanar, també, d'on era aquell noi. En francès va dir "jo vinc d'Algèria però fa temps que visc a Perpinyà" i tot seguit va afegir en català "jo sóc del Nord". I aquesta cardinalitat que ell va establir en referència al lloc d'on jo provenia, va fer que de cop i volta al mig de Montpeller, una ciutat al Nord de Perpinyà, a dins del seu eixam de carrers i amb tot el seu charme francès, aquell noi amb el seu somriure posés cada cosa al seu lloc.