Com us ho diria

(poseu la música ben forta)

Una taula o la taula de sempre. Una anècdota o l'anècdota. Unes sensacions o aquelles sensacions. Uns riures o els nostres riures. Els records o el record.

Una frase o la frase que emergeix. Una paraula o la paraula definitòria. La voluntat o la decisió.

Una idea o aquesta idea. Un projecte o el nostre projecte.

La pluja o aquest degoteig, incessable, inacabable, insondable de viure i viure i viure.

Bones festes

L'Eva, per fi, ja ha remugat. La Sònia aquest any també s'apunta a la rondinada.
No sé si és el tema estrella dels blogs, però el nadal torna, sí. Com tots els anys ha tornat el torró.

I mira, jo aquests dies no tinc ganes d'escriure al blog (d'aquí que marcescible s'hagi marcit una mica, vés quina cosa...). Sí que tinc moltes coses a fer, moltes coses pendents i moltes dates límit aquest desembre. Però no tinc ganes d'escriure gaire.

Malgrat això, sí que tinc ganes que arribi nadal. No sé si el nadal aquest que mai m'ha agradat, el que tampoc us agrada a vosaltres: els pares noel penjats dels balcons, la gent comprant regals desmesuradament. Tampoc m'agrada però, pensar que estem falsejant sensacions, que estiguem sent hipòcrites, que fem el paperet durant uns quants dies perquè toca.

Tinc ganes de dinars, i del capó farcit (que no mengem mai la resta d'any). I l'escudella i carn d'olla. I no ho he fet, però també treuré de l'armari l'arbre (de plàstic) amb unes certes ganes. I d'acollir el nadal.
I tot i que guarnir part del túnel del metro entre Sagrada Família i Hospital de Sant Pau com si fos un carrer engalanat amb llums de nadal em sembli un pèl excessiu (i que es posessin els llums tan abans), em sembla bé passejar amb els carrers guarnits, una estona. I no faré apologia dels LED.

Així que sentint-ho molt, vaig a comprar els regals. Que les vaques estan magres, he fet una llista ben concreta i escueta, i tot i que pararé boja un diumenge a la tarda "dels que obren", no tinc més temps per anar a voltar.

Avui

M'he despertat a l'hora d'un dia de cada dia, després de vuit hores de son (el que no és tan habitual).
He revisat telèfons, he vist missatges de matinada i matiners, felicitacions.

Mentre ens dutxàvem hem parlat de com seria la vida si jo no hi fos, si tu no hi fóssis, qui triaries de company? Suposicions divertidíssimes, opinions que et refermen. Hem parlat de què farem a l'estiu. Ennumeració de viatges pendents.

Hem esmorzat a la granja (2,10€ cafè amb llet i entrepà mitjà de tonyina), el millor lloc per esmorzar. He comprat l'Avui i hem fet cap a casa.

Hem considerat oportú fer-nos del vídeo-club (del que està més avall, el de costat de casa el van tancar fa temps), i mirar de fer números de com carai es manté aquest negoci a dia d'avui. Unes multiplicacions simples ens han fet pensar que no és possible mantenir-lo si no és per amor a l'art (mai millor dit).

Sense perdre pistonada, fer quatre coses a casa i a gràcia esperava el vermut, i els seitons amb carxofa, i les patates fregides i un altre vermut. Petits regals, que són grans. Altre cop volant, cap a dinar. Un pastís i petits regals. Sessió de fotos d'infància, com pot ser que hom hagi estat tan petit algun cop?

Cap a casa. Trucades, missatges. Dels que estan lluny, dels que veig de tant en tant. Aplicació de les noves tecnologies a les felicitacions (dit d'una altra manera: facebook). Visionat de fotos de dissabte.

Es suspenen els plans pel vespre i en sorgeixen de nous: anem a fer ús del nou carnet que tenim.

El vídeo-club comença a ser un bullici de gent, potser que si cada vespre és així sí que té sentit el negoci (o és, tan sols, el vespre d'un diumenge seguit d'un festiu?). En triem una amb un 8,1 a l'imdb, tot i que jo preferia Sweeney Todd (qui diria que no a l'Helena Bonham-Carter i al Johnny Depp?). El fet és que és més adequada la que hem triat per tal de, sopar d'hora i provar, per fi, el home cinema.

Avui m'he despertat pensant que parlaria de com ha passat un any, i com no sento que m'hagi passat volant per davant. Simplement toca ajustar de nou la data d'inici d'un comptador, que cada any cal posar a zero.
Aquest matí he pensat, quan m'anava des-endormiscant a l'hora de cada dia, de com, valorativament, me n'alegro de fer-me més gran, que no més gran: de tenir coses millors, superades i per fer. De posar fils a les agulles que vull fitar. I de, com a mínim, tenir clar quines coses encara resten pendents. Seguir creixent.

When you become the country

Avui farà una setmana.

M'enlairo llegint el Cardús a l'Avui. Què senzill que sembla tot plegat quan és escrit en unes quantes ratlles, i per contra, com n'és de complex el dia a dia.

Marxo i, com cada cop, la petita batalla és servida. Quan arribes a un lloc et presentes: el nom, d'on vinc i què faig. Quan la segona qüestió ja representa un problema, cal ser força hàbil en les presentacions (i en el que sigui que hagi de seguir).

Viatjar des de Catalunya té dues vessants: explicar-te i saber-te explicar. És a dir, que és una oportunitat per dir qui ets i d'on vens, però també has de saber bregar amb la ocasió.
Si bé hi té força a veure com et prens el fet d'explicar d'on vens (amb més o menys optimisme, diguem-ne), la qüestió de fons és més aviat aliena a com entomes aquest repte. Molt sovint, i malauradament, té a veure amb quina resposta obtens del teu interlocutor. I a vegades, val a dir-ho, no és tan acollidora com esperaries. O no, més ben dit, no és tan ordinària i normal, com la que tu dones i en general, es dóna.

Quan ets a fora, et converteixes en el país. La teva actitud, la predisposició a escoltar, la manera d'explicar, els fets explicats et fan la finestra més propera i concisa que molta gent de fora tindrà del lloc on vens.

A vegades, de manera sorprenent, penses que et fas pesada. Et veus com un individu menut enmig de gegants, dient el que penses, mirant de fer arribar la teva veu a les seves orelles a petits saltirons. Per sort immediatament reacciones: et fas pesada per dir qui ets? Quina absurditat. La normalitat no és pesada, simplement és.


I després de tant dubtar, veus que no anaves tan errada amb la teva convicció per vela, i que has aconseguit fer arribar el missatge a bon port.

Cervells de lloguer

Ahir, en arribar a casa de l'assemblea d'Escoltes Catalans, vaig estar una bona estona mirant les notícies al 324.

De totes elles (la cimera del G20, els incendis a Califòrnia, el castell dels de Terrassa, l'assemblea d'esquerra unida...) en va haver una que em va frepar, especialment: una notícia molt breu dels controls d'alcoholemia i drogues a Montcada, amb petites entrevistes i tot.

Frases memorables com "nos hemos inflado a cubatas, a cristal... y nada, me han pillado que iba borracho" o "es diferente lo que una cosa es la sangre y otra, sabes, que es lo que tu llevas en la cabeza"

En aquesta versió de la web encara hi falta un entrevistat, que emfatitzava que emborratxar-se i drogar-se és, per descomptat, el que fan els joves d'avui en dia.

Tornant a casa, després d'una assemblea, em sembla mentida que hi hagi gent tan desgraciada: que ho consideri el més normal, emborratxar-se cada cap de setmana; que relegui les aspiracions que hom pot tenir, a unes accions tan simples i innecesàries; que el seu divertiment comprengui la inconsciència i la responsabilitat que suposa conduir un cotxe.

Si veieu aquests xavals, doneu-los un euro encara que sigui, per anar fent calaix i poder llogar-se un cervell.

Ironies judicials

L'Audiència de Barcelona ha acusat a l'ex-conseller de treball, Ignasi Farreras, d'haver encarregat informes jurídics falsos o plagiats, i haver-se'n embutxacat l'import, entre els anys 1994 i 1995.

La facturació dels esmentats informes va ser de 46.158 euros (set milions sis centes vuitanta mil pessetes, d'aquell temps).

Vagi per davant que a mi el Farreras m'és aviat igual: si fos d'un altre color polític, si tingués un altre nom, trobo obvi que es processés a algú que pressumptament ha infringit una llei (sobretot si és des d'un càrrec de l'administració).

Ara, després de 14 anys, el fiscal demana 5 anys de presó, 9 d'inhabilitació i una multa de 103.500 euros per a Farreras i per al que era llavors secretari general del departament.

Així, d'aquests 207.000 euros demanats des de la fiscalia, els 46.158 són els que es van malversar. I els 160.842 restants són interessos dels 14 anys, o és per a que ens fem una idea aproximada del que ha costat aquest procés?

Del moment dels fets a ara, la despesa en l'àmbit judicial per a l'estudi d'aquest cas ha comportat, de ben segur, mans per les quals han passat els dossiers, els informes, els plagis, els originals... el cost de la feina de 14 anys en contra al cost de la malversació.

Tot plegat, força irònic.

Deus ex machina

O dit d'una altra manera: com "la màquina" resol les competències que no li pertoquen, d'aquest àmbit.

Ho seguirem intentant.