Cultura de cementiri

Avui corria pel vestidor del gimnàs i he pensat en penjar una frase que he sentit en algun dels passadissos, a nivell anecdòtic.
Però han calgut 4 minuts més (i un canvi de lloc semi-instantani) per tal de pensar que la dimensió del tema anava més enllà de la frase casual.

No em posaré molt lírica i aniré al gra: Estava jo posant-me els pantalons quan una senyora d'uns seixanta o setanta anys ha passat i s'ha aturat gairebé al meu costat. A l'altra banda del banc on seia, hi havia dues senyores més de la quinta i les ha saludat. Després de l'apropament típic i tòpic, una de les que era al banc li diu a la que acabava d'arribar:

- Usted es amiga de la Justi, va a su clase, verdad?

- Si si, hace tiempo que no viene. Le pasó algo, estaba en el hospital - respón

Entre una i altra s'embarbussen les següents frases, mentre una li diu si sabe algo, la que està dempeus diu se ha muerto ya? (i li faltava dir, "anem per feina que comença aquagym").

Finalment les del banc, com si els hagués dit si la Justi havia anat a comprar el pa o no, li han respost molt normalment que no, que la havien portat a una residència. Pues ya saben más ustedes que yo, ha dit finalment i ha marxat cap a la piscina.
A mi això ja m'ha fet pensar. Pel que fa a la meva humil persona, quan fa temps que no veig a algú no se m'acut pensar que s'ha mort. Però suposo que amb l'edat, segons com, es torna una quotidianitat inevitable, i millor portar-ho bé que amb esglais.

El cuentu no s'acaba aquí, no. Que jo ja era vestida i he anat cap a eixugar-me el cabell, havent de fer un parell de passadissos enllà de la primera conversa. Entre que agafava i no l'assecador, un grup de dones (també, seixanta - setanta) la feien petar mentre es canviaven. No sabeu de què, oi? Efectivament, de no sé qui que havia mort i que una d'elles estava amoïnada perquè havia d'anar a la vetlla i no tindria temps.

- Vés demà a l'enterro - amb una vehemència que deia "és el que compta".

- És que avui en tinc un i la setmana passada un altre. Cada setmana un!

La conversa ha anat derivant cap als ets i uts propis dels cementiris: el bus tal t'hi deixa a l'entrada; jo a aquest cementiri no hi he anat mai, que els tinc tots al..., és que és la època que sortim que...

Suposo que és qüestió d'edat, comptar-ho i contar-ho així. I jo, que per pocs enterros no he passat, em costa imaginar-me prendre-m'ho amb aquesta normalitat i poca consternació.
Ja hi arribarem, doncs.

Llagrimejo

Perles de classe \1

"Heu llegit el llibre de l'Al Gore? (una veritat incòmoda) Us el vau comprar?"

(ningú)

"Doncs millor, perquè haguéssiu perdut els diners"

Capacitat de dialogar

No sé si esteu mirant la Terribes com jo. Si és així, segur que se us estan caient segons quines coses al terra, pel debat dels erudits universitaris sobre què ofereix Bolonya als estudiants.

La capacitat de dialogar, la capacitat de comunicar-se, de liderar. Aquests, diuen, són els punts conflictius d'aplicació del pla Bolonya.

Els erudits comenten que és en moltes ocasions a les universitats on es donen aquestes capacitats, ja que els alumnes arriben amb certes mancances des de la secundària.

Ja em perdonaran, senyors meus, però a mi les meves classes a Econòmiques no em fan més dialogant, ni em fan més comunicativa, ni fomenten el meu lideratge.
Si jo posseeixo aquestes capacitats, tenen raó, no és pas perquè a la secundària me les hagin inculcat o transmès.
Si jo tinc aquestes capacitats, és per una experiència vital a banda del sistema formal educatiu. Perquè, senyors erudits, segur que cap de vostès és pedagog (curiosament els rectors i delegats d'universitats mai ho són, oi?), si ho fossin i quan parlessin de renovació pedagògica miressin i veiessin més enllà del seu melic, del seu micro-macro món anomenat universitat, se n'adonarien que hi ha molts joves que han après i aprenen totes aquestes capacitats per les quals vostès es "trenquen el cap" i tan ufanosament diuen que inculquen als seus espais educatius, fora d'aquests.

No ens enganyem. Bolonya no és això, però és que la universitat de per si tampoc ho és. L'educació és molt més, és un procés vital que té molts altres espais, i no només els informals, els educadors primers que són els pares i l'entorn proper, sinó també i molt destacadament els estructurats i intencionats. Els que es duen a terme els caps de setmana (per limitar-ho d'alguna manera temporalment) des del voluntariat, amb motivacions que van molt més enllà de crear petites peces d'una gran màquina que necessita renovar constant i eficientment els seus engranatges.

Així que si algú els arriba a l'aula i resulta que té dots de lideratge, i de comunicabilitat i de diàleg, preguntin-li a aquell jove què fa més enllà d'anar a classe, i potser se n'adonaran que més enllà dels seus processos n'hi ha molts altres que funcionen i que donen rèdits i fruits a aquest país.
Això, és la capacitat de dialogar.

La vaga amb efecte

No sé si vosaltres, barcelonins i barcelonines, agafeu sovint els autobusos de la capital. Pel que fa a mi, en faig servir a diari, unes 4 vegades mínim.

Ni cal dir que la setmana sencera de vaga va ser la pitjor de la història, com a mínim del darrer mes, en termes de transport, lurbà. Però és que cada dijous hi hagi vaga, no és tampoc massa millor.

Vagi per davant que jo dono tot el meu suport als conductors d'autobusos de tmb, crec que és totalment lògica la seva demanda, i hi estic d'acord. Però això comença a passar de taca d'oli.
Ara que parlo com a ciudadana de a pie (mai millor dit), em miro el melic i em quedo tan ampla, he de dir que tant me fa qui ho hagi de solucionar: sigui l'Hereu (com diuen els cartellets que hi ha penjats a totes les parades, culpable!), sigui la direcció de tmb, sigui la meva tia la Rita. Això no pot serguir passant: el poble diu que no vol esperar cada dijous 30 minuts a que passi el servei mínim. El poble diu que la vaga ha tingut efecte, i que el que volem ara és que s'acabi, sigui el que sigui que hagin d'acordar.

Cites

Ser feliç consisteix en no adonar-se'n que un està vivint

Manuel Vicent

Quan vaig començar l'any, a la feina em vaig fer un calendari, amb un model tipus dels que duu el word. Amb els espais buits que deixen a la graella o bé al principi o bé al final els dies del mes, vaig decidir afegir-hi quelcom més, hi vaig encabir-hi algunes cites que m'agradaven.

Avui m'he trobat aquesta, i em penso que no podria estar-hi més en desacord.

Precisament avui pensava en com em passa per davant un dia rere l'altre, al més pur estil tren d'alta velocitat, sense poder abastar tot el que voldria, sense ni poder valorar al final del dia què he fet i què no, i molt menys com ho he fet. Simplement passen (hi ha qui diu que cada cop més ràpid, a mesura que passen els anys), i el rastre que deixen és difús.

A mi això no em fa pas feliç; em fa sentir un cert grau d'impotència, ja que a vegades tinc la sensació de no regnar en el que faig i el que sóc. Amb això no vull dir que sigui una ànima perduda, per sort tinc una gran capacitat per adonar-me de què estic visquent. El que no m'agrada és més aviat com ho visc. El fet de no tenir temps ni per pensar com ho visc, de canviar les coses a temps, d'estar per sobre del dia a dia, de ser feliç adonant-me de com estic vivint.

Nyonyeries

No vull semblar nyonya però sovint ho sóc. No sé per què em passa exactament, però em passa. Tinc una proximitat perillosa al rebombori general.

Aquest cap de setmana vaig anar de campaments com a antiga i amiga del meu agrupament. L'any passat encara formava part directa de l'agrupament, com a cap, i no vaig poder anar de campaments ni de setmana santa ni d'estiu per qüestions vàries. Així que, secretament crec que hi tenia un cert sentiment expectat dipositat en aquest parell de dies.
Finalment vaig allargar fins dilluns (coses que permeten una feina voluble). Per tant, el comput global són 3 dies. Tres dies des d'un nou punt de vista, el de la intendència, el de copilotar la furgo (bé, o com a mínim, fer unes rises a la furgo). De fer allò que quan era cap d'una unitat volia tant: saber què tal estaven els altres, fer petites incursions als seus campaments per veure als nens, atxutxar-los i tornar tranquil·lament a la meva fenya.
Uns dies de relax - i de menjar... - i d'anar fent. De ser apagafocs, de fer de personatge, d'"ambientar" un campament, de fer vetlla, de fer petons a les tendes abans d'anar a dormir, d'acomiadar-los abans de marxar de raid, de redirigir - atzarosament - als qui havien perdut la orientació.
De tornar a trobar-se amb els qui sempre hi havien estat, de trobar els qui encara no havien arribat.
Resumint: moltes coses.

Com sóc nyonya, abans de marxar de vacances a París, encara tinc un record intens del que es podria haver viscut amb normalitat: una desconnexió bonica i necessària. Com que sóc nyonya, de tant en tant no em dic a mi mateixa quantes ganes tinc de fer segons què, i deixo que el què em trobi a mig fer.

Com que sóc nyonya, aprofito el post número 100 d'Enlloc per celebrar aquesta intensitat retrobada, ja sigui en forma d'enyor, ja sigui en forma de felicitat.

À bientôt!

boomp3.com

Manufactured Landscapes

En Yuan porta treballant incomptables hores. La seva feina és ben específica: soldar els dos cables que conecten la tapa reguladora de la potència, a la resta de la batedora. És un últim pas, ja que per moltes altres mans (que hi ha al seu voltant, potser unes quants files més enllà dels seus companys més propers) ha passat l'utensili a mig muntar.

La sirena sona a la gran nau, i trenca el silenci de les desenes de files de treballadors. Amb el mateix mutisme, deixen les peces que estaven manipulant a les taules verdes, i es dirigeixen als passadissos que els duran a fora, en files més o menys estructurades que fan rierols groguencs - el color de la empresa - entre el gris esmorteït de parets i terra.

Avui arriba un fotògraf del Canadà, que vol immortalitzar la fàbrica. És quelcom estrany i inesperat per cadascún dels integrants d'aquest procés. Per no trencar el ritme laboral, aprofiten la trobada que fan un cop cada quinze dies amb el seu supervisor per a fer la instantània.
Yuan veu com el noi que té al davant deixa el soldador (tots els de la seva fila treballen amb el soldador) i se'l mira estranyat mentre s'aixeca. Sense paraules li diu "no surts?" i marxa. Yuan n'aparta la mirada i també deixa el soldador. S'aixeca i s'acosta a la filera que té al darrera. Els tamborets han quedat desordenats en el moment que tothom s'ha aixecat, els esquiva sense tocar-los per arribar-se a la taula verda. El so de la sirena no insisteix més i la gent que ja és fora fa cap al grup que li pertoca. En Yuan fa una mirada ràpida a la taula verda que no li pertany i troba el que estava buscant: un tornavís. És la taula on es duu a terme el procés previ al que ell fa; collar per assegurar els petits cargols de la maquinària interna de la batedora. L'agafa i se'n torna al seu tamboret. Les darreres petjades sortint per la porta, el bullici del caminar pel llarg carrer que uneix totes les naus el fa inquietar. Inicia la seva incisió amb cert nerviosisme, si un revisor el veiés això li costaria el lloc. Però avui no, avui ve un fotògraf canadenc i tots els revisors són fora amb els seus grups.

Yuan acaba tan ràpid com pot la seva empresa, deixa el tornavís al seu lloc i corre pel passadís fins a la sortida. Quan treu el cap veu la basta extensió de groc i busca el seu grup. Espera que al revisor li hagi passat per alt el buit que deixa, mentre els valora com de bé o com de malament han treballat fins al moment.



Abans d'arribar a casa passo per la tenda d'electrodomèstics que em ve de camí des del metro. Ja fa unes quantes setmanes per no dir mesos que ho tinc al cap, perquè aquestes coses són les típiques que deixes arraconades i no soluciones mai. No sé quan ni què va ser, però la peça que subjecta l'eix que fa girar les aspes esmolades es va desgastar i ja no fa girar la peça. A la tenda m'ensenyen diverses opcions. Els preus no són pas un escàndol, però com la meva butxaca tampoc ho és, em quedo amb un preu raonablement baix. La marca és coneguda i no crec que doni problemes, i en qualsevol cas sempre hi ha la garantía.

Com totes les coses que ens arriben en caixes i bosses, i són noves, embolcallades d'olors asèptics, acabats mats i de lluentor suau, fan de bon obrir i remirar. Tan bon punt arribo a casa deixo la bossa i l'abric, i em llenço a redescobrir el que fa 5 minuts he adquirit a la tenda. Pel cap em passen opcions diverses; crema de carbassó, crema de carbassa... guacamole (potser va ser fent guacamole, que va petar?). Quantes coses que puc fer, i que fa ja tant temps que no faig! Entre tots aquests pensaments també una remor esclata amb aplom "vols dir que en feies tant, de tot això?". És aquell sentiment innominable, que renya a la compulsivitat o suposada necessitat.

Abans de desar al calaix la batedora, me n'adono que una petita osca rellueix per sota de la tapa. Què és això? No m'hauran venut un electrodomèstic "tocat", oi? Gairebé és insivible... "bé, no ve d'aquí, pel preu que té...". I mentre li trec ferro a l'assumpte i torno al meu estat de satisfacció per la recompensa de la jornada - aquell regal que he fet a la meva necessitat - paro més atenció a aquell punteig, que semblen palets i que podrien arribar a conformar una paraula. Fins i tot diria que hi diu "HELP".

Però què és això?



Ahir vaig anar al cinema a veure aquest documental, Manufactured Landscapes, dins del cicle de cinema solidari d'aquest mes (+info).
Crec que Manufactured Landscapes està en cartellera fins avui, als dos cinemes que segueixen aquest cicle - Verdi i Alexandra.
Si teniu oportunitat veieu-la. No és una denúncia, no és un raonament. És un retrat constant i colpidor del que tenim i fem.

L'escrit previ em va venir al cap als 5 primers minuts de la pel·lícula. Quan vaig arribar a casa vaig tenir molts pensaments més.

No en puc dir gran cosa més, si no he dit prou ja.

De malparits, el món n'és ple

Hi havia una vegada un artista que veient-se en la potestat d'obrir els ulls de la humanitat a les veritats més severes de la vida, va decidir crear una obra d'art per tal de transmetre'ns als simples mortals, tot un reguitzell d'idees que tan sols ell podia conjuminar al cap.

Com que el que mola és ser un artista in, va decidir fer una performance on hi participés un ésser viu. Com que ell havia de seguir imaginant i creant obres per trencar esquemes, va decidir agafar un gos del carrer de la seva ciutat i va preguntar-li si volia participar de la seva obra d'art. Els gossos, que a oïda nostra - els simples mortals - no parlen, li va dir a ell sense pensar-s'hi que sí, i tant! Qui no voldria esdevenir una icona de la transgressió visual...

Llavors l'artista va exposar la seva obra, que va ser aquesta:




Si el veieu un dia pel carrer, li escupiu a la cara.

De mentre podeu signar per tal que no es torni a reproduir aquesta vexació, perquè sí, hi ha més malparits al món que es troben per pensar en coses transgressores i artístiques, en aplegar-les a un mateix espai i anomenar-ho Bienal de Artes Visuales de Costa Rica.
Si algun dia veieu una obra d'art seva, allibereu-la i allibereu-vos vosaltres d'aquesta transgressió tan in, que s'oblida que tots som simples éssers, éssers simples.

Perrea, perrea

No és la Terribas tallant al Xavi Coral a mig especial d'eleccions. No són els resultats electorals. No és el partit nefast que he vist des de la graderia, que a aquests xavals els pesa el cul (i quina pena fa). No és fer kilòmetres com una boja sense que te'ls paguin. No és no poder dormir fins més enllà de les 8. No és fer una classe i dur-se les mans al cap pensant "quanta feina a fer, senyor".

El millor del diumenge, i ja em perdonareu si penseu que és una frivolitat, és assabentar-me que Rodolfo Chiquilicuatro ha guanyat el concurs per tal d'esdevenir el candidat espanyol a Eurovisión, amb una guarrería de cançó anomenada Chiqui chiqui, que vàren fer (i apunto però no crec que l'erri) els guionistes del Buena, havent-se despertat de la migdiada i abans de fer el cafè.

Les coses com són. Aquest país, és hu que és. Doncs clar que sí, com a mínim, em pixo de riure.

Divendres de menta

Hi ha setmanes que et passen volant, i que a més, arriba el cap de setmana i tens la sensació que no ha arribat ja que tens encara més feina que durant la setmana!
Jornades de reflexió a banda, reunions i feina, avui és divendres peti qui peti.
I aquesta cançó, malgrat el mal temps que fa, em fa arribar el bon temps que transmet, i em fa sentir que sí, és divendres.

Ara m'ha vingut com gana

tanta propaganda electoral i tanta tonteria....

Dimecres

No diré que passi sempre, però quan se m'encén la llum i penso que tinc una bona idea, d'aquelles que cal plasmar-les a un full per tal de seguir-ne el fil i treure'n quelcom realment bo... se'm creua un dia com avui en el procés, i es desfilen les possibilitats.

Viure en les idees està molt bé, però llavors entres al metro a les 9 del matí i penses que no pots ser més lluny de la realitat que que estàs cavil·lant internament.

Avui m'ha arribat a tocar una profunda tristor anar al metro al matí. Val a dir que les 9 del matí no és cap hora intempestiva, però el fet és que comença el dia i les cares de la gent traspuen mil-i-una coses, de les quals ni la meitat d'elles es desvetllaran mai a la pregunta que em ronda el cap "què deu estar pensant?".
Les persones tenim un cert halo de fragilitat quan fa poc que hem obert els ulls, i una estranya presència entranyable quan convivim en espais tancats i limitats amb altres, sense creuar-hi dos mots.

Segurament demà ja no veuré aurèoles, així que només em queda preguntar-me.... com pot ser que un dimecres sembli un dilluns?

boomp3.com

y mientras tanto, si arde Lacandona,
si Marcos abandona...
¿quién será nuestro dueño?

Consumeixes o et consumeixen?

És obvi i redundant dir que vivim a la societat del consum. Podriem ser menys obvis quan raonem els perquès d'aquest règim. Podriem ser molt més innovadors en buscar alternatives a aquesta situació.

Avui he trobat un blog que parla d'això últim, d'alternatives. D'aquelles que fan els canvis, és a dir les que duena terme els individus.

Al més pur estil especial k, consumeixes o et consumeixen ofereix un pla 15 dies per tal d'aprendre a consumir responsablement.
En aquest espai, promogut per canalsolidari.org, cada dia una de les 12 entitats que hi participen proposen una alternativa al consum que fem.

I com diuen aquells... qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra.