En Yuan porta treballant incomptables hores. La seva feina és ben específica: soldar els dos cables que conecten la tapa reguladora de la potència, a la resta de la batedora. És un últim pas, ja que per moltes altres mans (que hi ha al seu voltant, potser unes quants files més enllà dels seus companys més propers) ha passat l'utensili a mig muntar.
La sirena sona a la gran nau, i trenca el silenci de les desenes de files de treballadors. Amb el mateix mutisme, deixen les peces que estaven manipulant a les taules verdes, i es dirigeixen als passadissos que els duran a fora, en files més o menys estructurades que fan rierols groguencs - el color de la empresa - entre el gris esmorteït de parets i terra.
Avui arriba un fotògraf del Canadà, que vol immortalitzar la fàbrica. És quelcom estrany i inesperat per cadascún dels integrants d'aquest procés. Per no trencar el ritme laboral, aprofiten la trobada que fan un cop cada quinze dies amb el seu supervisor per a fer la instantània.
Yuan veu com el noi que té al davant deixa el soldador (tots els de la seva fila treballen amb el soldador) i se'l mira estranyat mentre s'aixeca. Sense paraules li diu "no surts?" i marxa. Yuan n'aparta la mirada i també deixa el soldador. S'aixeca i s'acosta a la filera que té al darrera. Els tamborets han quedat desordenats en el moment que tothom s'ha aixecat, els esquiva sense tocar-los per arribar-se a la taula verda. El so de la sirena no insisteix més i la gent que ja és fora fa cap al grup que li pertoca. En Yuan fa una mirada ràpida a la taula verda que no li pertany i troba el que estava buscant: un tornavís. És la taula on es duu a terme el procés previ al que ell fa; collar per assegurar els petits cargols de la maquinària interna de la batedora. L'agafa i se'n torna al seu tamboret. Les darreres petjades sortint per la porta, el bullici del caminar pel llarg carrer que uneix totes les naus el fa inquietar. Inicia la seva incisió amb cert nerviosisme, si un revisor el veiés això li costaria el lloc. Però avui no, avui ve un fotògraf canadenc i tots els revisors són fora amb els seus grups.
Yuan acaba tan ràpid com pot la seva empresa, deixa el tornavís al seu lloc i corre pel passadís fins a la sortida. Quan treu el cap veu la basta extensió de groc i busca el seu grup. Espera que al revisor li hagi passat per alt el buit que deixa, mentre els valora com de bé o com de malament han treballat fins al moment.
Abans d'arribar a casa passo per la tenda d'electrodomèstics que em ve de camí des del metro. Ja fa unes quantes setmanes per no dir mesos que ho tinc al cap, perquè aquestes coses són les típiques que deixes arraconades i no soluciones mai. No sé quan ni què va ser, però la peça que subjecta l'eix que fa girar les aspes esmolades es va desgastar i ja no fa girar la peça. A la tenda m'ensenyen diverses opcions. Els preus no són pas un escàndol, però com la meva butxaca tampoc ho és, em quedo amb un preu raonablement baix. La marca és coneguda i no crec que doni problemes, i en qualsevol cas sempre hi ha la garantía.
Com totes les coses que ens arriben en caixes i bosses, i són noves, embolcallades d'olors asèptics, acabats mats i de lluentor suau, fan de bon obrir i remirar. Tan bon punt arribo a casa deixo la bossa i l'abric, i em llenço a redescobrir el que fa 5 minuts he adquirit a la tenda. Pel cap em passen opcions diverses; crema de carbassó, crema de carbassa... guacamole (potser va ser fent guacamole, que va petar?). Quantes coses que puc fer, i que fa ja tant temps que no faig! Entre tots aquests pensaments també una remor esclata amb aplom "vols dir que en feies tant, de tot això?". És aquell sentiment innominable, que renya a la compulsivitat o suposada necessitat.
Abans de desar al calaix la batedora, me n'adono que una petita osca rellueix per sota de la tapa. Què és això? No m'hauran venut un electrodomèstic "tocat", oi? Gairebé és insivible... "bé, no ve d'aquí, pel preu que té...". I mentre li trec ferro a l'assumpte i torno al meu estat de satisfacció per la recompensa de la jornada - aquell regal que he fet a la meva necessitat - paro més atenció a aquell punteig, que semblen palets i que podrien arribar a conformar una paraula. Fins i tot diria que hi diu "HELP".
Però què és això?
Ahir vaig anar al cinema a veure aquest documental, Manufactured Landscapes, dins del cicle de cinema solidari d'aquest mes (+info).
Crec que Manufactured Landscapes està en cartellera fins avui, als dos cinemes que segueixen aquest cicle - Verdi i Alexandra.
Si teniu oportunitat veieu-la. No és una denúncia, no és un raonament. És un retrat constant i colpidor del que tenim i fem.
L'escrit previ em va venir al cap als 5 primers minuts de la pel·lícula. Quan vaig arribar a casa vaig tenir molts pensaments més.
No en puc dir gran cosa més, si no he dit prou ja.
Avui arriba un fotògraf del Canadà, que vol immortalitzar la fàbrica. És quelcom estrany i inesperat per cadascún dels integrants d'aquest procés. Per no trencar el ritme laboral, aprofiten la trobada que fan un cop cada quinze dies amb el seu supervisor per a fer la instantània.
Yuan veu com el noi que té al davant deixa el soldador (tots els de la seva fila treballen amb el soldador) i se'l mira estranyat mentre s'aixeca. Sense paraules li diu "no surts?" i marxa. Yuan n'aparta la mirada i també deixa el soldador. S'aixeca i s'acosta a la filera que té al darrera. Els tamborets han quedat desordenats en el moment que tothom s'ha aixecat, els esquiva sense tocar-los per arribar-se a la taula verda. El so de la sirena no insisteix més i la gent que ja és fora fa cap al grup que li pertoca. En Yuan fa una mirada ràpida a la taula verda que no li pertany i troba el que estava buscant: un tornavís. És la taula on es duu a terme el procés previ al que ell fa; collar per assegurar els petits cargols de la maquinària interna de la batedora. L'agafa i se'n torna al seu tamboret. Les darreres petjades sortint per la porta, el bullici del caminar pel llarg carrer que uneix totes les naus el fa inquietar. Inicia la seva incisió amb cert nerviosisme, si un revisor el veiés això li costaria el lloc. Però avui no, avui ve un fotògraf canadenc i tots els revisors són fora amb els seus grups.
Yuan acaba tan ràpid com pot la seva empresa, deixa el tornavís al seu lloc i corre pel passadís fins a la sortida. Quan treu el cap veu la basta extensió de groc i busca el seu grup. Espera que al revisor li hagi passat per alt el buit que deixa, mentre els valora com de bé o com de malament han treballat fins al moment.
Abans d'arribar a casa passo per la tenda d'electrodomèstics que em ve de camí des del metro. Ja fa unes quantes setmanes per no dir mesos que ho tinc al cap, perquè aquestes coses són les típiques que deixes arraconades i no soluciones mai. No sé quan ni què va ser, però la peça que subjecta l'eix que fa girar les aspes esmolades es va desgastar i ja no fa girar la peça. A la tenda m'ensenyen diverses opcions. Els preus no són pas un escàndol, però com la meva butxaca tampoc ho és, em quedo amb un preu raonablement baix. La marca és coneguda i no crec que doni problemes, i en qualsevol cas sempre hi ha la garantía.
Com totes les coses que ens arriben en caixes i bosses, i són noves, embolcallades d'olors asèptics, acabats mats i de lluentor suau, fan de bon obrir i remirar. Tan bon punt arribo a casa deixo la bossa i l'abric, i em llenço a redescobrir el que fa 5 minuts he adquirit a la tenda. Pel cap em passen opcions diverses; crema de carbassó, crema de carbassa... guacamole (potser va ser fent guacamole, que va petar?). Quantes coses que puc fer, i que fa ja tant temps que no faig! Entre tots aquests pensaments també una remor esclata amb aplom "vols dir que en feies tant, de tot això?". És aquell sentiment innominable, que renya a la compulsivitat o suposada necessitat.
Abans de desar al calaix la batedora, me n'adono que una petita osca rellueix per sota de la tapa. Què és això? No m'hauran venut un electrodomèstic "tocat", oi? Gairebé és insivible... "bé, no ve d'aquí, pel preu que té...". I mentre li trec ferro a l'assumpte i torno al meu estat de satisfacció per la recompensa de la jornada - aquell regal que he fet a la meva necessitat - paro més atenció a aquell punteig, que semblen palets i que podrien arribar a conformar una paraula. Fins i tot diria que hi diu "HELP".
Però què és això?
Ahir vaig anar al cinema a veure aquest documental, Manufactured Landscapes, dins del cicle de cinema solidari d'aquest mes (+info).Crec que Manufactured Landscapes està en cartellera fins avui, als dos cinemes que segueixen aquest cicle - Verdi i Alexandra.
Si teniu oportunitat veieu-la. No és una denúncia, no és un raonament. És un retrat constant i colpidor del que tenim i fem.
L'escrit previ em va venir al cap als 5 primers minuts de la pel·lícula. Quan vaig arribar a casa vaig tenir molts pensaments més.
No en puc dir gran cosa més, si no he dit prou ja.
Entrades
1 comentari:
sera questió de veure aquest documental tan detallat que descrius, salutacions
Publica un comentari a l'entrada