L'últim cap de setmana d'agost vam arribar-nos a Alcarràs per tal de viure durant un parell de dies plenament la festa Major.
Com ja fa un temps de la visita, ara em ve al cap el record general de com va ser, i la veritat és que ens ho vam passar molt bé.
El Pep, el Victor i jo agafàvem el cotxe el divendres a la tarda i al vespre vam arribar a Alcarràs. L'Andreu ens va acollir els dos dies a ca seu, a la seva penya, i ens va dur amunt i avall. Va ser un gran amfitrió!
Les penyes es dividien per edat; cada any té la seva penya, amb el seu xiringuito propi on s'autoabastien de beure, i també venien al públic en general.
La colla de l'Andreu, la nostra, tenia un nom as-pac-ta-cu-lar:
Abans de passar la nit a on les penyes, vam anar a sopar. A les dotze començava el correfoc dels diables d'Alcarràs. He de dir que em va agradar moltíssim.
La gent es va trobar a la plaça de l'església i els diables van entrar per un dels carrers cremant:
Alcarràs acompanya, i les fotos que van sortir van ser força xules!:
A destacar de la colla, les seves masses, que ja les vaig esmentar quan vaig relatar el correfoc de la Mercè, aquesta forca de fusta tan autèntica! Si us fixeu en les fotos amb detall potser les podeu veure.
La colla va sortir de la plaça per fer el correfoc pels carrers, i en tornar, una cortina de foc cobria a tothom:
Ah! mític el diable amb bicicleta:
I la bèstia autòctona:
La festa a les penyes va durar fins a les 7 aproximadament, amb l'acolliment dels Alcarrasins que ja coneixiem i els que vam conèixer...
L'endemà, es feia el dinar de penyes. Cap a quarts d'1 ens vam atansar a la carpa on dinaríem, i a fora cada colla s'ocupava de la seva olla. La majoria de gent feia arrossos, però els Joga Bonito van fer una cargolada... que va merèixer el cullerot-premi!
Òbivament, estaven boníssims!...
La jornada va acabar amb el cercavila on es remulla a tot el poble des d'un camió-cisterna amb un parell de mangueres... la gent també duia cossis, ampolles d'aigua, en general qualsevol estri que servís per remullar al del costat. Els barcelonins vam acabar xops, i l'Andreu també de retruc; es va enfadar molt i ens va acabar de remullar ben remullats a sota la manguera, perquè li va tocar el rebre per "culpa nostra" ;)
Enguany he tingut una Mercè, diguem-ne, dominguera. Això es tradueix en festa que no acaba gaire tard, i activitats culturals pel matí.
Tot i que no he vist tot el que m'hauria agradat (el matí de bastoners, els trabucaires...), entre ahir i avui hem omplert el cupo, amb dues obligacions pròpies de la festa de Barcelona: el correfoc de la Mercè abans d'ahir al vespre, i la Diada castellera de les colles de la ciutat, avui al matí.
Feia força temps que no feia el correfoc de dalt a baix, és a dir des de la Porta de l'Infern (al mercat de Santa Caterina) fins abaix de tot de Via Laietana. Gairebé ni me'n recordava, de com anava. Vaig poder immortalitzar alguns moments amb la càmera, tot i que he de dir que després de 6 mesos d'ús constato que una de les grans deficiències de la digital comptacta és la captació d'imatges de nit!... I també val a dir que ens segons quin moment, quan estàs intentant enxampar al bestiari quan tot just s'encèn i se't tira a sobre, a vegades no acabes d'enfocar tan bé com voldries (a menys, està clar, que t'hi juguis la cara... mai millor dit!). Aquí van algunes fotos:
La porta de l'infern crema; després d'aquest moment, s'obren les portes per deixar passar a les colles que inicien així el correfoc.
Bàsicament vaig fer fotos al bestiari: aquest no em va quedar molt clar d'on era, però els diables que el van preparar per cremar mentre la munió de gent s'asseia al davant per barrar-li el pas, duien el nom de "dracs de castelló".
El dinosaure cremant... no sé quin nom té, però sé que el qui hi ha a la seva dreta, amb un foulard penjant de la cintura és l'Arnau! Aquest tio està a tot arreu! ;)
La Mulassa de Barcelona cremant
Més coneguts! Els Bocs de Can Rosés (amb l'Oriol dispensant cartutxos...). M'agraden molt les masses que porten, com de recollir palla. Ja els hi vaig veure als diables d'Alcarràs!
Repartint a tort i a dret per Via Laietana (colla desconeguda). Hi havia colles que anàven mooolt a saco... la satànica i la cabrònica van sortir alhora i jo vaig veure mostres d'acarnissament bastant bèsties!... diables agafant a gent de la mà i acostant-los la massa a menys de dos pams, dirigint les masses a la gent que estava a les voreres...
El drac de Gràcia, l'últim que vam veure.
He de dir que el més mogudet del bestiari va ser el del Clot, amb una diable muntada a sobre molt divertida. També vam veure una bèstia molt gran que no em sonava gens (potser era d'alguna colla de les de fora, convidades), que estava molt ben fet.
Aquest matí a Sant Jaume hem anat a veure la colla de Barcelona, la de Sants, Gràcia, Sagrada Família i Poble Sec, però no duia la càmera... un altre cop serà!
Setembre d'agendes, d'encetar projectes, de reprendre els que ja s'han començat, de tancar etapes i conseqüentment de meditar en el recull de moments viscuts que ara ja tenen un punt d'inici i un de final.
Fa 7 anys vaig participar d'un camp de treball a l'estiu a Solivella. En acabar-se, una de les meves monitores em va proposar anar a provar l'experiència del Cau, ja que coincidia que ella feia de cap a l'agrupament de Les Corts, just el meu barri. Des d'aquell primer moment fins ara han passat 7 anys. Què ha passat perquè el primer any no m'agradés la gent amb qui compartia el grup? Què ha passat perquè durant 6 anys hagi cregut que compartia un projecte que anava més enllà de la meva realitat local, del barri? Què ha passat perquè hagi invertit els divendes a la nit, dissabtes a la tarda, caps de setmana (i incomptables i inclassificables dies i hores entre setmana) en preparacions i activitats durant aquests anys? Què ha passat perquè hagi fet els amics més propers durant aquest temps?
Diria que ha passat una oportunitat. Perquè no és just ni cert dir que ha passat el temps i prou, sinó més aviat dir que vaig tenir la oportunitat de triar què fer amb el meu temps en aquell primer moment (i també en el transcurs dels 6 anys que he estat cap quan periòdicament m'he preguntat a vegades si estava anant per un camí oportú), i també perquè tot i els anys ja passats els records pesen molt en le meves accions presents; Tampoc és just ni cert dir que han passat les experiències, ja que els moments viscuts, les decisions compartides, m'han fet donar i per tant aprendre molt. I també, perquè puc dir sense cap mena de dubte que les experiències viscudes en aquest espai de temps m'han ajudat a fer-me tal i com sóc. I per això considero que el que en definitiva ha passat durant els últims anys ha estat aquesta oportunitat; de participar activament en comptes de veure passar una oportunitat. De créixer, al meu entendre.
Fent revisió del que deixo i del que m'enduc de tot aquest batibull inacabable de moments, sé que la balança està totalment desequilibrada a favor meu: per sort, a l'agrupament, quan diem que eduquem per transformar la societat i ens plantegem uns objectius pedagògics per tal de transmetre als infants i joves uns valors que creiem que manquen al nostre entorn, també ens estem educant a nosaltres mateixos. Te'n pots adonar avui o quan han passat 6 anys, però també estàs transformant la societat quan ets cap, ja que t'estàs transformant a tu mateix. El treball en equip, la corresponsabilitat en els reptes i les pors, escoltar i debatre, el crear i reformular, el creure i el fer. L'aprendre fent, ens va aportant petits granets de sorra si ens donem la opció. Paral·lela i indissolublement a aquest procés, he trobat les persones que m'han fet vibrar amb aquest projecte comú, i que en un moment o altre, arrel d'aquest camí conjunt, han esdevingut els qui m'han fet estremir també a nivell personal. Uns llaços forjats per uns objectius comuns, per una manera d'entendre les coses (tot i que no sempre tinguem els mateixos punts de vista, menys mal!), han donat pas a una complicitat infinita. Uns amics com no els fas en cap altre entorn que vius.
Així doncs dissabte vaig fer l'últim consell. Ara, el projecte pertany a un grup de gent que com jo fa 6 anys, va sentir una espurna de felicitat quan assumia la responsabilitat que suposa comprendre que estàs educant per fer un món millor: quan et fas millor a tu, i quan dones oportunitats als infants i joves del cau de pensar en qüestions i termes que potser d'altra manera no hi pensarien. Estic molt contenta per al nou consell, perquè recordo el meu primer any de cap: com hem anat aprenent, millorant, oblidant i recordant des de llavors, aquell consell de fa 6 anys, quan jo no tenia gaire clar què carai era això de l'escoltisme, ni l'educació en valors. Estic contenta, perquè ara ells tenen la oportunitat de viure a la seva manera, un munt d'experiències.
Estic molt trista perquè tot i que encara formo part de el Pi de les Corts com cadascuna de les persones que han passat per l'agrupament, ara deixo aquest tresor preciós que ha estat el meu (compartit amb molta altra gent) durant tot aquest temps, en les mans que ara l'entomen. Ho faig sense cap recança, ni cap por. Però, és clar, no puc evitar sentir pena en deixar allò pel que he procurat durant tant temps, i que té tanta importància per a mi. Així que, com ja vaig dir dissabte, simplement gaudiu molt d'aquesta oportunitat i així ho estareu fent el millor possible.
I sempre estarem allà, pels bons i els mals moments, com abans ho havien estat els altres antics i amics. I així, noves oportunitats.
Context polític: per raons x que ara no exposaré, li poso un password a l'ordinador. Per tal de fer-ho em demana que posi dos cops el password: escriure i reescriure. Ho faig. Avui, quan engego l'ordinador, em demana el password i l'escric. És incorrecte. Com? D'acord, sense la primera lletra en majúscula. És incorrecte. A veure doncs, amb totes les lletres en majúscula. És incorrecte. Perplexitat. Torno a clicar un número de vegades que ara no me'n recordo, les tres versions del password. És incorrecte. Anem a pams, perquè jo no m'equivoco escrivint (que per a algo ha de servir la mecanografia feta). Torno a provar el password que sé que vaig escriure (i reescriure). És incorrecte. Decideixo agafar un sant full i un beneit boli per tal de començar a fer permutacions de possibilitats de lletres; en quin moment m'he equivocat (entenem que potser sí que vaig escriure 2 cops malament el password), a les últimes lletres? Potser m'he oblidat de posar la última. Potser he canviat l'ordre de les dues últimes. Després d'un lapse que dura uns deu minuts provant paraules sense sentit, fent un càlcul ràpid veig la llum i veig que la probabilitat que encerti on carai hi ha l'error (si és que n'hi ha un), és una entre un número que no hi cap a la calculadora. Avui la tindrem grossa.
Cronologia dels processos: 1. Agafo el telèfon i truco al Pep per dir-li que l'he espifiat amb l'ordinador. Sembla ser pel soroll que el Pep està fent salt amb paracaigudes. No sento res a excepció de "estic a la moto".
2. El Pep em truca sense que sembli que l'embolcalla un vent huracanat, m'explica que el telèfon se li despenja sol, i jo li explico el context polític. Em diu que té solució. En aquest moment no penso en el càlcul de probabilitat i me'l crec.
3. Em diu que engegui de nou l'ordinador, i que quan s'estigui engegant apreti la tecla shift. M'explica que, en ocasions, quan s'apreta la tecla shift apareix al llistat d'usuaris el que, em diu, s'anomena L'ADMINISTRATOR (ho escric en majúscula perquè en aquell moment em sona a un nom molt poderós, d'un cert caire disciplinat, com alemany), i que amb una mica de sort amb L'ADMINISTRATOR podré accedir a la sessió.
4. Mentre m'explica qui és L'ADMINISTRATOR ja tinc l'equip reiniciant, i jo amb el dit clavat al shift. Quan apareix la pantalla per seleccionar usuaris, L'ADMINISTRATOR no hi és. Una mica de destrempada amb la disciplina alemanya inexistent.
5. El Pep em diu que tot es pot solucionar. Me'l crec perquè ell en sap. Em diu que torni a reiniciar l'ordinador i que apreti F8, en intèrvals de 2 segons. Aquesta acotació em sembla molt professional i em retorna a la tranquilitat per uns moments. Quan l'ordinador es reinicia, crec que pico l'F8 en l'intèrval de 0.2 segons, per allò dels nervis. Però funciona igual. Apareix una pantalla i per instrucció telefònica selecciono el modo a prueba de fallos.
6. El modo a prueba de fallos és quan les finestres i els icones de la pantalla són tan grans que no hi caben, i amb una mica de mala sort no veus segons quines coses. L'ordinador segueix carregant-se i apareix la pantalla de selecció d'usuaris. L'ADMINISTRATOR ha vingut a la festa. Emoció no continguda, vítores y alabanzas telefòniques.
7. Just quan el Pep em diu "ara tindria guasa que ens demanés un password L'ADMINISTRATOR", hi clico a sobre i em demana un password. Destrempada total. El Pep em demana que posi el password que havia posat, sí, l'orginal, l'únic, el que els meus dits llargueruts escriuen sense equivocació. Windows em dóna la benvinguda. Satisfacció.
Així que ja ho sabeu; sí, té solució (i aquí em deixo la txuleta, per si hi ha una propera espifiada!).
El meu nom és Elena i visc a Barcelona.
La meva vida és d'aquelles que es resumeixen en quatre paraules i molt temps: la feina, els estudis, la feina associativa i la vida personal. És a dir que visc 100% immersa en aquesta societat, pel bo i pel dolent. Així que intento mirar-me les coses amb diferents filtres i des d'uns quants punts de vista, per tal de saber què carai passa al meu voltant.
A vegades, fins i tot, n'escric quatre ratlles.
Entrades
