Un llibre escrit per mi

He trobat un enllaç on et fan un mini-test per veure això, com seria un llibre escrit per tu.

Com veieu, no afegeixo adjectius ni a un lloc ni a un altre... perquè a veure, no és gran cosa.

Podeu mirar com seria un llibre escrit per vosaltres, aquí.

Pel que fa a mi, el test em diu això:

Alguna vegada, mentre eres a l'autobús o al metro, t'has quedat mirant algú i has començat a imaginar-te com deu ser la vida d'aquella persona? A què és dedica? És bona o dolenta? Doncs, segurament si un dia escrius algun llibre, faràs el mateix. Partiràs de les coses que t'envolten per afegir-hi una part molt important de la teva collita... Segur que la barreja serà realment fantàstica.

Que visquin els transports públics, doncs.

...I si fes un guió per a pel·lícula, com seria?

Parlar en somnis

Sabeu "tot allò" que deia Sigmund Freud dels somnis, la seva interpretació, l'arrel... que provenien d'aquells impulsos que no podiem dur a terme a les nostres vides "desperts", i tot la història?

Doncs jo he de diferir de la seva opinió. Crec que hi ha un vincle estret i molt relacionat entre la vida desperts, i la vida en somnis.
He de dir que no sempre tindria aquesta mateixa opinió, ja que basant-me amb els meus somnis (i els qui els heu sentit relatats algun cop estareu d'acord), estaria dient que hi ha un vicle estret i una gran relació entre el que somio i faig. I a veure, certament, en ocasions no és així... en quina mà de compromisos estaria ficada, hores d'ara!

No obstant, em baso en la experiència més recent, és a dir la d'ahir nit per enfrontar-me a la teoria Freudiana, i oferir-me com a caldo de cultiu per als seus deixebles i branques de deixebles.

I és que jo a vegades parlo en somnis. No sé si se m'entén gaire o no, però quan arribo a l'estat de semiconsciència (aquell moment que estàs en el límit entre el somni i el despertar), parlo i molt... perquè em sento parlar amb altres.
Aquesta nit ha esdevingut un d'aquells moments, i la meva oratòria anava dirigida a una idea innovadora, la pedra filosofal, la raó de ser i la disipació dels obstacles i els dubtes en referència a... els vídeos de l'assemblea de l'associació.
Mira que hi ha coses per somiar: el que desitges, fantasíes, l'abstracte ("déu", el cosmos...), les pors i angoixes representades (dents que cauen, estar nu, correr sense destí, ascendre una escala sense fi...). Però no; aquí tenim l'exemple de com el món despert té el valor d'assolar el món dormit, i destorbar-lo impúdicament...

No sé com ha anat la cosa, però parlava dels vídeos de l'assemblea. I donava conversa, a més!... Fins que al límit del despertar i el somni he sentit "estàs parlant en somnis", he tingut un breu pensament de "mare meva, estic parlant dels vídeos de l'assemblea", i m'he tornat a adormir rient, que és el millor que et pot passar.

Habemus tonteria

El pont de l'1 de novembre, el Victor i jo vam anar a Andorra. De la mania d'anar amb la càmera sempre penjant, en surten coses com aquestes:

















I és que la demanda és massa gran, com per parar-se a mirar què carai escrius als cartellets, a les botigues del centre comercial d'enmig dels Pirineus (sí, em refereixo a Andorra).

Coses que molen

Heu sentit mai a la Macy Gray?

A Musicovery podeu trobar-la si seleccioneu R&B, Soul, Jazz i l'espai entre Dark i Calm. Bé, més ben dit potser podeu trobar-la, perquè cada cop que seleccioneu aquestes variables alhora, poden sorgir molts altres artistes.

No sabeu de què us parlo, oi?

Musicovery... vaig descobrir ahir aquesta radio via internet i em sembla l'invent més ben parit dels darrers temps. Tria el tipus de música, o barreja els tipus de música... defineix de quin "humor" (mood) estàs o el tempo que necessites sentir, i et crearà una "ruta" musical, en base a les teves definicions.

M'han dit que s'assembla al "Pandora", però el cert és que quan l'he anat a cercar per internet, m'he trobat una pàgina on hi havia una excusa pels usuaris de fora dels U.S.

La única cosa que no m'acaba de fer el pes del Musicovery és que la seva varietat és limitada, i a nivell tècnic que no hi ha una línea de temps de les cançons (es reprodueixen però no veus el temps que duren, ni per on van...).

Si ara em moc cap a "Positive" apareix l'Aretha Franklin... aquesta sí que la coneixeu més, oi?

Actualitzant enllaços (3)

En aquesta ocasió, aprofito l'espai per fer una actualització més aviat nostrada, d'enllaços:

En primer lloc, el Pablo, que per tercera vegada canvia de casa i crea Picatatxes. Val a dir que la línia editorial és força bona (o bé, al menys, encara no ha rebut crítiques de l'Eva ;)) i regular. Picatatxes, perquè sempre té alguna cosa a dir...

En segon lloc, després de molt temps tenint un perfil a blogger el Pep s'estrena amb el seu bloc, descobrint la sopa d'all (o el pa, o el que sigui que s'hagi de descobrir!), congratulations!

Per últim, una mort, una ressurreció i una reencarnació:
La mort de realitats, el fotolog que tenia abans.

La reencarnació de realitats en enllocs: un fotolog que mostra pedaços d'allà on vaig.

La ressurreció, o semi-ressurrecció de realitats a ratafia-i-garnatxa: el blog compartit que mai va acabar de ploriferar en el seu anàlisi social, i que ara ha trobat una nova línia editorial. Admetem-ho, una mica més superflua... Però social, després de tot!

Bon profit!

Tres dones ploren

Ahir al transport públic vaig veure les mateixes expressions per triplicat; tres dones que ploraven. Una a l'autobús, una altra al ferrocarril, una altra a l'andana del metro.
Tenien formes diferents de contenir-se, perquè per descomptat no ploraven lliurement. Tenien tres maneres diferents de contenir les llàgrimes a les parpelles, els rostres compungits amb perquès ben distints:

La Carmen encreuava els braços i s'aferrava a un mocador de paper, quan li punyia el sentiment. Els seus ulls grans i obscurs, i la seva pell fina i bruna pròpia dels qui als quaranta hi guarden brins de joventut, contrastant amb el blanc que es col·locava davant de la boca, just per sota el nas. El seu cos taciturn al seient gris de l'autobus, les espatlles un pèl encongides: un gest de recolliment, pels pensaments que l'assotaven.

La Belen va caure a la poltrona granat del ferrocarril, com qualsevol altre de nosaltres. Després, va deixar caure el cap enrera fins al semitancat que separa l'espai dels seients. Així es va quedar, i quan m'hi vaig fixar, els ulls li brillaven d'alguna cosa semblant a l'enyor, d'alguna cosa que s'havia escolat poc a poc des del cap vinclat fins al moment present. Quelcom que podríem anomenar records. Tal com va arribar, tampoc la vaig veure marxar.

La Raquel va sortir esperitada quan les portes del metro havien obert. Totes dues ens dirigíem a la sortida, a la dreta de l'andana, però per un gest natural vaig mirar a l'esquerra, en treure el primer peu del vagó. De l'altra porta en sortia, com un lleó mal alimentat, l'ombra d'alguna persona que ja havia passat, que Raquel perseguia. L'emmarcaven uns cabells negres amb un serrell sever: els ulls per sota, igual de negres, i el nas li envermellia a cada pas. Estava esperant a sortir del tren per explotar.

1 de novembre a Vilafranca

Dijous vam agafar la moto i ens vam plantar a la plaça de la Vila, per presenciar la diada Castellera a Vilafranca. Les colles eren Vilafranca, Capgrossos de Mataró i Borinots de Sants.

Últimament provo d'atansar-me una mica més a aquest tret tan nostrat, ja que no tenia gaire costum de castells, i no n'estava gaire al cas. Tal vegada perquè quan era peque, a l'escola es potenciaven altres activitats tradicionals com ara els diables, que després de tot, ja és una sort.

El cas és que vaig gaudir molt de la diada, i vaig fer un munt de fotos: castells carregats i descarregats pas a pas.

No obstant, em quedo amb algunes imatges en concret:

Els de Vilafranca, que he de dir que em van deixar perplexa, per la coordinació que vaig copsar que caracteritzava tots els seus castells. Aquest va ser un de molts, que vaig fotografiar pas a pas:

Els Borinots carregant (no sé si és correcte o no dir que l'han carregat... ja perdonareu el meu poc coneixement!) el 3 de 9 amb folre. En aquest moment l'anxeneta ja feia cap a dalt però no ho va tenir clar: la plaça cridava per tal que seguís endavant però finalment van descarregar-lo.

Era el repte per a Sants; a l'hora de dinar parlant amb l'Andrea em va confirmar que havien quedat una mica aixafats.

Des de la poca experiència que en tinc, la veritat és que veig a aquesta colla molt segurs: a la diada a Sant Jaume per la Mercè i també a aquesta plaça, els castells es veuen sòlids, encara que només tinc eines per fer una pobra comparativa des del meu poc coneixement. Així que ànims i mai por!

El més sentit de tots però va ser el dels Capgrossos, el 4 de 9 amb folre. Ens vam trobar l'Aleix, antic cap de branca Pioners d'Escoltes, vestit amb la camisa blava i ens va explicar que encara no l'havien provat des de l'any anterior, quan va haver-hi l'accident de la Mariona, al juliol.

La veritat és que va ser emotiu, i en descarregar-lo els castellers alçàven les mans al cel enviant-hi petons.

Malauradament la foto no té el millor angle, i el click es va quedar al segon abans que l'anxeneta fos a dalt de tot i fes l'aleta...