Les low que no ho són tant

Aquest cap de setmana he estat a Pontevico, molt a la vora de Milan, al casament del meu cosí. Un país més a la llarga lliga intercultural de la meva família!

Com la data era assenyalada feia temps, vam comprar el bitllets deu fer vora dos mesos, a un preu bastant assequible - 50€, amb clickair.

Fa un parell de setmanes o tres, vam rebre al correu electrònic una notificació del canvi d'hora del vol d'anada. I després, una notificació del canvi d'hora del vol de tornada.

En arribar a l'aeroport divendres, i després d'haver acomiadat al Pablo que marxava també a la mateixa hora cap a Madrid, al check in ens van informar que calia pagar per tal de facturar les maletes. Això ja ho sabiem d'abans (a finals de gener ja m'hi vaig trobar, amb ryanair), però no teniem gaire clar el cost. Pel que jo sabia, el preu per maleta facturada eren 9 euros. Però resulta que ni aquest és el preu, ni és el preu un cop estàs a l'aeroport: si fas la facturació on line, pagaràs 10 euros per maleta. Si factures allà, pagaràs 20 euros per maleta. Sí sí, sembla increïble, però no ho és.

Ni cal dir que a la tornada vam embotir en una de les dues maletes tots aquells estris que no poden pujar a la cabina de l'avió, i que des de casa del meu cosí vam fer la facturació des d'internet (bé, telefònicament, perquè ja no es podia fer des d'internet), per estalviar-nos els 30 euros que ens haguéssin cobrat. Ni més ni menys, que el 60% de l'import del bitllet.

No sé a vosaltres, però jo cada cop que visito l'aeroport (i crec que és una mitja relativament elevada), m'hi trobo un món d'estafes i d'enganys comercials cada cop més palès, tolerat i establert.

I és que cada cop que veig a la revista de clickair Àlex Cruz, avionet en miniatura en mà, desitjant als passatgers gaudir del vol, em penso que algú li hauria d'expliar que la publicitat enganyosa és delicte.

Didals

No sé si això és legal, però aquest tros de Peter Pan em sembla meravellós.

Serà prudent prendre d'exemple els contes?

(…)

Por fortuna ella supo al instante lo que había que hacer.

-Hay que coserla -dijo, con un ligero tono protector.

-¿Qué es coser? -preguntó él.

-Eres un ignorante.

-No, no lo soy.

Pero ella estaba encantada ante su ignorancia.

-Yo te la coseré, muchachito -dijo, aunque él era tan alto como ella y sacó su costurero y cosió la sombra al pie de Peter.

-Creo que te va a doler un poco -le advirtió.

-Oh, no lloraré -dijo Peter, que ya se creía que no había llorado en su vida. Y apretó los dientes y no lloró y al poco rato su sombra se portaba como es debido, aunque seguía un poco arrugada.

-Quizás debería haberla planchado -dijo Wendy pensativa, pero a Peter, chico al fin y al cabo, le daban igual las apariencias y estaba dando saltos loco de alegría. Por desgracia, ya se había olvidado de que debía su felicidad a Wendy. Creía que él mismo se había pegado la sombra.

-Pero qué hábil soy -se jactaba con entusiasmo-, ¡pero qué habilidad la mía!

Es humillante tener que confesar que este engreimiento de Peter era una de sus características más fascinantes. Para decirlo con toda franqueza, nunca hubo un chico más descarado.

Pero por el momento Wendy estaba escandalizada.

-Peter, qué engreído -exclamó con tremendo sarcasmo-. ¡Y yo no he hecho nada, claro!

-Has hecho un poco -dijo Peter descuidadamente y siguió bailando.

-¡Un poco! -replicó ella con altivez-. Si no sirvo para nada al menos puedo retirarme.

Y se metió de un salto en la cama con toda dignidad y se tapó la cara con las mantas.

Para inducirla a mirar él fingió que se iba y al fallar esto se sentó en el extremo de la cama y le dio golpecitos con el pie.

-Wendy-dijo-, no te retires. No puedo evitar jactarme cuando estoy contento conmigo mismo, Wendy.

Pero ella seguía sin mirar, aunque estaba escuchando atentamente.

-Wendy -siguió él con una voz a la que ninguna mujer ha podido todavía resistirse-, Wendy, una chica vale más que veinte chicos.

Wendy era una mujer por los cuatro costados, aunque no fueran costados muy grandes y atisbó fuera de las mantas.

-¿De verdad crees eso, Peter?

-Sí, de verdad.

-Pues me parece que es encantador por tu parte -afirmó ella-, y me voy a volver a levantar.

Y se sentó con él en el borde de la cama. También le dijo que le daría un beso si él quería, pero Peter no sabía a qué se refería y alargó la mano expectante.

-¿Pero no sabes lo que es un beso? -preguntó ella, horrorizada.

-Lo sabré cuando me lo des -replicó él muy estirado y para no herir sus sentimientos ella le dio un dedal.

-Y ahora -dijo él-, ¿te doy un beso yo?

Y ella replicó con cierto remilgo:

-Si lo deseas.

Perdió bastante dignidad al inclinar la cara hacia él, pero él se limitó a ponerle la caperuza de una bellota en la mano, de modo que ella movió la cara hasta su posición anterior y dijo amablemente que se colgaría el beso de la cadena que llevaba al cuello. Fue una suerte que lo pusiera en esa cadena, ya que más adelante le salvaría la vida.

Retrobar(-se)

Després d'un cap de setmana perllongat de la pròpia setmana, arriba el fingit diumenge aixafant les ganes del dilluns de sorgir com a escapçador de somnis amb el seu sabre esmolat ressonant en forma de despertador.

No sé quan feia que no m'aixecava a quarts de dotze (tot i que algun diria que encara no fa massa, i és mentida), que esmorzava tranquil·lament, que planificava el dia quan ja era passada la una. Però ha estat el dilluns més dominical des de fa molt de temps.

He fet cap a la Barceloneta per veure el que és una festa de fa molt i de la que jo no n'havia sentit a parlar. Menys mal que sempre hi ha qui està al tanto d'aquestes coses!

Amb la referència de l'escultura en homenatge als quarts de casa que hi ha al passeig, hem mirat de trobar unes braves suposadament molt bones, a dos bars diferents, ja que a la primera no les teníem totes d'haver encertat el lloc que ens havia dit l'Aina. Hem canviat la parròquia i el cambrer eixerit del primer garito, per la vista al mar i l'embolcall de taules de guiris i alguna parella toquejant-se, i un cambrer que feia hores diürnes a més de les oficials que el seu cossot li permetia fer a vés a saber a la porta de quin lloc.

Quant temps feia que no m'acostava al mar d'aquesta ciutat? Ja ni ho sé. Diem que som de port i ni tan sols ensumem l'olor del mar. Vivim darrere d'aquests edificis, i dic darrere i no a dins, amagats de qui som.

Després de menjucar algunes especialitats més banyades d'oli calent, un pa amb tomàquet fet amb baguet (no demanem peres al pomer, que turistes n'hi ha arreu) de parlar molt, ens hem endinsat als carrerons a veure on parava la festa.

Una estona després, ja es començava a percebre el moviment amunt i avall, dels diferents coros.

Als Coros hi ha festa, una senyera que oneja al pas de la música davant de cada parada obligatòria, i és el barri en ple qui baixa al carrer, amb els carrets del nen, agafats del braç, amb el bastó o amb una beguda a la mà i passeja, anima des del balcó, participa ballant o repicant. No són uns, o altres, les signatures d'un manifest o el color polític. És la gent qui fa que el barri vibri durant hores seguides.

Barcelona és això. Ni grans superfícies, ni decoració nadalenca de bosses de compra, ni places sense verd, ni guetos, ni el desgast de la paraula "civisme", ni pors d'identitat, ni (al meu pesar) un club, ni tot allò que ens fan creure, ni tampoc allò que s'ha aconseguit desarrelar o bé esmorteir a còpia de personalismes, vides alienes i rodes globals.

I és aquesta gent, la del barri, els qui quan se'n tornen a casa, quan pugen al seu quart de casa a feinejar per tornar a la quotidianitat, ho fan sabent que són d'allà, del barri, perquè hi són.

I quan jo me'n torno a casa, me n'alegro que a Barcelona encara es respiri l'aroma que fa tant temps que havia oblidat. De retrobar la ciutat on visc, i que a vegades em vol fer oblidar d'on sóc.

I ja no sé què més dir perquè està tot dit amb la revel·lació que sona en loop infinit a les meves orelles, gràcies al Pablo:

Felicitats

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat-Papasseit

De nocturnitats

Hores d'ara tots ja hem sentit la voluntat d'Educació de suprimir el batxillerat nocturn.
Segurament l'hem sentit, i ens ha passat més o menys per alt. Que Educació es proposés que s'hagués de suprimir el batxillerat diürn no seria res més que una bajanada pròpia del dia dels innocents.

Però com les coses les mires des d'un altre filtre quan hi has tingut algun contacte, he de dir que per a mi això va més enllà d'una simple notícia que transcendirà en una decisió poc encertada.

Per qüestions diverses, vaig acabar els meus estudis secundaris amb el batxillerat nocturn. De fet, el sistema educatiu m'havia "redreçat" a fer un curs de grau mig i quan feia una setmana que hi era, vaig veure que necessitava fer quelcom que anés una mica més enllà. Però treballant, és força difícil compaginar les dues coses alhora. Així que la opció va ser el batxillerat nocturn.

Una de les qualitats d'aquesta opció, al menys al centre on jo el vaig fer, és que et guardaven les notes. És a dir, que no es donava per descomptat que faries amb els dos anys totes les assignatures, ja que la gent que es troba al nocturn s'ha de repartir les hores en qüestions ben diverses. Això, que sembla un avantatge per sobre dels qui cursen diürn, per mi és l'igualació de condicions necessària, entre uns i altres. És clar, d'exemples n'hi ha cabassos, i de gent que ho aprofita (o més ben dit ho desaprofita) n'hi ha, també.

Per descomptat que ara miro enrere i me'n ric una mica de les vicissituds de cursar les matèries del batxillerat. Però com he dit, les condicions no són sempre favorables, i cal tenir en compte que van canviant amb el pas del temps. Que no som persones homogènies, però no per caràcter d'humà (tu has nascut ric i jo pobre, o similars), sinó per qüestions conjunturals. I per tant, sí que és necessari fer un esforç estructural quan les condicions ho requereixen.

Si després de la primera setmana fent el curs de grau mig, no hagués existit la possibilitat de cursar el batxillerat nocturn, segurament no l'hagués fet. O qui sap, renunciant a altres coses, comprometent-me o descomprometent-me d'altres coses, que m'han aportat tant o més que cursar el batxillerat.
Segur que no s'hagués enfonsat el món, però el que sí que és cert és que hagués estat més feixuc arribar una mica més enllà, no quedar-me encapsulada en uns condicionants, donar-me la oportunitat d'avançar.

Així que, ja no em poso em temes Bolonyils, i la incapacitat de conciliar les vides reals amb les vides que volem fitar. Estem parlant, com deia, dels dos darrers anys d'una educació secundària ben bàsica. Dels dos anys que si curses, et fan d'accés a molts llocs, i si no, et quedes on estàs.

Mantenir les ambicions dels qui se les poden permetre està molt bé, però també s'ha de poder vetllar pels somnis dels qui no ho tenen tan fàcil.

Aquesta cançó del Manolo, segons com, em fa pensar que totes les coses que hem fet han hagut d'estar ben fetes, o si més no, quelcom de bo n'hem hagut de treure.
L'experiència és un grau, que diuen.

Coses a tenir clares d'hom

Per gràcia divina tinc atribuït a la meva persona la capacitat de queixa infinita. O això diuen.

He de dir, no en favor meu, que jo més aviat rondino (sóc allò que en diuen "quejica"). Rondinar és pitjor que queixar-se. Vol dir no dir de manera clara i entenedora què és el que no t'agrada, la verbalització del desgrat de fer quelcom, de remugar mentre es passa pel tubo.

Queixar-se, no sé per què, té un cert caràcter constructiu. Un límit pràcticament diàfan entre el raonament i el lament, que si vols el passes i si no, no. Pot que siguis vist com un protesta o com un gemec.

Així que posats a triar, mireu de ser una mica més constructius. Que és gratuït, i causa menys mal de caps.