Agafem avions com si fossin autocars. Encara diria més, millor que si fossin autocars, perquè segons com a la carretera, m'hi podria arribar a marejar.
Però a l'avió no; a l'avió la biodramina sense cafeína me l'administra el propi vol, i no tinc temps ni de pesar figues que ja sóc adormida amb el coll contorsionat sobre la poca roba amb la què em pugui fer un coixí (potser ja seria hora de comprar-me'n un d'aquells inflables, però dels bons, no dels de la tela plasticosa...).
Potser és aquest sopor intrínsec al vol, o potser és l'inconsciència de ser a no sé quants mil metres de terra. Però no sento temor. Ni cal dir fòbia. Fa temps que no hi ha rastre del tipus de por prèvia als esdeveniments poc mundans, o la dels minuts abans d'assolir la fita, o el remor dels segons inacabables de la espera.
Tot i això, admeto que no entenc la teoria de les 4 forces que empenyen tot aquell pes a mantenir-se pels cels. I potser millor que no ho entengui, potser m'hi repensaré, llavors.
Amb tot, m'agrada molt viatjar. Però no sempre viatjo bé. Em trobo a sovint, com ara, que estic a dues passes de marxar ben lluny i que no sé ni què m'he d'endur. Així, però, diuen que comencen les grans aventures. Però el cert és que està tot una mica potes amunt perquè fins divendres no hauré fet el darrer examen, i fins llavors, no tinc el cap per altres coses.
El fet és que, hi ha un pensament que preval per sobre de llibres i apunts: La màxima està a 15º i la mínima a 7º. És el que té travessar l'equador, en una llarga dormida.
Però a l'avió no; a l'avió la biodramina sense cafeína me l'administra el propi vol, i no tinc temps ni de pesar figues que ja sóc adormida amb el coll contorsionat sobre la poca roba amb la què em pugui fer un coixí (potser ja seria hora de comprar-me'n un d'aquells inflables, però dels bons, no dels de la tela plasticosa...).
Potser és aquest sopor intrínsec al vol, o potser és l'inconsciència de ser a no sé quants mil metres de terra. Però no sento temor. Ni cal dir fòbia. Fa temps que no hi ha rastre del tipus de por prèvia als esdeveniments poc mundans, o la dels minuts abans d'assolir la fita, o el remor dels segons inacabables de la espera.
Tot i això, admeto que no entenc la teoria de les 4 forces que empenyen tot aquell pes a mantenir-se pels cels. I potser millor que no ho entengui, potser m'hi repensaré, llavors.
Amb tot, m'agrada molt viatjar. Però no sempre viatjo bé. Em trobo a sovint, com ara, que estic a dues passes de marxar ben lluny i que no sé ni què m'he d'endur. Així, però, diuen que comencen les grans aventures. Però el cert és que està tot una mica potes amunt perquè fins divendres no hauré fet el darrer examen, i fins llavors, no tinc el cap per altres coses.
El fet és que, hi ha un pensament que preval per sobre de llibres i apunts: La màxima està a 15º i la mínima a 7º. És el que té travessar l'equador, en una llarga dormida.
Entrades
3 comentaris:
Bon voyage!!!!
Altres ens quedarem aquí més a propet...que vagi molt bé!
Segur que serà un gran aventura!
Ja ens ho explicaras a la tornada!!
...quina enveja la temperatura! Aquí si et descuides et cous a l'ast!
sort a l'examen!!;)
es pot saber on serà la propera parada? travessar l'equador... 15C...
Publica un comentari a l'entrada