Fins a dia d'avui no se m'ha acudit fer el que s'entén per un post protesta, una denúncia. Bé, he escrit sobre coses que no em semblen bé, o he penjat accions d'altres organitzacions. Però em refereixo al sentit d'un post protestant per quelcom que em passi a mi en primera persona. Em sembla una mica difícil de gestionar, sincerament.
Però avui faré una excepció.
Tot surfejant pels blocs, vaig arribar a un que em feia patxoca. Em feia gràcia com estava escrit, i era prou divers. Mirant els posts recents en vaig veure un que parlava sobre "el Cau". Carai, què curiós. A veure què hi diuen, no?
Després de llegir-lo, i llegir-ne els comentaris, vaig enfonsar-me una mica en la misèria. Bé, això és exagerar una mica, però un post protesta ja ho ha de ser, així. Vaig quedar-me una mica astorada, per ser més exactes.
L'enllaç és aquest.
Com veieu, després de l'estupefacció vaig pensar que estaria bé dir-hi la meva. Per què? Home, entre altres coses perquè vivint el dia a dia a una associació escolta doncs pensava que el que s'hi explica s'adeia poc a la realitat que jo conec (que, com ja deia al post, no vol dir que no sigui la que hagi experimentat alguna gent). I perquè, què vols que et digui, em venia de gust expressar la meva opinió com ho fa tanta gent.
Fa una estona encenc l'ordinador per tal de mirar l'e-mail abans d'anar a dormir. Blogger em notifica per correu que una persona ha comentat el meu post del dia 28 de gener. Vaja, aquest no el conec. Però recordo que aquesta foto del perfil l'he vist a algun lloc, i aquest lloc era a la primera posició dels comentaris del blog que havia visitat i comentat avui.
Abans de visitar el seu perfil, sense saber ben bé per què, obro de nou el blog que parlava del cau.
Els comentaris han crescut, com ho ha fet el meu post del dia 28, en un de més que diu així:
"Eps, que la e. aquesta promet ser força enclotable", signat per aquest tal Josep.
Ara fa uns minuts que penso en les propietats de l'enclotabilitat. Em pregunto si l'enclotabilitat es contangia, com una malaltia. Si es tracta d'una deficiència vitamínica, o un efecte de la manca de son.
Finalment resolc que l'enclotabilitat no és cap propietat que resideixi en mi, sinó un apel·latiu que m'ha estat atorgat per dir la meva opinió sobre un assumpte que conec de vora, per algú que molt probablement no en té ni idea i a qui tampoc no li interessa saber què en pensa qui en té una opinió formada.
Algú a qui, si haguéssim d'exaltar alguna propietat coneixent-lo pel curt recorregut d'aquesta història que tot just acaba, es reduiria a les maneres histriòniques per comptes de contingut, i la manca de respecte.
Però avui faré una excepció.
Tot surfejant pels blocs, vaig arribar a un que em feia patxoca. Em feia gràcia com estava escrit, i era prou divers. Mirant els posts recents en vaig veure un que parlava sobre "el Cau". Carai, què curiós. A veure què hi diuen, no?
Després de llegir-lo, i llegir-ne els comentaris, vaig enfonsar-me una mica en la misèria. Bé, això és exagerar una mica, però un post protesta ja ho ha de ser, així. Vaig quedar-me una mica astorada, per ser més exactes.
L'enllaç és aquest.
Com veieu, després de l'estupefacció vaig pensar que estaria bé dir-hi la meva. Per què? Home, entre altres coses perquè vivint el dia a dia a una associació escolta doncs pensava que el que s'hi explica s'adeia poc a la realitat que jo conec (que, com ja deia al post, no vol dir que no sigui la que hagi experimentat alguna gent). I perquè, què vols que et digui, em venia de gust expressar la meva opinió com ho fa tanta gent.
Fa una estona encenc l'ordinador per tal de mirar l'e-mail abans d'anar a dormir. Blogger em notifica per correu que una persona ha comentat el meu post del dia 28 de gener. Vaja, aquest no el conec. Però recordo que aquesta foto del perfil l'he vist a algun lloc, i aquest lloc era a la primera posició dels comentaris del blog que havia visitat i comentat avui.
Abans de visitar el seu perfil, sense saber ben bé per què, obro de nou el blog que parlava del cau.
Els comentaris han crescut, com ho ha fet el meu post del dia 28, en un de més que diu així:
"Eps, que la e. aquesta promet ser força enclotable", signat per aquest tal Josep.
Ara fa uns minuts que penso en les propietats de l'enclotabilitat. Em pregunto si l'enclotabilitat es contangia, com una malaltia. Si es tracta d'una deficiència vitamínica, o un efecte de la manca de son.
Finalment resolc que l'enclotabilitat no és cap propietat que resideixi en mi, sinó un apel·latiu que m'ha estat atorgat per dir la meva opinió sobre un assumpte que conec de vora, per algú que molt probablement no en té ni idea i a qui tampoc no li interessa saber què en pensa qui en té una opinió formada.
Algú a qui, si haguéssim d'exaltar alguna propietat coneixent-lo pel curt recorregut d'aquesta història que tot just acaba, es reduiria a les maneres histriòniques per comptes de contingut, i la manca de respecte.
Entrades
3 comentaris:
Jo sóc un dels que va comentar el post. El meu no és el comentari més crític; ni tan sols no és crític. De fet no ho pot ser perquè jo he passat grans estones en ambients escoltes. Només vaig fer una precisió, o una queixa o una mini crítica, i és el fet que el moviment associatiu escolta ha de deixar espais als pares que volen gaudir de la natura amb els fills; vull dir que de tant en tant una sortida de cap de setmana en grup, genial; si els monitors són prou responsables, i tal i qual. Però l'habitual, segons ho veig jo, ha de ser la sortida amb la família, i en grups de famílies. L'educació dels moviments escoltes (o similars) que jo he conegut ha estat sempre bona, amb algunes excepcions, que tenen a veure amb novatades i bromes similars que de vegades entronitzen el poder del veterà i el menyspreu del nou; però deuen ser excepcions a una filosofia acollidora i igualitària, o no?
Uou..
És ben bé que el respecte no és el que definiria aquest post sobre els escoltes, podríem dir que no s'acosta ni de lluny a la crítica constructiva, però bé, jo també he viscut de prop el menyspreu cap als escoltes i la creença de que anem amb aires de suficiència (aires que no sé on els veuen, jo que em pensava que més que "superguays" érem una mica pringats:P).
Massa benèvola has estat amb el teu comentari ;) Jo esperava una mica més de marro:P:P
Suposo que és molt fàcil mirar-te les coses per sobre ( per sobre vull dir sense informar-te ni preguntar res a la gent que participa d'aquest moviment, i perquè hi participa) i criticar-ho tan alegrement.
Algú li hauria d'explicar a aquest noi que els nens de dilluns a divendres també els segresta l'escola, la PSP,la TV els partits varis de fútbol i bàsquet, etc...I tot això són activitats que NO fan amb els pares! Que fort ( algú hi hauria de fer alguna cosa al respecte:P).
En fi, m'abstindré de dir el que en penso del post aquest, perquè crec que ara mateix no tindria ni respecte ni crítica constructiva...ho deixarem per un altre dia...
Jeremias; gràcies per la teva apreciació. Sincerament crec que el millor pel desenvolupament d'un infant i també d'un jove és que experimenti amb el seu entorn proper, s'informi i descobreixi tantes coses com pugui. Per tant estic d'acord que amb els seus pares ha de tenir la oportunitat de gaudir d'activitats a l'entorn natural (i d'altres, clar!).
El que penso és que és una opció i decisió dels pares dur-ho a terme, i a més a més proporcionar-li la oportunitat que visqui aquesta experiència amb gent de la seva edat (o bé, en substitució), en espais com són els agrupaments.
T'asseguro que de novatades i bromes jo mai n'he vist al meu entorn escolta (i no em refereixo només al meu agrupament). Al contrari, precisament, hi ha un sentit de necessària coherència en els educadors que conec. I per tant sí, la filosofia és acollidora i igualitària, basada en els valors de l'escoltisme.
Anna, ja vaig dir que em va fer veure opinions de fora, aquell post, que si més no cal tenir en compte. Després de tot les (males) experiències i els estereotips conformen la opinió de molta gent. Es pot lluitar contra això?
Publica un comentari a l'entrada