2.4.09

Fleet street

Fa unes setmanes, l'Eva explicava com va viure l'experiència de retrobar-se amb Sweeney Todd, després d'anys de veure'l a Barcelona.
Ahir vaig anar fins al teatre Apolo per, en el meu cas, per tal de veure per primera vegada al "el barber diabòlic de Fleet Street". Bé, per primera vegada al teatre: fa pocs mesos vam decidir veure la pel·lícula del Tim Burton a casa.

Malgrat els malgrats circumstancials (una colla de 7 dones entre els 40 i els 50 a la fila del darrere que havien de comentar a cada escena, com era a la pel·lícula i com els havia agradat tant més la versió de celuloide), la obra em va encandilar.

Miro d'imaginar-me la veu de Constantino Romero projectada a platea, arribant com una bola de foc, i no puc acabar-ho de visualitzar. Així que no faré comparacions, perquè no tinc capacitat. Però sí diré que el nou mr. Todd potser no té la veu d'en Constantino Romero, però la fa arribar amb intensitat, cruesa o dolçor, ironia o dolor quan cal i és precís.

De mrs. Lovett, la Vicky Peña, només puc fer-ne reverències. L'únic intèrpret que no em va acabar de fer el pes és el del jove Anthony. No sé si li exigia el guió, però per mi era una mica massa tibat, rígid i no transmetia.

La posada en escena genial, i una cosa que m'ha atret molt: sovint el que veus i el rerefons no és el mateix. Un emplaçament trist, brut i desolat i l'ironia esmolada a punt, o el sang i fetge més cruent i el cant d'amor abraçant-lo.

Com diu la balada de Sweeney Todd,  qui no voldria fer algun cop el que ell va fer? L'ús de la "llei dels homes". Cap a casa i a pensar-hi.

1 comentari:

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

No había visto un musical en mi vida cuando vi esta obra en Diciembre del año pasado en Madrid.

¡¡Y ahora tengo entradas para verla por segunda vez!!

Sweeney, Sweeney, Sweeney...