Avui corria pel vestidor del gimnàs i he pensat en penjar una frase que he sentit en algun dels passadissos, a nivell anecdòtic.
Però han calgut 4 minuts més (i un canvi de lloc semi-instantani) per tal de pensar que la dimensió del tema anava més enllà de la frase casual.
No em posaré molt lírica i aniré al gra: Estava jo posant-me els pantalons quan una senyora d'uns seixanta o setanta anys ha passat i s'ha aturat gairebé al meu costat. A l'altra banda del banc on seia, hi havia dues senyores més de la quinta i les ha saludat. Després de l'apropament típic i tòpic, una de les que era al banc li diu a la que acabava d'arribar:
- Usted es amiga de la Justi, va a su clase, verdad?
- Si si, hace tiempo que no viene. Le pasó algo, estaba en el hospital - respón
Entre una i altra s'embarbussen les següents frases, mentre una li diu si sabe algo, la que està dempeus diu se ha muerto ya? (i li faltava dir, "anem per feina que comença aquagym").
Finalment les del banc, com si els hagués dit si la Justi havia anat a comprar el pa o no, li han respost molt normalment que no, que la havien portat a una residència. Pues ya saben más ustedes que yo, ha dit finalment i ha marxat cap a la piscina.
A mi això ja m'ha fet pensar. Pel que fa a la meva humil persona, quan fa temps que no veig a algú no se m'acut pensar que s'ha mort. Però suposo que amb l'edat, segons com, es torna una quotidianitat inevitable, i millor portar-ho bé que amb esglais.
El cuentu no s'acaba aquí, no. Que jo ja era vestida i he anat cap a eixugar-me el cabell, havent de fer un parell de passadissos enllà de la primera conversa. Entre que agafava i no l'assecador, un grup de dones (també, seixanta - setanta) la feien petar mentre es canviaven. No sabeu de què, oi? Efectivament, de no sé qui que havia mort i que una d'elles estava amoïnada perquè havia d'anar a la vetlla i no tindria temps.
- Vés demà a l'enterro - amb una vehemència que deia "és el que compta".
- És que avui en tinc un i la setmana passada un altre. Cada setmana un!
La conversa ha anat derivant cap als ets i uts propis dels cementiris: el bus tal t'hi deixa a l'entrada; jo a aquest cementiri no hi he anat mai, que els tinc tots al..., és que és la època que sortim que...
Suposo que és qüestió d'edat, comptar-ho i contar-ho així. I jo, que per pocs enterros no he passat, em costa imaginar-me prendre-m'ho amb aquesta normalitat i poca consternació.
Ja hi arribarem, doncs.
Però han calgut 4 minuts més (i un canvi de lloc semi-instantani) per tal de pensar que la dimensió del tema anava més enllà de la frase casual.
No em posaré molt lírica i aniré al gra: Estava jo posant-me els pantalons quan una senyora d'uns seixanta o setanta anys ha passat i s'ha aturat gairebé al meu costat. A l'altra banda del banc on seia, hi havia dues senyores més de la quinta i les ha saludat. Després de l'apropament típic i tòpic, una de les que era al banc li diu a la que acabava d'arribar:
- Usted es amiga de la Justi, va a su clase, verdad?
- Si si, hace tiempo que no viene. Le pasó algo, estaba en el hospital - respón
Entre una i altra s'embarbussen les següents frases, mentre una li diu si sabe algo, la que està dempeus diu se ha muerto ya? (i li faltava dir, "anem per feina que comença aquagym").
Finalment les del banc, com si els hagués dit si la Justi havia anat a comprar el pa o no, li han respost molt normalment que no, que la havien portat a una residència. Pues ya saben más ustedes que yo, ha dit finalment i ha marxat cap a la piscina.
A mi això ja m'ha fet pensar. Pel que fa a la meva humil persona, quan fa temps que no veig a algú no se m'acut pensar que s'ha mort. Però suposo que amb l'edat, segons com, es torna una quotidianitat inevitable, i millor portar-ho bé que amb esglais.
El cuentu no s'acaba aquí, no. Que jo ja era vestida i he anat cap a eixugar-me el cabell, havent de fer un parell de passadissos enllà de la primera conversa. Entre que agafava i no l'assecador, un grup de dones (també, seixanta - setanta) la feien petar mentre es canviaven. No sabeu de què, oi? Efectivament, de no sé qui que havia mort i que una d'elles estava amoïnada perquè havia d'anar a la vetlla i no tindria temps.
- Vés demà a l'enterro - amb una vehemència que deia "és el que compta".
- És que avui en tinc un i la setmana passada un altre. Cada setmana un!
La conversa ha anat derivant cap als ets i uts propis dels cementiris: el bus tal t'hi deixa a l'entrada; jo a aquest cementiri no hi he anat mai, que els tinc tots al..., és que és la època que sortim que...
Suposo que és qüestió d'edat, comptar-ho i contar-ho així. I jo, que per pocs enterros no he passat, em costa imaginar-me prendre-m'ho amb aquesta normalitat i poca consternació.
Ja hi arribarem, doncs.
Entrades
2 comentaris:
el mes trist d'aquesta història és la solitud, que vagis quedant i marxin els teus amics, fins que no en quedi cap
salutacions
Jo crec que més que d'edat és una qüestió de en quina època has crescut suposo que aquestes dones devien viure durant la guerra, o si més no, la posguerra, suposo que la seva relació amb la mort deu ser molt diferent de la nostra, que hem viscut coses diferents.
O potser en el fons ho banalitzen per treure-li ferro a "l'asunto".Per no preocupar-se.
Hi ha una dona al poble de ma àvia que cada dia mira les esqueles...
Potser és el millor que poden fer aquests dones, disfrutar del moment que estan vivint al màxim, amb l'aquagym, les amigues, els néts, en definitiva, el que tenen.
Tot i aixi no deixa de sorprendre que una d'elles digués allò de: ya se ha muerto? ;)
Publica un comentari a l'entrada