Oportunitats

Setembre d'agendes, d'encetar projectes, de reprendre els que ja s'han començat, de tancar etapes i conseqüentment de meditar en el recull de moments viscuts que ara ja tenen un punt d'inici i un de final.

Fa 7 anys vaig participar d'un camp de treball a l'estiu a Solivella. En acabar-se, una de les meves monitores em va proposar anar a provar l'experiència del Cau, ja que coincidia que ella feia de cap a l'agrupament de Les Corts, just el meu barri.
Des d'aquell primer moment fins ara han passat 7 anys. Què ha passat perquè el primer any no m'agradés la gent amb qui compartia el grup? Què ha passat perquè durant 6 anys hagi cregut que compartia un projecte que anava més enllà de la meva realitat local, del barri? Què ha passat perquè hagi invertit els divendes a la nit, dissabtes a la tarda, caps de setmana (i incomptables i inclassificables dies i hores entre setmana) en preparacions i activitats durant aquests anys? Què ha passat perquè hagi fet els amics més propers durant aquest temps?

Diria que ha passat una oportunitat. Perquè no és just ni cert dir que ha passat el temps i prou, sinó més aviat dir que vaig tenir la oportunitat de triar què fer amb el meu temps en aquell primer moment (i també en el transcurs dels 6 anys que he estat cap quan periòdicament m'he preguntat a vegades si estava anant per un camí oportú), i també perquè tot i els anys ja passats els records pesen molt en le meves accions presents; Tampoc és just ni cert dir que han passat les experiències, ja que els moments viscuts, les decisions compartides, m'han fet donar i per tant aprendre molt. I també, perquè puc dir sense cap mena de dubte que les experiències viscudes en aquest espai de temps m'han ajudat a fer-me tal i com sóc.
I per això considero que el que en definitiva ha passat durant els últims anys ha estat aquesta oportunitat; de participar activament en comptes de veure passar una oportunitat. De créixer, al meu entendre.

Fent revisió del que deixo i del que m'enduc de tot aquest batibull inacabable de moments, sé que la balança està totalment desequilibrada a favor meu: per sort, a l'agrupament, quan diem que eduquem per transformar la societat i ens plantegem uns objectius pedagògics per tal de transmetre als infants i joves uns valors que creiem que manquen al nostre entorn, també ens estem educant a nosaltres mateixos. Te'n pots adonar avui o quan han passat 6 anys, però també estàs transformant la societat quan ets cap, ja que t'estàs transformant a tu mateix. El treball en equip, la corresponsabilitat en els reptes i les pors, escoltar i debatre, el crear i reformular, el creure i el fer. L'aprendre fent, ens va aportant petits granets de sorra si ens donem la opció.
Paral·lela i indissolublement a aquest procés, he trobat les persones que m'han fet vibrar amb aquest projecte comú, i que en un moment o altre, arrel d'aquest camí conjunt, han esdevingut els qui m'han fet estremir també a nivell personal. Uns llaços forjats per uns objectius comuns, per una manera d'entendre les coses (tot i que no sempre tinguem els mateixos punts de vista, menys mal!), han donat pas a una complicitat infinita. Uns amics com no els fas en cap altre entorn que vius.

Així doncs dissabte vaig fer l'últim consell. Ara, el projecte pertany a un grup de gent que com jo fa 6 anys, va sentir una espurna de felicitat quan assumia la responsabilitat que suposa comprendre que estàs educant per fer un món millor: quan et fas millor a tu, i quan dones oportunitats als infants i joves del cau de pensar en qüestions i termes que potser d'altra manera no hi pensarien.
Estic molt contenta per al nou consell, perquè recordo el meu primer any de cap: com hem anat aprenent, millorant, oblidant i recordant des de llavors, aquell consell de fa 6 anys, quan jo no tenia gaire clar què carai era això de l'escoltisme, ni l'educació en valors. Estic contenta, perquè ara ells tenen la oportunitat de viure a la seva manera, un munt d'experiències.

Estic molt trista perquè tot i que encara formo part de el Pi de les Corts com cadascuna de les persones que han passat per l'agrupament, ara deixo aquest tresor preciós que ha estat el meu (compartit amb molta altra gent) durant tot aquest temps, en les mans que ara l'entomen. Ho faig sense cap recança, ni cap por. Però, és clar, no puc evitar sentir pena en deixar allò pel que he procurat durant tant temps, i que té tanta importància per a mi. Així que, com ja vaig dir dissabte, simplement gaudiu molt d'aquesta oportunitat i així ho estareu fent el millor possible.

I sempre estarem allà, pels bons i els mals moments, com abans ho havien estat els altres antics i amics. I així, noves oportunitats.