29.10.07

L'efecte Polònia

Aquest cap de setmana, he pogut comprovar l'impacte social de la tele. A veure, no he descobert pas el pa d'all (o la sopa, que diuen alguns ;)), però he tingut una d'aquelles experiències clarividents que et fan pensar momentàniament en aquelles coses que resulten òbvies, ens agradin o no, del nostre entorn.

Si bé és cert que no tots, una bona part dels nens i nenes de 6 a 8 anys amb qui compartia el dissabte d'excursió, identificàven els polítics catalans i espanyols amb aquells clitxés que en Toni Soler els ha atorgat. Els relacionen amb uns trets exagerats i anecdòtics, i en treuen conclusions redundants; Montilla és babau, Pasqual graciós i Mas cregut. Per descomptat que quan la Berta parla d'en Zapatero, parla de la màscara que hi ha sobre del Queco Novell, perquè dubto que sabés identificar el president del govern espanyol quan surt parlamentant davant dels esvorancs de torn.
Fins aquí, no hem descobert res de nou: els nens i nenes paren davant la tele per aconseguir sense gaire esforç tot allò que els és necessari per socialitzar-se, ja que al cole i quan convingui es parlarà d'aquell programa d'humor que fan els dijous, i cal estar-ne a l'aguait.

Fent una mica de memòria, també recordo en el meu cas quan sent quitxalla, al cole parlàvem del Pasqual, quan llavors era alcalde, i del seu "barcelonins i barcelonines..." tant característic des del balcó, anunciant el que als nostres ulls era un event únic de dimensons estratosfèriques al '92 (i que evidentment va ser-ho, però en un sentit més ampli). Ens feia gràcia el cognom Lacalle, suposo que perquè algú l'havia fet servir intencionadament per deparar el destí del polític, i una mica més endavant vam viure l'"això no toca" i el "váyase señor González", frases mítiques de dirigents polítics.
Nosaltres no teníem Polònia, però també se'ns enganxàven i repetíem aquells clitxés pels quals definíem a la vida política, sense saber ni tan sols què era la vida política. No sé ben bé dir si ara els petits i petites tenen l'avantatge de tenir la informació condensada i exemplificada en un espai humorístic, o més aviat és contraproduent.
Perquè, si jo recordo aquestes breus anècdotes de la classe política de l'època, què recordaran ells d'aquí a 20 anys?

4 comentaris:

Anna ha dit...

Jo recordo el mítiquíssim programa de l'Aurús, on sortia el Buenafuente disfressat de Rosa Conde, que mai vaig arribar a descobrir quin era el càrrec de la pobra dona, però em pixava de riure:P
I el Pepe Gáfez, que deia:"Qué mala zzzuerrrteeee!!" jejejeje
Jo casi que recordo més als personatges de l'època per aquest programa que no pas per la seva part seriosa, potser és millor així mentre siguin nens, quan creixin ja tindràn temps de veure com són a la vida real, aquests "personatges".

brufus ha dit...

Por consiguiente Felipe Presidente.

Puedo prometer y prometo (i això que quan ho va dir encara no havia nascut!)

e. ha dit...

sí, el puedo prometer... ja té solera, ja!

n'hi ha moltes de mítiques, d'aquell llavorens...

Jobove - Reus ha dit...

ens fà molta il.lusió que persones com tu, que tenen una visió clara de la vida, entrin al nostre blog a opinar, gràcies

de frases fetes que queden a la canalla ni ha moltes i les repeteixen com a lloros, si fesin el mateix amb els estudis, jajaja

petonets