Retrobar(-se)

Després d'un cap de setmana perllongat de la pròpia setmana, arriba el fingit diumenge aixafant les ganes del dilluns de sorgir com a escapçador de somnis amb el seu sabre esmolat ressonant en forma de despertador.

No sé quan feia que no m'aixecava a quarts de dotze (tot i que algun diria que encara no fa massa, i és mentida), que esmorzava tranquil·lament, que planificava el dia quan ja era passada la una. Però ha estat el dilluns més dominical des de fa molt de temps.

He fet cap a la Barceloneta per veure el que és una festa de fa molt i de la que jo no n'havia sentit a parlar. Menys mal que sempre hi ha qui està al tanto d'aquestes coses!

Amb la referència de l'escultura en homenatge als quarts de casa que hi ha al passeig, hem mirat de trobar unes braves suposadament molt bones, a dos bars diferents, ja que a la primera no les teníem totes d'haver encertat el lloc que ens havia dit l'Aina. Hem canviat la parròquia i el cambrer eixerit del primer garito, per la vista al mar i l'embolcall de taules de guiris i alguna parella toquejant-se, i un cambrer que feia hores diürnes a més de les oficials que el seu cossot li permetia fer a vés a saber a la porta de quin lloc.

Quant temps feia que no m'acostava al mar d'aquesta ciutat? Ja ni ho sé. Diem que som de port i ni tan sols ensumem l'olor del mar. Vivim darrere d'aquests edificis, i dic darrere i no a dins, amagats de qui som.

Després de menjucar algunes especialitats més banyades d'oli calent, un pa amb tomàquet fet amb baguet (no demanem peres al pomer, que turistes n'hi ha arreu) de parlar molt, ens hem endinsat als carrerons a veure on parava la festa.

Una estona després, ja es començava a percebre el moviment amunt i avall, dels diferents coros.

Als Coros hi ha festa, una senyera que oneja al pas de la música davant de cada parada obligatòria, i és el barri en ple qui baixa al carrer, amb els carrets del nen, agafats del braç, amb el bastó o amb una beguda a la mà i passeja, anima des del balcó, participa ballant o repicant. No són uns, o altres, les signatures d'un manifest o el color polític. És la gent qui fa que el barri vibri durant hores seguides.

Barcelona és això. Ni grans superfícies, ni decoració nadalenca de bosses de compra, ni places sense verd, ni guetos, ni el desgast de la paraula "civisme", ni pors d'identitat, ni (al meu pesar) un club, ni tot allò que ens fan creure, ni tampoc allò que s'ha aconseguit desarrelar o bé esmorteir a còpia de personalismes, vides alienes i rodes globals.

I és aquesta gent, la del barri, els qui quan se'n tornen a casa, quan pugen al seu quart de casa a feinejar per tornar a la quotidianitat, ho fan sabent que són d'allà, del barri, perquè hi són.

I quan jo me'n torno a casa, me n'alegro que a Barcelona encara es respiri l'aroma que fa tant temps que havia oblidat. De retrobar la ciutat on visc, i que a vegades em vol fer oblidar d'on sóc.

I ja no sé què més dir perquè està tot dit amb la revel·lació que sona en loop infinit a les meves orelles, gràcies al Pablo: