Pebre i orenga

Les coses petites són les que, al capdavall, ens fan feliços. Aquesta afirmació és certa aquí i arreu. No és una qüestió de benestar, ni de possessió. És una qüestió de gustos, més aviat, de preferències i de grats.

Les coses petites, com tot, s'aprenen. Hom no neix sabent que té deliri per la truita de mongetes, o que el moment del dia és quan marxa el sol, o que el millor espectacle mai vist és una tempesta elèctrica sobre el mar. D'això, com tot, n'hem d'aprendre. O dit d'una altra manera, ens n'han d'ensenyar.

Em diu l'experiència que aquests petits gustos ens acostumen a arribar dels qui ens són més propers. Així com malauradament heretem les fòbies de pares i germans, involuntàriament també ens instrueixen en aquelles qüestions de gust personal.

Del cercle d'amics no només n'agafem un munt, ja que al temps ens donem l'oportunitat de compartir-les empíricament.

Quan un ja és gran com jo, es dedica a observar (en el meu cas, sense gaire discreció) el que passa a la taula del davant del bar, al seient en diagonal de l’autobús o a l'altra banda del mostrador. Però això ja és una altra història, que un dia explicaré.

Dels amics deia, reculls un munt d'aquests petits luxes accessibles.
Un dels darrers, és el meu gust pel pebre. Em va arribar de mà de la Gema (tot i que penso que ella no ho sap), tot dinant ja fa 8 mesos. Mai de la vida havia posat pebre a l'amanida, però ella va proposar espolsar-ne una mica a la safata que feia de centre de taula. Des de llavors, a l'amanida n'hi poso, però a molts altres llocs on no m'hi deia res, també: al tall, el peix, a la verdura, al gaspatxo, a la pasta... se'n salven els làctics i les infusions.

He de dir que la Gema també hi va posar sal, però per aquí segur que no passaríem mai dels mais.

Més recentment he incorporat una nova espècia pel que fa a les amanides i les carns: l'orenga.
Aquesta, em va arribar a través de l'Aina. Si bé he de dir que en primera instància sempre li demanava que no en posés d'orenga, finalment he sucumbit no pas a desgrat.

Fa uns dies li vaig voler comentar a l'Aina que "per culpa" seva, ara l'orenga estava a l'ordre del dia del meu menú. Al seu torn, em va dir que "per culpa" meva, ara ella també hi posa pebre a l'amanida.