Ahir al vespre vaig anar a veure Els nois d'història, al teatre Goya. Un text d'Alan Benett dirigit pel Josep Maria Pou, amb moltes idees al voltant d'un tema concret: l'educació.
No pretenc explicar-vos l'argument, el veieu ressenyat a l'enllaç previ; els mesos previs a l'universitat, els últims passos a l'escola, d'un grup de joves i els seus mestres.
Però sí que torno al tema, l'educació. S'hi exposen diverses qüestions, des de prismes molt diferents: és el procés per aconseguir una fita (en el cas dels protagonistes, l'accés universitari) o és una fita en si mateixa, un procés inacabable?
I responent a aquestes preguntes inicials; quin ha de ser el paper de l'educació formal, per als infants i joves? Instructiva o inspiradora? Ha de dur a l'èxit o a la millora de la persona?
Tots aquests dilemes són ben representats i lligats pels personatges d'Hèctor i Irwin, que no deixen de ser dos models de professor, d'educadors que entenen l'educació en aquestes vessants diametralment oposades.
Però em vaig fixar especialment en el paper del director de l'escola on transcorre l'obra. La seva voluntat d'influenciar la tria dels alumnes cap a Oxford o Cambridge el du a incloure un nou professor (Irwin) per tal que els guii de la manera més eficient possible, perquè els resultats satisfacin les expectatives. Però, les expectatives de qui? De l'escola, o dels alumnes?
Es manifesta el mercantilisme de que amara el director, de manera explícita o implícita, del seu centre docent. L'estadística de tenir un nombre determinat d'admesos a les millors universitats del país; el prestigi, l'eficiència.
Se m'acut veient aquest director, quina similitud tan damnosa amb les universitats, d'aquests nostres dies. Quin mal que ens estem fent, com ens estem deixar perdre.
I avui un dia després, recordo les primeres paraules que vaig sentir a una aula universitària. Segurament d'un dels millor professors amb qui hauré topat fins al moment. Per bé que no les recordo fil per randa, les puc transcriure directament d'un llibre.
Són dos fragments traduïts del discurs "Inaugural Address at Saint Andrews" (1867), contingut a The Six Great Humanistic Essays of John Stuart Mill (Washington Square Press, 1970), sobre la universitat:
No us perdeu l'obra, la interpretació és excelsa.
No pretenc explicar-vos l'argument, el veieu ressenyat a l'enllaç previ; els mesos previs a l'universitat, els últims passos a l'escola, d'un grup de joves i els seus mestres.
Però sí que torno al tema, l'educació. S'hi exposen diverses qüestions, des de prismes molt diferents: és el procés per aconseguir una fita (en el cas dels protagonistes, l'accés universitari) o és una fita en si mateixa, un procés inacabable?
I responent a aquestes preguntes inicials; quin ha de ser el paper de l'educació formal, per als infants i joves? Instructiva o inspiradora? Ha de dur a l'èxit o a la millora de la persona?
Tots aquests dilemes són ben representats i lligats pels personatges d'Hèctor i Irwin, que no deixen de ser dos models de professor, d'educadors que entenen l'educació en aquestes vessants diametralment oposades.
Però em vaig fixar especialment en el paper del director de l'escola on transcorre l'obra. La seva voluntat d'influenciar la tria dels alumnes cap a Oxford o Cambridge el du a incloure un nou professor (Irwin) per tal que els guii de la manera més eficient possible, perquè els resultats satisfacin les expectatives. Però, les expectatives de qui? De l'escola, o dels alumnes?
Es manifesta el mercantilisme de que amara el director, de manera explícita o implícita, del seu centre docent. L'estadística de tenir un nombre determinat d'admesos a les millors universitats del país; el prestigi, l'eficiència.
Se m'acut veient aquest director, quina similitud tan damnosa amb les universitats, d'aquests nostres dies. Quin mal que ens estem fent, com ens estem deixar perdre.
I avui un dia després, recordo les primeres paraules que vaig sentir a una aula universitària. Segurament d'un dels millor professors amb qui hauré topat fins al moment. Per bé que no les recordo fil per randa, les puc transcriure directament d'un llibre.
Són dos fragments traduïts del discurs "Inaugural Address at Saint Andrews" (1867), contingut a The Six Great Humanistic Essays of John Stuart Mill (Washington Square Press, 1970), sobre la universitat:
(...)
Sigui quina sigui l'especialitat que es tria, s'aprendrà com una branca de la intel·ligència o com un mer comerç, i en haver-la apresa se'n farà un ús prudent i conscienciós o a l'inrevés; i això dependrà menys de la manera en què s'ensenya la professió que del tipus de mentalitat que s'hi aporta - de quina classe d'intel·ligència i de consciència el sistema general d'educació ha desenvolupat en els individus. Els homes són homes abans d'ésser advocats, metges, comerciants o fabricants; i si se'ls fa homes capaços i sensibles, ells mateixos es convertiran en advocats o metges capaços i sensibles. El que els professionals haurien d'endur-se de la Universitat no és coneixement professional, i portar la llum de la cultura general per il·luminar els tecnicismes d'una indagació especial.
(...)
No pretenc instigar-vos per la perspectiva de recompenses directes, ja siguin terrenals o celestials; com menys pensem a ser guardonats d'una manera o d'una altra, millor per a nosaltres. Però hi ha una recompensa que no us fallarà, i que es podria qualificar de desinteressada, perquè no és una conseqüència, però és inherent amb el fet de merèixer-la; i és l'interès més profund i més variat que sentireu en la vida. Aquest interès us donarà deu vegades el seu valor, un valor que durarà fins al final. Tots els objectes merament personals es fan menys valuosos a mesura que avancem per la vida, en canvi, aquest interès no solament resta, sinó que creix.
No us perdeu l'obra, la interpretació és excelsa.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada