Contentes

Ahir veiem despuntar el sol quan acabàvem d'esmorzar a quarts de cinc del matí. Afortunadament les 10 hores de vol van ser de nit, i en la mateixa fusa horària, així que tret de les incomoditats pròpies de dormir a una butaca d'avió, vam poder descansar.
Poc més tard, aterràvem a París, i iniciàvem la carrera des de la terminal 2E a la 2F, justament a la inversa de la corredissa que haviem perpetrat feia una setmana i un dia.

El darrer vol, que per fi ens portaria fins a la caleta que tenim per capital, anava mig buit, irradiat del primer sol, anava ple de gent endormiscada que com nosaltres, no s'hi van pensar dos cops quan ens van dur l'esmorzar (sí, altre cop), abaixant les safates i rebent de nou un pan-au-chocolat dins d'una bossa, un iogurt i un té.

Tot i que durant la setmana hem estat recloses al centre de conferències que alhora era l'hotel on dormiem, des de divendres a la tarda hem tingut el temps per fer algunes visites. En general, doncs, contentes (malgrat alguns ets i uts que ja explicaré).

El que em passa sempre que marxo fora és que sento aquella petita remor que em recorda que quan em preguntin where are you from, hauré de treure el millor dels somriures i la normalitat desitjada i explicar que sóc de Catalonia, fent servir Barcelona com a punt epicèntric per on començar a apuntalar la idea, i quan em diguin que si això és Spain digui mig rient yes, still, i si és que em miren amb cara de dir "quin mal fan els regionalismes", sigui capaç de fer canviar el xip al meu interlocutor, explicant-li que una nació no és la idea de 4 arreplegats, que tenim una cultura i llengua pròpia, les nostres institucions i la nostra història. You know Scotland? Doncs això mateix.

Aquests dies a més, no comptava amb el fet circumstancial de la recent victòria de la selecció espanyola a l'EuroCopa. Si no ens hem sentit a dir si estem contentes pel triomf unes 20 vegades, no ho hem sentit cap. Contentes? Doncs em sembla molt bé per ells, però no és pas la meva selecció.

I encara que som optimistes, i que per comptes de fer-se'm costa amunt tenir la mateixa conversa ara i adés, veure les cares de sorpresa o de desubicació, ens ho prenem com una oportunitat per explicar a gent de tot el món que el que hi ha al voltant de Barcelona és una realitat, i que és d'allà d'on venim i d'on som.

A descobrir

Dues hores fins a Paris, des d'allà, deu hores més.

Johannesburg no es mou de lloc, jo cada cop tinc més coll avall que marxo.

Me'n vaig als núvols, quan torni ja us ho explicaré.

On vaig a parar

Agafem avions com si fossin autocars. Encara diria més, millor que si fossin autocars, perquè segons com a la carretera, m'hi podria arribar a marejar.
Però a l'avió no; a l'avió la biodramina sense cafeína me l'administra el propi vol, i no tinc temps ni de pesar figues que ja sóc adormida amb el coll contorsionat sobre la poca roba amb la què em pugui fer un coixí (potser ja seria hora de comprar-me'n un d'aquells inflables, però dels bons, no dels de la tela plasticosa...).

Potser és aquest sopor intrínsec al vol, o potser és l'inconsciència de ser a no sé quants mil metres de terra. Però no sento temor. Ni cal dir fòbia. Fa temps que no hi ha rastre del tipus de por prèvia als esdeveniments poc mundans, o la dels minuts abans d'assolir la fita, o el remor dels segons inacabables de la espera.
Tot i això, admeto que no entenc la teoria de les 4 forces que empenyen tot aquell pes a mantenir-se pels cels. I potser millor que no ho entengui, potser m'hi repensaré, llavors.

Amb tot, m'agrada molt viatjar. Però no sempre viatjo bé. Em trobo a sovint, com ara, que estic a dues passes de marxar ben lluny i que no sé ni què m'he d'endur. Així, però, diuen que comencen les grans aventures. Però el cert és que està tot una mica potes amunt perquè fins divendres no hauré fet el darrer examen, i fins llavors, no tinc el cap per altres coses.

El fet és que, hi ha un pensament que preval per sobre de llibres i apunts: La màxima està a 15º i la mínima a 7º. És el que té travessar l'equador, en una llarga dormida.

Com un cabàs

Fa temps que se'n parla, el consum de bosses de plàstic és abusiu i té efectes. Segur que ja heu sentit a parlar d'altres ciutats, d'altres països, on "s'incentiva" a deixar la bossa de plàstic al super tot condicionant-ne l'ús al pagament. Sembla una bajanada, però pagar 10, 15 o 20 cèntims ha tingut efecte.

Ja hi ha iniciatives per tal que aquí també s'introdueixin mètodes semblants, i altres iniciatives, que al meu parer estan molt bé. En podeu trobar més informació aquí. De fet, el govern ho està estudiant (per cert, torno a enllaçar una notícia de l'Avui; l'arxiu fotogràfic no seria pas extens...), com ja s'està fent a altres llocs.

Pot semblar oportunista, potser snob o de tendència in. O simplement adequat i, ho reconec, impulsiu. Fa un parell de dies, em vaig fer amb un cabàs, a la cistelleria que hi ha a la vora de casa (sí, a Barcelona). Carro, no n'utilitzo, per les dimensions de la meva escala, i l'absència d'ascensor.
No sé si sóc visionària, o he tingut una regressió als temps d'infància quan a casa en fèiem servir. Mireu que ja em plantejo anar a la plaça, en comptes de al súper...

Per aquesta banda, doncs, miro de fer un consum més equilibrat de bosses. Ja que, no ho descobrirem ara, el canvi està en el que faci un mateix.

Ara, estaria bé, que a banda d'estudiar la possibilitat de fer pagar les bosses de plàstic dels comerços, també fóssim honestos i penséssim en els múltiples embolcalls dels productes que comprem, i quin volum de deixalla i consum de petroli suposen.

O és que això no es pot regular?

Benvingut, estiu

Les sandàlies els han fet un lloc a les sabates al calaix on dormen.

Del fons de l'armari han emergit uns pantalons lleugers que m'arriben pel genoll, i feia un any que no veien la llum - La jaqueta ja s'hi ha quedat, des de fa uns dies.

El procés de la dutxa i l'empolaina s'escurça, ja que considero que el cabell pot sortir humit al carrer.

A pesar meu, al nòrdic ja li toca fer cap a la bugaderia i enfilar-se al seu nou repòs, dalt l'armari.

El matí comença amb aquesta cançó; i ara sí, benvingut estiu.

Estiu

Hi ha un munt de coses petites que es poden resumir de maneres molt diferents, per donar-los la validesa i importància que es mereixen.

Aquesta n'és una.

D'estius (siguin a la primavera o a la tardor), n'hi ha a cada racó.

Pebre i orenga

Les coses petites són les que, al capdavall, ens fan feliços. Aquesta afirmació és certa aquí i arreu. No és una qüestió de benestar, ni de possessió. És una qüestió de gustos, més aviat, de preferències i de grats.

Les coses petites, com tot, s'aprenen. Hom no neix sabent que té deliri per la truita de mongetes, o que el moment del dia és quan marxa el sol, o que el millor espectacle mai vist és una tempesta elèctrica sobre el mar. D'això, com tot, n'hem d'aprendre. O dit d'una altra manera, ens n'han d'ensenyar.

Em diu l'experiència que aquests petits gustos ens acostumen a arribar dels qui ens són més propers. Així com malauradament heretem les fòbies de pares i germans, involuntàriament també ens instrueixen en aquelles qüestions de gust personal.

Del cercle d'amics no només n'agafem un munt, ja que al temps ens donem l'oportunitat de compartir-les empíricament.

Quan un ja és gran com jo, es dedica a observar (en el meu cas, sense gaire discreció) el que passa a la taula del davant del bar, al seient en diagonal de l’autobús o a l'altra banda del mostrador. Però això ja és una altra història, que un dia explicaré.

Dels amics deia, reculls un munt d'aquests petits luxes accessibles.
Un dels darrers, és el meu gust pel pebre. Em va arribar de mà de la Gema (tot i que penso que ella no ho sap), tot dinant ja fa 8 mesos. Mai de la vida havia posat pebre a l'amanida, però ella va proposar espolsar-ne una mica a la safata que feia de centre de taula. Des de llavors, a l'amanida n'hi poso, però a molts altres llocs on no m'hi deia res, també: al tall, el peix, a la verdura, al gaspatxo, a la pasta... se'n salven els làctics i les infusions.

He de dir que la Gema també hi va posar sal, però per aquí segur que no passaríem mai dels mais.

Més recentment he incorporat una nova espècia pel que fa a les amanides i les carns: l'orenga.
Aquesta, em va arribar a través de l'Aina. Si bé he de dir que en primera instància sempre li demanava que no en posés d'orenga, finalment he sucumbit no pas a desgrat.

Fa uns dies li vaig voler comentar a l'Aina que "per culpa" seva, ara l'orenga estava a l'ordre del dia del meu menú. Al seu torn, em va dir que "per culpa" meva, ara ella també hi posa pebre a l'amanida.