Despres de quatre dies al campament fent activitats, gaudint la costa i coneixent una cultura propera i alhora tan diferent, avui hem fet cap al poble per conectarnos una estona.
Les primeres impressions son bones, mhe deixat el cable de la camera, a la propera mirare de penjar algunes fotos.
En general tot be, la cultura es super diferent obviament, pero viurela in situ, embolcallats per la seva musica, riures, expressions, balls... balbucejant frances, catala, castella, arab, angles... el que sescaigui.
Be; alla on esteu cuideuvos molt, jo ja ho faig. Ens veiem en uns dies
Disculpeu el caos ortografic
Petons
1.8.07
Des dAssilah
27.7.07
Au revoir!
Quan escric sempre queden poques hores per prendre vol cap a un altre país.
Aquest cop faig la primera passa a l'Àfrica, a la ciutat d'Asilah, al Marroc.
Espero que ho passeu d'allò més bé als vostres destins, o a les vostres feines on mai, mai, mai es treballa a l'estiu (o com a mínim, no amb el mateix rendiment... oi?). Jo segur que m'ho passaré bé, entre barbotejos en francès (que he descobert que és com el català però amb més vocals, i posant morritus) i coneixent als infants d'allà.
A veure si tenim ocasió de conectar-nos i penjaré alguna foto al blog.
Foulard al coll, el dia 1! :)
Fins aviat!
23.7.07
Peli vista: el taxista ful
Tot i que ja fa temps que el Pablo m'ho deia, encara no l'havia vist. Avui, saltant per la graella pollosa de la programació de tv, he parat al canal 33, on un documental m'ha cridat l'atenció. De què va això? Okupes?... no exactament. Exclusió?.... no exactament. He decidit mirar-m'ho i descobrir-ho sobre la marxa.
He de dir que no l'he vist sencer, perquè l'he enxampat començat, però per fi he vist el taxista ful (al final he descobert què era).
M'ha agradat força. No en faré una crítica, perquè a més em sento descol·locada al no haver-la vist des del principi (ja me les empescaré per veure-la sencera, i per veure-la acompanyada), i deixant de banda els grans temes de fons que toca, les opcions de vida, les alternatives polítiques, hi ha una història de fons (que m'han dit, és certa) que s'enganxa i s'empapa a mesura que te la van explicant, des de diversos punts de vista. Una d'homes anònims, que som tots.
La frase: quiero vivir hasta que me muera.
19.7.07
Actualitzant enllaços
Tot i que no puc dir que siguin nous, perquè fa temps que els conec i me'ls miro.
Aquí:
Earenjoy, el blog del joan g. Cada dia una cançó. Fins i tot quan ell no hi és! No sempre són d'aquelles que escoltes dia a dia, però això és el que li dóna un què: a vegades trobes coses que d'altra manera no haguéssis escoltat, o no haguéssis tornat a escoltar mai.
Per exemple.
Allà:
Té la mà Maria, ell/a/s/es des de Reus proveeixen de posts variats, actualitzats molt a sovint (gairebé a diari, diria jo). D'aquí a que dubti quants són els reusencs que conformen aquest blog!
Coca de llardons
Ja fa gairebé un mes clavat de Sant Joan, però és que no me'n podia estar d'ensenyar les meves fantàstiques coques.
El tema és que vam anar a casa l'Elena a sopar, i tot i estar a final d'exàmens em va agafar la vena cocinitas, i vaig fer quatre cosetes: coca de llardons, coca de cabell d'àngel, seitons en vinagre i truita de bolets. Així, com per tenir temps per estudiar ;)
De coca de llardons n'havia fet gairebé cada any amb ma mare, però per allò de per si de cas, vaig buscar per internet i em vaig endinsar en el meravellós món dels blogs de cuina! Quin bé de déu! Vaig descobrir el blog de la Gemma, que té un munt de coses boníssimes i molt ben explicades. Allà vaig reafirmar que tal i com jo recordava, és com es fa la coca de llardons. Per recomanació (enllaç) d'aquella recepta, vaig acabar fent la coca de cabell d'àngel, que a mi no m'agrada i al poble en general tampoc vaig constatar, però i tant que es va acabar!
La recepta la podeu trobar directament aquí.
Els seitons ja els explicaré un dia amb calma, tot i que no tenen misteri són entretinguts (que diu ma mare), que t'hi passes una bona estona. Això sí, un cop has provat els que fas tu mateix, no en tornes a demanar mai més a un bar! El algodón no engaña...
De coca de llardons n'havia fet gairebé cada any amb ma mare, però per allò de per si de cas, vaig buscar per internet i em vaig endinsar en el meravellós món dels blogs de cuina! Quin bé de déu! Vaig descobrir el blog de la Gemma, que té un munt de coses boníssimes i molt ben explicades. Allà vaig reafirmar que tal i com jo recordava, és com es fa la coca de llardons. Per recomanació (enllaç) d'aquella recepta, vaig acabar fent la coca de cabell d'àngel, que a mi no m'agrada i al poble en general tampoc vaig constatar, però i tant que es va acabar!
La recepta la podeu trobar directament aquí.
Els seitons ja els explicaré un dia amb calma, tot i que no tenen misteri són entretinguts (que diu ma mare), que t'hi passes una bona estona. Això sí, un cop has provat els que fas tu mateix, no en tornes a demanar mai més a un bar! El algodón no engaña...
18.7.07
Peli vista: Odette Toulemonde
Dilluns vam anar al Renoir amb l'Anna per veure Odette, una comedia sobre la felicidad.Tot just feia un parell de dies havia vist el pugrama del Jaume Figueres un petit report sobre la peli, i com el director Eric-Emmanuel Schmitt en parlava, presentant a Odette com a una possible Amélie de gran.
Lluny de creure-m'ho i molt menys esperar-m'ho, vaig veure la pel·lícula. Últimament estic molt crítica amb el cinema, i val a dir que vaig estar a punt de donar-li l'aprovat. Però no, al final no va ser així.
El que no em va quallar és presentar una peli realista que vol transmetre una forma de ser, la positivitat de les coses, i que vol escapar-se de la gargamella de la quotidianitat amb la fantasia extreta d'un guió fantasiós, és a dir que no te'l creus de cap manera. Tot i que els personatges estan molt ben presentats d'un bon principi, l'excés de sucre afegit fa desmerèixer aquest missatge constant, al meu parer.
D'altra banda, la fantasia del guió va agafada de la mà de la fantasia "visual" un pèl minsa i limitada pel meu gust del que hauria pogut ser (potser, amb el record d'Amélie al cap), que només cal veure el cartell per veure que la protagonista levita quan és feliç. Doncs d'aquest tipus, altres exemples comptats.
No obstant, deia que gairebé l'aprovo; la dosi de realisme (necessari) subministrada gairebé al final, no va sorgir efecte, quan va arribar l'últim atac de pastisseria.
Els frangments de música de Joséphine Baker, boníssims.
La frase: "els nostres camins es creuaran però no es trobaran mai".
Amb tot, jo sóc una mica massa exigent, així que potser si la veieu vosaltres us agradarà més!
15.7.07
Besiberri sud
El Besiberri sud té 3.033 metres d'altitud i 1500 metres de desnivell. Diuen que és el més alt del país, ja que la Pica d'Estats és el més alt però comparteix el domini administratiu amb l'estat francès. Tot i que aquest tema no és per tocar-lo gaire, perquè els domins administratius són tan incerts, oi?
El fet és que aquest cap de setmana he fugit a la muntaya, després de tant de temps que ni me'n recordo quin va ser l'últim cop que hi vaig ser, a posar punt i final a l'esgotament mental post exàmens.
Divendres a la tarda vam agafar el cotxe per arribar al refugi de conangles a les onze tocades. És xulo i ben situat, tot i que em segueixen semblant increïbles els preus que s'hi gasten, en general, als refugis.
L'endemà ens vam llevar d'hora i després d'esmorzar amb l'Eva i l'Esteve, vam començar a fer camí sobre les 8 del matí. Després de la primera horeta i mitja de pujada vam arribar fins a l'estany de Besiberri. La vista valia la pena; simplement espectacular. Un estany preciós protegit per tots els flancs per muntanyes de verd intens. Al fons, els Besiberris desafiants treien el nas, interposant-se davant del sol, que fins ara no haviem vist. La foto no li fa justícia, només us dic això.
Estavem a uns 1990 metres d'alçada, encara no hi havia cansament, però és que el fet fins llavors no era res comparat amb el que ens esperava després de l'estany.
Més enllà d'aquest, un camp de pastura amb algunes pedres saltejades (que ara veig pronosticaven què hi hauria més enllà), per on vam sentir les marmotes xisclar al nostre pas i més endavant un isard eixerit que ens mirava sense moure's des de lluny. La vista era fenomental i la intensitat del pas menor, ja que anavem per la vall.
Vam arribar a un estanyet ben bé al peu de la perllongació d'una tartera interminable que ja no canviaria, ans al contrari s'aniria esquerpant, fins a la punta del pic. Allà hi nedavent capgrossos i hi caminaven sabaters. Encara no hi havia cansament, però la perspectiva del que venia fins ara i el que encara no veia era un pèl desconcertant. No obstant, el camí fet fins llavors oferia una vista orgullosament espectacular, amb l'estany de Besiberri al fons. Sé que alguns dels pics és el Tuc de Mulleres, però no sabria dir quin ara mateix (alguns encara us en debeu recordar i el podrieu reconèixer!).

El meu martiri. Aquest va ser el tros més dur per a mi. El paisatge era colorit en gran mesura pels marronencs i blanquinosos rocs de mil-i-una formes diposats arreu, que deixaven de banda el verd. El pas plaent de la vall ara començava a empinar-se i ja no seria de cap altra manera. Aquí el cansament es notava però seguia amb ganes de pujar, tot i que no veia el final.
Va ser tremendo. Caminar, entre rocs gegants i més petits que grinyolaven quan en trepitjaves algun que ballava més de l'esperat. Grimpant per un costerut a la vora de l'aigua que baixava fins a l'estanyet. Al principi em va fer molta gràcia posar-hi les mans, però les següents tres hores van ser iguals i llavors ja no li trobava el gust. Aquesta és la darrera foto que vaig fer fins dalt de tot, perquè no hi havia esma de treure la càmera per part meva (tot i que alguns m'adelantaven i aprofitaven per fer fotos de la pujada ;)).

Vam travessar una gran placa de neu per arribar a aquell pedregal immesurable (no li diguem tartera, siguem una mica més honestos!) que pujaríem fins a arribar al coll d'Abellaners. Des d'allà, a l'altra banda es veien més llacs, el país de l'aigua. El cansament era notori. Em penso que estavem a uns 2800 metres, que és hu més que jo he pujar mai a muntanya, i asseguro que mai m'havia cansat tant. Portàvem unes 5 hores caminant i faltava l'últim tram.
Ha estat durillo, com diu l'Eva, però m'ha ensenyat; en els moments difícils no desesperis, segueix endavant. No hi ha fatiga, mental o física, que et pugui sobrepassar.
M'ha re-ensenyat que la muntanya val la pena si vas a gaudir-la: potser l'error va ser voler fer aquesta aventurilla només en un dia! De tot se n'aprèn.
M'ha donat bons records i bons ensenyaments, que és el que em quedarà quan em passin les agulletes i el mal de peus, i això és el que compta.
Divendres a la tarda vam agafar el cotxe per arribar al refugi de conangles a les onze tocades. És xulo i ben situat, tot i que em segueixen semblant increïbles els preus que s'hi gasten, en general, als refugis.
L'endemà ens vam llevar d'hora i després d'esmorzar amb l'Eva i l'Esteve, vam començar a fer camí sobre les 8 del matí. Després de la primera horeta i mitja de pujada vam arribar fins a l'estany de Besiberri. La vista valia la pena; simplement espectacular. Un estany preciós protegit per tots els flancs per muntanyes de verd intens. Al fons, els Besiberris desafiants treien el nas, interposant-se davant del sol, que fins ara no haviem vist. La foto no li fa justícia, només us dic això.

Estavem a uns 1990 metres d'alçada, encara no hi havia cansament, però és que el fet fins llavors no era res comparat amb el que ens esperava després de l'estany.
Més enllà d'aquest, un camp de pastura amb algunes pedres saltejades (que ara veig pronosticaven què hi hauria més enllà), per on vam sentir les marmotes xisclar al nostre pas i més endavant un isard eixerit que ens mirava sense moure's des de lluny. La vista era fenomental i la intensitat del pas menor, ja que anavem per la vall.
Vam arribar a un estanyet ben bé al peu de la perllongació d'una tartera interminable que ja no canviaria, ans al contrari s'aniria esquerpant, fins a la punta del pic. Allà hi nedavent capgrossos i hi caminaven sabaters. Encara no hi havia cansament, però la perspectiva del que venia fins ara i el que encara no veia era un pèl desconcertant. No obstant, el camí fet fins llavors oferia una vista orgullosament espectacular, amb l'estany de Besiberri al fons. Sé que alguns dels pics és el Tuc de Mulleres, però no sabria dir quin ara mateix (alguns encara us en debeu recordar i el podrieu reconèixer!).

El meu martiri. Aquest va ser el tros més dur per a mi. El paisatge era colorit en gran mesura pels marronencs i blanquinosos rocs de mil-i-una formes diposats arreu, que deixaven de banda el verd. El pas plaent de la vall ara començava a empinar-se i ja no seria de cap altra manera. Aquí el cansament es notava però seguia amb ganes de pujar, tot i que no veia el final.
Va ser tremendo. Caminar, entre rocs gegants i més petits que grinyolaven quan en trepitjaves algun que ballava més de l'esperat. Grimpant per un costerut a la vora de l'aigua que baixava fins a l'estanyet. Al principi em va fer molta gràcia posar-hi les mans, però les següents tres hores van ser iguals i llavors ja no li trobava el gust. Aquesta és la darrera foto que vaig fer fins dalt de tot, perquè no hi havia esma de treure la càmera per part meva (tot i que alguns m'adelantaven i aprofitaven per fer fotos de la pujada ;)).

Vam travessar una gran placa de neu per arribar a aquell pedregal immesurable (no li diguem tartera, siguem una mica més honestos!) que pujaríem fins a arribar al coll d'Abellaners. Des d'allà, a l'altra banda es veien més llacs, el país de l'aigua. El cansament era notori. Em penso que estavem a uns 2800 metres, que és hu més que jo he pujar mai a muntanya, i asseguro que mai m'havia cansat tant. Portàvem unes 5 hores caminant i faltava l'últim tram.
Va ser trencador. Agafada a pedres, amb un pal per no desequilibrar-me més del normal: els dos turmells em feien figa. Per fer un símil paròdic, era com a humor amarillo quan juguen a passar corrents per sobre les pedres que estan a un riu sense caure, però aquí si recolzaves el peu a una pedra, no queies a l'aigua sinó que marxaves rodolant obrint-te la crisma. Això sí, potser acabaves a l'aigua d'un llac! Era un no parar, perquè sempre hi ha l'ànsia del "ja arribem" i puges i puges i puges fins que, com va dir l'Esteve, ja no pots veure res més a dalt, és a dir que ja hi ets.
El que hi ha a dalt és indescriptible, ja ho sabeu. La foto estarà a la finestra, ben aviat (suposo).
La gràcia de pujar és que després has de baixar. Estava cansadíssima, 6 hores d'ascens. I la baixada va ser hu pitjor que recordo jo en molt temps. La tartera va ser un infern, em sentia molt poc segura amb aquests turmells de nyiguinyogui que tinc, i em veia cada pas en fals.
La baixada pels rocs em va acabar de trencar qualsevol seguretat fictícia a les meves extremitats. Vaig relentir molt el pas del grup, però realment estava rebentada. No diré que em costava grans esforços caminar; vaig deixar de pensar durant les següents quatre hores de baixada, simplement baixava. I a cada tram que us he descrit, no pensava quant quedava encara, simplement baixava. Me'n ric jo de la pressió mental d'exàmens; això va ser un exercici notori d'esgotament mental!
Arribats a cert punt, vam fer una parada tècnica més o menys llarga. Vam omplir les cantimplores amb aigua cristalina i vam seure a un gran roc. Em va tornar la parla, i vaig veure el cim ara ja des de lluny, i tot i que encara quedava un bon tros, vaig veure que l'havia fet. Dama de muntaya (perquè cavallera no sona gaire bé, oi?).

El Besiberri ha estat dur per a mi, però ara ja és una fita més feta. Gràcies als companys, que m'han fet passar la por, o la solitud, o el capficament en els moments que ha calgut, està clar.El que hi ha a dalt és indescriptible, ja ho sabeu. La foto estarà a la finestra, ben aviat (suposo).
La gràcia de pujar és que després has de baixar. Estava cansadíssima, 6 hores d'ascens. I la baixada va ser hu pitjor que recordo jo en molt temps. La tartera va ser un infern, em sentia molt poc segura amb aquests turmells de nyiguinyogui que tinc, i em veia cada pas en fals.
La baixada pels rocs em va acabar de trencar qualsevol seguretat fictícia a les meves extremitats. Vaig relentir molt el pas del grup, però realment estava rebentada. No diré que em costava grans esforços caminar; vaig deixar de pensar durant les següents quatre hores de baixada, simplement baixava. I a cada tram que us he descrit, no pensava quant quedava encara, simplement baixava. Me'n ric jo de la pressió mental d'exàmens; això va ser un exercici notori d'esgotament mental!
Arribats a cert punt, vam fer una parada tècnica més o menys llarga. Vam omplir les cantimplores amb aigua cristalina i vam seure a un gran roc. Em va tornar la parla, i vaig veure el cim ara ja des de lluny, i tot i que encara quedava un bon tros, vaig veure que l'havia fet. Dama de muntaya (perquè cavallera no sona gaire bé, oi?).

Ha estat durillo, com diu l'Eva, però m'ha ensenyat; en els moments difícils no desesperis, segueix endavant. No hi ha fatiga, mental o física, que et pugui sobrepassar.
M'ha re-ensenyat que la muntanya val la pena si vas a gaudir-la: potser l'error va ser voler fer aquesta aventurilla només en un dia! De tot se n'aprèn.
M'ha donat bons records i bons ensenyaments, que és el que em quedarà quan em passin les agulletes i el mal de peus, i això és el que compta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



