El Besiberri sud té 3.033 metres d'altitud i 1500 metres de desnivell. Diuen que és el més alt del país, ja que la Pica d'Estats és el més alt però comparteix el domini administratiu amb l'estat francès. Tot i que aquest tema no és per tocar-lo gaire, perquè els domins administratius són tan incerts, oi?
El fet és que aquest cap de setmana he fugit a la muntaya, després de tant de temps que ni me'n recordo quin va ser l'últim cop que hi vaig ser, a posar punt i final a l'esgotament mental post exàmens.
Divendres a la tarda vam agafar el cotxe per arribar al
refugi de conangles a les onze tocades. És xulo i ben situat, tot i que em segueixen semblant increïbles els preus que s'hi gasten, en general, als refugis.
L'endemà ens vam llevar d'hora i després d'esmorzar amb
l'Eva i l'Esteve, vam començar a fer camí sobre les 8 del matí. Després de la primera horeta i mitja de pujada vam arribar fins a l'estany de Besiberri. La vista valia la pena; simplement espectacular. Un estany preciós protegit per tots els flancs per muntanyes de verd intens. Al fons, els Besiberris desafiants treien el nas, interposant-se davant del sol, que fins ara no haviem vist. La foto no li fa justícia, només us dic això.
Estavem a uns 1990 metres d'alçada, encara no hi havia cansament, però és que el fet fins llavors no era res comparat amb el que ens esperava després de l'estany.
Més enllà d'aquest, un camp de pastura amb algunes pedres saltejades (que ara veig pronosticaven què hi hauria més enllà), per on vam sentir les marmotes xisclar al nostre pas i més endavant un isard eixerit que ens mirava sense moure's des de lluny. La vista era fenomental i la intensitat del pas menor, ja que anavem per la vall.
Vam arribar a un estanyet ben bé al peu de la perllongació d'una tartera interminable que ja no canviaria, ans al contrari s'aniria esquerpant, fins a la punta del pic. Allà hi nedavent capgrossos i hi caminaven sabaters. Encara no hi havia cansament, però la perspectiva del que venia fins ara i el que encara no veia era un pèl desconcertant. No obstant, el camí fet fins llavors oferia una vista orgullosament espectacular, amb l'estany de Besiberri al fons. Sé que alguns dels pics és el Tuc de Mulleres, però no sabria dir quin ara mateix (alguns encara us en debeu recordar i el podrieu reconèixer!).
El meu martiri. Aquest va ser el tros més dur per a mi. El paisatge era colorit en gran mesura pels marronencs i blanquinosos rocs de mil-i-una formes diposats arreu, que deixaven de banda el verd. El pas plaent de la vall ara començava a empinar-se i ja no seria de cap altra manera. Aquí el cansament es notava però seguia amb ganes de pujar, tot i que no veia el final.
Va ser tremendo. Caminar, entre rocs gegants i més petits que grinyolaven quan en trepitjaves algun que ballava més de l'esperat. Grimpant per un costerut a la vora de l'aigua que baixava fins a l'estanyet. Al principi em va fer molta gràcia posar-hi les mans, però les següents tres hores van ser iguals i llavors ja no li trobava el gust. Aquesta és la darrera foto que vaig fer fins dalt de tot, perquè no hi havia esma de treure la càmera per part meva (tot i que alguns m'adelantaven i aprofitaven per fer fotos de la pujada ;)).
Vam travessar una gran placa de neu per arribar a aquell pedregal immesurable (no li diguem tartera, siguem una mica més honestos!) que pujaríem fins a arribar al coll d'Abellaners. Des d'allà, a l'altra banda es veien més llacs, el país de l'aigua. El cansament era notori. Em penso que estavem a uns 2800 metres, que és hu més que jo he pujar mai a muntanya, i asseguro que mai m'havia cansat tant. Portàvem unes 5 hores caminant i faltava l'últim tram.
Va ser trencador. Agafada a pedres, amb un pal per no desequilibrar-me més del normal: els dos turmells em feien figa. Per fer un símil paròdic, era com a
humor amarillo quan juguen a passar corrents per sobre les pedres que estan a un riu sense caure, però aquí si recolzaves el peu a una pedra, no queies a l'aigua sinó que marxaves rodolant obrint-te la crisma. Això sí, potser acabaves a l'aigua d'un llac! Era un no parar, perquè sempre hi ha l'ànsia del "ja arribem" i puges i puges i puges fins que, com va dir l'Esteve, ja no pots veure res més a dalt, és a dir que ja hi ets.
El que hi ha a dalt és indescriptible, ja ho sabeu.
La foto estarà a
la finestra, ben aviat (suposo).
La gràcia de pujar és que després has de baixar. Estava cansadíssima, 6 hores d'ascens. I la baixada va ser
hu pitjor que recordo jo en molt temps. La tartera va ser un infern, em sentia molt poc segura amb aquests turmells de nyiguinyogui que tinc, i em veia cada pas en fals.
La baixada pels rocs em va acabar de trencar qualsevol seguretat fictícia a les meves extremitats. Vaig relentir molt el pas del grup, però realment estava rebentada. No diré que em costava grans esforços caminar; vaig deixar de pensar durant les següents quatre hores de baixada, simplement baixava. I a cada tram que us he descrit, no pensava quant quedava encara, simplement baixava. Me'n ric jo de la pressió mental d'exàmens; això va ser un exercici notori d'esgotament mental!
Arribats a cert punt, vam fer una parada tècnica més o menys llarga. Vam omplir les cantimplores amb aigua cristalina i vam seure a un gran roc. Em va tornar la parla, i vaig veure el cim ara ja des de lluny, i tot i que encara quedava un bon tros, vaig veure que l'havia fet.
Dama de muntaya (perquè cavallera no sona gaire bé, oi?).
El Besiberri ha estat dur per a mi, però ara ja és una fita més feta. Gràcies als companys, que m'han fet passar la por, o la solitud, o el capficament en els moments que ha calgut, està clar.
Ha estat
durillo, com diu l'Eva, però m'ha ensenyat; en els moments difícils no desesperis, segueix endavant. No hi ha fatiga, mental o física, que et pugui sobrepassar.
M'ha re-ensenyat que la muntanya val la pena si vas a gaudir-la: potser l'error va ser voler fer aquesta aventurilla només en un dia! De tot se n'aprèn.
M'ha donat bons records i bons ensenyaments, que és el que em quedarà quan em passin les agulletes i el mal de peus, i això és el que compta.
Entrades
