Ja sou gairebé aquí

Ara són les 10 del matí. Els i les caps s'hauran llevat ja fa una estona (o això espero, vaja!) i els nens i nenes també. A hores d'ara, qui més qui menys de les quatre unitats de l'agrupament estarà esmorzant per últim cop en rotllana fins d'aquí a l'octubre.

Deu dies més tard d'aquell diumenge 1 de juliol, els campaments ja han passat. Aquest era el primer any que no hi anava, després de 5 anys de campaments de setmana santa i d'estiu passats fent de cap. No hi he anat perquè m'havia de quedar estudiant, per burrota (espero que el "sacrifici" acabi servint per alguna cosa...).

He de dir que m'ho vaig prendre força malament això de no anar de campaments aquest any: perquè és el meu últim any, i perquè m'he passat tot el curs sense portar unitat i tenia morriña d'anar a la muntanya amb els nens i nenes. I perquè de campaments t'ho passes super bé.

Hi ha moltes grans i petites coses que conformen aquests deu dies que he trobat a faltar. He enyorat molt als caps, i tot i que en un principi ho veia com un suplici insuportable no anar-hi (i el fet que el primer dia em pensava que no podria xerrar amb ells, perquè no havien trobat la cobertura al campament encara, agreujava una mica el dramatisme adquirit), el fet és que han passat els campaments, plens d'aquelles grans i petites coses que jo no he viscut enguany.

Però, de veritat que no sóc tan exagerada com pot arribar a semblar: la complicitat, la intensitat dels moments, quan sorgeixen problemes, quan només hi ha el cel estelat i silenci... són coses ben certes, i que no he viscut. A vegades penso que els productors de tv veurien un filón en aquest tipus d'activitat, pels reality shows que tant utilitzen per embobalicar a la població. És aquí on jo he sentit més coses, a l'agrupament i en especial als juliols, i a cap altre espai de la mateixa manera.

Aquest colaix no és el punt àlgid de l'enyor, perquè seria una mica malaltís; el vaig fer per la postal de l'aniversari del Jose, que feia 60 anys, que vau fer arribar des del campament. En principi havien de ser fotos de tots aquells que estaven de campaments, però no tinc cap foto del Pol, el Joan V. ni de l'Alba. Així que vaig posar uns "comodins" per completar (que la imatge corporativa supleix, en falta de les persones, no?) ;)

Res, que què bé, que ja gairebé sou aquí. Aquesta nit anirem a sopar i segur que no us agradarà el lloc que he triat, per car, per poc menjar, per lluny, per estrany. Però tant me fa: tinc ganes de sentir-vos remugar una estona, també, mentre m'expliqueu fil per randa tots els campaments.