Les últimes hores de sol

Com als contes de princeses, Assilah té castells on s'amaguen vides petites i quotidianes que romanen alienes als meus ulls.

Els castells d'Assilah no són fortificacions del segle setze; no les dibuixaríem fent una paret dentada i a sota una portalada semicircular. Els castells allà són alts i blancs, i les portes menudes i cadascuna diferent: de forja, de fusta, pintades de colors verd o blau.

Les parets a mode de gran llenç, les pinten artistes arribats de no sé on. Els carrers prenen personalitat; sorgeixen els racons i els moments. La gent que passeja se les mira de lluny, perquè les cases blanques d'Assilah pintades amb formes abstractes o realistes fan aquests castells més propers i alhora més llunyans: una certa enveja, un sentit poètic que ens manca, és el que s'hi troba.

Des de les talaies blanques esquitxades de colors (les portes, els dibuixos...) vigilen les princeses, amb calma i cura, que cada vespre el sol colori de ressol les parets, i així revifi les ombres al blanc, fins que aquestes guanyen terreny al color ataronjat (quan el rovell d'ou s'amaga definitivament darrere el mar), és el punt en que Assilah és noctura i s'adorm amb el so del mar.